La memoria de la Tierra

 He de reconèixer que aquest llibre m'ha sorprès, i molt. I ho ha fet en positiu.

 Havia llegit el joc d'Ender i el record que en tenia és que no m'havia acabat de convèncer, així que em feia una mica de por començar un llibre del mateix autor. Però no, el llibre m'ha encantat.

 Si li hagués de posar un però seria la violència dels germans grans d'en Nafai contra ell. D'acord, els personatges són així, però potser no calia...

 La idea del llibre és molt bona: l'acció té lloc a "Armonía", un planeta on els humans es van exiliar després de destruir la Terra. La societat és "antiga", en el sentit de que no tenen cotxes, ni res que se li assembli, ni altres coses que ara creiem que han existit sempre, però tenen altres coses com ordenadors.

 Els habitants del planeta tenen una religió, que consisteix en creure en una "ànima suprema", que ja des del primer capítol els lectors sabem què és.

 El llibre bàsicament explica la història d'en Nafai, que és un nen que viu en aquest món i... no sé què dir per no escriure espòilers. Només que val molt la pena, i ja espero la segona part!

Svein, el del caballo blanco

 Després d'un any, he tornat a agafar les aventures de l'Uthred. No sé per què vaig trigar tant, perquè la primera part em va agradar molt.

 I el segon llibre també està bé. Si el primer llibre ens introduïa en la vida dels danesos, aquest ens parla més del rei Alfred.

 La veritat és que la part de l'Alfred tot el dia resant i volent convertir a la gent se m'ha fet una mica pesada, potser perquè tenia la visió de l'Uthred, que no era massa bona... Però a part d'això, el llibre es llegeix bé.

 El personatge que més m'ha agradat és el de l'Iseult. Llàstima del final, però suposo que havia d'acabar així. Em sembla un personatge immens, amb molta història al darrere, i malgrat que m'hagués agradat saber-ne més, està tot molt ben aconseguit.

 I bé, si no hagués estat per l'Iseult, el personatge que m'hagués agradat més hagués sigut l'Steapa. Té moltes possibilitats :-)

 La cosa que potser m'ha decebut més ha sigut la batalla final: és molt curta i sembla que fos "fàcil" de guanyar, quan en realitat havia de ser molt complicada.

 Però tot i així, el llibre és un gran llibre, i continuaré aviat amb el tercer.

La fiebre

La fiebre és un llibre que enganxa, però no m'ha acabat de convèncer. Sí que és veritat que és el primer llibre d'una trilogia, però el llibre acaba gairebé amb més preguntes de les que esperaves resoldre quan faltaven unes 20-30 pàgines per acabar-lo. I els personatges... la veritat és que no s'agafen massa per enlloc.

 Comencem per l'Eva-Livia. Abans de començar: jo, almenys, tenia clar des del principi que les dues són la "mateixa" persona, i quan, gairebé al final del llibre, l'autora ho revel.la, sembla que sigui un gran què, quan ja es veia des del principi. De la Livia no se'n sap gaire res (tot i que m'agradaria saber de qui és filla realment, com va anar a parar a la família que la tenia acollida). I l'Eva? A veure, a tots els autors últimament els passa el mateix: deuen voler que en facin una pel.lícula, perquè sí que és veritat que pots fer un personatge extremadament intel.ligent, que a més té talent per tocar la guitarra, cantar i el teatre, però és que, a més, ha de ser guapíssima. A vegades penso que els autors no tenen "pebrots" de fer un personatge "lleig". Quin problema hi ha?

 A banda que l'Eva té coses, com el fet que sigui capaç, amb 8 anys i sense cap formació, de piratejar ordenadors, però que amb 16-17 anys, i amb tota la formació possible, li costi un munt entrar als ordenadors d'un hospital. I bé, suposo que en algun dels altres llibres ens enterarem de la relació exacta que hi ha entre l'Eva i la Lívia. Jo al principi pensava que la Livia era l'Eva que havia anat a l'any 152, i que per això era adoptada, però ja veig que no té sentit.

 I en Sethos? També guapo, és clar. I perfecte, és clar. No poden fer llibres amb gent normal? És clar que la manera com s'enamora de la Livia, només mirant-la, i sense saber-ne res... vaja, que no és massa creïble.

 El llibre deixa molts interrogants: què és la febre? Qui és el professor Ambrose? Què són els patògens? Qui és en Zachary? Qui va crear la febre? Com és que només sembla que hi hagi dos focus d'infecció: cap a l'any 152 i cap a l'any 2013 (bé, i un cas dels anys 60)?

 En fi, llegiré la segona i la tercera part, per treure'm dubtes de sobre, però aquesta primera part deixa força que desitjar...

El gran Lord

 Aquest, potser, és el millor llibre de la trilogia (tot i que el primer també va ser molt bo!)

 De la primera part, em va encantar l'evolució de la relació entre l'Akkarin i la Sonea. La manera amb què la Sonea (vaja, i nosaltres) anava coneixent la història de l'Akkarin és genial, tot i que el moment en què els descobreixen i quan han de marxar em va fer patir.

 Si he de posar alguna pega al llibre és que un llibre que es diu "El gran Lord", hauria de donar una mica més el punt de vista de l'Akkarin. Només el veiem a través de les reaccions que li veu la Sonea, però en cap moment el veiem a ell, com pensa, com veu les coses (excepte en un moment, en què la Sonea veu com la veu ell).

 També m'he quedat amb les ganes de saber qui era el portador del tercer anell de l'Akkarin. Ens ho diran en els propers llibres?

 I, parlant d'anells, un dels passatges que em va emocionar més va ser quan l'Akkarin i la Sonea es fan anells de sang un per l'altre. D'acord, no és un casament, però... que cada cop que et posis l'anell l'altre pugui saber què penses, què veus, què fas... realment és més fort que un casament! Llàstima que l'Akkarin sigui reaci a posar-se'l... Tot i així, si se'l posessin tots dos, la Sonea veuria el que pensa l'Akkarin, que veuria el que pensa la Sonea, que veuria el que pensa l'Akkarin, que... i entraríem en un bucle infinit :-) Bé, seriosament, hagués agraït que l'Akkarin se l'hagués posat, per poder veure, encara que fos des dels ulls de la Sonea, el punt de vista de l'Akkarin.

 I, ja per acabar, la Savara. Durant tot el llibre he desconfiat d'ella. El fet que li donés la "joia" a en Cery ja va ser el súmmum. Però... qui és realment la Savara? Més intrigues per a la continuació?

Ciudad de cristal

 He de reconèixer que aquest llibre m'ha decebut una mica. Li falta un no sé què que tenien els altres dos primers, però no sabria explicar què és el que li falta.

 M'ha decebut també una mica la mort del personatge "secundari, però que és important pels principals". Aquest personatge gairebé no ha ni sortit en tots els llibres anteriors, i sembla que s'hagi posat al mig de la saga només perquè, en un moment donat, se'l pugui carregar. No sé, si et vols carregar un personatge, carrega-te'n un de principal (i no com ja ho ha fet amb dos principals: carregant-se'ls i "ressucitant-los").

 També m'ha decebut el final. Bé, m'explico: el final està bé. És agradable acabar algun llibre que saps que té continuació sense un piló de coses penjant. El llibre acaba com si ja s'hagués acabat la saga (sense llegir el que ve després, no entenc per què no ho ha deixat aquí), però acaba massa "fàcil". La batalla final és massa fàcil, els dolents moren massa fàcil, tot sembla massa fàcil.

 La resta? El que diria és que no enganxa tant com els anteriors i que seria un bon final per la saga... si la saga acabés aquí.

Quant trigo a començar un llibre que acabo d'adquirir?

 La resposta que m'agradaria donar és: una setmana, com a molt un mes. Si l'acabo d'adquirir és perquè el vull llegir. O això és el que hauria de ser, i el que té sentit...

 La realitat és molt més depriment: els que agafo de la biblioteca sí que els llegeixo durant el mes següent a agafar-los, però la resta trigo un mínim d'un any i una mitjana de 5 anys...

 La raó?

 La meva llista de llibres "per llegir" és de 196 llibres. N'he arribat a tenir pels volts dels 220, però he aconseguit anar-la reduint... tot i així, és impressionant... Al ritme que llegeixo, si sense comprar cap llibre, trigaria uns 10 anys a llegir-los tots. I no comprar cap llibre és poc probable...

 Va arribar un moment en què vaig fer una llista de llibres per llegir. Els vaig ordenar, més o menys, segons les ganes que tenia en aquell moment de llegir els llibres. Però eren tants, que els vaig anar partint en packs de 10. Però la qüestió és: quan adquireixo un llibre nou, on el poso? Doncs a la cua! I, a mida que vaig llegint llibres, els de la cua van promocionant, fins arribar al principi de tot.

 Tot i així, tenia la sensació que sempre em deixava llibres pel camí. És més, tenia la sensació que a vegades agafava algun llibre que no m'agradava, i trigava setmanes a llegir-lo, però simplement perquè no em motivava el llibre. Així que em vaig crear un algoritme:

 - El dia 11 de cada mes començo un llibre de la biblioteca. Aquí no es pot triar, sempre en tinc un, així que agafo el que tinc. El començo, l'acabo, el torno, i n'agafo un altre pel mes següent.
 - El dia 21 de cada mes escullo un llibre del primer pack (en tinc 10 a escollir!), i un llibre de cadascun dels packs "promociona".
 - El dia 31 dels mesos que tenen 31 dies, escullo un llibre aleatòriament. Si és un llibre del tercer pack, un llibre del quart promociona al tercer, i així sucessivament.

 Així que, un llibre qualsevol que acabo d'adquirir, actualment està al pack 20. Per poder-lo llegir (de forma no aleatòria), cal que arribi al pack 1, i per tant ha de pujar 19 vegades. I això només ho pot fer els dies 21 i 31, que n'hi ha 19 en un any. Per tant, com a mínim triga un any a pujar a dalt de tot, i per tant, triga un any a poder-se llegir.

 Sembla complicat, però no ho és. Simplement es tracta d'anar a la llista, triar què es vol llegir o què es vol promocionar, i llestos...

 Això sí: els llibres que pertanyen a una saga que m'estic llegint en aquest moment sempre tenen preferència davant dels altres a l'hora de promocionar. I, òbviament, si aleatòriament em toca llegir la tercera part d'una trilogia, en comptes de llegir-la, em dedico a llegir la primera part. Això vol dir que hi ha llibres que tenen més probabilitat de ser llegits que d'altres, però la sort és punyetera: ja fa uns quants mesos que espero que em surti algun llibre de la Roda del Temps (és més d'un 6% de la meva biblioteca, i per tant semblaria que ara ja m'hauria d'haver tocat... però encara no).

Rama II

 La veritat és que no sé com descriure aquest llibre, i no sé si recomanar-lo o no.

 La història és molt interessant. Els personatges estan molt ben aconseguits i hi ha una mica de tot. I, quan acabes de llegir-lo, tens ganes de llegir els dos següents, per saber com continua la cosa.

 El problema, però (perquè, és clar, si no sé com descriure'l és que hi ha un problema) és que hi ha trossos que són... infumables? D'acord, potser m'he passat, però hi ha trossos en els que em podia passar un parell de setmanes sense agafar el llibre i no tenia cap mena de necessitat d'agafar-lo.

 Sí, molt bé, han entrat a Rama, però... i què? M'interessa el que ha de passar, però sé que es passarà 50 pàgines amb algun tipus de rotllo espiritual, que, de fet, quan l'has llegit és interessant, però pel camí...

 Ai, no ho sé. Sembla que l'estigui deixant pel terra, i no és el cas. Però el fet que hagi trigat gairebé 5 mesos a acabar-lo ja és algun tipus d'alarma.

 Això sí, tinc ganes de llegir el següent :-)

La segunda vida de Bree Tanner

 Feia temps que tenia pendent de llegir aquest llibre. Tenia ganes de tancar la saga, però mai trobava el moment. Em feia una mica de mandra, així que es va anar quedant a la llista.

 Un cop llegit, em sap greu no haver-lo llegit abans. Primera, perquè el llibre està bé. Però sobretot, perquè no recordava gairebé res de la història, i sé que m'hagués agradat molt més recordant la història...

 Ja sé que és el punt de vista de la Bree, però m'hagués agradat saber què se'n va fer d'en Fred el Friki. No recordo que sortís més a cap llibre, però em sembla un personatge interessant.

 La història, tot i saber que acaba malament, m'ha tingut enganxada al llibre durant uns dies. I m'ha agradat el final, quan intenta (i aconsegueix) comunicar-se amb l'Edward, sense saber qui és el que pot llegir la ment. No recordo massa els llibres, però això de que els Volturi estiguessin dient mentides crec que no va arribar al punt de vista de la Bella, però si al dels Cullen.

 En fi, és un bon complement a les novel.les de Crepúsculo.

Ciudad de ceniza

 He de dir que aquest no m'ha agradat tant com el primer. M'ha semblat una espècie de transició per anar del primer a el que sigui que vingui després. No és que no m'hagi agradat, sí que ho ha fet, però no ha sigut com el primer.

 Tot i així, hi ha dos personatges que han començat a prendre pes com a "preferits". Un d'ell és en Luke, la figura paternal, però una figura paternal molt tolerant. Vaja, el "padrastre" que qualsevol voldria tenir. L'altre és en Magnus, de qui m'agrada el seu sentit de l'humor.

 Però, és clar, el llibre acaba amb tot penjat d'un fil... cosa que vol dir que el tercer no trigarà a caure...

Vortex

 Spin va ser una revelació. Em va encantar.

 Axis va ser un llibre que gairebé no recordo.

 I Vortex...

 Vortex ha sigut un llibre en el que m'ha costat molt de ficar-m'hi.

 No és que no fos interessant, que ho era. No és que les històries no tinguessin acció, en tenien. Però no sé per què, m'ha costat que m'enganxés.

 Al final (però al final del tot), les dues trames del llibre s'acaben entrelligant, i tot acaba prenent sentit. Al final descobreixes per què va començar tot amb Spin i quina relació hi ha entre en Turk Findley i l'Orrin Mather.

 Però pel mig, tot i mostrar algunes coses interessants i nous móns, no sé per què, no té el que va tenir Spin.