29 d’octubre de 2007

Un bon començament

No era el llibre que volia agafar ahir al vespre. Volia agafar-ne un altre, però quan tens una pila de llibres tan llarga que vols llegir, al final et fas un embolic. I, és clar, ja estava al llit amb Tierra de dragones, i quan vaig veure que no era el que volia llegir, vaig passar d'anar a buscar un altre llibre.

Però m'ha agradat agafar-lo. Al principi em pensava que seria una mica un rotllo (i això que el vaig triar jo). Massa personatges a la vegada, i em feia un embolic. No sabia qui era qui, i no entenia res de res.

Un cop llegides 45 pàgines, el llibre m'està agradant moltíssim. Comença amb un assassinat, d'un professor. Tres persones van a veure'l: un editor que anava a entregar un manuscrit, un noi que anava a entregar uns documents i un alumne seu, a qui el professor ha demanat que hi vagi immediatament.

Els tres es reuneixen en un bar, quan arriba un home molt estrany i els diu que tot plegat és per un llibre, Imaginarium Geographica, que els està buscant algú que encara no sé qui és, però que envia una espècie de monstres, els Wendigos, que són caníbals, entre altres coses.

Els tres fugen en un vaixell en forma de drac (de dragona?) que està ple de gent estranya.

Vaja, que ja m'ha enganxat i té molt bona pinta. Per acabar-ho d'adobar, aquesta és la descripció que en fa el personatge que té el llibre de l'Imaginarium Geographica:

Sirve exactamente para lo que parece: para guiarnos a, desde y a través de tierras imaginarias. Todas las tierras que han existido jamás en mitos y leyendas, fábulas y cuentos de hadas - prosiguió Bert-. Ouroboros, Schlaraffenland y Poictesme, Liliput y Mongo e Islandia y Thule, Pellucidar y Prydain; todas están ahí.

Crec que m'ho passaré bé :-)

28 d’octubre de 2007

Gauditronix

Aquest cop he trigat menys que amb l'últim llibre :-)

Gauditronix és un llibre curtet, que es llegeix ràpid. Un noi comença a tenir uns somnis molt estranys, on el persegueixen salamandres i altres animals, fins que descobreix que el que el persegueixen són els animals de Gaudí, i que els llocs on es desenvolupa l'acció són els principals monuments gaudinians.

És un llibre curtet, que serveix per passar l'estona, i és entretingut. Com que hi ha misteri, es llegeix ràpid i crea expectativa. Però no va més enllà. La història es descobreix de seguida, i tot passa molt ràpid.

Després de l'últim llibre, ara em queixaré perquè el llibre és massa curt? Bé, deu ser per la comparació...

26 d’octubre de 2007

El panteó

Set setmanes. Sí, set setmanes m'ha costat acabar l'últim llibre de la trilogia de Memòries d'Idhun. I és que això de posar a l'anobii el dia que comences és una mica perillós...

De totes formes, la sensació ja era que m'havia costat molt, de llegir. He de reconèixer que el vaig acabar més perquè m'ho vaig prendre com una cosa personal que per res més. Allò que vas llegint i que penses que ja millorarà... però no va millorar.

Potser és que no vaig entendre res de res, però el llibre se'm va fer pesadíssim. A més, si ara hagués de dir què va passar, hauria de dir que les gairebé 1000 pàgines de llibre es poden resumir en mig foli. Perquè, de fet, d'història no n'hi ha massa. Ni tan sols de descripcions. No sé pas què deia en tot el llibre.

Ho sé, sóc dura. Però sóc dura perquè el primer i el segon em van semblar molt bons, però aquest tercer... Potser m'equivoco, però donava la impressió de que era una forma d'anar allargant la història, sense voler-la allargar de veritat.

No m'agrada parlar malament dels llibres. Així que... recomano el primer i el segon, però el tercer és totalment prescindible.