Dragonsong

 Si hi ha una cosa que no m'ha agradat mentre llegia aquest llibre és que l'hauria d'haver llegit abans: tenia la sensació que hi havia moltes situacions que ja havia viscut, des d'un altre punt de vista, és clar, però que no recordava. I aquesta sensació no m'agradava massa.

 Em va costar entrar una mica en la història, però des de que la Menolly s'"escapa", el llibre es va fer cada cop més interessant. Em vaig emocionar molt quan els fire lizards van sortir de l'ou. La primera trobada entre la Menolly i la Lessa és del millor que he llegit en molt temps. I el final em va emocionar.

 Així que, aviat a per la continuació!

Glitches, The Little Android, The Queen's Army

 Ja sé que no són llibres en sí mateixos, però són històries curtes, totes lligades amb Cinder. La veritat és que jo les hagués inclòs en els llibres, però almenys es poden trobar de forma gratuita a internet (l'autora els hi ha penjat).

Glitches

Glitches no és més que una història curta. De fet, una història molt curta. És més com una redacció o un exercici que no pas una història curta.

Glitches explica l'arribada de la Cinder a la seva nova casa, quan coneix l'Adri, la Perl i la Peony. No explica res d'interessant, excepte com descobreix que la llumeta taronja vol dir que algú està mentint...

Jo l'hagués posat com a pròleg de Cinder. És clar que suposo que està escrit molt després que es publiqués Cinder...

The Little Android

Senzillament, no. Així com Glitches em va encantar, The Little Android és un rotllo que no val la pena llegir. Simple i curt.

 The Queen's Army

 Altre cop una història curta genial. Llàstima d'haver-la llegit abans de conèixer el protagonista. Així com Glitches em va encantar, perquè va ser l'inici de la història d'una persona que ja coneixia, aquí, si no hagués sigut pels comentaris d'altra gent, no sabria de què em parlen. És una història molt interessant, però trobo que s'ha de llegir DESPRÉS de Scarlet.

Cuestiones curiosas de ciencia

 Aquest és un d'aquells llibres que feia temps que tenia a la pila de llibres per llegir, però que s'havia quedat apartat, i un cop llegit, em pregunto: "Per què no el vaig llegir abans?"

 Que ningú es pensi que aquest llibre aporta la solució a tots els problemes :-) Aquest llibre, simplement, formula preguntes que tots ens hem formulat alguna vegada, o que quan les veiem pensem que ens les podríem haver preguntat, i en dóna les respostes. Les respostes no són res que no es pugui trobar buscant uns minutets per internet (o unes miques més en algun llibre). Aleshores, quin és el secret del llibre?

 El secret del llibre és la senzillesa amb la que experts en el tema expliquen les coses: dóna la impressió que no només tu ho entens, sinó que ho entendria qualsevol persona que es posés a llegir el llibre. A més, les preguntes són molt concretes i les respostes són senzilles i no ocupen gaire espai, el que fa que, cada cop que acabes una pregunta, et posis a llegir la resposta de la següent, perquè "només és un momentet més".

 El llibre està dividit en parts que són temes diferents. La primera part és l'astronomia, que definitivament, va fer que m'engresqués més en el llibre. La gràcia, si és que se'n pot dir una gràcia, és que pregunta coses que penses "sí, això és molt senzill", però encara que sigui senzill, les respostes a vegades t'expliquen coses que no sabies (i coses d'aquelles curioses que llavors - almenys a mi - fa gràcia saber). De la part d'astronomia em va agradar especialment la pregunta de què és la Lluna blava. Bé, la pregunta no, la resposta: què havia sigut al principi, com va canviar i l'error que va fer que canviés la seva definició. És clar que també es veu que el llibre no és "actual" del tot, ja que una de les preguntes és: "Per què Plutó no s'hauria de considerar un planeta?"

 La segona part són qüestions més aviat relacionades amb la biologia. Aquí la cosa em va desinflar una mica, tant per les preguntes com per les respostes. Tot i que em va agradar la pregunta sobre si els hipopòtams tenien la suor rosa... i em van encantar la pregunta de com s'ho fan els mamífers marins per aconseguir aigua no salada i la resposta de com dormen els dofins. La tercera part són preguntes relacionades amb el cos humà. Tampoc hi tinc res a destacar.

 Però la tercera part són coses relacionades amb la química. Em va agradar la pregunta (i la resposta) de per què no s'oxida l'acer inoxidable.

 De la geologia em va agradar molt la pregunta sobre l'aigua dels oceans. No només per la resposta, sinó perquè vaig tornar a pensar que en un llibre que té 10 anys les respostes ara són molt més complertes: ara sabem molt més dels cometes!

 Al final es desinfla una mica, sobretot la part de matemàtiques i informàtica...

 Però, tot i així, molt recomanable de llegir!

La maldición del maestro

 El segon llibre de Crónicas de la Torre és una mica més dolent que el primer. O almenys a mi m'ho ha semblat, ja que hi ha hagut moments en què em costava avançar, se'm feia pesat.

 Han passat uns quants anys des de la finalització del primer, i ara la torre està "plena" amb alumnes. Bàsicament coneixem a la Salamandra, i a la resta a partir dels ulls de la Salamandra.

 La història ens explica com el mestre intenta venjar-se (d'aquí el títol) de la Dana i en Fenris. La història està bé, però hi ha algunes coses que no m'han acabat convencent:

 - A part del mestre, l'altre personatge dolent no he acabat d'entendre'l. D'acord, volia guanyar poder, però... bé, no ho sé.
 - El dolent dels aprenents, com acaba? Ens el tornarem a trobar? És que el deixa penjadíssim!
 - El que suposo que serà el personatge principal de la tercera part, havia de sortir només en un paràgraf petit? O t'hi poses, o no t'hi poses...
 - Tot i que m'ha agradat molt la part final de la història de la Salamandra, i de com va guanyar el seu sobrenom, i també m'ha agradat molt la part en què l'Aonia explica quin és l'origen dels diferents aprenents a en Kai, el final m'ha semblat desordenat i precipitat.

 Tot i així, llegirem la tercera part en un futur proper...

¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas?

 Feia temps que li'n tenia ganes, però la pila és tan gran, que...

 D'altra banda, no acostumo a mirar pel.lícules abans de llegir el llibre, però en aquest cas era una mica difícil...

 El resultat?

 El llibre és bastant diferent de la pel.lícula, així que tot bé :-)

 Sí que és veritat que hi ha moments en què el llibre et deixa una mica perdut, com quan envien en Deckard a la "comisaria falsa" o els trossos on surt en Mercer, però en general, està bé.

 Potser és per culpa de les lleis de la Robòtica, però durant tot el llibre tenia una alarma al cap, dient-me que la història no s'aguantava per enlloc, però sí que ho feia. Tot i així, el tros del "maltractament" de la pobre aranya em va fer patir.

 Potser és un llibre una mica estrany, per la història, i per com l'explica, però és un llibre interessant de llegir.

El valle de los lobos

 No és el millor llibre de la història, però està bé per passar l'estona.

 La història comença amb la Dana, una nena "diferent" que viu en una granja i que té un amic que només ella pot veure.

 Un dia es troba amb un senyor, que acaba anant a casa seva a buscar-la per convertir-la en una maga. Però la seva escola de màgia està lluny. I no només està lluny: està enmig d'un bosc, on a la nit hi ha uns llops que fan molta por.

 Pel mig es barregen fantasmes, unicorns, dolents molt dolents, elfs...

 Està prou bé per llegir-lo (veurem com continua la sèrie), però no és el millor llibre del món.

El jardín de Rama

Sí, però no. M'explico: el llibre m'ha semblat molt interessant, però a estones se m'ha fet molt pesat.

La part més pesada, segurament, és la primera: es presenta com a diari de la Nicole, on va explicant bàsicament el naixement dels seus fills. És interessant, però jo volia llegir alguna cosa més de ciència ficció, no una novel.la sobre una dona que tenia fills i intentava fer que hi hagués la màxima diversitat genètica.

La part del nòdul és la més interessant de totes. Llàstima que sigui la més curta (!) D'acord, si en aquesta part ens haguessin explicat ja tots els secrets, no hi hauria un quart llibre, però és clar...

 També és interessant la introducció de nous personatges, tot i que els personatges que van en l'última nau ja es veu venir que portaran problemes, sobretot un en particular.

 I, gairebé igual d'interessant que la part del nòdul és la part en què en Richard interactua amb una altra espècie. Altre cop, però, massa curta!

 I, ja per acabar, la última part em recorda molt la saga de Marte Rojo, Marte Verde i Marte Azul, quan la societat comença a tenir problemes. Suposo que era inevitable, però no sé si calia...

 Llegiré l'últim llibre, on espero que hi hagi més trossos de l'estil dels del nòdul i menys "socials". Tot i així, en algun moment m'agradaria saber què se n'ha fet de la Simone...

La memoria de la Tierra

 He de reconèixer que aquest llibre m'ha sorprès, i molt. I ho ha fet en positiu.

 Havia llegit el joc d'Ender i el record que en tenia és que no m'havia acabat de convèncer, així que em feia una mica de por començar un llibre del mateix autor. Però no, el llibre m'ha encantat.

 Si li hagués de posar un però seria la violència dels germans grans d'en Nafai contra ell. D'acord, els personatges són així, però potser no calia...

 La idea del llibre és molt bona: l'acció té lloc a "Armonía", un planeta on els humans es van exiliar després de destruir la Terra. La societat és "antiga", en el sentit de que no tenen cotxes, ni res que se li assembli, ni altres coses que ara creiem que han existit sempre, però tenen altres coses com ordenadors.

 Els habitants del planeta tenen una religió, que consisteix en creure en una "ànima suprema", que ja des del primer capítol els lectors sabem què és.

 El llibre bàsicament explica la història d'en Nafai, que és un nen que viu en aquest món i... no sé què dir per no escriure espòilers. Només que val molt la pena, i ja espero la segona part!

Svein, el del caballo blanco

 Després d'un any, he tornat a agafar les aventures de l'Uthred. No sé per què vaig trigar tant, perquè la primera part em va agradar molt.

 I el segon llibre també està bé. Si el primer llibre ens introduïa en la vida dels danesos, aquest ens parla més del rei Alfred.

 La veritat és que la part de l'Alfred tot el dia resant i volent convertir a la gent se m'ha fet una mica pesada, potser perquè tenia la visió de l'Uthred, que no era massa bona... Però a part d'això, el llibre es llegeix bé.

 El personatge que més m'ha agradat és el de l'Iseult. Llàstima del final, però suposo que havia d'acabar així. Em sembla un personatge immens, amb molta història al darrere, i malgrat que m'hagués agradat saber-ne més, està tot molt ben aconseguit.

 I bé, si no hagués estat per l'Iseult, el personatge que m'hagués agradat més hagués sigut l'Steapa. Té moltes possibilitats :-)

 La cosa que potser m'ha decebut més ha sigut la batalla final: és molt curta i sembla que fos "fàcil" de guanyar, quan en realitat havia de ser molt complicada.

 Però tot i així, el llibre és un gran llibre, i continuaré aviat amb el tercer.

La fiebre

La fiebre és un llibre que enganxa, però no m'ha acabat de convèncer. Sí que és veritat que és el primer llibre d'una trilogia, però el llibre acaba gairebé amb més preguntes de les que esperaves resoldre quan faltaven unes 20-30 pàgines per acabar-lo. I els personatges... la veritat és que no s'agafen massa per enlloc.

 Comencem per l'Eva-Livia. Abans de començar: jo, almenys, tenia clar des del principi que les dues són la "mateixa" persona, i quan, gairebé al final del llibre, l'autora ho revel.la, sembla que sigui un gran què, quan ja es veia des del principi. De la Livia no se'n sap gaire res (tot i que m'agradaria saber de qui és filla realment, com va anar a parar a la família que la tenia acollida). I l'Eva? A veure, a tots els autors últimament els passa el mateix: deuen voler que en facin una pel.lícula, perquè sí que és veritat que pots fer un personatge extremadament intel.ligent, que a més té talent per tocar la guitarra, cantar i el teatre, però és que, a més, ha de ser guapíssima. A vegades penso que els autors no tenen "pebrots" de fer un personatge "lleig". Quin problema hi ha?

 A banda que l'Eva té coses, com el fet que sigui capaç, amb 8 anys i sense cap formació, de piratejar ordenadors, però que amb 16-17 anys, i amb tota la formació possible, li costi un munt entrar als ordenadors d'un hospital. I bé, suposo que en algun dels altres llibres ens enterarem de la relació exacta que hi ha entre l'Eva i la Lívia. Jo al principi pensava que la Livia era l'Eva que havia anat a l'any 152, i que per això era adoptada, però ja veig que no té sentit.

 I en Sethos? També guapo, és clar. I perfecte, és clar. No poden fer llibres amb gent normal? És clar que la manera com s'enamora de la Livia, només mirant-la, i sense saber-ne res... vaja, que no és massa creïble.

 El llibre deixa molts interrogants: què és la febre? Qui és el professor Ambrose? Què són els patògens? Qui és en Zachary? Qui va crear la febre? Com és que només sembla que hi hagi dos focus d'infecció: cap a l'any 152 i cap a l'any 2013 (bé, i un cas dels anys 60)?

 En fi, llegiré la segona i la tercera part, per treure'm dubtes de sobre, però aquesta primera part deixa força que desitjar...