Els jocs de la fam

 Feia un temps que els llibres estaven a la llista de llibres pendents... però la llista és llarga, i mentrestant anava llegint altres coses... fins que vaig veure que feien la pel.lícula. Perill!!! Si fan una pel.lícula així, el més normal és que, abans que me n'adoni, algú ja m'hagi tirat per terra el llibre, perquè me n'explicarà alguna cosa, o veuré algun anunci per la tele, o...

 Així que vaig demanar el primer a la biblioteca. Però hi havia cua d'espera (tot i que no tanta com a El temor d'un home savi, que eren... 6 persones!), i he hagut d'esperar unes setmanes.

 Divendres vaig anar a buscar-lo a la biblioteca, i el primer ja és a casa... Això sí, s'haurà d'esperar a que acabi el quart Eragon, que de moment està mooooooooolt interessant!

Las llanuras del tránsito

 Doncs a mi m'ha agradat.

 Em feia molta por agafar aquest llibre. Tot el que n'havia sentit era: "massa descripcions", "massa sexe", "massa descripcions de sexe"... I potser per això m'esperava un llibre dolent, i he acabat dient que m'ha agradat. Però és que m'ha agradat! I no pas poc! És difícil que un llibre de més de 1000 pàgines no es faci pesat. I no se me n'ha fet. D'acord, en algun moment he llegit una mica en diagonal alguna descripció, però podria comptar les vegades amb els dits de les mans, i ha estat motivat pel fet que m'esperava que hi hagués moltes descripcions...

 A part del mapa que ja hi ha al llibre (on no es veu gaire res), he estat seguint el camí de l'Ayla i en Jondalar en aquest mapa.

 Entenc les crítiques que fan gent del llibre. Diuen que tota l'estona és el mateix. I sí, es podria dir així, però a mi m'han agradat totes les seves trobades. Al principi, quan tothom s'apartava d'ells, em feien patir. Però després van trobar els Sharamudoi. D'acord. Ells són els salvadors. L'Ayla cura el braç de la Roshario. Els ensenya els cavalls. Els ensenya el llop. Es porta bé amb tothom... i ha de marxar.

 Entenc l'Ayla. Té por que no l'acceptin a la caverna d'en Jondalar (ja m'agradarà veure el proper llibre! Quines ganes tinc de veure com es porta amb la seva nova família...) i, com que arregla la vida a tothom, tothom la vol amb ells. A estones li agafava mania a en Jondalar. Hagués sigut tan perfecte que s'haguessin quedat amb els Sharamudoi... però no! Hagués sigut bo també que s'haguessin parat amb els caçadors Hadumai, però tampoc va ser possible.

 La part de les llobes i l'Attaroa em va agradar. No perquè m'agradés el que feien, sinó perquè, d'alguna manera, en tots els llibres no hi havia ningú que fos dolent del tot. Com ja deia al llibre anterior (o a dos anteriors), la nostra societat ha anat evolucionant cap a una banda que no semblava plausible que pogués venir d'aquesta història. Ja ho sé, la història no és real, però es feia com massa irreal.

 El fet de que al poblat de l'Attaroa passés el que va passar em va fer veure que sí, que no tot era com semblava, i que d'alguna manera, la història tenia una mica més de sentit. Bé, el fet que una persona mig Clan fos el cap d'un poblat em sembla poc creïble, però que hi hagués una barreja i les dones deixessin de ser motiu de veneració per transformar-se en el que eren les dones del clan, ja em sembla més normal.

 El fet que també comencessin a trobar gent "dolenta" (el fill de la Roshario que violava dones del Clan, l'Attaroa, en Charoli...) fa que la història tingui més sentit per mi, tot i que el fet que l'Ayla i en Jondalar ho descobreixin tot segueix fent que la història no s'aguanti per enlloc...

 He trobat una mica curt (sí, curt, què passa?) el tros on explica la trobada amb els Lanzadonii. Ja sé que segurament s'espera per poder-ho explicar tot amb els Zelandonii, però hagués agraït més històries.

 M'acabo d'adonar que tant el segon com el tercer també els vaig llegir un mes de maig... Deu ser alguna cosa del mes de maig que fa que se'm doni per llegir "Los hijos de la Tierra"? Aquest cop, però, intentaré que les ganes que tinc de llegir el cinquè facin que el llegeixi més aviat!

A Dance with Dragons - 2?

 Torno amb A Dance with Dragons. Recordo que m'encantava. I ara acabo de llegir un parell de posts que... ostres! Sí, m'encantava.

 Per què el vaig deixar abandonat?

 Ah, sí... em costava molt de llegir.

 Però no em deixaré vèncer. I menys per un llibre que m'agrada tant!

 Properament, més comentaris...

Diari d'Anna Frank

 El vaig llegir per primer cop quan tenia més o menys l'edat de l'Anna. El recordava com un llibre que m'havia agradat moltíssim, i tenia ganes de rellegir-lo. Malauradament, com sovint passa, una companya de classe m'havia demanat que li deixés i no el vaig tornar a veure mai més (Murphy també diu que les persones a qui deixes els llibres es quedaran els llibres bons i els dolents els tornaran?) Sempre havia volgut rellegir-lo, però no volia tornar-lo a comprar. Vés a saber per què. Potser perquè tenia l'esperança que, 20 anys més tard, em tornessin el llibre?

 El vaig agafar de la biblioteca. Però ni així. El vaig anar a buscar un divendres. El dissabte em va trucar la bibliotecària, per dir-me que una noia havia de fer un treball de classe, que si el podia tornar i llegir-lo més tard. D'acord. Ja no em vindrà d'uns mesos.

 I finalment em vaig posar a llegir-lo. No recordava massa cosa de la vegada que l'havia llegit feia 20 anys. Recordava que estaven amagats, i que al final algú els denunciava i el diari s'acabava de cop. També recordava que l'Anna s'acabava embolicant amb en Peter...

 Ara recordo més coses, i me'l miro des d'un altre punt de vista. En aquell moment, em sentia molt identificada amb l'Anna (o això és el que recordo). Però ara, ja de gran, reconec que l'Anna del principi no era una noia que m'hagués agradat. Però, com en Peter, a mida que va passant el temps i l'Anna es fa gran, el que diu i el que pensa em fa sentir altre cop identificada.

 Dels primers dies, quan l'Anna encara viu a fora de la Casa del darrere, em va fer gràcia veure com descrivia els seus companys d'escola. Curiosament, aquells que quèien simpàtics a l'Anna surten amb el nom (no els ha importat que sortís), però aquells de qui l'Anna es pensava que eren curts, o que no li queien bé, no han volgut que sortís el seu nom :-)

 M'ha trencat el cor cada cop que l'he llegit parlar del futur. "Quan tingui fills els deixaré llegir aquest llibre.", "Quan s'acabi la guerra, vull fer això o allò altre.". I, sobretot, em va trencar el cor una frase en la que deia que li agradaria ser escriptora i que li agradaria ser immortal, que quan s'hagués mort, li agradaria viure a través de les seves paraules, i així poder arribar a molta gent.

 Però, és clar, ja saps que l'Anna morirà. Si l'Anna no hagués mort, no crec que els seus diaris haguessin estat publicats. Almenys no en l'època en què van estar publicats i tal com ho van ser. Segurament, si hagués viscut, el món hagués conegut una gran escriptora.

 Em va fer gràcia el dia que va escriure al seu diari que la reina Isabel d'Anglaterra havia fet 18 anys. L'Anna era més joveneta, però no gaire. Em vaig posar a pensar en que l'Anna ara seria pràcticament tan gran com la reina Isabel... i se'm va fer com estrany. De fet, escrivint això he tingut un pressentiment i he anat a mirar la wikipedia... l'Anna Frank va néixer 5 dies més tard que la meva àvia paterna. Sí, sí, van néixer el mateix mes i el mateix any. I quines vides tan diferents...

 També m'ha fet gràcia que, quan han de menjar tants espinacs, parli d'en Popeie. No sabia que fos tan antic!

 El primer cop que vaig llegir el diari suposo que vaig caure en l'error de pensar que en Dussel i la senyora van Damme eren dolents. Però ara... penso en la situació, viure dos anys tancats en una casa, sense poder sortir a l'exterior. És normal que les baralles sortissin dia sí, dia també. Sobretot si s'acaben els diners. I, és clar, només tenim el testimoni de l'Anna. L'Anna és jove i no té massa lloc on queixar-se, no es pot queixar amb gairebé ningú, i el seu diari és la seva vàlvula d'escapament. En el moment en què comença a parlar amb en Peter ja no hi ha tants retrets a la resta de gent. Suposo que ja es desfogava amb ell i llavors no li calia escriure-ho. És normal escriure les coses dolentes, i no posar-hi les bones... malgrat que de bones no n'hi poguessin haver gaires.

 Em fa gràcia també quan escolten la radio. Ho havia llegit algun cop, però no ho havia interioritzat. Les notícies, que només es podien saber per la radio, i l'espera a veure si els anglesos aconseguiran arribar. La rendició d'Itàlia. I com anava avançant la guerra.

 El final de la història, el fet que dels vuit amagats només sobrevisqués el pare de l'Anna, deixa al cos una sensació molt dolenta. Sobretot veient que molts d'ells (com la mateixa Anna, la Margot o en Peter) van morir setmanes (o dies en el cas d'en Peter) abans que els seus propis camps fossin alliberats. Això deixa una sensació horrible a dintre, sobretot sabent el conjunt de gent que va morir allà.

 No em vull arribar ni a imaginar com va ser la vida de l'Otto Frank després de tornar dels camps de concentració, i després de veure que tot l'esforç que van fer només va servir perquè ell sobrevisqués. Sí, els altres 7 van viure un parell d'anys en condicions molt millors del que haguessin viscut si no s'haguessin amagat, però és una llàstima que algú els denunciés tan a prop del final.

 He vist que la Miep va escriure un llibre. I m'han vingut ganes de llegir-lo. Per veure la mateixa història des d'un altre punt de vista. No és que l'Anna no ho escrivís bé, però m'agradaria saber com veia la situació una adulta, i també crec que, amb tot el que va fer aquesta dona, el seu llibre ha de ser interessant! Volia deixar de llegir llibres sobre la segona guerra mundial durant un temps, perquè porto una bona ratxa... però diria que seguiré amb el tema...

Cuentos de la taberna del ciervo blanco

 La primera història em va encantar. Potser perquè era la primera. Potser perquè era diferent. Potser perquè em va fer pensar.

 El llibre consta d'unes quantes (una quinzena? Ara no aniré a comptar-les) històries curtes, on algun científic o similar fa algun descobriment. La major part de les vegades l'experiment és un fracàs per alguna cosa molt xorra que se li ha oblidat al científic, o per alguna cosa externa.

 Algunes (la majoria) fan gràcia.

 D'altres (la majoria) fan pensar.

 Però quan ja en portes unes quantes, ja comences a pensar què és el que sortirà rana... i això em posava una mica nerviosa.

 Tot i així, és un llibre curtet, que es llegeix amb ganes, i totalment recomanable!

Biografia de Lluís Santaló

 La biografia de Lluís Santaló és un llibre que es llegeix ràpidament, que no és gaire llarg, i que les matemàtiques que explica són accessibles per a qualsevol persona que estigui interessada en la lectura.

 Al principi, és més una història de l'època abans de la Guerra Civil, de la Guerra Civil i de la Segona Guerra Mundial, vista des de les vivències de Santaló. Em va interessar bastant.

 Després arriba a Argentina, i potser per llunyà, trobava massa temes polítics, de política argentina, que pensava que no calien... Però suposo que eren necessaris per explicar la història.

 La part que m'ha agradat més és la final, on parla de la docència, i de les idees de Santaló respecte a unes quantes cares de la matemàtica.

 M'ha semblat molt recomanable.

Les filles del fred

 He de dir que aquest cop la Läckberg no ha aconseguit enganyar-me en cap moment: ja des de que va aparèixer la persona que va matar la nena vaig sospitar d'ella, i a mida que anava avançant el llibre, cada cop estava més segura de que aquella persona era qui l'havia matat. En Morgan, que sempre deia la veritat, m'ho va anar confirmant a cada interrogatori... Que trobessin la jaqueta de la nena a casa d'en Morgan, encara m'ho va confirmar més. Que la nena fos insuportable, encara més. I que la nena hagués maltractat el seu germà, ja va ser el súmmum!

 L'intent d'assassinat de l'Stig m'hagués passat desaparcebut... si no fos per la història de l'Agnes. Amb la història de l'Agnes vaig veure molt clar que també estaven intentant matar l'Stig.

 No m'esperava el tema pedòfil. I alguna cosa ha quedat penjada, però... bé, en aquest sentit ha estat una mica una decepció, perquè ja des del principi es veia clar.

 D'altra banda... la novel.la és gairebé com un culebrón. Al principi fa una mica de gràcia, però llavors es fa pesat, això de que expliquin la seva vida... jo vull una novel.la policíaca, no un culebrón!

 A part de tot això, la traducció... buf! Feia temps que no en trobava una amb tants errors, tant de coses que no tenen sentit, com de faltes d'ortografia i puntuacions que no tenen sentit...

 Però bé, el llibre es llegeix bé. I ja que tinc el cinquè per casa... farem un esforç i llegirem el quart i el cinquè...

El Hòbbit

 No recordava gaire res del Hòbbit. Només que va ser un dels primers llibres que vaig llegir en anglès i que al principi m'havia costat molt, perquè hi havia moltes paraules rares... però que després m'havia encantat. També recordava que hi havia molts nans i que, cada cop que sortia el nom d'un, era incapaç de recordar quin dels 13 era...

 Aquest cop l'he llegit en castellà... però el proper cop (sí, el tornaré a llegir, i no espararé massa temps!) el tornaré a llegir en anglès. De cop, mentre anava llegint, em vaig trobar amb els trasgos. I em vaig començar a preguntar què coi era un trasgo... fins que vaig acabar deduint que era un goblin... Però llavors els wargs no els traduïa... i alguns noms eren diferents, i... no res, la propera serà en anglès!

 La veritat és que no m'ha decebut. Gairebé no recordava res, només l'arribada dels nans a Bag End, els trolls, la trobada amb en Gollum, l'episodi dels barrils i els Sackville-Baggins. Així que pràcticament ha sigut com si llegís el llibre per primera vegada.

 És difícil triar un tros preferit del llibre, perquè tots són genials. Però em quedaria amb la trobada amb en Gollum, en Beorn, la "conversa" d'en Gandalf amb els Trolls o la conversa d'en Bilbo amb l'Smaug.

 I, ja que aviat es podrà veure la pel.lícula, tinc moltes ganes de veure l'Smaug, és clar. Sobretot l'última batalla amb els homes. També tinc moltes ganes de veure els wargs i les aranyes. En Beorn. El vol amb les àguiles. La conversa entre en Bilbo i l'Smaug. I els Trolls.

 Aquest cop no trigaré tant de temps a rellegir-lo!

El hòbbit i el senyor dels anells

 Ja fa uns quants anys. Jo era (més) jove i (gairebé) no havia llegit res de fantasia. Aleshores va arribar El senyor dels anells a les meves mans...

 No cal ni dir que em va encantar, i que sabia que algun dia el rellegiria. D'alguna manera, és la culpable que llegeixi tanta fantasia.

 Han passat uns quants anys, i ara hi torno. Ja no sóc tan jove, i he llegit molta fantasia. El senyor dels anells (i el hòbbit) estan en el meu record com els millors llibres de fantasia que he llegit, i, pel que fa a fantasia, només se li poden igualar la saga d'en Harry Potter (sí, he dit Harry Potter, em sembla molt ben feta!), Canción de Hielo y Fuego (una altra saga molt ben feta, llàstima que s'hagi d'acabar), la saga de Pern (no l'he acabada, però n'he llegit prou per saber quin és el seu lloc) o Tobi Lolness (una petita joia!)

 No tinc cap dubte de que la relectura no em decebrà. Però... seguirà estant a la llista de lectures selectes?

Tschai

 Acabada la sèrie de llibres de Tschai, la pregunta és: ha valgut la pena llegir-la? La recomanaria a algú?

 La resposta a totes dues preguntes, malgrat els comentaris que hagi pogut fer dels llibres, és que sí.

 Per començar, encara que jo hagi trigat a llegir-los (ja és una particularitat meva...), els llibres són curts, i tot i ser 4 llibres, la saga no és gaire llarga en general.

 D'altra banda, la història d'un món llunyà, poblat per humans, però també per altres races (n'hi ha moltes!) que s'hi han anat instal.lant al llarg de la història també és molt interessant, i val la pena haver-lo llegit per haver vist totes aquestes races.

 Aleshores, on és el problema de la saga?

 Per començar, el primer problema és bàsicament meu.  Durant gairebé tota la saga, al llegir, he tingut una sensació de malestar a dintre. Les altres races (i fins i tot els humans!) són tan bèsties, que era un patir rere l'altre. Sí que hi ha llibres on hi ha gent bèstia, però aquest ho era en gran mesura, o potser és la manera d'escriure-ho, que m'ha fet patir molt!

 I després hi ha el tema de les descripcions. Ostres, la història és bona. De fet, és boníssima! Hi ha moltes races, i cal una gran imaginació per haver-se inventat tot això... Però... coi, podria haver escrit més coses sobre cada raça. Sí que hi ha un llibre dedicat a cadascuna de les races, però dóna la impressió de que passa ràpidament, sense aturar-se, sense explicar-nos una mica més de cada raça. Com si tingués la restricció de que el llibre hauria de ser curt.

 Però, de qualsevol manera, crec que són uns llibres que s'han de llegir...