Els ulls de l'Elisha

Quan vaig llegir Tobi Lolness, em vaig queixar de que encara no hi hagués la continuació. Això de llegir un llibre i quedar-te penjada, fa una mica de ràbia.

A la continuació de Tobi Lolness, els ulls de l'Elisha, només tinc dues coses que criticar-li. La primera és culpa meva i de la meva memòria. Al fer tant de temps que vaig llegir la primera part, només tenia un lleu record dels personatges, i només dels més importants. Per tant, a estones em perdia una mica. La segona objecció és que no entenc el títol. D'acord, es parla dels ulls de l'Elisha, però crec que no és el més important del llibre.

Per la resta, genial. Feia molt de temps que un llibre no m'enganxava d'aquesta manera. I, és clar que he trigat una mica a llegir-lo, però un parell de nits m'he quedat llegint fins que ja no podia més, perquè volia saber què passava.

Ara sí, un cop hi ha les dues parts al mercat, recomano els dos Tobi Lolness.

Una altra saga?

Mentre anava llegint Tobi Lolness, estava gaudint del llibre com no ho havia fet de cap llibre en molt de temps. Fins que...

Fins que veia que les pàgines no s'acabaven i el llibre no arribava a un final. Al contrari, encara s'embolicava més la troca. I més. Fins a deixar la història en un punt molt interessant.

Apa, ja hi tornem a ser com amb Eragon. Un llibre acabat, i el següent que encara no hi és.

Tobi Lolness és un llibre molt recomanable. A mi m'ha encantat. Sobretot quan explica com el pare d'en Tobi diu que hi ha altres móns, que no només hi ha l'arbre on viuen, sinó que hi ha molts més altres arbres al món. O quan parla del forat a la capa de fulles, provocat pels dolents, que extreuen la sava de l'arbre per obtenir combustible. O... O un munt de coses que fan somriure.

Només li trobo una cosa a criticar: havia de ser una saga? Ja no hi poden haver llibres sols, que comencin i acabin?

Un nen contra la resta del món

Feia molt que no començava un llibre fantàstic que m'agradés tant, que tingués aquest no sé què que t'enganxa i que en vols saber més i més.

El llibre en qüestió es diu Tobi Lolness.

No sé ben bé què és el que m'agrada tant. Potser la idea novedosa d'aquests éssers de menys de dos mil.límetres d'alçada que viuen en un arbre. Potser la forma d'explicar les coses, com si fossis en Tobi, veient com tothom el persegueix. Potser aquell ai al cor dels llibres juvenils, de l'heroi petit, que no sap com es troba en perill i aconsegueix salvar-se, sempre pels pèls, no sap ben bé com.

Suposo que és això, posar-te en el lloc del fugitiu, amb tots els perills que et persegueixen. Perquè no ha de ser fàcil viure en un arbre fent un mil.límetre i mig d'alçada. Algú s'ha parat a pensar mai la d'habitants perillosos que pot tenir un arbre? I les fulles que cauen a la tardor. I com passar d'una branca a l'altra sense caure?

I això només és el principi. Tinc el pressentiment que durarà poc, aquest llibre.

En Tobi, doncs, va passar el dia a l'amagatall, dormint i curant-se les ferides amb cintes de fulla fresca. Tres cops el va despertar la vibració d'escamots sorollosos que passaven en desordre. Tres cops, després de passar els caçadors, es va quedar molta estona petrificat i panteixant.
El buscaven per tot arreu. Més intensament que abans.
A l'arbre no s'havia vist mai un combat tan desigual: un nen contra la resta del món.