Els jocs de la fam

 Si hagués de definir aquest llibre amb una sola paraula ho tindria molt clar: Twilight.

 D'acord, no s'assemblen en res, però és la sensació que m'ha donat. No vol dir que sigui una sensació bona o dolenta, sinó tot el contrari. Quan llegia Twilight tenia la mateixa sensació: m'aporta alguna cosa interessant? És un llibre memorable? No, no ho és, però em quedo enganxada a les seves pàgines i és molt difícil deixar-lo. Com en una pel.lícula de suspens. Qui és capaç de posar pausa en el moment més interessant? Això és el que m'ha passat amb el llibre.

 Hagués agraït que m'haguessin explicat una mica algunes coses, com ara què va passar amb els Estats Units i per què es van crear només 13 districtes. O què va ser la revolució. O per què alguns districtes són més rics que d'altres. O què passa amb tot el terreny que no està ocupat per districtes. Però la història em va entretenir. Em semblava com una pel.lícula. Després vaig saber que l'escriptora havia fet sèries de televisió, i no em va sorprendre. Però, al cap i a la fi, el llibre ha servit pel que jo el volia: m'ha explicat una història i m'ha entretingut. Durant uns dies (poquets, perquè el llibre es llegeix molt ràpid), la meva vida ha anat paral.lela a aquesta història.

 La història és absorvent i plena d'acció. Potser sí que hi ha alguna escena violenta (he sentit algú queixar-se'n), però m'ha sorprés les poques que n'hi ha hagut, i tampoc ho han sigut gaire. Al cap i a la fi, ja saps des del principi que han de morir 23 nens... bé, potser no 23...

 Tota aquesta història de la sega em va recordar a una pel.lícula de diumenge a la tarda (si es poden mirar pelis així, es poden llegir llibres així, no?) on hi havia un poble en el que cada any feien un sorteig, i una persona del poble era escollida per sorteig per ser condemnada a mort. Un cop condemnada, tota la gent del poble la matava a cops de pedra. I, segons els dirigents, això feia que en el poble no hi hagués problemes, perquè la ràbia, etc, ja quedava canalitzada aquí. La primera part del llibre només em feia pensar en aquesta pel.lícula i era tan semblant que no tenia cap mena de dubte d'on va treure la idea l'autora (qui sap, potser fins i tot ella en va ser guionista! Llàstima que no recordi el títol de la pel.lícula). D'acord, d'acord. Una mica de mitologia no fa mal a ningú...

 Llavors hi ha tota la història amb en Peeta... buf, que forçat! Vull dir, el noi que havien de triar havia de ser el que li havia anat al darrere des de que eren criatures i que no s'havia decidit mai a dir-li ni mu...

 Però el llibre es llegeix bé. En breu llegiré la segona part. Tot i que tinc molta por (és un pressentiment) que a l'autora se li'n vagi la mà amb les dues novel.les que falten, com ja va fer la Laura Gallego amb Memòries d'Idhún, o que acabi essent un segon Twilight...

Eragon (la saga)

Per mi la saga d'Eragon sempre serà especial. Quan vaig llegir  el primer llibre havia llegit poca fantasia, i la meva experiència amb els dracs es limitava a Tolkien (...)

Encara recordo el Sant Jordi que, passejant per la Rambla, vaig trobar-me amb aquell drac que em mirava (més tard vaig descobrir que no era un drac, sinó una dragona, es deia Saphira... i era bona!) Encara recordo quan vaig anar a jugar un campionat de Catalunya i vaig aprofitar per anar a comprar Eldest just quan feia una setmana que havia sortit... i com el vaig guardar com si fos un tresor fins que va sortir Brisingr. Això també, recordo la ràbia que em va fer descobrir que eren 4 llibres i no 3...

El pitjor de la sèrie ha sigut, és clar, el temps entre llibre i llibre. En cap lloc de les tapes d'Eragon posava que fos l'inici d'una saga. Però ho era. I, el pitjor de tot, no estava acabada! I l'espera pels llibres següents ha sigut sempre molt llarga. Això hi ha afegit un altre factor personal. Eragon em va agradar molt, però jo havia llegit poca fantasia. Pel camí, he descobert uns quants dels llibres que van inspirar en Paolini, i han fet que la història hagi perdut aquella màgia que tenia. Sobretot, el que ha fet que perdessin molt la màgia, ha sigut la lectura dels llibres de Pern (no tots, però sí els primers, els altres ja vindran algun dia!) Eragon era especial, perquè tot i tenir moltes semblances amb Tolkien, tenia una cosa "original", que eren els dracs. Però amb la lectura dels llibres de Pern, es perd l'originalitat dels genets de drac, les connexions mentals, etc, fins a arribar a pensar que els llibres no són més que una barreja de móns que en Paolini ha trobat en altres llocs. Ben barrejats, això sí, però sense acabar de ser originals del tot. És una història molt bona, però li falta el punt de trobar allò diferent, allò que fa que sigui una història que no s'hagi explicat abans. Perquè els problemes entre races, els reis absolutistes, la lluita pel que és just, els genets de drac... tot això ja ha estat explicat abans!

El que m'ha deixat una mica decebuda és el final. No perquè sigui un final trist, o perquè no m'agradi que l'Eragon se'n vagi. M'ha semblat dolent perquè deixa moltes coses sense tancar i s'hagués agraït un capítol on expliqués com estaven les coses al cap de, per exemple, 30 anys.

Però, què queda sense tancar? Doncs, per exemple, la història de l'Angela. L'Angela apareix i desapareix, en els moments en què a en Paolini li va bé que aparegui i desaparegui. Però deixa moltes coses penjades. Qui és realment? D'on ve? On va? Per què té el que té? Per què ho sap tot? Per què els elfs li tenen tant respecte? Per què sempre va amb en Solembum? Per què...?

Això per no parlar d'en Murtagh. Ell i en Thorn se'n van al nord. Molt bé. I què més? D'aquí a 20 o 30 anys no se li haurà passat la ràbia per tot plegat? En Thorn no voldrà conèixer els altres dracs? En Murtagh viurà completament sol, com un ermità?

La Nassuada... es casarà? Tindrà fills? Dubto que en Murtagh torni (no sé si sóc jo, però aquesta història Murtagh-Nassuada no és molt... forçada?) i que si torna l'acceptin com a "rei". Però... si la Nassuada no té fills, això no farà que hi hagi una altra guerra per la seva successió? Què diria l'Orrin?

El tema Roran queda bastant tancat, però tot i així, serà capaç de governar a la vall de Palancar? Mmmm... No tindrà cap problema?

I llavors, és clar, queda el tema Eragon, Saphira, Fírnen, Arya... El tema de l'Arya queda bastant tancat. Ella és reina, té en Fírnen, i poc queda a dir. Seguirà vivint amb els elfs, i ja està. Però... en Fírnen no voldrà tornar a veure la Saphira mai més? La Saphira, després de passar-s'ho tan bé amb en Fírnen, no voldrà tornar? Estarà contenta criant nous dracs? I tindrà ella nous ous?

I l'Eragon... on s'establirà? Què hi ha més enllà l'Alagaesia? Hi ha "gent"? Està desert? Si està desert, de què s'alimentaran els dracs joves? I els nous genets? Tots voldran ser educats per l'Eragon? Els urgals també? Segur que l'Eragon no tornarà mai? I una infinitat de preguntes més... que es podrien resoldre amb un "al cap de 20 anys...".

Però m'imagino que en Paolini ja té alguna cosa en ment... Una precuela amb la història de l'Angela. O alguna seqüela d'alguna història al cap de molts anys. O...

Malgrat tot el que dic, crec que la història és bona, i són uns grans llibres. A més, m'han semblat molt apropiats per als lectors adolescents. Una sèrie per recomanar a qualsevol (excepte als grans lectors de fantasia, que no hi trobaran res de nou...)

Legado, o la cripta de las almas

El llibre m'ha deixat unes sensacions contradictòries. D'una banda, crec que és un gran llibre. No m'ha costat gaire recordar el que havia passat en altres llibres, i com a llibre sol m'ha convençut del tot. Però de l'altra, com a final d'una saga, m'ha semblat pobre, i m'ha semblat que deixava moltes coses per acabar de tancar. Un cop fa un llibre de 800 pàgines, trobo que n'hi podria haver afegit unes quantes més (20, 30?) i acabar-ho de deixar tot tancat i lligat. O és que vol fer algun altre llibre que expliqui el que ha deixat sense lligar?

Però, avui toca el llibre, demà ja m'ocuparé de la saga...

El llibre enganxa des del principi (tot i que jo em pensava que no recordaria res, i em feia por), i en cap moment es fa llarg o pesat. Hi ha unes quantes batalles, però com ja sol fer en Paolini, no hi posa massa detalls, però els suficients perquè t'enteris de què passa. La veritat és que m'agrada com explica les batalles.

Dels personatges "secundaris, però gairebé principals", cal destacar el paper d'en Roran. En algun moment em vaig mig empipar, pel fet de que era com molt perfecte: sempre trobava la manera de guanyar allà on ningú havia guanyat. Coi! Sempre ho ha de resoldre el mateix? Ha de ser l'home perfecte, tant a la batalla com amb la seva dona? Però dóna una altra visió de la guerra final amb l'exèrcit d'en Galbatorix.

La Nassuada és un món a part. No m'havia agradat mai, i tal com acaba tampoc m'agrada (per què ha de restringir el poder dels mags?) Però si ha de ser reina, ha de ser reina (i això lliga una mica amb el tema de l'acabament de la saga, que no m'ha acabat de convèncer...)

En Murtagh... tinc unes quantes preguntes, i la principal és per què va canviar el seu nom verdader... per la Nassuada o per saber que l'Eragon en realitat només era mig germà seu? La seva història és dura, però... queden unes quantes coses penjades.

I l'Angela... m'ha agradat com l'ha fet servir (pío, pío), però també tinc molts dubtes sobre ella.

El que menys m'ha agradat del llibre (a part de que el final queda penjat, i els errors de traducció, que no són culpa d'en Paolini) és la batalla final contra en Galbatorix. Havia de ser tan fàcil? Tants llibres de preparació per una batalla final que... s'acaba de la manera més tonta! Sí, ja ho sé, sol ser així, però s'hagués agraït alguna cosa millor.

Tot i així, en general, un gran llibre (demà ja parlaré de la saga!)

Eragon i els errors de traducció

Fins ara, el pitjor llibre que havia llegit en quant a traducció era Brisingr. La última part del llibre estava tan plena d'errors i faltes d'ortografia que feia pena de llegir...

 Així que, quan vaig agafar Legado, i vaig arribar a la meitat del llibre sense errors (o almenys errors greus), vaig pensar: que bé, ho han millorat!

 Massa d'hora... De cop, en un capítol on parla de la Nassuada, en comptes de dir Nassuada diu Arya. Després de llegir el paràgraf unes quantes vegades, m'adono que sí, que és un error, i que havia de posar Nassuada.

 Però és que després, agafa en Thorn i de cop li diu Espina. M'imagino que és una traducció automàtica i que és com un error de l'Arya i la Nassuada... fins que veig que tota l'estona li diu Espina. Llavors miro el traductor i... oh, sorpresa! Són dos!

 Just a la meitat del llibre, a part de l'error de l'Arya-Nassuada, comença a haver-hi molts errors ortogràfics (i molts, vol dir molts!) I, és clar, el canvi del nom del drac d'en Murtagh. Coi! Que els dos traductors no es podien posar d'acord? O que l'editorial no rellegeix mai un llibre? No costa massa veure tots els errors! Salten a la vista!

 Grrrrrrrrrrrrrrrr

 Realment haurien de fer alguna cosa amb les males traduccions. Jo, de moment, quan vull comprar un llibre, miro els traductors. Carol Isern i Jorge Rizzo ja estan a la llista negra. Per no parlar de l'editorial: pel que fa a mi, ja no compraré cap més llibre seu. Els últims han estat un verdader desastre degut a les traduccions. Ja els llegiré en anglès, moltes gràcies!

Els jocs de la fam

 Feia un temps que els llibres estaven a la llista de llibres pendents... però la llista és llarga, i mentrestant anava llegint altres coses... fins que vaig veure que feien la pel.lícula. Perill!!! Si fan una pel.lícula així, el més normal és que, abans que me n'adoni, algú ja m'hagi tirat per terra el llibre, perquè me n'explicarà alguna cosa, o veuré algun anunci per la tele, o...

 Així que vaig demanar el primer a la biblioteca. Però hi havia cua d'espera (tot i que no tanta com a El temor d'un home savi, que eren... 6 persones!), i he hagut d'esperar unes setmanes.

 Divendres vaig anar a buscar-lo a la biblioteca, i el primer ja és a casa... Això sí, s'haurà d'esperar a que acabi el quart Eragon, que de moment està mooooooooolt interessant!

Las llanuras del tránsito

 Doncs a mi m'ha agradat.

 Em feia molta por agafar aquest llibre. Tot el que n'havia sentit era: "massa descripcions", "massa sexe", "massa descripcions de sexe"... I potser per això m'esperava un llibre dolent, i he acabat dient que m'ha agradat. Però és que m'ha agradat! I no pas poc! És difícil que un llibre de més de 1000 pàgines no es faci pesat. I no se me n'ha fet. D'acord, en algun moment he llegit una mica en diagonal alguna descripció, però podria comptar les vegades amb els dits de les mans, i ha estat motivat pel fet que m'esperava que hi hagués moltes descripcions...

 A part del mapa que ja hi ha al llibre (on no es veu gaire res), he estat seguint el camí de l'Ayla i en Jondalar en aquest mapa.

 Entenc les crítiques que fan gent del llibre. Diuen que tota l'estona és el mateix. I sí, es podria dir així, però a mi m'han agradat totes les seves trobades. Al principi, quan tothom s'apartava d'ells, em feien patir. Però després van trobar els Sharamudoi. D'acord. Ells són els salvadors. L'Ayla cura el braç de la Roshario. Els ensenya els cavalls. Els ensenya el llop. Es porta bé amb tothom... i ha de marxar.

 Entenc l'Ayla. Té por que no l'acceptin a la caverna d'en Jondalar (ja m'agradarà veure el proper llibre! Quines ganes tinc de veure com es porta amb la seva nova família...) i, com que arregla la vida a tothom, tothom la vol amb ells. A estones li agafava mania a en Jondalar. Hagués sigut tan perfecte que s'haguessin quedat amb els Sharamudoi... però no! Hagués sigut bo també que s'haguessin parat amb els caçadors Hadumai, però tampoc va ser possible.

 La part de les llobes i l'Attaroa em va agradar. No perquè m'agradés el que feien, sinó perquè, d'alguna manera, en tots els llibres no hi havia ningú que fos dolent del tot. Com ja deia al llibre anterior (o a dos anteriors), la nostra societat ha anat evolucionant cap a una banda que no semblava plausible que pogués venir d'aquesta història. Ja ho sé, la història no és real, però es feia com massa irreal.

 El fet de que al poblat de l'Attaroa passés el que va passar em va fer veure que sí, que no tot era com semblava, i que d'alguna manera, la història tenia una mica més de sentit. Bé, el fet que una persona mig Clan fos el cap d'un poblat em sembla poc creïble, però que hi hagués una barreja i les dones deixessin de ser motiu de veneració per transformar-se en el que eren les dones del clan, ja em sembla més normal.

 El fet que també comencessin a trobar gent "dolenta" (el fill de la Roshario que violava dones del Clan, l'Attaroa, en Charoli...) fa que la història tingui més sentit per mi, tot i que el fet que l'Ayla i en Jondalar ho descobreixin tot segueix fent que la història no s'aguanti per enlloc...

 He trobat una mica curt (sí, curt, què passa?) el tros on explica la trobada amb els Lanzadonii. Ja sé que segurament s'espera per poder-ho explicar tot amb els Zelandonii, però hagués agraït més històries.

 M'acabo d'adonar que tant el segon com el tercer també els vaig llegir un mes de maig... Deu ser alguna cosa del mes de maig que fa que se'm doni per llegir "Los hijos de la Tierra"? Aquest cop, però, intentaré que les ganes que tinc de llegir el cinquè facin que el llegeixi més aviat!

A Dance with Dragons - 2?

 Torno amb A Dance with Dragons. Recordo que m'encantava. I ara acabo de llegir un parell de posts que... ostres! Sí, m'encantava.

 Per què el vaig deixar abandonat?

 Ah, sí... em costava molt de llegir.

 Però no em deixaré vèncer. I menys per un llibre que m'agrada tant!

 Properament, més comentaris...

Diari d'Anna Frank

 El vaig llegir per primer cop quan tenia més o menys l'edat de l'Anna. El recordava com un llibre que m'havia agradat moltíssim, i tenia ganes de rellegir-lo. Malauradament, com sovint passa, una companya de classe m'havia demanat que li deixés i no el vaig tornar a veure mai més (Murphy també diu que les persones a qui deixes els llibres es quedaran els llibres bons i els dolents els tornaran?) Sempre havia volgut rellegir-lo, però no volia tornar-lo a comprar. Vés a saber per què. Potser perquè tenia l'esperança que, 20 anys més tard, em tornessin el llibre?

 El vaig agafar de la biblioteca. Però ni així. El vaig anar a buscar un divendres. El dissabte em va trucar la bibliotecària, per dir-me que una noia havia de fer un treball de classe, que si el podia tornar i llegir-lo més tard. D'acord. Ja no em vindrà d'uns mesos.

 I finalment em vaig posar a llegir-lo. No recordava massa cosa de la vegada que l'havia llegit feia 20 anys. Recordava que estaven amagats, i que al final algú els denunciava i el diari s'acabava de cop. També recordava que l'Anna s'acabava embolicant amb en Peter...

 Ara recordo més coses, i me'l miro des d'un altre punt de vista. En aquell moment, em sentia molt identificada amb l'Anna (o això és el que recordo). Però ara, ja de gran, reconec que l'Anna del principi no era una noia que m'hagués agradat. Però, com en Peter, a mida que va passant el temps i l'Anna es fa gran, el que diu i el que pensa em fa sentir altre cop identificada.

 Dels primers dies, quan l'Anna encara viu a fora de la Casa del darrere, em va fer gràcia veure com descrivia els seus companys d'escola. Curiosament, aquells que quèien simpàtics a l'Anna surten amb el nom (no els ha importat que sortís), però aquells de qui l'Anna es pensava que eren curts, o que no li queien bé, no han volgut que sortís el seu nom :-)

 M'ha trencat el cor cada cop que l'he llegit parlar del futur. "Quan tingui fills els deixaré llegir aquest llibre.", "Quan s'acabi la guerra, vull fer això o allò altre.". I, sobretot, em va trencar el cor una frase en la que deia que li agradaria ser escriptora i que li agradaria ser immortal, que quan s'hagués mort, li agradaria viure a través de les seves paraules, i així poder arribar a molta gent.

 Però, és clar, ja saps que l'Anna morirà. Si l'Anna no hagués mort, no crec que els seus diaris haguessin estat publicats. Almenys no en l'època en què van estar publicats i tal com ho van ser. Segurament, si hagués viscut, el món hagués conegut una gran escriptora.

 Em va fer gràcia el dia que va escriure al seu diari que la reina Isabel d'Anglaterra havia fet 18 anys. L'Anna era més joveneta, però no gaire. Em vaig posar a pensar en que l'Anna ara seria pràcticament tan gran com la reina Isabel... i se'm va fer com estrany. De fet, escrivint això he tingut un pressentiment i he anat a mirar la wikipedia... l'Anna Frank va néixer 5 dies més tard que la meva àvia paterna. Sí, sí, van néixer el mateix mes i el mateix any. I quines vides tan diferents...

 També m'ha fet gràcia que, quan han de menjar tants espinacs, parli d'en Popeie. No sabia que fos tan antic!

 El primer cop que vaig llegir el diari suposo que vaig caure en l'error de pensar que en Dussel i la senyora van Damme eren dolents. Però ara... penso en la situació, viure dos anys tancats en una casa, sense poder sortir a l'exterior. És normal que les baralles sortissin dia sí, dia també. Sobretot si s'acaben els diners. I, és clar, només tenim el testimoni de l'Anna. L'Anna és jove i no té massa lloc on queixar-se, no es pot queixar amb gairebé ningú, i el seu diari és la seva vàlvula d'escapament. En el moment en què comença a parlar amb en Peter ja no hi ha tants retrets a la resta de gent. Suposo que ja es desfogava amb ell i llavors no li calia escriure-ho. És normal escriure les coses dolentes, i no posar-hi les bones... malgrat que de bones no n'hi poguessin haver gaires.

 Em fa gràcia també quan escolten la radio. Ho havia llegit algun cop, però no ho havia interioritzat. Les notícies, que només es podien saber per la radio, i l'espera a veure si els anglesos aconseguiran arribar. La rendició d'Itàlia. I com anava avançant la guerra.

 El final de la història, el fet que dels vuit amagats només sobrevisqués el pare de l'Anna, deixa al cos una sensació molt dolenta. Sobretot veient que molts d'ells (com la mateixa Anna, la Margot o en Peter) van morir setmanes (o dies en el cas d'en Peter) abans que els seus propis camps fossin alliberats. Això deixa una sensació horrible a dintre, sobretot sabent el conjunt de gent que va morir allà.

 No em vull arribar ni a imaginar com va ser la vida de l'Otto Frank després de tornar dels camps de concentració, i després de veure que tot l'esforç que van fer només va servir perquè ell sobrevisqués. Sí, els altres 7 van viure un parell d'anys en condicions molt millors del que haguessin viscut si no s'haguessin amagat, però és una llàstima que algú els denunciés tan a prop del final.

 He vist que la Miep va escriure un llibre. I m'han vingut ganes de llegir-lo. Per veure la mateixa història des d'un altre punt de vista. No és que l'Anna no ho escrivís bé, però m'agradaria saber com veia la situació una adulta, i també crec que, amb tot el que va fer aquesta dona, el seu llibre ha de ser interessant! Volia deixar de llegir llibres sobre la segona guerra mundial durant un temps, perquè porto una bona ratxa... però diria que seguiré amb el tema...

Cuentos de la taberna del ciervo blanco

 La primera història em va encantar. Potser perquè era la primera. Potser perquè era diferent. Potser perquè em va fer pensar.

 El llibre consta d'unes quantes (una quinzena? Ara no aniré a comptar-les) històries curtes, on algun científic o similar fa algun descobriment. La major part de les vegades l'experiment és un fracàs per alguna cosa molt xorra que se li ha oblidat al científic, o per alguna cosa externa.

 Algunes (la majoria) fan gràcia.

 D'altres (la majoria) fan pensar.

 Però quan ja en portes unes quantes, ja comences a pensar què és el que sortirà rana... i això em posava una mica nerviosa.

 Tot i així, és un llibre curtet, que es llegeix amb ganes, i totalment recomanable!

Biografia de Lluís Santaló

 La biografia de Lluís Santaló és un llibre que es llegeix ràpidament, que no és gaire llarg, i que les matemàtiques que explica són accessibles per a qualsevol persona que estigui interessada en la lectura.

 Al principi, és més una història de l'època abans de la Guerra Civil, de la Guerra Civil i de la Segona Guerra Mundial, vista des de les vivències de Santaló. Em va interessar bastant.

 Després arriba a Argentina, i potser per llunyà, trobava massa temes polítics, de política argentina, que pensava que no calien... Però suposo que eren necessaris per explicar la història.

 La part que m'ha agradat més és la final, on parla de la docència, i de les idees de Santaló respecte a unes quantes cares de la matemàtica.

 M'ha semblat molt recomanable.