A Dance with Dragons - Un nou Targaryen?

 La veritat és que val la pena fer l'esforç de llegir una mica de l'anglès rebuscat d'en Martin. Costa, però quan m'hi poso... ostres! Quan m'hi poso em pregunto per què he trigat tant a agafar-lo. És clar, l'anglès...

 Després d'un capítol que esperava (en Jon...) i que em va decebre una mica, tocava en Tyrion. Em feia una mica de mandra, perquè no entenia massa la història del barco. Se'm feia avorrida... Sí, en Griff i el fill em queien bé, però... buf...

 I, de cop, la sorpresa! I quina sorpresa!!! No m'esperava sorpreses tan aviat al llibre, però aquí ha aparegut. En Griff havia sigut amic (de fet mà) d'en Rhaegar Targaryen... i el seu suposat fill és ni més ni menys que l'Aegon, el fill d'en Rhaegar. Un altre Targaryen que suposadament estava mort... però que viu! Em pregunto, quants Targaryen hi ha pel món voltant, que es pensen que estan morts?

 Però aquest és diferent de la Daenerys. Aquest no està boig (o almenys no ho sembla). I, a diferència de la seva tia, cau bé. A banda que, un cop ell és viu, ell va per davant de la Daenerys en el dret al tro (cosa que encara fa que sigui més bo!)

 Si al final encara estaré a favor dels Targaryen... sempre i quan la Daenerys es quedi calladeta i quieta allà on està.

 (Ja estic pensant en el dia en què estiguin tots escrits (!!!) i els pugui rellegir per veure com s'han anat posant pel mig totes les coses que surten després. Serà una feinada... però valdrà la pena!)

L'home a la recerca de sentit

 No fa ni un any que vaig dir que no el volia llegir. Havent llegit "Cuando el mundo gira enamorado" em semblava que no tenia sentit llegir l'original... Però, ai! Quan vaig tornar la còpia a qui me l'havia deixat no vaig ser capaç de dir-li que era un llibre molt dolent... i em va portar aquest!

 I, és clar, quan et deixen un llibre per comentar-lo després, què has de fer?

 Llegir-lo.

 El llibre és dur. Tant pel que diu (no m'esperava pas res més), com per com explica les coses. Diuen que el va dictar a la seva secretària (o alguna cosa similar) quan va tornar del camp. Es nota. Va i ve. Suposo que és la única manera de que sigui real. Just tornar. Quan no t'has oblidat de la part més dura.

 Però se'n va d'una banda a l'altra, que fa que et perdis. I tota la part de teoria psicològica a mi no em convenç massa... Així que se m'ha fet molt pesat.

 I em sap greu que se m'hagi fet tant pesat. Perquè no hauria de ser-ho. Perquè el que explica és una part de la història que no s'hauria d'oblidar. Però... a mi la part psicològica i la part d'anar i venir en el temps se m'ha fet dura. Molt dura. Fins i tot més que les coses que explicava del camp de concentració.

Impact (Douglas Preston)

Vaig a carregar-me aquest llibre de mala manera. La raó? Em sembla una mala imitació de "El codi da Vinci", i si aquest ja em va semblar horrible, suposo que no cal ni que digui què m'ha semblat aquest. D'acord, no n'és una còpia literal, però mentre el llegia tenia exactament la mateixa sensació. No sé si és l'estructura del llibre, la forma dels capítols, la forma d'explicar-ho, la temàtica... però era "El codi da Vinci"... però pitjor, si és que això és possible. És clar que si a algú li va agradar el codi... doncs endavant. Això és més del mateix.

El llibre comença molt interessant: una noia intel.ligent que veu caure un meteor, unes joies radioactives, uns científics que estudien Mart...

... un miratge. Al cap de 50 pàgines només té un mínim interès la història del científic, i a sobre el maten de seguida. La resta és una història sense sentit, que continua eternament, on les coses que es diuen cada vegada tenen menys sentit.

 A veure, senyor Preston, si la màquina que està a Deimos no té angle per llançar un nou tret a la Terra, com és possible que enviï un missatge?

 I aquest només és un dels errors "científics" que hi ha. Tot i que, en ser dels últims, li ha tocat ser aquí... I això per no parlar del final on tot es queda en no res perquè els "extraterrestres" representa que s'han extingit (!!!) Per caure de culs!

 Me'l van vendre com una història de ciència ficció, però... no sé pas on és la ciència. La poca que hi ha és per preguntar-li al senyor Preston que si s'ho ha fet mirar per algú que hagi passat per l'institut (he dit institut, no universitat).

 I pel que fa a l'acció... una còpia dolenta de "El codi da Vinci".

 Vaja, que si algú vol seguir el meu consell, jo fugiria d'aquest llibre!

Els jocs de la fam

 Si hagués de definir aquest llibre amb una sola paraula ho tindria molt clar: Twilight.

 D'acord, no s'assemblen en res, però és la sensació que m'ha donat. No vol dir que sigui una sensació bona o dolenta, sinó tot el contrari. Quan llegia Twilight tenia la mateixa sensació: m'aporta alguna cosa interessant? És un llibre memorable? No, no ho és, però em quedo enganxada a les seves pàgines i és molt difícil deixar-lo. Com en una pel.lícula de suspens. Qui és capaç de posar pausa en el moment més interessant? Això és el que m'ha passat amb el llibre.

 Hagués agraït que m'haguessin explicat una mica algunes coses, com ara què va passar amb els Estats Units i per què es van crear només 13 districtes. O què va ser la revolució. O per què alguns districtes són més rics que d'altres. O què passa amb tot el terreny que no està ocupat per districtes. Però la història em va entretenir. Em semblava com una pel.lícula. Després vaig saber que l'escriptora havia fet sèries de televisió, i no em va sorprendre. Però, al cap i a la fi, el llibre ha servit pel que jo el volia: m'ha explicat una història i m'ha entretingut. Durant uns dies (poquets, perquè el llibre es llegeix molt ràpid), la meva vida ha anat paral.lela a aquesta història.

 La història és absorvent i plena d'acció. Potser sí que hi ha alguna escena violenta (he sentit algú queixar-se'n), però m'ha sorprés les poques que n'hi ha hagut, i tampoc ho han sigut gaire. Al cap i a la fi, ja saps des del principi que han de morir 23 nens... bé, potser no 23...

 Tota aquesta història de la sega em va recordar a una pel.lícula de diumenge a la tarda (si es poden mirar pelis així, es poden llegir llibres així, no?) on hi havia un poble en el que cada any feien un sorteig, i una persona del poble era escollida per sorteig per ser condemnada a mort. Un cop condemnada, tota la gent del poble la matava a cops de pedra. I, segons els dirigents, això feia que en el poble no hi hagués problemes, perquè la ràbia, etc, ja quedava canalitzada aquí. La primera part del llibre només em feia pensar en aquesta pel.lícula i era tan semblant que no tenia cap mena de dubte d'on va treure la idea l'autora (qui sap, potser fins i tot ella en va ser guionista! Llàstima que no recordi el títol de la pel.lícula). D'acord, d'acord. Una mica de mitologia no fa mal a ningú...

 Llavors hi ha tota la història amb en Peeta... buf, que forçat! Vull dir, el noi que havien de triar havia de ser el que li havia anat al darrere des de que eren criatures i que no s'havia decidit mai a dir-li ni mu...

 Però el llibre es llegeix bé. En breu llegiré la segona part. Tot i que tinc molta por (és un pressentiment) que a l'autora se li'n vagi la mà amb les dues novel.les que falten, com ja va fer la Laura Gallego amb Memòries d'Idhún, o que acabi essent un segon Twilight...

Eragon (la saga)

Per mi la saga d'Eragon sempre serà especial. Quan vaig llegir  el primer llibre havia llegit poca fantasia, i la meva experiència amb els dracs es limitava a Tolkien (...)

Encara recordo el Sant Jordi que, passejant per la Rambla, vaig trobar-me amb aquell drac que em mirava (més tard vaig descobrir que no era un drac, sinó una dragona, es deia Saphira... i era bona!) Encara recordo quan vaig anar a jugar un campionat de Catalunya i vaig aprofitar per anar a comprar Eldest just quan feia una setmana que havia sortit... i com el vaig guardar com si fos un tresor fins que va sortir Brisingr. Això també, recordo la ràbia que em va fer descobrir que eren 4 llibres i no 3...

El pitjor de la sèrie ha sigut, és clar, el temps entre llibre i llibre. En cap lloc de les tapes d'Eragon posava que fos l'inici d'una saga. Però ho era. I, el pitjor de tot, no estava acabada! I l'espera pels llibres següents ha sigut sempre molt llarga. Això hi ha afegit un altre factor personal. Eragon em va agradar molt, però jo havia llegit poca fantasia. Pel camí, he descobert uns quants dels llibres que van inspirar en Paolini, i han fet que la història hagi perdut aquella màgia que tenia. Sobretot, el que ha fet que perdessin molt la màgia, ha sigut la lectura dels llibres de Pern (no tots, però sí els primers, els altres ja vindran algun dia!) Eragon era especial, perquè tot i tenir moltes semblances amb Tolkien, tenia una cosa "original", que eren els dracs. Però amb la lectura dels llibres de Pern, es perd l'originalitat dels genets de drac, les connexions mentals, etc, fins a arribar a pensar que els llibres no són més que una barreja de móns que en Paolini ha trobat en altres llocs. Ben barrejats, això sí, però sense acabar de ser originals del tot. És una història molt bona, però li falta el punt de trobar allò diferent, allò que fa que sigui una història que no s'hagi explicat abans. Perquè els problemes entre races, els reis absolutistes, la lluita pel que és just, els genets de drac... tot això ja ha estat explicat abans!

El que m'ha deixat una mica decebuda és el final. No perquè sigui un final trist, o perquè no m'agradi que l'Eragon se'n vagi. M'ha semblat dolent perquè deixa moltes coses sense tancar i s'hagués agraït un capítol on expliqués com estaven les coses al cap de, per exemple, 30 anys.

Però, què queda sense tancar? Doncs, per exemple, la història de l'Angela. L'Angela apareix i desapareix, en els moments en què a en Paolini li va bé que aparegui i desaparegui. Però deixa moltes coses penjades. Qui és realment? D'on ve? On va? Per què té el que té? Per què ho sap tot? Per què els elfs li tenen tant respecte? Per què sempre va amb en Solembum? Per què...?

Això per no parlar d'en Murtagh. Ell i en Thorn se'n van al nord. Molt bé. I què més? D'aquí a 20 o 30 anys no se li haurà passat la ràbia per tot plegat? En Thorn no voldrà conèixer els altres dracs? En Murtagh viurà completament sol, com un ermità?

La Nassuada... es casarà? Tindrà fills? Dubto que en Murtagh torni (no sé si sóc jo, però aquesta història Murtagh-Nassuada no és molt... forçada?) i que si torna l'acceptin com a "rei". Però... si la Nassuada no té fills, això no farà que hi hagi una altra guerra per la seva successió? Què diria l'Orrin?

El tema Roran queda bastant tancat, però tot i així, serà capaç de governar a la vall de Palancar? Mmmm... No tindrà cap problema?

I llavors, és clar, queda el tema Eragon, Saphira, Fírnen, Arya... El tema de l'Arya queda bastant tancat. Ella és reina, té en Fírnen, i poc queda a dir. Seguirà vivint amb els elfs, i ja està. Però... en Fírnen no voldrà tornar a veure la Saphira mai més? La Saphira, després de passar-s'ho tan bé amb en Fírnen, no voldrà tornar? Estarà contenta criant nous dracs? I tindrà ella nous ous?

I l'Eragon... on s'establirà? Què hi ha més enllà l'Alagaesia? Hi ha "gent"? Està desert? Si està desert, de què s'alimentaran els dracs joves? I els nous genets? Tots voldran ser educats per l'Eragon? Els urgals també? Segur que l'Eragon no tornarà mai? I una infinitat de preguntes més... que es podrien resoldre amb un "al cap de 20 anys...".

Però m'imagino que en Paolini ja té alguna cosa en ment... Una precuela amb la història de l'Angela. O alguna seqüela d'alguna història al cap de molts anys. O...

Malgrat tot el que dic, crec que la història és bona, i són uns grans llibres. A més, m'han semblat molt apropiats per als lectors adolescents. Una sèrie per recomanar a qualsevol (excepte als grans lectors de fantasia, que no hi trobaran res de nou...)

Legado, o la cripta de las almas

El llibre m'ha deixat unes sensacions contradictòries. D'una banda, crec que és un gran llibre. No m'ha costat gaire recordar el que havia passat en altres llibres, i com a llibre sol m'ha convençut del tot. Però de l'altra, com a final d'una saga, m'ha semblat pobre, i m'ha semblat que deixava moltes coses per acabar de tancar. Un cop fa un llibre de 800 pàgines, trobo que n'hi podria haver afegit unes quantes més (20, 30?) i acabar-ho de deixar tot tancat i lligat. O és que vol fer algun altre llibre que expliqui el que ha deixat sense lligar?

Però, avui toca el llibre, demà ja m'ocuparé de la saga...

El llibre enganxa des del principi (tot i que jo em pensava que no recordaria res, i em feia por), i en cap moment es fa llarg o pesat. Hi ha unes quantes batalles, però com ja sol fer en Paolini, no hi posa massa detalls, però els suficients perquè t'enteris de què passa. La veritat és que m'agrada com explica les batalles.

Dels personatges "secundaris, però gairebé principals", cal destacar el paper d'en Roran. En algun moment em vaig mig empipar, pel fet de que era com molt perfecte: sempre trobava la manera de guanyar allà on ningú havia guanyat. Coi! Sempre ho ha de resoldre el mateix? Ha de ser l'home perfecte, tant a la batalla com amb la seva dona? Però dóna una altra visió de la guerra final amb l'exèrcit d'en Galbatorix.

La Nassuada és un món a part. No m'havia agradat mai, i tal com acaba tampoc m'agrada (per què ha de restringir el poder dels mags?) Però si ha de ser reina, ha de ser reina (i això lliga una mica amb el tema de l'acabament de la saga, que no m'ha acabat de convèncer...)

En Murtagh... tinc unes quantes preguntes, i la principal és per què va canviar el seu nom verdader... per la Nassuada o per saber que l'Eragon en realitat només era mig germà seu? La seva història és dura, però... queden unes quantes coses penjades.

I l'Angela... m'ha agradat com l'ha fet servir (pío, pío), però també tinc molts dubtes sobre ella.

El que menys m'ha agradat del llibre (a part de que el final queda penjat, i els errors de traducció, que no són culpa d'en Paolini) és la batalla final contra en Galbatorix. Havia de ser tan fàcil? Tants llibres de preparació per una batalla final que... s'acaba de la manera més tonta! Sí, ja ho sé, sol ser així, però s'hagués agraït alguna cosa millor.

Tot i així, en general, un gran llibre (demà ja parlaré de la saga!)

Eragon i els errors de traducció

Fins ara, el pitjor llibre que havia llegit en quant a traducció era Brisingr. La última part del llibre estava tan plena d'errors i faltes d'ortografia que feia pena de llegir...

 Així que, quan vaig agafar Legado, i vaig arribar a la meitat del llibre sense errors (o almenys errors greus), vaig pensar: que bé, ho han millorat!

 Massa d'hora... De cop, en un capítol on parla de la Nassuada, en comptes de dir Nassuada diu Arya. Després de llegir el paràgraf unes quantes vegades, m'adono que sí, que és un error, i que havia de posar Nassuada.

 Però és que després, agafa en Thorn i de cop li diu Espina. M'imagino que és una traducció automàtica i que és com un error de l'Arya i la Nassuada... fins que veig que tota l'estona li diu Espina. Llavors miro el traductor i... oh, sorpresa! Són dos!

 Just a la meitat del llibre, a part de l'error de l'Arya-Nassuada, comença a haver-hi molts errors ortogràfics (i molts, vol dir molts!) I, és clar, el canvi del nom del drac d'en Murtagh. Coi! Que els dos traductors no es podien posar d'acord? O que l'editorial no rellegeix mai un llibre? No costa massa veure tots els errors! Salten a la vista!

 Grrrrrrrrrrrrrrrr

 Realment haurien de fer alguna cosa amb les males traduccions. Jo, de moment, quan vull comprar un llibre, miro els traductors. Carol Isern i Jorge Rizzo ja estan a la llista negra. Per no parlar de l'editorial: pel que fa a mi, ja no compraré cap més llibre seu. Els últims han estat un verdader desastre degut a les traduccions. Ja els llegiré en anglès, moltes gràcies!

Els jocs de la fam

 Feia un temps que els llibres estaven a la llista de llibres pendents... però la llista és llarga, i mentrestant anava llegint altres coses... fins que vaig veure que feien la pel.lícula. Perill!!! Si fan una pel.lícula així, el més normal és que, abans que me n'adoni, algú ja m'hagi tirat per terra el llibre, perquè me n'explicarà alguna cosa, o veuré algun anunci per la tele, o...

 Així que vaig demanar el primer a la biblioteca. Però hi havia cua d'espera (tot i que no tanta com a El temor d'un home savi, que eren... 6 persones!), i he hagut d'esperar unes setmanes.

 Divendres vaig anar a buscar-lo a la biblioteca, i el primer ja és a casa... Això sí, s'haurà d'esperar a que acabi el quart Eragon, que de moment està mooooooooolt interessant!

Las llanuras del tránsito

 Doncs a mi m'ha agradat.

 Em feia molta por agafar aquest llibre. Tot el que n'havia sentit era: "massa descripcions", "massa sexe", "massa descripcions de sexe"... I potser per això m'esperava un llibre dolent, i he acabat dient que m'ha agradat. Però és que m'ha agradat! I no pas poc! És difícil que un llibre de més de 1000 pàgines no es faci pesat. I no se me n'ha fet. D'acord, en algun moment he llegit una mica en diagonal alguna descripció, però podria comptar les vegades amb els dits de les mans, i ha estat motivat pel fet que m'esperava que hi hagués moltes descripcions...

 A part del mapa que ja hi ha al llibre (on no es veu gaire res), he estat seguint el camí de l'Ayla i en Jondalar en aquest mapa.

 Entenc les crítiques que fan gent del llibre. Diuen que tota l'estona és el mateix. I sí, es podria dir així, però a mi m'han agradat totes les seves trobades. Al principi, quan tothom s'apartava d'ells, em feien patir. Però després van trobar els Sharamudoi. D'acord. Ells són els salvadors. L'Ayla cura el braç de la Roshario. Els ensenya els cavalls. Els ensenya el llop. Es porta bé amb tothom... i ha de marxar.

 Entenc l'Ayla. Té por que no l'acceptin a la caverna d'en Jondalar (ja m'agradarà veure el proper llibre! Quines ganes tinc de veure com es porta amb la seva nova família...) i, com que arregla la vida a tothom, tothom la vol amb ells. A estones li agafava mania a en Jondalar. Hagués sigut tan perfecte que s'haguessin quedat amb els Sharamudoi... però no! Hagués sigut bo també que s'haguessin parat amb els caçadors Hadumai, però tampoc va ser possible.

 La part de les llobes i l'Attaroa em va agradar. No perquè m'agradés el que feien, sinó perquè, d'alguna manera, en tots els llibres no hi havia ningú que fos dolent del tot. Com ja deia al llibre anterior (o a dos anteriors), la nostra societat ha anat evolucionant cap a una banda que no semblava plausible que pogués venir d'aquesta història. Ja ho sé, la història no és real, però es feia com massa irreal.

 El fet de que al poblat de l'Attaroa passés el que va passar em va fer veure que sí, que no tot era com semblava, i que d'alguna manera, la història tenia una mica més de sentit. Bé, el fet que una persona mig Clan fos el cap d'un poblat em sembla poc creïble, però que hi hagués una barreja i les dones deixessin de ser motiu de veneració per transformar-se en el que eren les dones del clan, ja em sembla més normal.

 El fet que també comencessin a trobar gent "dolenta" (el fill de la Roshario que violava dones del Clan, l'Attaroa, en Charoli...) fa que la història tingui més sentit per mi, tot i que el fet que l'Ayla i en Jondalar ho descobreixin tot segueix fent que la història no s'aguanti per enlloc...

 He trobat una mica curt (sí, curt, què passa?) el tros on explica la trobada amb els Lanzadonii. Ja sé que segurament s'espera per poder-ho explicar tot amb els Zelandonii, però hagués agraït més històries.

 M'acabo d'adonar que tant el segon com el tercer també els vaig llegir un mes de maig... Deu ser alguna cosa del mes de maig que fa que se'm doni per llegir "Los hijos de la Tierra"? Aquest cop, però, intentaré que les ganes que tinc de llegir el cinquè facin que el llegeixi més aviat!

A Dance with Dragons - 2?

 Torno amb A Dance with Dragons. Recordo que m'encantava. I ara acabo de llegir un parell de posts que... ostres! Sí, m'encantava.

 Per què el vaig deixar abandonat?

 Ah, sí... em costava molt de llegir.

 Però no em deixaré vèncer. I menys per un llibre que m'agrada tant!

 Properament, més comentaris...