Northumbria, el último reino

  Tenia intenció d'esperar una mica més a començar una saga, però de tant en tant llegeixo algun llibre de forma aleatòria d'entre tota la llista, i em va tocar aquest. No em penedeixo d'haver-lo llegit.

 Sí que és veritat que tinc millor record de la saga del rei Artur, però potser també perquè era una història que jo coneixia més, i aquí només coneixia la història d'una manera molt vaga. Però en Bernard Cornwell ho ha tornat a fer: ha aconseguit un bon protagonista per la història. Algú prou important com perquè coneguis la història, però prou "imprescindible" perquè no sigui conegut. En aquest cas, es tracta d'un "nen" a qui els danesos capturen i fan créixer, mentre li ensenyen els seus costums i l'ensenyen a lluitar. Ell es sent danès, però també anglès, i no és fins que assassinen al seu pare adoptiu que torna amb els anglesos, a lluitar per ells.

 La història és genial, i et veus en el seu lloc, i et deixa amb ganes de saber què passarà amb el seu castell, amb els anglesos, amb els danesos, i amb tota Anglaterra. A la vegada et fa somriure de tant en tant. I, altre cop, no sé si és que tenia un record exagerat, però no l'he trobat tan bèstia com la saga del rei Artur... sí que hi ha algun tipus de violència bèstia, però tampoc és per tant...

 Així que, a llegir properament la segona part (i les següents), que segur que és tan bona com la primera!

Properament

 He llegit pocs llibres dels que m'havia proposat llegir aquest últim mig any. De fet, he llegit pocs llibres :-( Així que em fa vergonya posar la llista.

 Tot i així, m'agrada posar la foto dels llibres que tinc a la "pila" de llibres per llegir. Aquesta pila canviarà en el proper mig any, però aniré posant "piles" de tant en tant :-)

 Així que aquesta és la foto dels llibres que llegiré "properament". De moment, s'assembla molt a les fotos anteriors...

 

La tierra de las cuevas pintadas

 Què dir d'aquest llibre?

 La primera cova és interessant. La segona, també. A partir de la tercera llegia en diagonal. A partir de la vintena, em saltava alguna pàgina fins qua sortien de la cova...

 No és que el llibre no m'hagi agradat. Està bé, m'ha interessat molt. Només que, un cop l'he acabat aquest matí, he pensat: El llibre té 800 pàgines. No se m'ha fet pesat (a banda de la repetició de coves i la repetició del cant a la mare). Però, si hagués d'explicar la història del llibre, la podria resumir en: es visiten moltes coves; tothom té enveja de l'Ayla, d'en Jondalar i de la Jonayla; es produeix un episodi de gelosia; l'Ayla es pren la ditxosa arrel i es reconcilien.

 Les pàgines més interessants són les últimes 50 o 100.

 Hagués preferit no tanta cova i que els visitants que apareixen al final expliquessin més coses. El que expliquen m'ha semblat poc, i podrien haver explicat molta cosa.

 D'alguna manera, tot i que representa que aquest ja és l'últim llibre, la història acaba molt de cop. M'ha donat la impressió de que si hi hagués un setè llibre no em sorprendria, tot i que l'Auel hagi dit que és l'últim...

 No és una mala lectura, però després d'acabar-lo em sento una mica decebuda. Sí, parla de coves (com ja explica el títol), però... potser m'hagués interessat més que s'hagués centrat en altres temes.

Plans de futur

 Sí i no.

 El llibre comença molt bé. Enganxa. És molt interessant.

 Però a mida que va avançant es comença a fer més i més pesat. Perd una mica la força que tenia al principi, i és com... estrany? La segona part del llibre es fa interminable, i cansa una mica tot plegat.

 Tot i així, és un llibre interessant de llegir. I curt, cosa que significa que es llegeix ràpid!

Bóvedas de acero

Tot i no ser un dels millors Asimov que he llegit a la meva vida, el llibre no és dolent. De fet, és força bo.

De fet, crec que el meu principal problema és que el vaig llegir fa molt temps. No recordo haver-lo llegit, però tot el llibre he tingut aquella sensació de deja-vu, i tot el llibre sabia qui era l'assassí. No ho sabia tot, però a mida que m'anava apropant als capítols, les coses venien a la ment abans d'haver-ho llegit. És possible que la història es comenti en algun altre llibre? Que hi hagi alguna història curta que ho expliqui també? O potser el vaig llegir en el seu moment.

És un llibre curt, que es llegeix ràpid. No és avorrit: presenta una Terra molt diferent a l'actual, i a més hi ha un assassinat! Què més es pot demanar?

The lighthouse

 Segon set text pel CAE (acabat a menys d'una setmana per fer l'examen!) Quina diferència amb Lord of the Flies! Aquest llibre sí que m'ha agradat, i això marca una diferència amb l'altre. Feia temps que no llegia un llibre "per obligació" que m'agradés! Així que almenys m'he quedat contenta.

 Havia llegit algun llibre de la PD James, però feia molt de temps, i dubto que fos cap llibre de la sèrie de l'Adam Dalgliesh. Això vol dir que al principi estava una mica perduda amb els personatges, però la cosa està ben resolta: de seguida els coneixes, o com a mínim el que és essencial en el llibre.

 El llibre és una novel.la més de misteri. És una novel.la amb un nombre finit de sospitosos (només pot ser algú dels que estan a l'illa), que al primer moment em va recordar els "10 negrets" (tot i que aquí no moren tots!) Sembla que tothom té alguna raó per matar a la persona que han trobat penjada del far... i a ningú li queia bé el pobre mort. Al final, com moltes vegades, la raó per la que l'assassí va matar és una altra raó que estava amagada... i que al final surt a la llum.

 L'únic que no m'ha agradat del llibre és com surt a la llum aquesta raó. M'explico. Normalment els detectius fan algun tipus de deducció, i tu, com a lector, veus (o no) cap a on van. Aquí no. Aquí el detectiu es posa malalt i quan es cura, li ve una "inspiració divina" i ho veu tot. M'ha semblat com molt forçat, com que no tenia massa sentit, com que les coses no surten així. Però per la resta molt bé, molt recomanable.

Saber comer

 Aquest llibre va arribar per casualitat a la meva biblioteca. Després de llegir How I killed Pluto, el goodreads em va recomanar aquest llibre, que jo crec que no se li assembla en res. Però això no té per què ser dolent.

 Crec que és un dels primers llibres sobre menjar que he pogut començar... i acabar. La majoria diuen coses que no tenen sentit, per alguna raó o alguna altra. Però aquest llibre té sentit. Tot el que diu (o gairebé tot) sembla lògic i normal, i no entra en el que jo en dic "sectes alimentàries". Bé, una mica sí que entra en una secta, però la última regla és que les regles i són per saltar-se-les.

 El llibre està escrit en 64 regles sobre alimentació. És un llibre curt, que es llegeix ràpid. Només que jo hi veig un problema: es repeteix molt. Un cop t'ha dit una cosa, fa 6 o 7 regles que totes diuen el mateix!

 El resum del llibre és: menja el que menjava la teva àvia (no precuinats, no sucres, no refinats), no hi ha cap problema a menjar coses mal vistes per les dietes, sempre que te les facis tu (les patates fregides, si les has de pelar, tallar, i fregir, no les menjaràs cada dia), i menja poquet. Tres regles curtes que, segons la meva opinió, resumeixen tot el llibre. I, al cap i a la fi, no són pas regles que no tinguin sentit ni que et facin entrar en una secta.

 El llibre és curt i m'ha fet venir ganes de més... potser n'agafo algun d'una mica més llarg sobre el tema... però més endavant...

Lord of the Flies

Aquest és un llibre... estrany. No l'hagués llegit si no fos un dels set texts de l'advanced, però després de llegir-lo tinc molt clar que no triaré cap writing sobre aquest llibre.

Un cop llegit m'he quedat amb la sensació (gairebé segur que certa) de que no l'he acabat d'entendre del tot. He respost a les preguntes de "comprensió" del llibre, però algunes només perquè la pregunta insinuava una resposta, que jo no veia en cap moment en el llibre. En Simon és la figura de Jesús? Per què? Em perdia amb tot el simbolisme i totes les coses que segurament hauria de saber i no sé i que es troben amagades pel llibre. Hitler? Comunisme? Està clar que no puc comparar dos caracters sense ficar la pota, perquè em costa de veure tot això.

El llibre en sí és fosc, però ja està bé que ho sigui. Per la meva banda no crec que es mereixi un premi Nobel, però crec que és perquè no l'he acabat d'entendre...

The Host

Feia 4 anys que tenia el llibre a la pila de llibres per llegir, i em feia com mandra... Crec que era degut a el que posa a la portada: "De la autora de la saga Crepúsculo", amb lletres ben grosses. I algunes crítiques dient que era exactament igual que a la saga de crepuscle... No és que em desagradés del tot la saga, però amb un cop ja n'hi havia prou.

Però, davant de la meva sorpresa, el llibre no tenia res a veure amb crepuscle. Sí que és cert que hi ha algun que altre triangle (en podríem dir un quadrat?), però la història és molt interessant.

He de reconèixer que feia molt de temps que no llegia una història així d'original. Moltes històries parlen d'extraterrestres que envaeixen la Terra, però és el primer cop que llegeixo alguna cosa en la que no es crea una guerra mundial i (gairebé) tot acaba destruit. La idea de que siguin paràsits m'ha semblat molt original... i la idea de que vinguessin perquè no ens destruíssim entre nosaltres, per pacificar el planeta, és com el contrari de tot el que ens han explicat els llibres i pel.lícules al llarg de la història.

Si que és cert que he trobat a faltar que entrés en més detall en com és la vida en els altres planetes, quan (i com!) van començar a ser paràsits, quina tecnologia fan servir per desplaçar-se... o sigui, que em faltava una mica de ciència a la part de "ciència-ficció".

D'altra banda, he de reconèixer que la idea del paràsit que parla amb la ment que hi ha en el cos m'ha semblat molt interessant, i les converses que es feien "dins el cap" han sigut, sense cap mena de dubte, el millor del llibre.

El pitjor, segurament, ha estat el final. Jo hagués acabat un parell de pàgines abans, amb un final tancat. Sí que és cert que el final dóna "esperança", però també fa que una història que dues pàgines abans estava acabada quedi amb un: "I ara, com continua?" Sí, ja ho sé, hi ha seqüeles. Sí, ja ho sé, és una forma de vendre més llibres quan surti la segona part. Però el final abans de les dues últimes pàgines era prou obert com perquè la gent continués llegint els altres llibres, i deixava un millor final.

Però, en resum, m'ha semblat un llibre molt bo. La traducció... bé, millor callo, perquè déu n'hi do. Si no fos perquè els llibres en versió original després no els puc deixar a ningú, llegiria íntegrament en versió original... Però, tot i els errors, el llibre està molt bé i és molt interessant de llegir.

Resurrecció

 Aquest llibre d'en Silvestre Vilaplana només té una cosa bona: és molt curt i s'acaba ràpid.

 Amb la frase anterior potser ja n'hi hauria prou, però...

 El llibre té una història que pot arribar a semblar interessant: es mor la filla d'un gran magnat, i contracta a dos científics perquè busquin la manera de resucitar-la. A partir d'aquí tot està malament: la història és massa fàcil (vull dir, troben de seguida a qui busquen, sense problemes, sense haver-se de capficar), gairebé no explica res del com ni el perquè... I quan ja penses que la cosa no pot empitjorar... aleshores hi afegeix una explicació religiosa! Per sort, com en tot el llibre, no arriba massa al detall. Però s'escuda en la religió per trobar una solució, altre cop massa ràpida, altre cop massa dolenta.

 Ja ho he dit abans: la sort és que s'acaba ràpid!