La tierra de las cuevas pintadas

 Què dir d'aquest llibre?

 La primera cova és interessant. La segona, també. A partir de la tercera llegia en diagonal. A partir de la vintena, em saltava alguna pàgina fins qua sortien de la cova...

 No és que el llibre no m'hagi agradat. Està bé, m'ha interessat molt. Només que, un cop l'he acabat aquest matí, he pensat: El llibre té 800 pàgines. No se m'ha fet pesat (a banda de la repetició de coves i la repetició del cant a la mare). Però, si hagués d'explicar la història del llibre, la podria resumir en: es visiten moltes coves; tothom té enveja de l'Ayla, d'en Jondalar i de la Jonayla; es produeix un episodi de gelosia; l'Ayla es pren la ditxosa arrel i es reconcilien.

 Les pàgines més interessants són les últimes 50 o 100.

 Hagués preferit no tanta cova i que els visitants que apareixen al final expliquessin més coses. El que expliquen m'ha semblat poc, i podrien haver explicat molta cosa.

 D'alguna manera, tot i que representa que aquest ja és l'últim llibre, la història acaba molt de cop. M'ha donat la impressió de que si hi hagués un setè llibre no em sorprendria, tot i que l'Auel hagi dit que és l'últim...

 No és una mala lectura, però després d'acabar-lo em sento una mica decebuda. Sí, parla de coves (com ja explica el títol), però... potser m'hagués interessat més que s'hagués centrat en altres temes.

Los refugios de piedra

 No esperava massa d'aquest llibre. Potser perquè tot el que n'havia sentit era dolent. Jo tampoc em vaig passar no sé quants anys esperant que sortís. Simplement, el vaig llegir un temps després que l'anterior. I he de dir que a mi em va agradar.

 De fet, em va agradar més que Las llanuras del tránsito. Tota la vida dels Zelandonii m'ha interessat molt, i així com en d'altres llibres sentia que l'Ayla i en Jondalar eren massa perfectes, aquí no he tingut tant aquesta sensació. D'acord, el fet de que ells siguin els més macos i que tothom estigui enamorat d'ells (excepte unes poques excepcions) m'ha fet pensar que podria haver escollit uns personatges que no fossin els més macos. Però per la resta, ha estat bé.

 Està clar que hi ha coses de la història que semblen bastant irreals. Si que hi ha gent que es porta bé amb la família política, però que una dona acabi tenint com a millors amigues la primera nòvia de l'home, la sogra, la cunyada i la dona del cunyat... sembla gairebé irreal! Entenc que totes li donin la benvinguda, però... de veritat que no tenen cap problema amb ella, ni tan sols pel fet que fa totes les coses de forma diferent? Si més no, sembla estrany.

 En qualsevol cas, el final m'ha deixat amb moltes ganes de llegir el següent (que ja és l'últim, almenys fins ara...) Del següent tampoc n'he sentit meravelles, però tinc ganes de llegir-lo!

Las llanuras del tránsito

 Doncs a mi m'ha agradat.

 Em feia molta por agafar aquest llibre. Tot el que n'havia sentit era: "massa descripcions", "massa sexe", "massa descripcions de sexe"... I potser per això m'esperava un llibre dolent, i he acabat dient que m'ha agradat. Però és que m'ha agradat! I no pas poc! És difícil que un llibre de més de 1000 pàgines no es faci pesat. I no se me n'ha fet. D'acord, en algun moment he llegit una mica en diagonal alguna descripció, però podria comptar les vegades amb els dits de les mans, i ha estat motivat pel fet que m'esperava que hi hagués moltes descripcions...

 A part del mapa que ja hi ha al llibre (on no es veu gaire res), he estat seguint el camí de l'Ayla i en Jondalar en aquest mapa.

 Entenc les crítiques que fan gent del llibre. Diuen que tota l'estona és el mateix. I sí, es podria dir així, però a mi m'han agradat totes les seves trobades. Al principi, quan tothom s'apartava d'ells, em feien patir. Però després van trobar els Sharamudoi. D'acord. Ells són els salvadors. L'Ayla cura el braç de la Roshario. Els ensenya els cavalls. Els ensenya el llop. Es porta bé amb tothom... i ha de marxar.

 Entenc l'Ayla. Té por que no l'acceptin a la caverna d'en Jondalar (ja m'agradarà veure el proper llibre! Quines ganes tinc de veure com es porta amb la seva nova família...) i, com que arregla la vida a tothom, tothom la vol amb ells. A estones li agafava mania a en Jondalar. Hagués sigut tan perfecte que s'haguessin quedat amb els Sharamudoi... però no! Hagués sigut bo també que s'haguessin parat amb els caçadors Hadumai, però tampoc va ser possible.

 La part de les llobes i l'Attaroa em va agradar. No perquè m'agradés el que feien, sinó perquè, d'alguna manera, en tots els llibres no hi havia ningú que fos dolent del tot. Com ja deia al llibre anterior (o a dos anteriors), la nostra societat ha anat evolucionant cap a una banda que no semblava plausible que pogués venir d'aquesta història. Ja ho sé, la història no és real, però es feia com massa irreal.

 El fet de que al poblat de l'Attaroa passés el que va passar em va fer veure que sí, que no tot era com semblava, i que d'alguna manera, la història tenia una mica més de sentit. Bé, el fet que una persona mig Clan fos el cap d'un poblat em sembla poc creïble, però que hi hagués una barreja i les dones deixessin de ser motiu de veneració per transformar-se en el que eren les dones del clan, ja em sembla més normal.

 El fet que també comencessin a trobar gent "dolenta" (el fill de la Roshario que violava dones del Clan, l'Attaroa, en Charoli...) fa que la història tingui més sentit per mi, tot i que el fet que l'Ayla i en Jondalar ho descobreixin tot segueix fent que la història no s'aguanti per enlloc...

 He trobat una mica curt (sí, curt, què passa?) el tros on explica la trobada amb els Lanzadonii. Ja sé que segurament s'espera per poder-ho explicar tot amb els Zelandonii, però hagués agraït més històries.

 M'acabo d'adonar que tant el segon com el tercer també els vaig llegir un mes de maig... Deu ser alguna cosa del mes de maig que fa que se'm doni per llegir "Los hijos de la Tierra"? Aquest cop, però, intentaré que les ganes que tinc de llegir el cinquè facin que el llegeixi més aviat!

Los cazadores de mamuts

Ara ja feia un temps que m'havia llegit "El clan del oso cavernario" i "El valle de los caballos". Però, després d'haver-me llegit "Los cazadores de mamuts", la veritat és que dubto que m'agradessin més que aquest.

Potser és que n'havia sentit moltes coses: que si es feia pesat, que si no sé què...

A mi no se m'ha fet gens pesat, al contrari.

Pensava que el tema Ayla-Jondalar-Ranec se'm faria pesat, i malgrat crec que no feia falta (d'acord, per la història feia falta, potser, però hagués pogut passar perfectament sense!), tampoc ha sigut un monogràfic del tema.

El "pitjor" del llibre és aquella sensació de que la nostra societat (i sobretot la societat de l'Edat Mitjana o anterior) no ha pogut evolucionar des d'una societat on la dona era tan venerada, i tot donava voltes entorn de la dona. Si fins i tot la dona es podia "casar" amb dos homes diferents! Però al revés era quasi impossible!

Però, d'altra banda, m'han agradat molt les històries, com són els Mamutoi, com es comporten, les coses que fan, etc.

En algun moment he trobat molt "forçat" que precisament hagi anat a parar al campament on tenen un nen mig Neanderthal, i que en Mamut hagués viscut just en el mateix clan a on va anar a parar l'Ayla ja em sembla massa coincidència.

Però només són peròs petits. No es fa llarg. I et fa venir ganes de més.

Tot i així, em prendré un descanset...

Los cazadores de Mamuts - El paper de la dona?

Porto una tercera part de "Los cazadores de Mamuts" llegida (més o menys).

Ja sé que és literatura, i que és molt difícil saber com era la societat en la que estan ambientats els llibres, però...

El primer llibre em va convèncer. D'acord, que adoptessin a l'Ayla era una mica surrealista, però els costums de la gent, i les diferències entre homes i dones em semblaven bastant creïbles, així com les diferents tradicions.

Del segon llibre em va cansar una mica la part d'en Thonolan i en Jondalar...

Però amb el tercer tinc una espècie de sensació de "això no m'ho crec de cap de les maneres".

No és només el fet de trobar a faltar que l'home exerceixi un domini sobre la dona (que també). Em dóna la impressió que en una societat com aquesta, la dona hauria d'estar dominada. Són un munt de detalls, les tradicions dels Mamutoi, com ara que la dona és la que aporta el valor a una família, que la dona és la que dóna valor als fills, i sobretot, que com més fills té una dona, més valor té.

Aquesta veneració de la dona com a "Mare", com a creadora, i com a membre més important dels campaments (d'acord, hi ha un jefe, però també hi ha la Dona-Que-Mana...) em sembla surrealista i fa que, tot i que el llibre m'agrada, em quedi amb un sentiment de "jo això no m'ho crec ni borratxa!".

D'altra banda (ja he dit que només he llegit una tercera part del llibre), em fa molta por que el llibre s'acabi convertint en una novel.la rosa amb el triangle Ayla-Jondalar-Ranec.

Abans no passi res més, l'Ayla sempre m'ha caigut bé. D'alguna manera és una lluitadora (i la protagonista...) Però... en Jondalar cada cop em fa més ràbia. És clar que no és res comparada amb la ràbia que em fa en Ranec. Així que si això es converteix en un triangle entre els tres, i m'he d'acabar llegint trossos on l'Ayla no es decideixi per un i per l'altre... buf... No sé si podré suportar les dues terceres parts de llibre que falten... I més, sabent ja el final (o sinó, d'on surten els altres llibres?)

El valle de los caballos - Ayla i Jondalar

L'última part de "El valle de los caballos" es llegeix tan ràpid que ni te n'adones i ja s'ha acabat.

Com era previsible, l'Ayla i en Jondalar es troben (bé, un dels dos troba a l'altre) i comença el xoc de cultures.

Però, si a la primera part deia que potser no calia tants detalls de la vida d'en Jondalar, perquè llavors ja hi haurà molt temps, quan estiguin junts, aquí hi vaig trobar a faltar una mica d'explicació. Per exemple, una de les coses que més recordo del primer llibre és com va estar de contenta l'Ayla quan va entendre que la gent del Clan es comunicava amb les mans. En aquest cas, l'Ayla de seguida aprèn a parlar (almenys les paraules), i el fet que d'un dia per l'altre (literalment) aprengui a construir les frases se'm va fer com una mica forçat, i hagués trobat més interessant veure el procès.

Tot i així, tret d'algun detall d'aquest estil, em sembla un llibre totalment recomanable, i m'ha deixat amb ganes de seguir amb el tercer. Això sí, després d'una mica de descans!

El valle de los caballos - Jondalar i Thonolan

Si la part de l'Ayla sola em va encantar, la part dels germans se'm va fer una mica pesada. Sí, d'acord, serveix per ensenyar les tradicions dels "altres", de diferents pobles. Però... no hi ha més llibres després? Aquesta part se'm feia una mica llarga i pesada i jo l'hagués suprimit, o si més no, escurçat.

Si el primer llibre tracta de l'Ayla, i en el segon, de cop, hi apareixen altres personatges... ja saps que s'acabaran trobant. I aquesta banda "previsible" fa que se m'hagi fet força pesat.

D'alguna manera, em posaven una mica dels nervis tots els comentaris d'en Jondalar al seu germà, quan li deia que volia una dona que bla, bla, bla, i aquesta dona sempre era l'Ayla. Estava clar, i jo que no suporto les coses previsibles i que t'ho vulguin vendre així...

Però bé, deixem que anava bé per veure les tradicions dels "altres" i adonar-te que, en el moment en què es trobessin... hi hauria un problema molt gran de tradicions. I de "racisme"...

El valle de los caballos - Ayla

Com que "el valle de los caballos" no és gaire curt, el puc fraccionar en diverses parts, ja que ell mateix està dividit en tres grans parts.

Ja des del segon capítol del llibre es veu que el llibre estarà dividit en dos (o tres) grans parts: la part on l'Ayla està sola, que es va alternant amb la part on en Jondolar i en Thonolan fan el seu viatge, i la última part, on es troben.

De les dues primeres parts, la que m'ha agradat més és la part de l'Ayla. La seva lluita per viure sola, i com va deixant enrere alguns dels costums del clan que no li serveixen de res, per poder viure millor.

I la seva forma d'anar descobrint coses: com fer foc més ràpidament, com matar animals grossos ella sola, i, en definitiva, com sobreviure sense ajuda de ningú.

Entendreix el fet de que mati un cavall per poder tenir menjar i pells, però llavors adopti a la seva potra petita i indefensa, li doni menjar, i la salvi dels depredadors. De la mateixa manera com que es trobi una cria de lleó cavernari (un lleó!) i l'adopti igualment i el faci créixer.

Només tinc un petit dubte, que no sé si depèn de la traducció o ja era així. El dia que va trobar el lleó cavernari petit, el llibre diu que va matar un ren. Però més endavant parla d'un cèrvol. Va matar un ren o un cèrvol?

El clan del oso cavernario

Feia temps que no començava un llibre i em quedava enganxada a ell, llegint a cada moment que tenia, com amb el clan del oso cavernario.

De fet, el llibre ara es troba a la taula del meu pare, esperant per ser llegit. I això que només ho faig amb els llibres que m'han semblat realment bons i necessito que algú més els llegeixi.

Des del primer moment és inevitable sentir-se identificat amb la pobre Ayla, i pensar com és d'injusta la vida amb ella, i sentir tot l'odi possible contra en Broud... Tot i que, al final, el fet que en Broud la faci fora del Clan i això l'obligui a buscar els altres cro-manyons sembla una esperança cap a una vida millor, encara que hagi de deixar al seu fill.

No sabria com més vendre'l, però sí que tinc una cosa clara: és un llibre que s'ha de llegir. Sense cap mena de dubte!