The accidental time machine

 Abans de començar a parlar del llibre, aclareixo (per si no era ja molt clar) que tinc molta debilitat per les històries on hi ha viatges en el temps. Per tant, aquest llibre tenia moltes possibilitats de que m'agradés molt...

 ... però és que a més, és un bon llibre!

 La història comença quan un alumne de doctorat del MIT descobreix que una màquina que ha construit per la seva recerca és en realitat una màquina del temps. Al principi només va un segon enllà en el temps, però cada cop que prem el botó, el temps que avança es multiplica per 12, i per tant, en poques vegades de prémer el botó, la màquina se'n va uns milers d'anys lluny (és el que tenen les progressions geomètriques!).

 Com que la seva xicota el deixa i perd la feina, decideix experimentar amb sí mateix. I aleshores comença un llibre d'aventures a través del temps d'aquells que són memorables.

 El desenllaç del llibre és dels millors que he llegit últimament: des de la civilització on s'acaba tot plegat, a l'últim paràgraf del llibre, que et deixa amb un somriure a la boca, intentant buscar algun tipus de paradoxa (que, òbviament, no hi és).

 Tot això, afegit a que és un llibre curt, amb un inici i un final, fa que sigui un llibre pràcticament perfecte :-)

Tintín al nou món

 Dolent és poc. Fins i tot horrible es queda curt a l'hora de descriure aquest llibre. No val la pena ni molestar-se a obrir-lo.

 Jo esperava retrobar-m'hi l'amic Tintín, el que anava amb en Milú i tota la resta. I sí, hi apareixen. Però només de nom. Aquest intent de llibre només agafa el nom d'en Tintín i li dóna una personalitat completament diferent. El llibre no té ni solta ni volta: entre les converses avorrides i sense sentit i moments en què l'autor sembla que s'hagi fumat alguna cosa i hagi perdut el fil del que estava dient, poca cosa (o gairebé res) és aprofitable.

 En resum: un dels pitjors llibres que he llegit a la meva vida.

Northumbria, el último reino

  Tenia intenció d'esperar una mica més a començar una saga, però de tant en tant llegeixo algun llibre de forma aleatòria d'entre tota la llista, i em va tocar aquest. No em penedeixo d'haver-lo llegit.

 Sí que és veritat que tinc millor record de la saga del rei Artur, però potser també perquè era una història que jo coneixia més, i aquí només coneixia la història d'una manera molt vaga. Però en Bernard Cornwell ho ha tornat a fer: ha aconseguit un bon protagonista per la història. Algú prou important com perquè coneguis la història, però prou "imprescindible" perquè no sigui conegut. En aquest cas, es tracta d'un "nen" a qui els danesos capturen i fan créixer, mentre li ensenyen els seus costums i l'ensenyen a lluitar. Ell es sent danès, però també anglès, i no és fins que assassinen al seu pare adoptiu que torna amb els anglesos, a lluitar per ells.

 La història és genial, i et veus en el seu lloc, i et deixa amb ganes de saber què passarà amb el seu castell, amb els anglesos, amb els danesos, i amb tota Anglaterra. A la vegada et fa somriure de tant en tant. I, altre cop, no sé si és que tenia un record exagerat, però no l'he trobat tan bèstia com la saga del rei Artur... sí que hi ha algun tipus de violència bèstia, però tampoc és per tant...

 Així que, a llegir properament la segona part (i les següents), que segur que és tan bona com la primera!

Properament

 He llegit pocs llibres dels que m'havia proposat llegir aquest últim mig any. De fet, he llegit pocs llibres :-( Així que em fa vergonya posar la llista.

 Tot i així, m'agrada posar la foto dels llibres que tinc a la "pila" de llibres per llegir. Aquesta pila canviarà en el proper mig any, però aniré posant "piles" de tant en tant :-)

 Així que aquesta és la foto dels llibres que llegiré "properament". De moment, s'assembla molt a les fotos anteriors...

 

La tierra de las cuevas pintadas

 Què dir d'aquest llibre?

 La primera cova és interessant. La segona, també. A partir de la tercera llegia en diagonal. A partir de la vintena, em saltava alguna pàgina fins qua sortien de la cova...

 No és que el llibre no m'hagi agradat. Està bé, m'ha interessat molt. Només que, un cop l'he acabat aquest matí, he pensat: El llibre té 800 pàgines. No se m'ha fet pesat (a banda de la repetició de coves i la repetició del cant a la mare). Però, si hagués d'explicar la història del llibre, la podria resumir en: es visiten moltes coves; tothom té enveja de l'Ayla, d'en Jondalar i de la Jonayla; es produeix un episodi de gelosia; l'Ayla es pren la ditxosa arrel i es reconcilien.

 Les pàgines més interessants són les últimes 50 o 100.

 Hagués preferit no tanta cova i que els visitants que apareixen al final expliquessin més coses. El que expliquen m'ha semblat poc, i podrien haver explicat molta cosa.

 D'alguna manera, tot i que representa que aquest ja és l'últim llibre, la història acaba molt de cop. M'ha donat la impressió de que si hi hagués un setè llibre no em sorprendria, tot i que l'Auel hagi dit que és l'últim...

 No és una mala lectura, però després d'acabar-lo em sento una mica decebuda. Sí, parla de coves (com ja explica el títol), però... potser m'hagués interessat més que s'hagués centrat en altres temes.

Plans de futur

 Sí i no.

 El llibre comença molt bé. Enganxa. És molt interessant.

 Però a mida que va avançant es comença a fer més i més pesat. Perd una mica la força que tenia al principi, i és com... estrany? La segona part del llibre es fa interminable, i cansa una mica tot plegat.

 Tot i així, és un llibre interessant de llegir. I curt, cosa que significa que es llegeix ràpid!

Bóvedas de acero

Tot i no ser un dels millors Asimov que he llegit a la meva vida, el llibre no és dolent. De fet, és força bo.

De fet, crec que el meu principal problema és que el vaig llegir fa molt temps. No recordo haver-lo llegit, però tot el llibre he tingut aquella sensació de deja-vu, i tot el llibre sabia qui era l'assassí. No ho sabia tot, però a mida que m'anava apropant als capítols, les coses venien a la ment abans d'haver-ho llegit. És possible que la història es comenti en algun altre llibre? Que hi hagi alguna història curta que ho expliqui també? O potser el vaig llegir en el seu moment.

És un llibre curt, que es llegeix ràpid. No és avorrit: presenta una Terra molt diferent a l'actual, i a més hi ha un assassinat! Què més es pot demanar?

The lighthouse

 Segon set text pel CAE (acabat a menys d'una setmana per fer l'examen!) Quina diferència amb Lord of the Flies! Aquest llibre sí que m'ha agradat, i això marca una diferència amb l'altre. Feia temps que no llegia un llibre "per obligació" que m'agradés! Així que almenys m'he quedat contenta.

 Havia llegit algun llibre de la PD James, però feia molt de temps, i dubto que fos cap llibre de la sèrie de l'Adam Dalgliesh. Això vol dir que al principi estava una mica perduda amb els personatges, però la cosa està ben resolta: de seguida els coneixes, o com a mínim el que és essencial en el llibre.

 El llibre és una novel.la més de misteri. És una novel.la amb un nombre finit de sospitosos (només pot ser algú dels que estan a l'illa), que al primer moment em va recordar els "10 negrets" (tot i que aquí no moren tots!) Sembla que tothom té alguna raó per matar a la persona que han trobat penjada del far... i a ningú li queia bé el pobre mort. Al final, com moltes vegades, la raó per la que l'assassí va matar és una altra raó que estava amagada... i que al final surt a la llum.

 L'únic que no m'ha agradat del llibre és com surt a la llum aquesta raó. M'explico. Normalment els detectius fan algun tipus de deducció, i tu, com a lector, veus (o no) cap a on van. Aquí no. Aquí el detectiu es posa malalt i quan es cura, li ve una "inspiració divina" i ho veu tot. M'ha semblat com molt forçat, com que no tenia massa sentit, com que les coses no surten així. Però per la resta molt bé, molt recomanable.

Saber comer

 Aquest llibre va arribar per casualitat a la meva biblioteca. Després de llegir How I killed Pluto, el goodreads em va recomanar aquest llibre, que jo crec que no se li assembla en res. Però això no té per què ser dolent.

 Crec que és un dels primers llibres sobre menjar que he pogut començar... i acabar. La majoria diuen coses que no tenen sentit, per alguna raó o alguna altra. Però aquest llibre té sentit. Tot el que diu (o gairebé tot) sembla lògic i normal, i no entra en el que jo en dic "sectes alimentàries". Bé, una mica sí que entra en una secta, però la última regla és que les regles i són per saltar-se-les.

 El llibre està escrit en 64 regles sobre alimentació. És un llibre curt, que es llegeix ràpid. Només que jo hi veig un problema: es repeteix molt. Un cop t'ha dit una cosa, fa 6 o 7 regles que totes diuen el mateix!

 El resum del llibre és: menja el que menjava la teva àvia (no precuinats, no sucres, no refinats), no hi ha cap problema a menjar coses mal vistes per les dietes, sempre que te les facis tu (les patates fregides, si les has de pelar, tallar, i fregir, no les menjaràs cada dia), i menja poquet. Tres regles curtes que, segons la meva opinió, resumeixen tot el llibre. I, al cap i a la fi, no són pas regles que no tinguin sentit ni que et facin entrar en una secta.

 El llibre és curt i m'ha fet venir ganes de més... potser n'agafo algun d'una mica més llarg sobre el tema... però més endavant...

Lord of the Flies

Aquest és un llibre... estrany. No l'hagués llegit si no fos un dels set texts de l'advanced, però després de llegir-lo tinc molt clar que no triaré cap writing sobre aquest llibre.

Un cop llegit m'he quedat amb la sensació (gairebé segur que certa) de que no l'he acabat d'entendre del tot. He respost a les preguntes de "comprensió" del llibre, però algunes només perquè la pregunta insinuava una resposta, que jo no veia en cap moment en el llibre. En Simon és la figura de Jesús? Per què? Em perdia amb tot el simbolisme i totes les coses que segurament hauria de saber i no sé i que es troben amagades pel llibre. Hitler? Comunisme? Està clar que no puc comparar dos caracters sense ficar la pota, perquè em costa de veure tot això.

El llibre en sí és fosc, però ja està bé que ho sigui. Per la meva banda no crec que es mereixi un premi Nobel, però crec que és perquè no l'he acabat d'entendre...