El gran Lord

 Aquest, potser, és el millor llibre de la trilogia (tot i que el primer també va ser molt bo!)

 De la primera part, em va encantar l'evolució de la relació entre l'Akkarin i la Sonea. La manera amb què la Sonea (vaja, i nosaltres) anava coneixent la història de l'Akkarin és genial, tot i que el moment en què els descobreixen i quan han de marxar em va fer patir.

 Si he de posar alguna pega al llibre és que un llibre que es diu "El gran Lord", hauria de donar una mica més el punt de vista de l'Akkarin. Només el veiem a través de les reaccions que li veu la Sonea, però en cap moment el veiem a ell, com pensa, com veu les coses (excepte en un moment, en què la Sonea veu com la veu ell).

 També m'he quedat amb les ganes de saber qui era el portador del tercer anell de l'Akkarin. Ens ho diran en els propers llibres?

 I, parlant d'anells, un dels passatges que em va emocionar més va ser quan l'Akkarin i la Sonea es fan anells de sang un per l'altre. D'acord, no és un casament, però... que cada cop que et posis l'anell l'altre pugui saber què penses, què veus, què fas... realment és més fort que un casament! Llàstima que l'Akkarin sigui reaci a posar-se'l... Tot i així, si se'l posessin tots dos, la Sonea veuria el que pensa l'Akkarin, que veuria el que pensa la Sonea, que veuria el que pensa l'Akkarin, que... i entraríem en un bucle infinit :-) Bé, seriosament, hagués agraït que l'Akkarin se l'hagués posat, per poder veure, encara que fos des dels ulls de la Sonea, el punt de vista de l'Akkarin.

 I, ja per acabar, la Savara. Durant tot el llibre he desconfiat d'ella. El fet que li donés la "joia" a en Cery ja va ser el súmmum. Però... qui és realment la Savara? Més intrigues per a la continuació?

Ciudad de cristal

 He de reconèixer que aquest llibre m'ha decebut una mica. Li falta un no sé què que tenien els altres dos primers, però no sabria explicar què és el que li falta.

 M'ha decebut també una mica la mort del personatge "secundari, però que és important pels principals". Aquest personatge gairebé no ha ni sortit en tots els llibres anteriors, i sembla que s'hagi posat al mig de la saga només perquè, en un moment donat, se'l pugui carregar. No sé, si et vols carregar un personatge, carrega-te'n un de principal (i no com ja ho ha fet amb dos principals: carregant-se'ls i "ressucitant-los").

 També m'ha decebut el final. Bé, m'explico: el final està bé. És agradable acabar algun llibre que saps que té continuació sense un piló de coses penjant. El llibre acaba com si ja s'hagués acabat la saga (sense llegir el que ve després, no entenc per què no ho ha deixat aquí), però acaba massa "fàcil". La batalla final és massa fàcil, els dolents moren massa fàcil, tot sembla massa fàcil.

 La resta? El que diria és que no enganxa tant com els anteriors i que seria un bon final per la saga... si la saga acabés aquí.

Quant trigo a començar un llibre que acabo d'adquirir?

 La resposta que m'agradaria donar és: una setmana, com a molt un mes. Si l'acabo d'adquirir és perquè el vull llegir. O això és el que hauria de ser, i el que té sentit...

 La realitat és molt més depriment: els que agafo de la biblioteca sí que els llegeixo durant el mes següent a agafar-los, però la resta trigo un mínim d'un any i una mitjana de 5 anys...

 La raó?

 La meva llista de llibres "per llegir" és de 196 llibres. N'he arribat a tenir pels volts dels 220, però he aconseguit anar-la reduint... tot i així, és impressionant... Al ritme que llegeixo, si sense comprar cap llibre, trigaria uns 10 anys a llegir-los tots. I no comprar cap llibre és poc probable...

 Va arribar un moment en què vaig fer una llista de llibres per llegir. Els vaig ordenar, més o menys, segons les ganes que tenia en aquell moment de llegir els llibres. Però eren tants, que els vaig anar partint en packs de 10. Però la qüestió és: quan adquireixo un llibre nou, on el poso? Doncs a la cua! I, a mida que vaig llegint llibres, els de la cua van promocionant, fins arribar al principi de tot.

 Tot i així, tenia la sensació que sempre em deixava llibres pel camí. És més, tenia la sensació que a vegades agafava algun llibre que no m'agradava, i trigava setmanes a llegir-lo, però simplement perquè no em motivava el llibre. Així que em vaig crear un algoritme:

 - El dia 11 de cada mes començo un llibre de la biblioteca. Aquí no es pot triar, sempre en tinc un, així que agafo el que tinc. El començo, l'acabo, el torno, i n'agafo un altre pel mes següent.
 - El dia 21 de cada mes escullo un llibre del primer pack (en tinc 10 a escollir!), i un llibre de cadascun dels packs "promociona".
 - El dia 31 dels mesos que tenen 31 dies, escullo un llibre aleatòriament. Si és un llibre del tercer pack, un llibre del quart promociona al tercer, i així sucessivament.

 Així que, un llibre qualsevol que acabo d'adquirir, actualment està al pack 20. Per poder-lo llegir (de forma no aleatòria), cal que arribi al pack 1, i per tant ha de pujar 19 vegades. I això només ho pot fer els dies 21 i 31, que n'hi ha 19 en un any. Per tant, com a mínim triga un any a pujar a dalt de tot, i per tant, triga un any a poder-se llegir.

 Sembla complicat, però no ho és. Simplement es tracta d'anar a la llista, triar què es vol llegir o què es vol promocionar, i llestos...

 Això sí: els llibres que pertanyen a una saga que m'estic llegint en aquest moment sempre tenen preferència davant dels altres a l'hora de promocionar. I, òbviament, si aleatòriament em toca llegir la tercera part d'una trilogia, en comptes de llegir-la, em dedico a llegir la primera part. Això vol dir que hi ha llibres que tenen més probabilitat de ser llegits que d'altres, però la sort és punyetera: ja fa uns quants mesos que espero que em surti algun llibre de la Roda del Temps (és més d'un 6% de la meva biblioteca, i per tant semblaria que ara ja m'hauria d'haver tocat... però encara no).

Rama II

 La veritat és que no sé com descriure aquest llibre, i no sé si recomanar-lo o no.

 La història és molt interessant. Els personatges estan molt ben aconseguits i hi ha una mica de tot. I, quan acabes de llegir-lo, tens ganes de llegir els dos següents, per saber com continua la cosa.

 El problema, però (perquè, és clar, si no sé com descriure'l és que hi ha un problema) és que hi ha trossos que són... infumables? D'acord, potser m'he passat, però hi ha trossos en els que em podia passar un parell de setmanes sense agafar el llibre i no tenia cap mena de necessitat d'agafar-lo.

 Sí, molt bé, han entrat a Rama, però... i què? M'interessa el que ha de passar, però sé que es passarà 50 pàgines amb algun tipus de rotllo espiritual, que, de fet, quan l'has llegit és interessant, però pel camí...

 Ai, no ho sé. Sembla que l'estigui deixant pel terra, i no és el cas. Però el fet que hagi trigat gairebé 5 mesos a acabar-lo ja és algun tipus d'alarma.

 Això sí, tinc ganes de llegir el següent :-)

La segunda vida de Bree Tanner

 Feia temps que tenia pendent de llegir aquest llibre. Tenia ganes de tancar la saga, però mai trobava el moment. Em feia una mica de mandra, així que es va anar quedant a la llista.

 Un cop llegit, em sap greu no haver-lo llegit abans. Primera, perquè el llibre està bé. Però sobretot, perquè no recordava gairebé res de la història, i sé que m'hagués agradat molt més recordant la història...

 Ja sé que és el punt de vista de la Bree, però m'hagués agradat saber què se'n va fer d'en Fred el Friki. No recordo que sortís més a cap llibre, però em sembla un personatge interessant.

 La història, tot i saber que acaba malament, m'ha tingut enganxada al llibre durant uns dies. I m'ha agradat el final, quan intenta (i aconsegueix) comunicar-se amb l'Edward, sense saber qui és el que pot llegir la ment. No recordo massa els llibres, però això de que els Volturi estiguessin dient mentides crec que no va arribar al punt de vista de la Bella, però si al dels Cullen.

 En fi, és un bon complement a les novel.les de Crepúsculo.

Ciudad de ceniza

 He de dir que aquest no m'ha agradat tant com el primer. M'ha semblat una espècie de transició per anar del primer a el que sigui que vingui després. No és que no m'hagi agradat, sí que ho ha fet, però no ha sigut com el primer.

 Tot i així, hi ha dos personatges que han començat a prendre pes com a "preferits". Un d'ell és en Luke, la figura paternal, però una figura paternal molt tolerant. Vaja, el "padrastre" que qualsevol voldria tenir. L'altre és en Magnus, de qui m'agrada el seu sentit de l'humor.

 Però, és clar, el llibre acaba amb tot penjat d'un fil... cosa que vol dir que el tercer no trigarà a caure...

Vortex

 Spin va ser una revelació. Em va encantar.

 Axis va ser un llibre que gairebé no recordo.

 I Vortex...

 Vortex ha sigut un llibre en el que m'ha costat molt de ficar-m'hi.

 No és que no fos interessant, que ho era. No és que les històries no tinguessin acció, en tenien. Però no sé per què, m'ha costat que m'enganxés.

 Al final (però al final del tot), les dues trames del llibre s'acaben entrelligant, i tot acaba prenent sentit. Al final descobreixes per què va començar tot amb Spin i quina relació hi ha entre en Turk Findley i l'Orrin Mather.

 Però pel mig, tot i mostrar algunes coses interessants i nous móns, no sé per què, no té el que va tenir Spin.

Mañana lo dejo

 Aquest és un llibre diferent dels que acostumo a llegir, però feia temps que el tenia a la llista de pendents i...

 Al principi no em va agradar. Li trobava alguna cosa estranya, fins que vaig descobrir què era: era com una còpia de la Bridget Jones, però escrita per un home. No vull ser sexista, però hi havia alguna cosa en el comportament de la protagonista que no m'acabava d'encaixar, i encara no sé què era.

 Però vaig decidir donar una oportunitat al llibre, i a mida que anava avançant, cada cop tenia una mica més de "carinyo" per la protagonista. D'acord, la protagonista està com una xota, però és entranyable i tot el que fa ho fa per una bona causa.

 I, és clar, cada cop estava més intrigada per què anava a fer en Ric amb la motxilla. I, tot i anar descobrint les coses al mateix temps que la Julie, seguia convençuda que en Ric no era dolent.

 Al final, m'he fet un fart de riure amb algunes situacions. Sobretot m'agradaven les converses en el que veies el que ella pensava i el que ella contestava realment.

 Així que, en resum, cal donar-li una oportunitat al principi... perquè a partir de mig llibre la cosa val la pena! I, com que tampoc és massa llarg, la part que trontolla una mica tampoc és massa llarga!

Ciutat d'ossos

 Començo pel que no m'ha agradat:

Un món on fa temps un dolent molt dolent va crear un "cercle", que volia eliminar la gent que no tenia la sang "pura". Va ser derrotat, i el creien mort, però vivia, i encara tenia alguna gent que li eren fidels, fins i tot a dins de "l'institut". De què parlo? No, no parlo de Harry Potter, parlo de ciutat d'ossos.

 Una noia que no sap que viu en un món ple de vampirs i homes llop (entre altres coses) que s'odien a mort, però per qüestions del destí s'hi veu implicada, i acaba formant part de la trama. De què parlo? No, no parlo de Crepuscle, parlo de ciutat d'ossos.

 Dos germans que van ser separats de molt petits. Cap dels dos sabia de l'existència de l'altre. La noia va ser educada per la mare. Els dos es coneixen per casualitat, i acaben descobrint que el seu pare és el dolent més dolent i que en realitat són germans. De què parlo? No, no parlo de la Guerra de les Galàxies, parlo de ciutat d'ossos.

 I segur que em deixo alguna altra idea treta d'algun altre lloc, però les semblances amb Harry Potter, Crepuscle i la Guerra de les Galàxies van més enllà dels paràgrafs anteriors. I això és el que no m'ha agradat: d'alguna manera m'agradaria llegir alguna cosa fresca, nova, diferent. No pas més del mateix.

 Però, d'altra banda, no puc pas dir que el llibre no m'hagi agradat. La fórmula funciona i aquest m'ha mantingut enganxada a les seves pàgines fins al final. Sí que és veritat que el final, just després del moment Luke-Leia, m'ha semblat fluixet, però la resta del llibre m'ha agradat molt (malgrat enfadar-me cada cop que em feia pensar en algun dels seus referents).

 No trigaré a llegir el següent. Només he de vigilar a no llegir-lo a la vegada que algun altre captador d'atenció (o sigui, qualsevol dels que sé que ho seran i que m'estan esperant a casa: el Gran Lord, Scarlett, la sombra de la noche...)

El misterio del cuadro robado

Aquest llibre és una altra petita joia treta de la biblioteca, que no tenia massa clar si m'agradaria, però que m'ha sorprès enormement.

D'acord, és un llibre que es podria catalogar d'infantil, però té moltes coses que fan que el llibre el pugui llegir qualsevol adult.

La història ens l'explica un petit escarabat, en Marvin, que viu amb la seva família a la cuina de la família d'en James. Tota la història està explicada des del punt de vista d'en Marvin, que resulta ser un geni de la pintura i és capaç de fer dibuixos impressionants.

Però la història també ens deixa veure la família d'en James: en James és un nen de pares separats. La seva mare es va tornar a casar i ara té un mig-germà i viu amb la seva mare, el seu pare adoptiu i el seu germanet. Però no li fan massa cas. I quan el seu pare el va a veure sempre hi ha aquella tensió característica...

En James i en Marvin es fan amics. Coneixem en James pel que diu, però en Marvin no es pot comunicar amb ell més que movent-se a la seva mà.

I, pel mig, algú roba un quadre molt valuós. L'únic que sap qui és realment el lladre és en Marvin, que s'ho ha d'empescar per poder-li dir a en James qui és.

I tot acompanyat d'uns dibuixos que són genials. A veure, que no se m'entengui malament, no és un llibre amb molt de dibuix i poca lletra: és un llibre, una novel.la, però cada 3-4 pàgines hi ha algun dibuix del que està passant, fet amb molt de gust i encert. Per exemple, a la següent imatge en James torna a en Marvin a casa (a la cuina!)

I en aquesta en James veu per primer cop en Marvin, després de descobrir el dibuix que li ha fet com a regal d'aniversari:

 En resum: un llibre més que recomanable.