Rellegint el Ocho - per la meitat

No sé què té aquest llibre, que fins i tot havent-lo llegit, enganxa igualment. Sí, feia molt que l'havia llegit, i ja gairebé no recordava res, a part de les coses més importants, però de moment...

Per què (i ja ho he dit moltes vegades!!!) els traductors són tan dolents? Altre cop em trobo amb un llibre ple d'errors quan es tracta de termes escaquístics. I no crec que el problema sigui l'original. Suposo que és la traducció. Això només em porta la idea de tornar-lo a llegir algun dia, però amb versió original, i potser podré decidir si és problema de la traductora (altre cop!) o de l'original.

Aquest cop, la part històrica em té més enganxada que l'actual. Suposo que el que passa és que la recordo menys, però no recordo per què no m'agradava...

I aquest cop, almenys al principi, la Lily no em cau tan bé... Sí, l'autora és molt cruel amb ella a l'hora de fer el personatge i els altres també ho són amb ella... però és que el personatge déu n'hi do...

Faltarà acabar-lo de llegir a veure si continuo pensant el mateix...

Rellegint El ocho - abans de començar

El ocho és un llibre que em fa una mica de por de rellegir.

Recordo quan va caure a les meves mans: va ser el 1996, quan feia COU, i el llibre s'acabava de publicar aquí. Sí, era un llibre d'escacs, però em vaig posar a llegir-lo en una època d'exàmens. Al cap i a la fi, era un llibre que semblava històric, i segur que no m'enganxaria... segur que podria estudiar!

Una setmana més tard, el llibre ja estava llegit. M'havia encantat i m'havia enganxat de mala manera.

Amb el temps, el recordo com un llibre que em va encantar. Però han passat molts anys, i d'alguna manera he canviat (o, com a mínim, han canviat els meus gustos lectors). Em fa por tornar-hi per si ara em decep. Tot i que, és clar, sempre és millor tenir una opinió actualitzada d'un llibre. I com que m'està esperant El fuego, he decidit començar per El ocho...

De l'època en la que el vaig llegir, recordo que només m'agradava l'època actual, que quan parlava del passat se'm feia pesat i ho volia passar ràpid per tornar a l'actualitat. I també recordo que el trobava molt injust amb la jugadora d'escacs. No recordo gaire més.

Però torno a llegir-lo. A veure si m'agrada tant com el primer cop. A veure si el passat m'interessa més. I a veure si no el trobo tan injust amb la jugadora. A veure què.

Les filles de les tempestes, el cinquè cristall

I, finalment, l'últim llibre de la trilogia de les filles de les tempestes.

He de dir que, tot i que la trilogia és entretinguda, aquest tercer potser m'ha semblat el més fluix de tots.

Sí, tanca la història, i resol els dubtes, però... per què la Indira va ser tan fàcil de convèncer, encara que en realitat fos dolenta? Per què l'Amina de seguida es torna raonable? He trobat que potser els faltava una mica de profunditat als personatges... i que l'autor continuava amb el seu error de dir astrologia quan volia dir astronomia!

D'altra banda, però, es llegeix ràpid i et manté enganxat fins al final... que també decep una mica. La baralla final és com molt descafeïnada.

Però la valoració final de tota la trilogia és força bona. Com a mínim, entretinguda.

Muerte de la luz

Hi ha llibres dels que és difícil parlar. Però ja que llegeixo poc (tot i que aquest any he llegit lleugerament més que l'any passat, i tinc el pressentiment que l'últim terç de l'any llegiré molt) i vaig prometre'm a mi mateixa que comentaria tots els llibres que llegís, per si ho necessito al futur (quan tinc un llibre pre-bloc, llavors trobo a faltar el meu comentari!), allà vaig.

Ja que la saga de Canción de Hielo y Fuego m'està agradant tant, vaig cometre l'error de comprar un llibre només perquè l'havia escrit en George R. Martin. Error! Sí, tenia molt bona pinta. Parlava d'un món llunyà, de que la humanitat havia conquerit la galàxia, etc. Però a l'hora de la veritat...

La primera part del llibre se'm va fer infumable. Com a mínim tenia una cosa bona: amb aquesta calor que no deixava dormir, era agafar el llibre i quedar-me fregida. No és una cosa gaire bona per un llibre, però com a mínim va fer el seu servei.

Llavors el llibre va tenir una segona part, en la que es va animar una mica. Però, tot i animar-se, no vol dir que la cosa fos bona del tot. L'anava llegint i només tenia una sensació d'angoixa, que em recordava molt l'època en què vaig llegir El niño robado. Només feia que pensar el mateix que amb aquell llibre i tot el que vaig dir en aquell moment segueix vigent. No m'agrada llegir per acabar amb aquesta angoixa.

I, ja per finalitzar, una part en la que m'adormia i m'angoixava a la vegada, si és que això és possible.

O sigui, que no ha sigut el millor llibre que he llegit, precisament.

Tot i així, bé, he de dir que hi ha una història a darrere, que pot ser interessant, però que francament, a mi només m'ha creat angoixa i avorriment.

I em sap greu comentar un llibre amb una opinió tan dolenta, però... bé, el proper segur que serà millor! :-D

El vuelo del Dragón

Les primeres pàgines del llibre se'm van fer força pesades. No entenia què era un weyr, què era un wher, i per què entrava tant "a sac" amb les coses, quan jo no estava entenent res.

Fins i tot em vaig posar a buscar per internet a veure si era algun llibre intermig d'alguna saga i que jo hagués començat per on no tocava, i que per això no entengués res.

Però això només van ser les primeres pàgines. De cop, el llibre em va començar a fascinar.

Tot el tema dels dracs i tota la història d'aquest món llunyà que ja no es recorda de la Terra, em fascinava. Tant, que fins i tot abans de que comencés la part que em va agradar més de totes, ja havia decidit que buscaria la resta de llibres de la col.lecció (i em costarà, em sembla!) i els llegiria tots.

Però és que llavors... llavors encara és millor! Perquè, a part d'una manera de transportar-se instantàniament, els genets de drac fins i tot poden viatjar en el temps! Sí! Viatjar en el temps! Però no, no ho deixa aquí! Fins i tot al llibre hi surten com discuteixen sobre possibles problemes en el viatge en el temps degut a que una mateixa persona no pot estar a dos llocs a la vegada!

El llibre és com una espècie de tot el que m'agrada ficat en un sol llibre, però a més fet amb qualitat! I això que vaig estar a punt de no comprar-lo!

Ara a veure si trobo la resta de la saga... a poder ser en ordre d'escriptura... Missió impossible?

La creu del Nil

Ja gairebé no recordava el primer llibre de la trilogia. Una noia que buscava la seva mare i acabava ficada en una història d'extraterrestres, dones que apareixien després de tempestes, dones que desapareixien després... i tot, emmarcat dins les històries Maies que van ser tanta moda fa un parell d'anys.

No buscava el segon i el tercer llibres. Però l'altre dia van aparèixer a la biblioteca, i és clar, com que no vaig veure res que em cridés l'atenció, vaig agafar el segon, titulat "La creu del Nil".

No és que a mi els llibres sobre Egipte m'agradin massa, així que el vaig agafar amb certa recança.

Però al final ha sigut un llibre que m'ha acabat agradant molt. Potser és la història, que t'enganxa des del principi i no pots parar de llegir fins al final. Potser és que no és només Egipte: el llibre transcorre entre Egipte, Jordània, la terra dels Dogons, i finalment Egipte altre cop.

Tot i que, és clar, el final del llibre deixant veure el que hi haurà just en el tercer, la recerca del cinquè cristall, han fet que ja tingui ganes de llegir-lo. Esperant, és clar, que el trobi a la biblioteca i ningú l'hagi agafat!

Però abans haurà d'esperar un parell de llibres més...

Blind Lake

En Robert Charles Wilson ho ha tornat a fer: un llibre que és genial. Va ser una sort que trobés Spin en una biblioteca perduda pel món. Però, si era possible, jo crec que Blind Lake encara és millor que Spin.

El tema potser s'assembla, però és completament diferent. Blind Lake és una institució (del govern dels Estats Units) on reben dades d'una formació de satèl.lits, el TPF (ho sento, però aquí ja se'm va guanyar! Només per posar TPF, i Terrestrial Planet Finder, és clar!, ja em queia la bava!).

Els satèl.lits funcionen bé fins que, de cop, un dia, comencen a obtenir imatges molt més concretes d'un planeta. Aleshores es dediquen a observar un habitant del planeta.

Però, sense saber per què, un dia els tallen la comunicació des de fora. Tota la gent que treballa a Blind Lake, més altra gent que hi era de pas es queden tancats durant mesos sense saber què passa a fora i per què els han tancat.

La història bàsicament gira al voltant d'una nena (la Tessa), de la seva mare (que és la cap d'observació de Blind Lake), el seu pare (que, un cop tancat tot és la persona de més poder, i per tant el cap de la institució), la secretària del seu pare, i tres periodistes que es queden tancats allà i que acabaran essent protagonistes.

En algun moment del llibre se'm va fer una mica pesada l'obsessió que tenia el pare de la Tessa, en Ray, per demostrar que la seva mare ho feia tot malament. I com volia deixar-la en ridícul a cada pas. Però és la única cosa que criticaria del llibre. I, al cap i a la fi, al final tot enganxa bé dins de la història.

Així que un llibre absolutament molt recomanable. Acabo amb un fragment, que m'ha encantat. Tot i que està gairebé al final del llibre, així que pot ser que digui més del que hauria de dir...

"How many other intelligent species have you known? You and your sisters?"
Mirror Girl cocked her head to the side, another Tess-like gesture. "Thousands and thousands of progenitor species," she said. "Over millons and millions of years."
"Do you remember them all?"
"We do."
Thousands of sentient species on worlds circling thousands of stars. Life, Marguerite thought, in almost infinite variety. All alike. No two alike. "Do they have anything in common?"
"A physical thing? No."
"Then, something intangible?"
"Sentience is intangible."
"Something more than that."
Mirror Girl appeared to consider the question. Consulting her "sisters", perhaps.
"Yes," she said finally. Her eyes were bright and not at all like Tessa's. Her expression was solemn. "Ignorance," she said. "Curiosity. Pain. Love."

e: the Story of a Number

Com que aquest post no sé si va aquí o a l'altre blog, el publico a tots dos llocs.

El llibre és una petita joia que ens porta per tota la història del nombre e. Bé, de fet, i l'únic retret que tinc al llibre, és que no només ens porta la història del nombre e, sinó que també parla molt de $\pi$, fins al punt que, en molts capítols, em preguntava si era un llibre sobre e o era un llibre sobre $\pi$ (que ja vindrà!).

És un d'aquells llibres que m'agrada llegir a poc a poc, i que per això em duren molt de temps. Però sóc incapaç de retenir massa informació en un sol dia (o en una sola setmana), així que mica en mica, vaig llegint.

El llibre em va agradar tant i hi havia tantes coses interessants, que en vaig fer dos posts (tot i que podrien haver estat una pila més!). El primer de tot sobre Napier i sobre el fet que Napier va ser un segle anterior a la definició del nombre e, però tot i així va fer unes taules de logaritmes que gairebé eren en base 1/e. I el segon, unes sèries on apareix el nombre $\pi$ (altre cop, semblava que parlava més de $\pi$ que d'e).

Però sobretot, a partir d'un cert moment, el llibre es dedica a fer un repàs a tota la història del càlcul, prenent com a fil el nombre e. Un repàs molt recomanable.

I, com no podia ser de cap més forma, acaba amb uns capítols dedicats a espirals logarítmiques, catenàries, la fórmula d'Euler ($e^{\pi i}+1=0$) i nombres trascendents i algebraics.

En resum: un llibre que jo recomanaria a qualsevol.

I, per acabar, la cita amb la que acaba el llibre, d'Edmund Landau

The letter e may now no longer be used to denote anything other than this positive universal constant (the solution of the equation ln x = 1).

Graceling

Per Sant Jordi em vaig comprar un llibre que em va semblar que feia bona pinta, que es titulava Foc. Per alguna raó que no aconsegueixo recordar, vaig buscar informació sobre l'autora a internet. Va ser llavors quan vaig descobrir que el llibre en qüestió era el segon d'una trilogia (per què no ho posava el llibre original?). Així que vaig demanar el primer a la biblioteca.

Graceling és un llibre original, i a la vegada repetit. És original en la idea d'un nou país on hi ha gent que pot tenir una Gràcia, que pot ser una cosa totalment diferent d'una persona a una altra: alguns neden molt ràpid, altres preveuen les tempestes, altres lluiten bé, altres llegeixen la ment... Però, a part d'això, hi ha moltes coses que estan inspirades en molts altres llibres. On hauré sentit abans això dels Set Regnes?

D'altra banda, aquest llibre, com molts altres que he llegit abans, té molts (i molts vol dir molts!) errors en la traducció. Sí, quan hi ha unes quantes paraules escrites amb faltes d'ortografia (jo també en faig, però jo no tradueixo llibres!), llocs on hi posa que algú ha fet alguna cosa i es veu clar que s'han equivocat de nom, i coses per l'estil, al final acaba cansant. Sobretot si, com en aquest llibre, n'hi ha unes quantes. En això, la pobre Cashore no en té cap culpa.

Però bé, tot i que la història m'ha semblat original, la manera d'explicar-la m'ha semblat que tenia força que desitjar.

Tot i així, tot i deixar-lo una mica malament, he de dir que bé, que es pot llegir. I que llegiré la segona part, Foc. Perquè tinc curiositat per saber d'on venia el rei Leck, i com va arribar. Perquè el segon llibre explicarà això, suposo. Esperem que el segon llibre estigui una mica millor escrit i amb menys errors a la traducció. El nivell d'imaginació de la història ja m'està bé :-D

El valle de los caballos - Ayla i Jondalar

L'última part de "El valle de los caballos" es llegeix tan ràpid que ni te n'adones i ja s'ha acabat.

Com era previsible, l'Ayla i en Jondalar es troben (bé, un dels dos troba a l'altre) i comença el xoc de cultures.

Però, si a la primera part deia que potser no calia tants detalls de la vida d'en Jondalar, perquè llavors ja hi haurà molt temps, quan estiguin junts, aquí hi vaig trobar a faltar una mica d'explicació. Per exemple, una de les coses que més recordo del primer llibre és com va estar de contenta l'Ayla quan va entendre que la gent del Clan es comunicava amb les mans. En aquest cas, l'Ayla de seguida aprèn a parlar (almenys les paraules), i el fet que d'un dia per l'altre (literalment) aprengui a construir les frases se'm va fer com una mica forçat, i hagués trobat més interessant veure el procès.

Tot i així, tret d'algun detall d'aquest estil, em sembla un llibre totalment recomanable, i m'ha deixat amb ganes de seguir amb el tercer. Això sí, després d'una mica de descans!