Sisè... i últim.
Aquí s'acaben les aventures d'en Torak i la Renn en un món prehistòric i ple de màgia. Tot i que, per tal com acaba, hi podria haver hagut un setè llibre. D'acord, ja no queden devoradors d'ànimes, però hi podria haver molta més història.
El llibre no aporta res de nou en quant a nous llocs o noves costums d'altres pobles. És clar que després de veure el bosc, les illes, la muntanya, el bosc profund... ja queden poques coses per explicar!
La història, com en tots els llibres, té el mateix patró de sempre: en Torak està amenaçat, abandona la Renn perquè no vol posar-la en perill, ella corre a darrere seu, busquen algun devorador d'ànimes, l'acaben vencent, i tots feliços.
I això no vol dir que el llibre no sigui bo. Ho és. Però sovint (i sobretot me n'adono al llegir a la vegada Los hijos de la Tierra) és una història molt senzilla, que ja saps com acabarà, i ja saps quina estructura tindrà.
Però en resum, els sis llibres és una sèrie molt recomanable. Llàstima que ja s'hagi acabat!
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Crónicas de la Prehistoria. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Crónicas de la Prehistoria. Mostrar tots els missatges
4 de juliol del 2011
6 de febrer del 2011
El juramento de Torak
Aquest ja és el penúltim llibre de les cròniques de la prehistòria. Té moltes coses bones... la llàstima és que sigui tan "comparable" a altres llibres. Tot i que, és clar, es pot comprar a llibres que m'agraden, així que tot seria bo.
Resumint, tota la saga (falta llegir l'últim, però no crec que canvii d'opinió) és molt recomanable per llegir, i sé que algun dia la rellegiré.
Les coses bones
En aquest llibre torna en Lobo, però més "adult". Els capítols (o trossos de capítols) on llegeixes el que pensa en Lobo són genials. Tot i així, quan en Lobo s'adona que en Torak no és realment un llop, fa patir.
És entretingut, i ensenya moltes coses, en aquest cas, la vida al bosc.
I, d'alguna manera, jo li posaria bona nota perquè... doncs perquè m'agrada. Però...
Harry Potter
És inevitable comparar una sèrie de 6 llibres on hi ha algun tipus de màgia amb en Harry Potter. Podríem dir que, com amb en Harry Potter, tots els llibres tenen la mateixa estructura: a en Torak li passa alguna cosa greu, descobreix que ho han fet els devoradors d'ànimes, els persegueix per tot el bosc, tota la gent dels nous clans que no coneix se li posen en contra, aconsegueix convèncer-los de que ell és innocent, es baralla amb la Renn i finalment té una victòria parcial amb els devoradors d'ànimes (aquí és bastant final, però encara li'n queda una per perseguir...)
Tot i així, encara que tots dos siguin llibres per nens, en el cas de les cròniques de la prehistòria diria que el llibre és més "infantil", i els dolents no arriben a ser tan dolents...
Los hijos de la Tierra
D'acord, no he llegit els llibres fins al final, però podríem dir que seria la comparativa "natural" per a les aventures d'en Torak.
Altre cop, la història d'en Torak no és tan dura (d'acord, la història de l'Ayla és molt dura), però és el llibre que m'ha recordat més.
Quan en Torak aconsegueix muntar a cavall "per primer cop a la història", és pràcticament igual que la forma en què la Ayla ho aconsegueix.
Per no parlar dels clans del bosc profund, que s'assemblen moltíssim al clan que adopta a l'Ayla.
Tot i així, en qualsevol cas, i sense haver llegit l'últim llibre, és una història molt recomanable.
Resumint, tota la saga (falta llegir l'últim, però no crec que canvii d'opinió) és molt recomanable per llegir, i sé que algun dia la rellegiré.
Les coses bones
En aquest llibre torna en Lobo, però més "adult". Els capítols (o trossos de capítols) on llegeixes el que pensa en Lobo són genials. Tot i així, quan en Lobo s'adona que en Torak no és realment un llop, fa patir.
És entretingut, i ensenya moltes coses, en aquest cas, la vida al bosc.
I, d'alguna manera, jo li posaria bona nota perquè... doncs perquè m'agrada. Però...
Harry Potter
És inevitable comparar una sèrie de 6 llibres on hi ha algun tipus de màgia amb en Harry Potter. Podríem dir que, com amb en Harry Potter, tots els llibres tenen la mateixa estructura: a en Torak li passa alguna cosa greu, descobreix que ho han fet els devoradors d'ànimes, els persegueix per tot el bosc, tota la gent dels nous clans que no coneix se li posen en contra, aconsegueix convèncer-los de que ell és innocent, es baralla amb la Renn i finalment té una victòria parcial amb els devoradors d'ànimes (aquí és bastant final, però encara li'n queda una per perseguir...)
Tot i així, encara que tots dos siguin llibres per nens, en el cas de les cròniques de la prehistòria diria que el llibre és més "infantil", i els dolents no arriben a ser tan dolents...
Los hijos de la Tierra
D'acord, no he llegit els llibres fins al final, però podríem dir que seria la comparativa "natural" per a les aventures d'en Torak.
Altre cop, la història d'en Torak no és tan dura (d'acord, la història de l'Ayla és molt dura), però és el llibre que m'ha recordat més.
Quan en Torak aconsegueix muntar a cavall "per primer cop a la història", és pràcticament igual que la forma en què la Ayla ho aconsegueix.
Per no parlar dels clans del bosc profund, que s'assemblen moltíssim al clan que adopta a l'Ayla.
Tot i així, en qualsevol cas, i sense haver llegit l'últim llibre, és una història molt recomanable.
12 de juliol del 2009
La Hechicera
Continuen les aventures d'en Torak al bosc. En aquest cas, degut al tatuatge que li van fer a l'anterior llibre, en Torak és declarat proscrit i alguns el persegueixen per tot el bosc per matar-lo.
He de reconèixer que el llibre segueix els paràmetres que havia seguit l'anterior, d'anar explicant com era la vida en una època antiga, però aquest no m'ha acabat de convèncer.
No hi he vist les tradicions que hi havia en altres llibres, ni m'ha semblat veure-hi tantes coses antigues. A part, els capítols on s'entra dintre del pensament d'en Lobo han sigut molt escassos, i és una de les coses que més m'agradaven dels altres llibres.
D'alguna manera és com si el llibre s'hagués tornat una mica més "fosc", i això m'ha decebut una mica. Però tot i així, segueix essent molt recomanable. I esperaré el cinquè. A veure si hi ha més capítols des de la visió d'en Lobo i més tradicions.
He de reconèixer que el llibre segueix els paràmetres que havia seguit l'anterior, d'anar explicant com era la vida en una època antiga, però aquest no m'ha acabat de convèncer.
No hi he vist les tradicions que hi havia en altres llibres, ni m'ha semblat veure-hi tantes coses antigues. A part, els capítols on s'entra dintre del pensament d'en Lobo han sigut molt escassos, i és una de les coses que més m'agradaven dels altres llibres.
D'alguna manera és com si el llibre s'hagués tornat una mica més "fosc", i això m'ha decebut una mica. Però tot i així, segueix essent molt recomanable. I esperaré el cinquè. A veure si hi ha més capítols des de la visió d'en Lobo i més tradicions.
15 d’agost del 2008
El devorador de almas
En el tercer llibre de Cròniques de la Prehistòria, algú captura en Lobo i en Torak i la Renn van al darrere d'aquest algú per salvar-lo.
Aquest algú resulten ser els devoradors d'ànimes, que necessiten un caçador de cada tipus per tenir protecció davant de tots els dimonis que deixaran anar i que acabaran dominant el bosc.
Si en el primer llibre ens ensenyava com era la vida al bosc, i en el segon ens ensenyava la vida dels pescadors, en aquest tercer, els protagonistes han de viatjar al nord llunyà i en ensenya com és la vida en el gel, com es pot sobreviure a l'hivern, i què passa quan arriba la primavera.
Les aventures s'assemblen bastant a les dues primeres, i al final es fa una mica repetitiu, això de que sempre passi el mateix.
Però segueix essent molt recomanable i... coi, que deixa amb ganes de saber què passarà al quart!
Aquest algú resulten ser els devoradors d'ànimes, que necessiten un caçador de cada tipus per tenir protecció davant de tots els dimonis que deixaran anar i que acabaran dominant el bosc.
Si en el primer llibre ens ensenyava com era la vida al bosc, i en el segon ens ensenyava la vida dels pescadors, en aquest tercer, els protagonistes han de viatjar al nord llunyà i en ensenya com és la vida en el gel, com es pot sobreviure a l'hivern, i què passa quan arriba la primavera.
Les aventures s'assemblen bastant a les dues primeres, i al final es fa una mica repetitiu, això de que sempre passi el mateix.
Però segueix essent molt recomanable i... coi, que deixa amb ganes de saber què passarà al quart!
27 de juliol del 2008
El clan de la foca
El segon llibre de les Cròniques de la Prehistòria continua en la mateixa línia que el primer. Algú em va dir que era infantil, però... jo no el trobo infantil, tot i que un nen el pot llegir perfectament.
En aquest cas (i crec que no avanço res del primer llibre, perquè si hi ha un segon, vol dir que les coses van acabar bé), en Torak viu amb el clan del cèrvol, amb la seva amiga Renn, però sense en Lobo.
En Torak es sent sol, i en Lobo també el troba a faltar.
Fins que apareix una malaltia al bosc, que fa que en Torak es decideixi a anar a buscar un remei.
Marxa sol, sense la Renn, i sense dir res a ningú. Es dirigeix cap al bosc profund, però acabarà anant cap a la illa de les foques, on el volen castigar per haver incomplert la llei del mar, que ell no coneixia.
Altre cop un llibre d'herois que no saben el que fan, que lluiten sense saber contra què, de gent que no creu que puguin fer res perquè són nens... i molta valentia!
En el llibre es desvetllen algunes incògnites sobre la família d'en Torak, però no totes. Queda molt per saber, i moltes aventures per córrer.
En aquest cas (i crec que no avanço res del primer llibre, perquè si hi ha un segon, vol dir que les coses van acabar bé), en Torak viu amb el clan del cèrvol, amb la seva amiga Renn, però sense en Lobo.
En Torak es sent sol, i en Lobo també el troba a faltar.
Fins que apareix una malaltia al bosc, que fa que en Torak es decideixi a anar a buscar un remei.
Marxa sol, sense la Renn, i sense dir res a ningú. Es dirigeix cap al bosc profund, però acabarà anant cap a la illa de les foques, on el volen castigar per haver incomplert la llei del mar, que ell no coneixia.
Altre cop un llibre d'herois que no saben el que fan, que lluiten sense saber contra què, de gent que no creu que puguin fer res perquè són nens... i molta valentia!
En el llibre es desvetllen algunes incògnites sobre la família d'en Torak, però no totes. Queda molt per saber, i moltes aventures per córrer.
29 de juny del 2008
Hermano Lobo
Aquest llibre ha sigut una agradable sorpresa. Me'l va donar la bibliotecària, dient que m'agradaria, i el vaig agafar amb una mica de recel. Però la bibliotecària tenia raó: m'ha agradat, i molt!
Potser no és res més que el mateix, però a mi m'ha agradat. M'ha agradat trobar-m'hi trossos del que pensa el llop, de com anomena als humans, i de les coses que entèn i no entèn.
I m'ha agradat fer el camí d'en Torak, veient com va sobrevivint com pot i com, mica en mica, es va enterant de les coses que no sabia.
I sí, torna a ser una col.lecció de llibres, una sèrie, com se li'n pugui dir. Però no és dels que et deixen amb l'ai al cor. És una mica, potser, com en Harry Potter. La història comença quan un ós mata el pare d'en Torak i aquest es queda sol al món, sense conèixer ningú, i amb l'encàrrec de trobar la muntanya de l'esperit del món, que no hi ha ningú que conegui.
I s'acaba amb aquest tros d'història tancada, tot i que saps que seguirà. I saps que seguirà de la mateixa manera que amb el primer Harry Potter saps que ha de seguir, perquè hi ha latent l'amenaça d'en Voldermort. Però és una història tancada: ha vençut el mal al que s'ha enfrontat en aquest llibre.
Torno a repetir: molt recomanable. És curtet, i es llegeix ràpid. I fa somriure més d'una vegada, quan veus al llop parlar d'en Torak com a "Alto Sin Cola", o quan els sents parlar de coses a les que encara no han trobat nom, però que entens perfectament què són.
I la història, també, molt interessant. Deixa amb ganes de saber qui són els dolents, què va fer el pare d'en Torak perquè li tinguessin tant d'odi, què va passar fa anys? Un munt de preguntes que espero poder respondre aviat!
Potser no és res més que el mateix, però a mi m'ha agradat. M'ha agradat trobar-m'hi trossos del que pensa el llop, de com anomena als humans, i de les coses que entèn i no entèn.
I m'ha agradat fer el camí d'en Torak, veient com va sobrevivint com pot i com, mica en mica, es va enterant de les coses que no sabia.
I sí, torna a ser una col.lecció de llibres, una sèrie, com se li'n pugui dir. Però no és dels que et deixen amb l'ai al cor. És una mica, potser, com en Harry Potter. La història comença quan un ós mata el pare d'en Torak i aquest es queda sol al món, sense conèixer ningú, i amb l'encàrrec de trobar la muntanya de l'esperit del món, que no hi ha ningú que conegui.
I s'acaba amb aquest tros d'història tancada, tot i que saps que seguirà. I saps que seguirà de la mateixa manera que amb el primer Harry Potter saps que ha de seguir, perquè hi ha latent l'amenaça d'en Voldermort. Però és una història tancada: ha vençut el mal al que s'ha enfrontat en aquest llibre.
Torno a repetir: molt recomanable. És curtet, i es llegeix ràpid. I fa somriure més d'una vegada, quan veus al llop parlar d'en Torak com a "Alto Sin Cola", o quan els sents parlar de coses a les que encara no han trobat nom, però que entens perfectament què són.
I la història, també, molt interessant. Deixa amb ganes de saber qui són els dolents, què va fer el pare d'en Torak perquè li tinguessin tant d'odi, què va passar fa anys? Un munt de preguntes que espero poder respondre aviat!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)