Choque de reyes

M'ha costat més d'un mes acabar el segon llibre de Canción de hielo y fuego.

Tinc una excusa: són gairebé 900 pàgines.

Però, tot i així, més d'un mes és massa, fins i tot per mi, que llegeixo poc a poc.

Tot i així, he de dir que el llibre m'ha agradat. I que tinc ganes de llegir el següent... però en aquest moment tinc ganes d'agafar un llibre petit i prim, que em pugui llegir en una setmaneta, i que de seguida s'acabi.

El llibre m'ha semblat tan bo com la primera part, però a la vegada se m'ha fet llarguíssim. És possible que una cosa que m'agradi es faci llarga?

Potser també perquè me'l vaig emportar i durant un dia de més de 24 hores em va acompanyar a tot arreu, als avions, i llavors em cansava de llegir?

De qualsevol manera, no baixa el nivell del primer. Molts morts. Molta destrucció. I els pobres Stark...

Però, d'alguna manera, tots han anat trobant un camí en el llibre, i malgrat que tots semblen molt desgraciats (com han d'estar si és una guerra?), tots tenen una esperança, un camí, un lloc a on arribar.

Seguiré amb el tercer. Però potser esperaré unes setmanes... o uns mesos.

Properament: No ho sé. Vaig a la biblioteca ara mateix. A demanar alguna cosa curta i senzilla. Així que, properament... sorpresa!

Theon Greyjoy

Una de les coses interessants de "Canción de hielo y fuego" és que els personatges no són ni del tot bons, ni del tot dolents. Simplement, són. Tenen uns objectius a la vida, i intenten aconseguir-los.

En el cas d'en Theon, havia vist una mica com es comportava. Mentre no hi havia cap capítol dedicat a ell, em queia bé. Molt bé.

Fins que va aparèixer el primer capítol centrat en ell. Al principi, em va semblar tot el contrari. Va deixar d'agradar-me, per acabar odiant-lo...

... fins que un parell de pàgines més endavant va aparèixer el seu pare, i en comparació en Theon va semblar un angelet...

Sembla mentida com poden canviar així les coses. I a partir d'ara, què en pensaré?

Gotholàndia

Gotholàndia és un llibre d'aquells que es llegeix ràpid. Es pot dir que és un llibre entretingut. D'aquells que ja saps que acabarà bé, però que pel mig els protagonistes passen per mil problemes. Però que al final, al límit, troben una solució.

Però, d'altra banda, tampoc aporta massa res. Un llibre per passar una estona, sense pensar massa.

Un llibre en el que representa que han de convèncer els adolescents que deixin de jugar amb les consoles i es posin a llegir. El tipus de llibre que mai he entès, ni tan sols quan era adolescent. Perquè... el nano que llegeix el llibre ja no li cal que el facin llegir. I el que no llegeix mai... no ho llegirà mai!

Però bé, es pot passar una estona entretinguda.

I, properament, "Choque de reyes". Sí!!! La biblioteca ha sigut ràpida a donar-me la continuació!!! No serà tan ràpid en George R. R. Martin a escriure els que falten!

El último unicornio

L'últim unicorni, en realitat, és la última unicòrnia. Viu sola al seu bosc, fins que un dia sent dir a un home que ella és la última que hi ha al món, i aleshores se'n va del seu bosc, buscant els altres unicornis.

És un conte llarg, però que no es fa llarg. Una gran història per explicar, que es fa maca de llegir.

El llibre també contenia un altre relat, "Dos corazones", que ha guanyat no sé quants premis.

Sincerament, no veig per què els ha guanyat. L'últim unicorni era un bon relat, però la seva continuació... doncs que no.

Així doncs, com passa molts cops: l'original és recomanable de llegir-lo. La seqüela? Bé, completament prescindible.

I properament: Gotholàndia.

Juego de reyes

Finalment vaig acabar Juego de reyes, i em va semblar un llibre genial. Crec que feia molt que no m'enganxava tant amb un llibre. És una barreja de les històries medievals que sempre m'han agradat, amb les històries fantàstiques (o que es desenvolupen en un món fantàstic). Ja estic esperant a que el segon arribi a la biblioteca.

I, mentre no arriba el segon, unes quantes preguntes (ull, que hi poden haver spoilers!!!)

Per què tots els Stark tenen algun capítol seu, menys en Robb? En Rickon no compta, és massa petit. Però en Robb? Per què no ens deixa veure la visió d'en Robb? Es veu una mica amb la seva mare, i amb en Bran, però... no ho sé.

En aquest primer llibre vol que odiem els Lannister? Per què l'únic Lannister de qui sentim coses és en Tyron? I els altres? Estaria bé tenir una altra visió del que passa.

Segons m'ha semblat entendre, tots fan els anys el dia del seu nom (o sigui, que els posen el nom del dia que van néixer). Si és així, per què hi ha tanta gent amb el mateix nom? Per què hi ha tants noms que es repeteixen d'avis a néts? Per què no hi ha més noms? I, si és així, també: els Targaryen tenen altres noms per cada dia?

Tornarà la Nymeria algun dia? M'agradaria que ho fes.

En Verano endevina? I en Rickon? Només somia com en Bran, o pot veure-hi d'altres maneres?

Si a la cort tothom sap lo de la reina i el seu germà... a ningú l'importa? Ningú hi vol fer res? A tothom li està bé? Els germans del rei ho sabien? Qui ho sap? Ho sap en Twin Lannister?

En Yoren és bo? Té a l'Arya, i... la portarà cap al nord? Li farà mal? La portarà amb els Lannister per guanyar diners?

En Jon és fill de la Lyanna i el Targaryen, en comptes de ser bastard de l'Eddard? I sinó, qui és la seva mare?

Els Otros... es guanyen només cremant? I no es podria cremar el que hi ha al nord del mur?

I bé, segur que més que no recordo.

Properament, un llibre més "tranquil": L'últim unicorni.

Aghhhhhhhhhhhhh!!!!!!!!

No sóc una lectora de capítols. Mai ho he sigut. Recordo quan anava a l'institut, que vaig comentar a una companya que un llibre no m'agradava, perquè tots els capítols tenien exactament 10 pàgines, però tot i així, a vegades els capítols acabaven en mig d'una història i al capítol següent continuava, o a vegades a mig capítol hi havia un tall. La noia em va dir que hi ha gent que llegeix un nombre determinat de capítols cada dia, o que sempre acaben el capítol, i que això els anava bé.

Reconec que amb el temps he agafat una mica més la costum d'acabar de llegir quan acaba un capítol. Però, és clar, això no es pot fer al tren, ni al metro, ni quan esperes algú llegint, ni quan llegeixes fins que la son ja no et deixa llegir.

Si una cosa he de retreure a "Juego de tronos" és la manera que té d'acabar els capítols. Que sí, que ja sé que té un nom, i que alguns autors ho fan per enganxar a la gent, però... que no. Que no m'agrada que els capítols s'acabin quan l'acció està a dalt de tot, com si fossin una telenovela barata. Que no. I si, com a mínim, al capítol següent continués l'acció, podria fer el que he fet sempre: deixar de llegir a mitja pàgina i llestos. Però no, l'acció no continua fins un parell o tres de capítols més tard. Que si vols llegir el que hi ha pel mig, deixaràs unes quantes accions més inacabades, i quan vagis a llegir el que feia una estona que t'havia deixat penjat... voldràs llegir el d'ara, no el de llavors.

Ho sé, és una manera d'enganxar a la gent, però... quina ràbia!!!

Tots són "bons"

Encara no he arribat a la meitat de "Juego de reyes". Tot i haver-me enganxat, sempre he sigut molt lenta llegint, i tinc poc temps (i el llibre no és precisament curt, que diguem!!!)

Hi ha personatges que m'agraden més, i personatges que m'agraden menys, com a tothom, suposo. Però la gràcia que té que a cada capítol vegis les coses des del punt de vista d'un dels personatges, és que l'acabes entenent, i t'acaba caient bé. Ara, no em veig caient-me bé la Cersei, però... qui sap!!!

El meu preferit continua essent en Jon Nieve. Qui serà la seva mare? Perquè ja té guasa, la cosa. Normalment, quan neix un fill bastard, a qui no es coneix és al pare. El fet que la mare sigui desconeguda sembla que fa riure i tot!

Però la segueix molt de prop l'Arya. Llàstima que hagués de deixar la Nymeria per una criaturada (o alguna altra cosa) del príncep. Tant de bo la torni a trobar algun dia. M'agraden, aquests llops.

D'altra banda, la Catelyn Stark no em queia massa bé... fins que va aparèixer un capítol seu. Llavors em va començar a caure bé.

Amb la Sansa... A la Sansa l'entenc, però... buf... Cada cop que hi ha un capítol seu em costa... Em costa molt.

Segueixo enganxada, ja no tan perduda amb els personatges. I és que coi, això de que molts tinguin dos noms, embolica una mica. I també el piló de noms que apareixen de cop!

Jon i Arya

He llegit poquet de Juego de Tronos, però el suficient com perquè ja m'hagi enganxat i tingui ganes de llegir-ne més, i més, i més...

M'agrada aquesta manera que té de dividir els capítols segons la visió dels personatges. És una manera de veure la història des dels ulls de tots els personatges que apareixen, i està bé.

Al principi anava una mica a poc a poc. Perduda, amb tant de personatge de cop, sense saber qui és família de qui, qui està enfadat amb qui, qui... Però mica en mica els vaig coneixent.

Ja m'ha enganxat (això ja ho he dit). Qui són els Otros? Què hi ha de sobrenatural?

Tot i així, ja des dels primers dos o tres capítols, tenia un personatge preferit: en Jon. Vaig començar a llegir i m'agradava. I va ser una mica després quan vaig veure que a la portada hi ha un noi amb un llop albí. O sigui, en Jon. I els que em sembla que són els Otros que sembla que el vulguin atacar. O sigui, que al final anirà al mur i serà un dels protagonistes principals :-D

I l'Arya també em va caure molt simpàtica del principi. A veure si a mida que passa el llibre segueixo pensant el mateix...

No he llegit massa, però ja sé que m'enganxarà...

Qui em mana tornar-me a enganxar d'una altra saga inacabada?

El niño robado

Se'm fa difícil comentar aquest llibre, perquè potser no seré del tot justa amb ell.

El que em ve al cap només de veure el títol és una sola paraula: angoixa.

Tot el llibre m'ha provocat una angoixa enorme, i quan començava a llegir-lo, em sentia angoixada. I si llegeixo perquè m'agrada, sentir-me angoixada no és massa sensat...

Quan portava dos capítols ja vaig veure que el llibre no m'agradaria. Però... bé, tot i que vegi que un llibre no m'agradarà, em costa molt de deixar-lo. I aquest hauria d'haver-lo de deixat ja des del principi.

La història és original, i està bé. I, segurament, per a molta gent seria un llibre molt bo que no produiria gens d'angoixa. Però per mi... ha sigut un malson.


Properament: Juego de Tronos, suposo que amb una opinió totalment diferent :-D

Brisingr

Començaré per les coses dolentes del llibre, que tot i que són poques, així ja me les trec de sobre.

Deixant de banda el fet de que és la primera trilogia que conec que té 4 llibres, i que quan pensava que ja acabaria la història, em torna a deixar penjada fins vés a saber quan, tinc "només" dues queixes. La primera, l'extrema lentitud d'alguns capítols. Alguns se'm van fer llarguíssims. Se'm van fer especialment llargs tots els capítols que Eragon passa amb els nans, intentant coronar un nou rei (potser era perquè donessin la sensació de ser tan llargs com li donava a Eragon?) La segona té més a veure amb la traducció que amb el llibre: a l'última part, potser a les 200 últimes pàgines o així, hi ha moltes faltes d'ortografia (de les grosses) i molts errors tipogràfics (tants, que cada cop que te'n trobes un, encara recordes l'anterior). Ben bé com si el traductor hagués anat amb presses, necessités entregar la traducció, i li haguessin acabat sense temps a repassar les últimes pàgines. Les paraules que hi ha són al diccionari (o sigui, corrector ortogràfic el va passar), però vistes allà al mig fa tant de mal d'ulls, que tan seguides donen una sensació de deixadesa molt gran.

I ara que ja m'he carregat el llibre, diré que, en general, l'opinió del llibre ha sigut força bona. La història va prenent força, i entenc el fet que hagi volgut dividir el tercer llibre de la trilogia en dos, perquè queden moltes coses per explicar, i sense totes les coses que s'explica, no seria complet.

D'altra banda, el títol del llibre és molt encertat, tot i que fins que no saps per què li ha posat aquest títol, penses: "I què coi té a veure Brisingr amb tot el llibre?"

La descripció de les batalles també em sembla bona, almenys pel meu gust: saps què passa, però sense entrar en massa detalls que no siguin de tàctica o estratègia :-D

En general, un bon llibre, amb explicacions a unes quantes coses que ho deixen tot força lligat, tot i que amb ganes de saber com acaba. El que ja he dit, però, és que llàstima que l'últim (serà de veritat l'últim?) llibre no sortirà fins d'aquí a tant de temps que ja no recordaré ni de què anava...

Propera lectura: El niño robado, de Keith Donohue. Prové de la biblioteca, i normalment els que em recomanen m'agraden. Així que no sé si en tindré una opinió dolenta o bona. La solució: d'aquí a uns dies...