El juego de Ender

Un cop acabat el llibre, em trobo amb sentiments contraposats... I és que me n'havien parlat de llibre, i sempre me n'havien parlat bé. El problema és que hi havia gent que me n'havia parlat bé de qui sabia que em podia fiar de l'opinió. Però hi havia gent que, pel seu caràcter, i els seus gustos, sabia que si el llibre els havia agradat, a mi no m'agradaria...

D'una banda, la història m'ha semblat molt bona, molt original.

Però de l'altra, l'he trobat massa bèstia. Potser sóc una "blandengue", però, per posar un exemple, veient com al principi de tot l'Ender pega brutalment a l'Stilson, jo ja hagués tingut prou violència. Però no, la violència continua. No molta violència, però sí la suficient com per arribar a fer patir.

I no només la violència, sinó el fet de com tracten els nens. Vaja, que la sort és que la major part del llibre no penses que els protagonistes són nens, perquè es comporten com adults.

Que sí, que si es vol crear un gran comandant, algú capaç de guanyar, no es pot ser massa tou. Però entre un extrem i l'altre...

Tot i així, tot i haver-hi coses del final que no m'han sorprès massa, perquè ja me les esperava, i tot i la violència... doncs que res, que m'han quedat ganes de veure com continua la història. De veure com... no, que no vull fer cap spoiler.

La història em segueix interessant. Llegiré la continuació. Però... no sé si podré suportar més violència!

(Sóc una blandengue, ho sé...)