19 de desembre de 2012

Secrets of mental math


 En una època en la que tothom va amb  un mòbil (amb calculadora) a les butxaques, vaig jo i llegeixo un llibre que només es dedica a explicar trucs per calcular (mentalment) més ràpid. Sembla que no té sentit, però... bé, jo sempre he sigut molt vaga per aquestes coses, i per no haver de treure la calculadora de la bossa, o el mòbil de la butxaca (i obrir la calculadora), o... sempre acabo calculant les coses de cap, que és més ràpid que buscar una calculadora. D'acord, pels càlculs llargs no, però... què és més ràpid: posar la mà a la butxaca, desbloquejar el mòbil, obrir la calculadora, introduir 31*27 i veure el resultat o dir 31*3=93*3=279*3=837? A mi em sembla molt més ràpida la segona. I més ara, que en comptes de multiplicar tres vegades per tres, calcularia 29²-4=30*28+1-4=840-3=837. D'acord, d'acord, què estic fent? Ara ho explico...

 El llibre té molts trucs que ja feia servir (no pots dedicar-te a operar mentalment i no fer servir trucs o pararàs boig!), però n'hi ha algun que no havia fet servir mai (i que van molt bé!).

 Per exemple, jo per fer els quadrats, com ara per calcular 71², sempre feia:

 71²=(70+1)²=4900+140+1=5041.

 Però el llibre proposa un mètode molt més ràpid, basat en una cosa que qualsevol podem observar:

 n² = (n+k)*(n-k)+k²

 Així, qualsevol quadrat de dues xifres, com ara el quadrat de 71, es pot reduir a multiplicar dos nombres de dues xifres (un d'ells acabat en zero) i sumar-li un quadrat d'una xifra:

 71² = 70*72+1²=5040+1=5041.

 No sembla que hi hagi massa diferència, però, què passa si vull calcular 87²?

 Amb el meu mètode primer jo calcularia (90-3)² = 8100-540+9=7569.
 I ara: 90*84+9=7569.

 Bé, potser no hi ha tanta diferència, i el que he guanyat és agilitat mental...

 El llibre continua amb coses més esotèriques, com calcular el quadrat d'un nombre de 3 xifres. He mirat com es fa, i ho sé fer en cas de necessitat (la idea és la mateixa que amb els quadrats de nombres de 2 xifres), però en aquests casos agafaria la calculadora... Tot i que si no tingués calculadora, és més senzill fer-ho així que de la forma natural. Que què vull dir? Doncs, per exemple,

 238² = 200*276+38² = 55200+ 40*36 + 2² = 55200+1440+4 = 56644.

 No és difícil, però si ho faig mentalment oblido el 55200, així que necessito llapis i paper. Però si algun dia he de fer el quadrat de 238 a mà tinc clar que no multiplicaré 238*238...

 Hi ha algun capítol prescindible, i en algun moment se li'n va la bola (quadrats de 5 xifres mentalment?) Però, en general, una lectura agradable... i interessant!

14 de desembre de 2012

A Dance with Dragons: La Brienne està viva?


 No me l'esperava, i ha tornat la Brienne! Una altra que torna de la mort (o això sembla). Quina paraula va pronunciar, que li va salvar la vida?

 Per què vol que en Jaime vagi sol amb ella? El portarà a la Catelyn? Ja sabem que no sap on és l'Arya, i ja sabem que el Hound està mort... o que com a mínim no té l'Arya.

 La Brienne aconseguirà que en Jaime se'n vagi sol amb ella? El portarà a la mort?

9 de desembre de 2012

En flames


 Em feia mandra començar el llibre, però... què tenen aquests llibres que enganxen tant? Són una xorrada, ja ho sé, però enganxen que dóna gust. Comences a llegir i no pots deixar de llegir, i quan el deixes, al cap d'una estona, et preguntes per què. Vaja, com a la saga de crepuscle...

 Però aquest segon m'ha agradat. L'inici (que gairebé no ens deixen veure) de la revolta, fa que esperi amb ganes el tercer.

 Una bona opció per passar una bona estona.

3 de novembre de 2012

Peter Pan


 Des de que fa uns anys vaig llegir Peter Pan de Rojo Escarlata, tenia ganes de llegir (rellegir?) Peter Pan. La veritat és que la meva memòria és molt dolenta i no sabia si l'havia llegit o no. He de reconéixer que, després de llegir-lo, segueixo sense tenir ni idea de si l'havia llegit o no. Moltes coses em sonaven, però és clar, Peter Pan és una història coneguda...

 A trossos m'ha agradat molt. Em va fer riure molt quan es va fer passar pel capità Garfi i va dir que era un bacallà... però també algun tros se'm va fer una mica pesat, el trobava massa infantil (cosa que venint de part meva vol dir que era moooooooooooolt infantil!)

 Tot i així, crec que és un llibre que s'ha de llegir, almenys una vegada... o rellegir, si és que no es recorda.

29 d’octubre de 2012

El temor de un hombre sabio


 Aquest llibre només té un defecte: és llarguíssim!!! M'ha costat un mes just llegir-lo, però ha valgut la pena. I molt!

 El dubte que em queda ara és: podrà acabar la trilogia amb 3 llibres? El tercer encara serà més llarg, no? Perquè sí que en Kvothe ha anat fins a pràcticament tots els llocs del mapa. Ha après totes les coses de la millor gent que li podia ensenyar, però... encara està a la universitat! I sí que és veritat que els soldats l'han tractat de jove, però sempre he tingut la sensació que en Kvothe ja era gran (o com a mínim de mitjana edat) i quan acaba el llibre encara no ha fet els 20...

 El llibre acaba amb en Kvothe a la universitat. M'imagino que en el tercer ha de marxar de la universitat (comencen altre cop els problemes) i ha de tenir més i més problemes fins a haver-se d'exiliar a la posada on està ara. Però també suposo que ens explicarà quina és la guerra que hi ha en marxa, què és el que està passant (l'Ambrose no serà rei, no?), per què ha perdut els seus poders (sembla que ja no té màgia, sembla que ja no té força, i ha perdut l'espasa?) A més, hem de saber si compleix la promesa que li va fer a la Felurian. A banda de saber com va conèixer en Bast, i altres coses. Mmmmm... quines ganes de que surti el tercer! Però em sembla que m'hauré d'esperar mooooooooolt de temps!

 No podria dir quina ha sigut la part que m'ha agradat més. El temps que va passar a Ademre té molts punts, però el temps que va passar amb el maer (almenys la primera vegada) tampoc té desperdici.

 En fi, ara a esperar el tercer... a veure si surt aviat!

17 d’octubre de 2012

A Dance with Dragons - Rickon!


 Ara ja saben que en Rickon és viu! És una gran coincidència que en Wex estés just a sobre de l'arbre on es van separar en Rickon i en Bran... però almenys algú els va veure, i almenys ara ja sabem que en Rickon va arribar a Skagos...

 Un cop arribats aquí, veurem en Davos arribar a Skagos, o això ho deixa pel proper llibre? Veurem algun capítol des del punt de vista d'en Rickon? A part d'en Robb és l'únic Stark que encara no ha tingut capítol propi. I m'agradaria llegir-ne algun.

 O simplement en Davos farà un llaaaaaaaaaaaaarg viatge fins a Skagos i encara no veurem en Rickon?

 Segueixo llegint. Al meu ritme, però vaig fent...

28 de setembre de 2012

The fellowship of the ring


 Després d'un temps, segueixo amb la meva relectura del senyor dels anells, aquest cop en anglès.

 Començo per l'anglès: he de reconèixer que m'ha sorprès per la seva senzillesa. Es llegeix molt bé, el llenguatge és molt planer, i encara que hi ha unes quantes paraules que surten que no coneixia, el vocabulari és bastant repetitiu i s'acaben aprenent bé.

 I què puc dir del llibre? Doncs que la relectura encara és millor que la lectura. Ja saps què passarà, i veus les coses que s'han anat posant al mig del llibre, que surten més tard. Molts detalls que havien passat desapercebuts i que fan que el llibre encara sembli millor que anteriorment.

 En resum: un llibre per tornar a rellegir, no una, sinó moltes vegades, perquè sembla que cada vegada va guanyant més. O potser sóc jo que m'estic fent gran i cada vegada m'agrada més rellegir. O potser és que ja no hi ha literatura tan bona, i quan llegeixes alguna cosa bona de veritat tens ganes de rellegir-la molts cops. No ho sé.

 Només sé que El senyor dels anells continua essent una obra mestra, i que no sé com s'ho fa, però guanya amb el temps.

10 de setembre de 2012

A Dance with Dragons: Per què són bons els capítols d'en Tyrion?


 Perquè en Tyrion és bo, i a sobre té una llengua...

 Exemple 1:

 "This city smells like an old whore," Tyrion announced. "Like some sagging slattern between who has drenched her privy parts in perfume to drown the stench between her legs. Not that I am complaining. With whores, the young ones smell much better, but the old ones know more tricks."
 "You would know more of that than I do."
"Ah, of course. That brothel where we met, did you take it for a sept? Was that young virgin sister squirming in your lap?"

 D'acord, aquestes coses són les que diu a la gent que se l'emporta captiu per portar-lo a alguna dona (en aquest cas la seva germana) que es vol venjar d'alguna cosa.

 Però llavors hi ha les coses que diu a la gent que realment li cau bé i a qui vol ajudar, com ja va fer amb en Jon fa temps, i ara (abans que el detinguessin) amb l'Aegon:

 "It does make for a splendid story, and the singers will make much of your escape once you take the Iron Throne... assuming that our fair Daenerys takes you for her consort."
"She will. She must."
"Must?" Tyrion made a tsking sound. "That is not a word queens like to hear. You are her perfect prince, aggreed, bright and bold and comely as any maid could wish. Daenerys Targaryen is no maid, however. She is the widow of a Dothraki khal, a mother of dragons and sacker of cities, Aegon the Conqueror with teats. She may not prove as willing as you wish."
"She'll be willing." Prince Aegon sounded shocked. It was plain that he had never before considered the possibility that his bride-to-be might refuse him. "You don't know her." He picked up his heavy horse and put it down with a thump.
The dwarf shrugged. "I know that she spent her childhood in exile, impoverished, living on dreams and schemes, running from one city to the next, always fearful, never safe, friendless bur for a brother who was by all accounts half-mad... a brother who sold her maidenhood to the Dothraki for the promise of an army. I know that somewhere out upon the grass her dragons hatched, and so did she. I know she is proud. How not? What else was left her but pride? I know she is strong. How not? The Dothraki despise weakness. If Daenerys had been weak, she would have perished with Viserys. I know she is fierce. Astapor, Yunkai, and Meereen are proof enough of that. She has crossed the grasslands and the red waste, survived assassins and conspiracies and fell sorceries, grieved for a brother and a husband and a son, trod the cities of the slavers to dust beneath her dainty sandaled feet. Now, how do you suppose this queen will react when you turn up with your begging bowl in hand and say, 'Good morrow to you, Auntie. I am your nephew, Aegon, returned from the dead. I've been hiding on a poleboat all my life, but now I've washed the blue dye from my hair and I'd like a dragon, please... and oh, did I mention, my claim to the Iron Throne is stronger than your own?'"

 D'això se'n diu un bon discurs!!!

9 de setembre de 2012

A Dance with Dragon: Aegon!!!


 Si fa uns mesos algú m'hagués dit que aniria a favor d'un Targaryen... l'hagués pres per boig. Però és que ara l'únic Targaryen (almenys de nom) viu no és només la boja de la Daenerys, sinó que n'hi ha un altre... que cau bé, i que a sobre té el dret legítim al tro. I no només això: ha fet cas a en Tyrion i ha decidit anar a atacar Westeros!

 El noi cau bé. I, a més, era el fill del rei que van assassinar (per més boig que fos). Ha patit una infància "difícil" a l'exili, i diria que és l'únic aspirant al tro que està preparat per ser-ho (tant per la seva preparació com pel seu cap).

 A més, els seus capítols són del més interessant del llibre (de moment). D'acord, els capítols d'en Tyrion estan bé, però n'han compartit uns quants. Els capítols d'en Jon de moment no m'inspiren massa, i els de la Daenerys són pesats, pesats, com sempre. Com pot ser que tanta gent es vulgui casar amb ella? De Dorne i tot van cap allà on és ella per casar-s'hi... I ella no anirà cap a l'oest, com tocaria?

 Falta tornar a trobar l'Arya, i suposo que cap al final veure què passa a Kingslanding. De moment, les coses es van posant totes al seu lloc, però el més interessant és l'Aegon.

 I pel que fa a en Griff... és un home pedra. Es tornarà boig? No vull que es torni boig i es carregui l'Aegon. Ara que hi ha algú que pot ser rei! D'altra banda, la malaltia és contagiosa? Portarà la malaltia a Westeros? No hi ha ja prou desgràcies allà?

1 de setembre de 2012

Properament...


Han passat 6 mesos i no he llegit gaire del que tenia planejat llegir. Fa 6 mesos volia llegir:

 3 dels 6 següents:
 Han sigut 2 de 3. No tot el que volia, però m'hi he acostat...

 Aquest parell:
  • How round is your circle?
  • La llamada de la Tierra
 Mmm... Vaig agafar "La llamada de la Tierra". Ja el tenia amb mi, quan vaig veure un sospitós "La saga de no sé què II". Mmm... Jo el tenia classificat com un llibre sol! Així que el vaig descartar per llegir ara i se'n va anar a la llista de sagues per llegir...
 El How round is your circle està en procès. Vaig poquet a poquet. A veure si l'acabo abans de finals d'any...

3 dels següents (i acabar alguna saga):
  • Dragonlance:
    • La tumba de Huma
    • La reina de la oscuridad
  • Los hijos de la Tierra
  • Tschai
  • Pern
    • Dragonsong
    • Dragonsinger
    • Dragondrums
  • Rama
    • Rama II
    • El jardín de Rama
    • Rama revelado
 Han sigut només 2 de 3, però he acabat una saga. Podria haver estat pitjor...

I alguns de la biblioteca:
 El temor d'un home savi el tinc demanat. Tenia 6 persones davant... ara ja diria que són 3 o 4. Suposo que algun dia quedarà lliure. I el tercer Malaz fa temps que està lliure, però em fa com mandra d'agafar. Prometo que quan acabi amb A Dance with Dragons i llegeixi no llegeixi dos llibres a la vegada, l'agafaré.

 He decidit que, encara que vulgui reduir el nombre de sagues, vull seguir coneixent nous móns. Així, per anar-les reduint, però que a la vegada en pugui anar començant, si he acabat dues sagues i no n'he començat cap, em permetré començar-ne una altra (conscientment). Aquests sis mesos he acabat Tschai i Eragon, però he començat a rellegir El senyor dels anells i he començat Els jocs de la fam. Així que, de moment, no en començaré cap, però qui sap, potser aquests sis mesos n'acabo dos (d'acord, no és massa probable) i escullo una saga per començar...

 Faig una llista de les meves sagues pendents, amb la temàtica, i els pros i contres, però sense dir quins són pros i quins contres! Al cap i a la fi, si les sagues són aquí és perquè les vull llegir. I en algun moment preferiré llegir ciència ficció o una saga molt curta, i en un altre moment tot el contrari. Per això vull intentar que no em durin gaire en el temps (el que em ve de gust llegir ara segur que no és el que em vindrà de gust d'aquí a 2 o 3 anys). L'ordre és l'ordre en què van entrar a la llista...
  • Espacio revelación: ciència ficció. Hard sci-fi. 5 llibres. Longitud mitjana-llarga. Bones crítiques.
  • Dune: ciència ficció. Clàssic. 8 llibres. Longitud mitjana-llarga. Bones crítiques.
  • Lucky starr: ciència ficció. Asimov. Didàctic. 6 llibres. Curts. Crítiques per sota de la mitjana.
  • Trilogia dels elfs (Fetjiane): fantasia (elfs). 3 llibres. Em falta el tercer. Longitud mitjana. Crítiques per sota de la mitjana.
  • El señor del tiempo: fantasia (màgia). 3 llibres. Curts. Bones crítiques.
  • Sajones, vikingos y normandos: història. Cornwell. 6 llibres. Em falta el sisè. Longitud mitjana. Bones crítiques.
  • La rueda del tiempo: fantasia èpica. 13 llibres (tinc, diria que n'hi ha més). Llargs (la lectura pot ser eterna!). Bones crítiques (que no decreixen en augmentar la saga).
  • Pendragón: Artúrica. El primer em va agradar molt (però cal rellegir-lo). 5 llibres. Longitud mitjana.  Crítiques mitjanes.
  • King raven: Robin Hood. 3 llibres. Longitud mitjana. Bones crítiques.
  • The dragon chronicles: fantasia (dracs). 4 llibres. Longitud mitjana-curta. Crítiques mitjanes.
  • Crónicas del mago negro: fantasia (màgia). 3 llibres. Longitud mitjana. Bones crítiques.
  • Saga del retorno: ciència ficció. 5 llibres. Llibres curts. Crítiques mitjanes.
 Si en aquest moment hagués de triar una saga per començar seria King raven, però quan acabi un parell de sagues... a saber!

  I ara sí, els llibres que espero llegir els propers sis mesos:

 3 dels 6 següents:
  • The Host
  • Peter Pan
  • The Light Fantastic
  • Vortex
  • The accidental time machine
  • Sé lo que estás pensando
 Aquest parell:
  • How round is your circle?
  • Rescate en el tiempo
3 dels següents (i acabar alguna saga):
  • Dragonlance:
    • La tumba de Huma
    • La reina de la oscuridad
  • Los hijos de la Tierra
    • Los refugios de piedra
    • La tierra de las cuevas pintadas
  • Pern
    • Dragonsong
    • Dragonsinger
    • Dragondrums
  • Rama
    • Rama II
    • El jardín de Rama
    • Rama revelado
  •  El senyor dels anells
    • Las dos torres
    • El retorno del rey
I alguns de la biblioteca:
  • El tercer Malaz
  • El temor d'un home savi
  • Crim en directe
  • En flames i l'Ocell de la revolta

 I ja per acabar... la pila de llibres per llegir (bé, les 6 piles i els llibres de la fila del darrere). Jo diria que ha augmentat (buf! És impossible fer que disminueixi!!!) La idea és que en els propers mesos decreixi una mica (il.lusa de mi...)







22 d’agost de 2012

Contact


 Feia molt de temps que li anava al darrere. Havia vist la pel.lícula... tantes vegades que no sé ni quantes són!!!

 El llibre, en començar-lo, és tan genial, que fins i tot ja el vaig posar altre cop a la cua de llibres per llegir... Però he de reconèixer que... hi ha uns quants trossos que se'm van fer pesats. De fet, tots els trossos on parlava de la religió...

 La llàstima és que, després de veure la pel.lícula tantes vegades... ja sabia el final. Però, en resum, un llibre molt recomanable... potser si es passen ràpid els trossos on hi ha la religió pel mig...

29 de juliol de 2012

La chica mecánica


 Em sap greu dir que aquest llibre se m'ha fet tan pesat, no perquè no se m'hi hagi fet, sinó perquè la idea del llibre és bona... però el llibre és infumable.

 El llibre s'ambienta a la Tailàndia del segle XXII, on el nivell dels oceans ha pujat, i no és possible fer servir les fonts d'energia a les que estem acostumats. Per això, han de fer servir elefants, i aconseguir energia (ja sigui per les fàbriques, o pel menjar) és un bon problema. La història se'ns explica des del punt de vista d'uns quants personatges, i cap d'ells és el que sembla en un principi. Em va agradar el personatge de la Kanya, infiltrat entre els enemics. M'hagués agradat veure el punt de vista de la Mai. I, és clar, l'Emiko, la noia mecànica, fa que el llibre sigui diferent.

 I on és el problema? Doncs el problema és que el llibre es fa infumable. Em costava agafar-lo. Podia passar dos dies sense obrir-lo i no tenia cap mena de problema. Per començar, en el llibre hi ha un munt de paraules en diversos idiomes que no es digna a traduir. Al principi és un embolic entre les paraules tailandeses, les xines, etc. Per continuar, a tot el llibre parla de l'"incident" i del que va passar a Finlàndia, però encara espero que m'ho expliquin. Total, que fins que vaig arribar a la pàgina 50 o així no entenia res... Llavors es va entendre alguna cosa, però el llibre seguia essent infumable. No en va m'he passat gairebé un mes per llegir un llibre de 500 pàgines!

 Mirat en perspectiva, el món creat és genial, i la història és bona. Llàstima de la manera en què està escrit.

17 de juliol de 2012

A Dance with Dragons - Un nou Targaryen?


 La veritat és que val la pena fer l'esforç de llegir una mica de l'anglès rebuscat d'en Martin. Costa, però quan m'hi poso... ostres! Quan m'hi poso em pregunto per què he trigat tant a agafar-lo. És clar, l'anglès...

 Després d'un capítol que esperava (en Jon...) i que em va decebre una mica, tocava en Tyrion. Em feia una mica de mandra, perquè no entenia massa la història del barco. Se'm feia avorrida... Sí, en Griff i el fill em queien bé, però... buf...

 I, de cop, la sorpresa! I quina sorpresa!!! No m'esperava sorpreses tan aviat al llibre, però aquí ha aparegut. En Griff havia sigut amic (de fet mà) d'en Rhaegar Targaryen... i el seu suposat fill és ni més ni menys que l'Aegon, el fill d'en Rhaegar. Un altre Targaryen que suposadament estava mort... però que viu! Em pregunto, quants Targaryen hi ha pel món voltant, que es pensen que estan morts?

 Però aquest és diferent de la Daenerys. Aquest no està boig (o almenys no ho sembla). I, a diferència de la seva tia, cau bé. A banda que, un cop ell és viu, ell va per davant de la Daenerys en el dret al tro (cosa que encara fa que sigui més bo!)

 Si al final encara estaré a favor dels Targaryen... sempre i quan la Daenerys es quedi calladeta i quieta allà on està.

 (Ja estic pensant en el dia en què estiguin tots escrits (!!!) i els pugui rellegir per veure com s'han anat posant pel mig totes les coses que surten després. Serà una feinada... però valdrà la pena!)

9 de juliol de 2012

L'home a la recerca de sentit


 No fa ni un any que vaig dir que no el volia llegir. Havent llegit "Cuando el mundo gira enamorado" em semblava que no tenia sentit llegir l'original... Però, ai! Quan vaig tornar la còpia a qui me l'havia deixat no vaig ser capaç de dir-li que era un llibre molt dolent... i em va portar aquest!

 I, és clar, quan et deixen un llibre per comentar-lo després, què has de fer?

 Llegir-lo.

 El llibre és dur. Tant pel que diu (no m'esperava pas res més), com per com explica les coses. Diuen que el va dictar a la seva secretària (o alguna cosa similar) quan va tornar del camp. Es nota. Va i ve. Suposo que és la única manera de que sigui real. Just tornar. Quan no t'has oblidat de la part més dura.

 Però se'n va d'una banda a l'altra, que fa que et perdis. I tota la part de teoria psicològica a mi no em convenç massa... Així que se m'ha fet molt pesat.

 I em sap greu que se m'hagi fet tant pesat. Perquè no hauria de ser-ho. Perquè el que explica és una part de la història que no s'hauria d'oblidar. Però... a mi la part psicològica i la part d'anar i venir en el temps se m'ha fet dura. Molt dura. Fins i tot més que les coses que explicava del camp de concentració.

8 de juliol de 2012

Impact (Douglas Preston)


Vaig a carregar-me aquest llibre de mala manera. La raó? Em sembla una mala imitació de "El codi da Vinci", i si aquest ja em va semblar horrible, suposo que no cal ni que digui què m'ha semblat aquest. D'acord, no n'és una còpia literal, però mentre el llegia tenia exactament la mateixa sensació. No sé si és l'estructura del llibre, la forma dels capítols, la forma d'explicar-ho, la temàtica... però era "El codi da Vinci"... però pitjor, si és que això és possible. És clar que si a algú li va agradar el codi... doncs endavant. Això és més del mateix.

El llibre comença molt interessant: una noia intel.ligent que veu caure un meteor, unes joies radioactives, uns científics que estudien Mart...

... un miratge. Al cap de 50 pàgines només té un mínim interès la història del científic, i a sobre el maten de seguida. La resta és una història sense sentit, que continua eternament, on les coses que es diuen cada vegada tenen menys sentit.

 A veure, senyor Preston, si la màquina que està a Deimos no té angle per llançar un nou tret a la Terra, com és possible que enviï un missatge?

 I aquest només és un dels errors "científics" que hi ha. Tot i que, en ser dels últims, li ha tocat ser aquí... I això per no parlar del final on tot es queda en no res perquè els "extraterrestres" representa que s'han extingit (!!!) Per caure de culs!

 Me'l van vendre com una història de ciència ficció, però... no sé pas on és la ciència. La poca que hi ha és per preguntar-li al senyor Preston que si s'ho ha fet mirar per algú que hagi passat per l'institut (he dit institut, no universitat).

 I pel que fa a l'acció... una còpia dolenta de "El codi da Vinci".

 Vaja, que si algú vol seguir el meu consell, jo fugiria d'aquest llibre!

20 de juny de 2012

Els jocs de la fam


 Si hagués de definir aquest llibre amb una sola paraula ho tindria molt clar: Twilight.

 D'acord, no s'assemblen en res, però és la sensació que m'ha donat. No vol dir que sigui una sensació bona o dolenta, sinó tot el contrari. Quan llegia Twilight tenia la mateixa sensació: m'aporta alguna cosa interessant? És un llibre memorable? No, no ho és, però em quedo enganxada a les seves pàgines i és molt difícil deixar-lo. Com en una pel.lícula de suspens. Qui és capaç de posar pausa en el moment més interessant? Això és el que m'ha passat amb el llibre.

 Hagués agraït que m'haguessin explicat una mica algunes coses, com ara què va passar amb els Estats Units i per què es van crear només 13 districtes. O què va ser la revolució. O per què alguns districtes són més rics que d'altres. O què passa amb tot el terreny que no està ocupat per districtes. Però la història em va entretenir. Em semblava com una pel.lícula. Després vaig saber que l'escriptora havia fet sèries de televisió, i no em va sorprendre. Però, al cap i a la fi, el llibre ha servit pel que jo el volia: m'ha explicat una història i m'ha entretingut. Durant uns dies (poquets, perquè el llibre es llegeix molt ràpid), la meva vida ha anat paral.lela a aquesta història.

 La història és absorvent i plena d'acció. Potser sí que hi ha alguna escena violenta (he sentit algú queixar-se'n), però m'ha sorprés les poques que n'hi ha hagut, i tampoc ho han sigut gaire. Al cap i a la fi, ja saps des del principi que han de morir 23 nens... bé, potser no 23...

 Tota aquesta història de la sega em va recordar a una pel.lícula de diumenge a la tarda (si es poden mirar pelis així, es poden llegir llibres així, no?) on hi havia un poble en el que cada any feien un sorteig, i una persona del poble era escollida per sorteig per ser condemnada a mort. Un cop condemnada, tota la gent del poble la matava a cops de pedra. I, segons els dirigents, això feia que en el poble no hi hagués problemes, perquè la ràbia, etc, ja quedava canalitzada aquí. La primera part del llibre només em feia pensar en aquesta pel.lícula i era tan semblant que no tenia cap mena de dubte d'on va treure la idea l'autora (qui sap, potser fins i tot ella en va ser guionista! Llàstima que no recordi el títol de la pel.lícula). D'acord, d'acord. Una mica de mitologia no fa mal a ningú...

 Llavors hi ha tota la història amb en Peeta... buf, que forçat! Vull dir, el noi que havien de triar havia de ser el que li havia anat al darrere des de que eren criatures i que no s'havia decidit mai a dir-li ni mu...

 Però el llibre es llegeix bé. En breu llegiré la segona part. Tot i que tinc molta por (és un pressentiment) que a l'autora se li'n vagi la mà amb les dues novel.les que falten, com ja va fer la Laura Gallego amb Memòries d'Idhún, o que acabi essent un segon Twilight...

16 de juny de 2012

Eragon (la saga)

Per mi la saga d'Eragon sempre serà especial. Quan vaig llegir  el primer llibre havia llegit poca fantasia, i la meva experiència amb els dracs es limitava a Tolkien (...)

Encara recordo el Sant Jordi que, passejant per la Rambla, vaig trobar-me amb aquell drac que em mirava (més tard vaig descobrir que no era un drac, sinó una dragona, es deia Saphira... i era bona!) Encara recordo quan vaig anar a jugar un campionat de Catalunya i vaig aprofitar per anar a comprar Eldest just quan feia una setmana que havia sortit... i com el vaig guardar com si fos un tresor fins que va sortir Brisingr. Això també, recordo la ràbia que em va fer descobrir que eren 4 llibres i no 3...

El pitjor de la sèrie ha sigut, és clar, el temps entre llibre i llibre. En cap lloc de les tapes d'Eragon posava que fos l'inici d'una saga. Però ho era. I, el pitjor de tot, no estava acabada! I l'espera pels llibres següents ha sigut sempre molt llarga. Això hi ha afegit un altre factor personal. Eragon em va agradar molt, però jo havia llegit poca fantasia. Pel camí, he descobert uns quants dels llibres que van inspirar en Paolini, i han fet que la història hagi perdut aquella màgia que tenia. Sobretot, el que ha fet que perdessin molt la màgia, ha sigut la lectura dels llibres de Pern (no tots, però sí els primers, els altres ja vindran algun dia!) Eragon era especial, perquè tot i tenir moltes semblances amb Tolkien, tenia una cosa "original", que eren els dracs. Però amb la lectura dels llibres de Pern, es perd l'originalitat dels genets de drac, les connexions mentals, etc, fins a arribar a pensar que els llibres no són més que una barreja de móns que en Paolini ha trobat en altres llocs. Ben barrejats, això sí, però sense acabar de ser originals del tot. És una història molt bona, però li falta el punt de trobar allò diferent, allò que fa que sigui una història que no s'hagi explicat abans. Perquè els problemes entre races, els reis absolutistes, la lluita pel que és just, els genets de drac... tot això ja ha estat explicat abans!

El que m'ha deixat una mica decebuda és el final. No perquè sigui un final trist, o perquè no m'agradi que l'Eragon se'n vagi. M'ha semblat dolent perquè deixa moltes coses sense tancar i s'hagués agraït un capítol on expliqués com estaven les coses al cap de, per exemple, 30 anys.

Però, què queda sense tancar? Doncs, per exemple, la història de l'Angela. L'Angela apareix i desapareix, en els moments en què a en Paolini li va bé que aparegui i desaparegui. Però deixa moltes coses penjades. Qui és realment? D'on ve? On va? Per què té el que té? Per què ho sap tot? Per què els elfs li tenen tant respecte? Per què sempre va amb en Solembum? Per què...?

Això per no parlar d'en Murtagh. Ell i en Thorn se'n van al nord. Molt bé. I què més? D'aquí a 20 o 30 anys no se li haurà passat la ràbia per tot plegat? En Thorn no voldrà conèixer els altres dracs? En Murtagh viurà completament sol, com un ermità?

La Nassuada... es casarà? Tindrà fills? Dubto que en Murtagh torni (no sé si sóc jo, però aquesta història Murtagh-Nassuada no és molt... forçada?) i que si torna l'acceptin com a "rei". Però... si la Nassuada no té fills, això no farà que hi hagi una altra guerra per la seva successió? Què diria l'Orrin?

El tema Roran queda bastant tancat, però tot i així, serà capaç de governar a la vall de Palancar? Mmmm... No tindrà cap problema?

I llavors, és clar, queda el tema Eragon, Saphira, Fírnen, Arya... El tema de l'Arya queda bastant tancat. Ella és reina, té en Fírnen, i poc queda a dir. Seguirà vivint amb els elfs, i ja està. Però... en Fírnen no voldrà tornar a veure la Saphira mai més? La Saphira, després de passar-s'ho tan bé amb en Fírnen, no voldrà tornar? Estarà contenta criant nous dracs? I tindrà ella nous ous?

I l'Eragon... on s'establirà? Què hi ha més enllà l'Alagaesia? Hi ha "gent"? Està desert? Si està desert, de què s'alimentaran els dracs joves? I els nous genets? Tots voldran ser educats per l'Eragon? Els urgals també? Segur que l'Eragon no tornarà mai? I una infinitat de preguntes més... que es podrien resoldre amb un "al cap de 20 anys...".

Però m'imagino que en Paolini ja té alguna cosa en ment... Una precuela amb la història de l'Angela. O alguna seqüela d'alguna història al cap de molts anys. O...

Malgrat tot el que dic, crec que la història és bona, i són uns grans llibres. A més, m'han semblat molt apropiats per als lectors adolescents. Una sèrie per recomanar a qualsevol (excepte als grans lectors de fantasia, que no hi trobaran res de nou...)

15 de juny de 2012

Legado, o la cripta de las almas


El llibre m'ha deixat unes sensacions contradictòries. D'una banda, crec que és un gran llibre. No m'ha costat gaire recordar el que havia passat en altres llibres, i com a llibre sol m'ha convençut del tot. Però de l'altra, com a final d'una saga, m'ha semblat pobre, i m'ha semblat que deixava moltes coses per acabar de tancar. Un cop fa un llibre de 800 pàgines, trobo que n'hi podria haver afegit unes quantes més (20, 30?) i acabar-ho de deixar tot tancat i lligat. O és que vol fer algun altre llibre que expliqui el que ha deixat sense lligar?

Però, avui toca el llibre, demà ja m'ocuparé de la saga...

El llibre enganxa des del principi (tot i que jo em pensava que no recordaria res, i em feia por), i en cap moment es fa llarg o pesat. Hi ha unes quantes batalles, però com ja sol fer en Paolini, no hi posa massa detalls, però els suficients perquè t'enteris de què passa. La veritat és que m'agrada com explica les batalles.

Dels personatges "secundaris, però gairebé principals", cal destacar el paper d'en Roran. En algun moment em vaig mig empipar, pel fet de que era com molt perfecte: sempre trobava la manera de guanyar allà on ningú havia guanyat. Coi! Sempre ho ha de resoldre el mateix? Ha de ser l'home perfecte, tant a la batalla com amb la seva dona? Però dóna una altra visió de la guerra final amb l'exèrcit d'en Galbatorix.

La Nassuada és un món a part. No m'havia agradat mai, i tal com acaba tampoc m'agrada (per què ha de restringir el poder dels mags?) Però si ha de ser reina, ha de ser reina (i això lliga una mica amb el tema de l'acabament de la saga, que no m'ha acabat de convèncer...)

En Murtagh... tinc unes quantes preguntes, i la principal és per què va canviar el seu nom verdader... per la Nassuada o per saber que l'Eragon en realitat només era mig germà seu? La seva història és dura, però... queden unes quantes coses penjades.

I l'Angela... m'ha agradat com l'ha fet servir (pío, pío), però també tinc molts dubtes sobre ella.

El que menys m'ha agradat del llibre (a part de que el final queda penjat, i els errors de traducció, que no són culpa d'en Paolini) és la batalla final contra en Galbatorix. Havia de ser tan fàcil? Tants llibres de preparació per una batalla final que... s'acaba de la manera més tonta! Sí, ja ho sé, sol ser així, però s'hagués agraït alguna cosa millor.

Tot i així, en general, un gran llibre (demà ja parlaré de la saga!)

9 de juny de 2012

Eragon i els errors de traducció

Fins ara, el pitjor llibre que havia llegit en quant a traducció era Brisingr. La última part del llibre estava tan plena d'errors i faltes d'ortografia que feia pena de llegir...

 Així que, quan vaig agafar Legado, i vaig arribar a la meitat del llibre sense errors (o almenys errors greus), vaig pensar: que bé, ho han millorat!

 Massa d'hora... De cop, en un capítol on parla de la Nassuada, en comptes de dir Nassuada diu Arya. Després de llegir el paràgraf unes quantes vegades, m'adono que sí, que és un error, i que havia de posar Nassuada.

 Però és que després, agafa en Thorn i de cop li diu Espina. M'imagino que és una traducció automàtica i que és com un error de l'Arya i la Nassuada... fins que veig que tota l'estona li diu Espina. Llavors miro el traductor i... oh, sorpresa! Són dos!

 Just a la meitat del llibre, a part de l'error de l'Arya-Nassuada, comença a haver-hi molts errors ortogràfics (i molts, vol dir molts!) I, és clar, el canvi del nom del drac d'en Murtagh. Coi! Que els dos traductors no es podien posar d'acord? O que l'editorial no rellegeix mai un llibre? No costa massa veure tots els errors! Salten a la vista!

 Grrrrrrrrrrrrrrrr

 Realment haurien de fer alguna cosa amb les males traduccions. Jo, de moment, quan vull comprar un llibre, miro els traductors. Carol Isern i Jorge Rizzo ja estan a la llista negra. Per no parlar de l'editorial: pel que fa a mi, ja no compraré cap més llibre seu. Els últims han estat un verdader desastre degut a les traduccions. Ja els llegiré en anglès, moltes gràcies!

29 de maig de 2012

Els jocs de la fam


 Feia un temps que els llibres estaven a la llista de llibres pendents... però la llista és llarga, i mentrestant anava llegint altres coses... fins que vaig veure que feien la pel.lícula. Perill!!! Si fan una pel.lícula així, el més normal és que, abans que me n'adoni, algú ja m'hagi tirat per terra el llibre, perquè me n'explicarà alguna cosa, o veuré algun anunci per la tele, o...

 Així que vaig demanar el primer a la biblioteca. Però hi havia cua d'espera (tot i que no tanta com a El temor d'un home savi, que eren... 6 persones!), i he hagut d'esperar unes setmanes.

 Divendres vaig anar a buscar-lo a la biblioteca, i el primer ja és a casa... Això sí, s'haurà d'esperar a que acabi el quart Eragon, que de moment està mooooooooolt interessant!

28 de maig de 2012

Las llanuras del tránsito


 Doncs a mi m'ha agradat.

 Em feia molta por agafar aquest llibre. Tot el que n'havia sentit era: "massa descripcions", "massa sexe", "massa descripcions de sexe"... I potser per això m'esperava un llibre dolent, i he acabat dient que m'ha agradat. Però és que m'ha agradat! I no pas poc! És difícil que un llibre de més de 1000 pàgines no es faci pesat. I no se me n'ha fet. D'acord, en algun moment he llegit una mica en diagonal alguna descripció, però podria comptar les vegades amb els dits de les mans, i ha estat motivat pel fet que m'esperava que hi hagués moltes descripcions...

 A part del mapa que ja hi ha al llibre (on no es veu gaire res), he estat seguint el camí de l'Ayla i en Jondalar en aquest mapa.

 Entenc les crítiques que fan gent del llibre. Diuen que tota l'estona és el mateix. I sí, es podria dir així, però a mi m'han agradat totes les seves trobades. Al principi, quan tothom s'apartava d'ells, em feien patir. Però després van trobar els Sharamudoi. D'acord. Ells són els salvadors. L'Ayla cura el braç de la Roshario. Els ensenya els cavalls. Els ensenya el llop. Es porta bé amb tothom... i ha de marxar.

 Entenc l'Ayla. Té por que no l'acceptin a la caverna d'en Jondalar (ja m'agradarà veure el proper llibre! Quines ganes tinc de veure com es porta amb la seva nova família...) i, com que arregla la vida a tothom, tothom la vol amb ells. A estones li agafava mania a en Jondalar. Hagués sigut tan perfecte que s'haguessin quedat amb els Sharamudoi... però no! Hagués sigut bo també que s'haguessin parat amb els caçadors Hadumai, però tampoc va ser possible.

 La part de les llobes i l'Attaroa em va agradar. No perquè m'agradés el que feien, sinó perquè, d'alguna manera, en tots els llibres no hi havia ningú que fos dolent del tot. Com ja deia al llibre anterior (o a dos anteriors), la nostra societat ha anat evolucionant cap a una banda que no semblava plausible que pogués venir d'aquesta història. Ja ho sé, la història no és real, però es feia com massa irreal.

 El fet de que al poblat de l'Attaroa passés el que va passar em va fer veure que sí, que no tot era com semblava, i que d'alguna manera, la història tenia una mica més de sentit. Bé, el fet que una persona mig Clan fos el cap d'un poblat em sembla poc creïble, però que hi hagués una barreja i les dones deixessin de ser motiu de veneració per transformar-se en el que eren les dones del clan, ja em sembla més normal.

 El fet que també comencessin a trobar gent "dolenta" (el fill de la Roshario que violava dones del Clan, l'Attaroa, en Charoli...) fa que la història tingui més sentit per mi, tot i que el fet que l'Ayla i en Jondalar ho descobreixin tot segueix fent que la història no s'aguanti per enlloc...

 He trobat una mica curt (sí, curt, què passa?) el tros on explica la trobada amb els Lanzadonii. Ja sé que segurament s'espera per poder-ho explicar tot amb els Zelandonii, però hagués agraït més històries.

 M'acabo d'adonar que tant el segon com el tercer també els vaig llegir un mes de maig... Deu ser alguna cosa del mes de maig que fa que se'm doni per llegir "Los hijos de la Tierra"? Aquest cop, però, intentaré que les ganes que tinc de llegir el cinquè facin que el llegeixi més aviat!

2 de maig de 2012

A Dance with Dragons - 2?


 Torno amb A Dance with Dragons. Recordo que m'encantava. I ara acabo de llegir un parell de posts que... ostres! Sí, m'encantava.

 Per què el vaig deixar abandonat?

 Ah, sí... em costava molt de llegir.

 Però no em deixaré vèncer. I menys per un llibre que m'agrada tant!

 Properament, més comentaris...

24 d’abril de 2012

Diari d'Anna Frank


 El vaig llegir per primer cop quan tenia més o menys l'edat de l'Anna. El recordava com un llibre que m'havia agradat moltíssim, i tenia ganes de rellegir-lo. Malauradament, com sovint passa, una companya de classe m'havia demanat que li deixés i no el vaig tornar a veure mai més (Murphy també diu que les persones a qui deixes els llibres es quedaran els llibres bons i els dolents els tornaran?) Sempre havia volgut rellegir-lo, però no volia tornar-lo a comprar. Vés a saber per què. Potser perquè tenia l'esperança que, 20 anys més tard, em tornessin el llibre?

 El vaig agafar de la biblioteca. Però ni així. El vaig anar a buscar un divendres. El dissabte em va trucar la bibliotecària, per dir-me que una noia havia de fer un treball de classe, que si el podia tornar i llegir-lo més tard. D'acord. Ja no em vindrà d'uns mesos.

 I finalment em vaig posar a llegir-lo. No recordava massa cosa de la vegada que l'havia llegit feia 20 anys. Recordava que estaven amagats, i que al final algú els denunciava i el diari s'acabava de cop. També recordava que l'Anna s'acabava embolicant amb en Peter...

 Ara recordo més coses, i me'l miro des d'un altre punt de vista. En aquell moment, em sentia molt identificada amb l'Anna (o això és el que recordo). Però ara, ja de gran, reconec que l'Anna del principi no era una noia que m'hagués agradat. Però, com en Peter, a mida que va passant el temps i l'Anna es fa gran, el que diu i el que pensa em fa sentir altre cop identificada.

 Dels primers dies, quan l'Anna encara viu a fora de la Casa del darrere, em va fer gràcia veure com descrivia els seus companys d'escola. Curiosament, aquells que quèien simpàtics a l'Anna surten amb el nom (no els ha importat que sortís), però aquells de qui l'Anna es pensava que eren curts, o que no li queien bé, no han volgut que sortís el seu nom :-)

 M'ha trencat el cor cada cop que l'he llegit parlar del futur. "Quan tingui fills els deixaré llegir aquest llibre.", "Quan s'acabi la guerra, vull fer això o allò altre.". I, sobretot, em va trencar el cor una frase en la que deia que li agradaria ser escriptora i que li agradaria ser immortal, que quan s'hagués mort, li agradaria viure a través de les seves paraules, i així poder arribar a molta gent.

 Però, és clar, ja saps que l'Anna morirà. Si l'Anna no hagués mort, no crec que els seus diaris haguessin estat publicats. Almenys no en l'època en què van estar publicats i tal com ho van ser. Segurament, si hagués viscut, el món hagués conegut una gran escriptora.

 Em va fer gràcia el dia que va escriure al seu diari que la reina Isabel d'Anglaterra havia fet 18 anys. L'Anna era més joveneta, però no gaire. Em vaig posar a pensar en que l'Anna ara seria pràcticament tan gran com la reina Isabel... i se'm va fer com estrany. De fet, escrivint això he tingut un pressentiment i he anat a mirar la wikipedia... l'Anna Frank va néixer 5 dies més tard que la meva àvia paterna. Sí, sí, van néixer el mateix mes i el mateix any. I quines vides tan diferents...

 També m'ha fet gràcia que, quan han de menjar tants espinacs, parli d'en Popeie. No sabia que fos tan antic!

 El primer cop que vaig llegir el diari suposo que vaig caure en l'error de pensar que en Dussel i la senyora van Damme eren dolents. Però ara... penso en la situació, viure dos anys tancats en una casa, sense poder sortir a l'exterior. És normal que les baralles sortissin dia sí, dia també. Sobretot si s'acaben els diners. I, és clar, només tenim el testimoni de l'Anna. L'Anna és jove i no té massa lloc on queixar-se, no es pot queixar amb gairebé ningú, i el seu diari és la seva vàlvula d'escapament. En el moment en què comença a parlar amb en Peter ja no hi ha tants retrets a la resta de gent. Suposo que ja es desfogava amb ell i llavors no li calia escriure-ho. És normal escriure les coses dolentes, i no posar-hi les bones... malgrat que de bones no n'hi poguessin haver gaires.

 Em fa gràcia també quan escolten la radio. Ho havia llegit algun cop, però no ho havia interioritzat. Les notícies, que només es podien saber per la radio, i l'espera a veure si els anglesos aconseguiran arribar. La rendició d'Itàlia. I com anava avançant la guerra.

 El final de la història, el fet que dels vuit amagats només sobrevisqués el pare de l'Anna, deixa al cos una sensació molt dolenta. Sobretot veient que molts d'ells (com la mateixa Anna, la Margot o en Peter) van morir setmanes (o dies en el cas d'en Peter) abans que els seus propis camps fossin alliberats. Això deixa una sensació horrible a dintre, sobretot sabent el conjunt de gent que va morir allà.

 No em vull arribar ni a imaginar com va ser la vida de l'Otto Frank després de tornar dels camps de concentració, i després de veure que tot l'esforç que van fer només va servir perquè ell sobrevisqués. Sí, els altres 7 van viure un parell d'anys en condicions molt millors del que haguessin viscut si no s'haguessin amagat, però és una llàstima que algú els denunciés tan a prop del final.

 He vist que la Miep va escriure un llibre. I m'han vingut ganes de llegir-lo. Per veure la mateixa història des d'un altre punt de vista. No és que l'Anna no ho escrivís bé, però m'agradaria saber com veia la situació una adulta, i també crec que, amb tot el que va fer aquesta dona, el seu llibre ha de ser interessant! Volia deixar de llegir llibres sobre la segona guerra mundial durant un temps, perquè porto una bona ratxa... però diria que seguiré amb el tema...

15 d’abril de 2012

Cuentos de la taberna del ciervo blanco


 La primera història em va encantar. Potser perquè era la primera. Potser perquè era diferent. Potser perquè em va fer pensar.

 El llibre consta d'unes quantes (una quinzena? Ara no aniré a comptar-les) històries curtes, on algun científic o similar fa algun descobriment. La major part de les vegades l'experiment és un fracàs per alguna cosa molt xorra que se li ha oblidat al científic, o per alguna cosa externa.

 Algunes (la majoria) fan gràcia.

 D'altres (la majoria) fan pensar.

 Però quan ja en portes unes quantes, ja comences a pensar què és el que sortirà rana... i això em posava una mica nerviosa.

 Tot i així, és un llibre curtet, que es llegeix amb ganes, i totalment recomanable!

6 d’abril de 2012

Biografia de Lluís Santaló

 La biografia de Lluís Santaló és un llibre que es llegeix ràpidament, que no és gaire llarg, i que les matemàtiques que explica són accessibles per a qualsevol persona que estigui interessada en la lectura.

 Al principi, és més una història de l'època abans de la Guerra Civil, de la Guerra Civil i de la Segona Guerra Mundial, vista des de les vivències de Santaló. Em va interessar bastant.

 Després arriba a Argentina, i potser per llunyà, trobava massa temes polítics, de política argentina, que pensava que no calien... Però suposo que eren necessaris per explicar la història.

 La part que m'ha agradat més és la final, on parla de la docència, i de les idees de Santaló respecte a unes quantes cares de la matemàtica.

 M'ha semblat molt recomanable.

5 d’abril de 2012

Les filles del fred


 He de dir que aquest cop la Läckberg no ha aconseguit enganyar-me en cap moment: ja des de que va aparèixer la persona que va matar la nena vaig sospitar d'ella, i a mida que anava avançant el llibre, cada cop estava més segura de que aquella persona era qui l'havia matat. En Morgan, que sempre deia la veritat, m'ho va anar confirmant a cada interrogatori... Que trobessin la jaqueta de la nena a casa d'en Morgan, encara m'ho va confirmar més. Que la nena fos insuportable, encara més. I que la nena hagués maltractat el seu germà, ja va ser el súmmum!

 L'intent d'assassinat de l'Stig m'hagués passat desaparcebut... si no fos per la història de l'Agnes. Amb la història de l'Agnes vaig veure molt clar que també estaven intentant matar l'Stig.

 No m'esperava el tema pedòfil. I alguna cosa ha quedat penjada, però... bé, en aquest sentit ha estat una mica una decepció, perquè ja des del principi es veia clar.

 D'altra banda... la novel.la és gairebé com un culebrón. Al principi fa una mica de gràcia, però llavors es fa pesat, això de que expliquin la seva vida... jo vull una novel.la policíaca, no un culebrón!

 A part de tot això, la traducció... buf! Feia temps que no en trobava una amb tants errors, tant de coses que no tenen sentit, com de faltes d'ortografia i puntuacions que no tenen sentit...

 Però bé, el llibre es llegeix bé. I ja que tinc el cinquè per casa... farem un esforç i llegirem el quart i el cinquè...

29 de març de 2012

El Hòbbit


 No recordava gaire res del Hòbbit. Només que va ser un dels primers llibres que vaig llegir en anglès i que al principi m'havia costat molt, perquè hi havia moltes paraules rares... però que després m'havia encantat. També recordava que hi havia molts nans i que, cada cop que sortia el nom d'un, era incapaç de recordar quin dels 13 era...

 Aquest cop l'he llegit en castellà... però el proper cop (sí, el tornaré a llegir, i no espararé massa temps!) el tornaré a llegir en anglès. De cop, mentre anava llegint, em vaig trobar amb els trasgos. I em vaig començar a preguntar què coi era un trasgo... fins que vaig acabar deduint que era un goblin... Però llavors els wargs no els traduïa... i alguns noms eren diferents, i... no res, la propera serà en anglès!

 La veritat és que no m'ha decebut. Gairebé no recordava res, només l'arribada dels nans a Bag End, els trolls, la trobada amb en Gollum, l'episodi dels barrils i els Sackville-Baggins. Així que pràcticament ha sigut com si llegís el llibre per primera vegada.

 És difícil triar un tros preferit del llibre, perquè tots són genials. Però em quedaria amb la trobada amb en Gollum, en Beorn, la "conversa" d'en Gandalf amb els Trolls o la conversa d'en Bilbo amb l'Smaug.

 I, ja que aviat es podrà veure la pel.lícula, tinc moltes ganes de veure l'Smaug, és clar. Sobretot l'última batalla amb els homes. També tinc moltes ganes de veure els wargs i les aranyes. En Beorn. El vol amb les àguiles. La conversa entre en Bilbo i l'Smaug. I els Trolls.

 Aquest cop no trigaré tant de temps a rellegir-lo!

13 de març de 2012

El hòbbit i el senyor dels anells


 Ja fa uns quants anys. Jo era (més) jove i (gairebé) no havia llegit res de fantasia. Aleshores va arribar El senyor dels anells a les meves mans...

 No cal ni dir que em va encantar, i que sabia que algun dia el rellegiria. D'alguna manera, és la culpable que llegeixi tanta fantasia.

 Han passat uns quants anys, i ara hi torno. Ja no sóc tan jove, i he llegit molta fantasia. El senyor dels anells (i el hòbbit) estan en el meu record com els millors llibres de fantasia que he llegit, i, pel que fa a fantasia, només se li poden igualar la saga d'en Harry Potter (sí, he dit Harry Potter, em sembla molt ben feta!), Canción de Hielo y Fuego (una altra saga molt ben feta, llàstima que s'hagi d'acabar), la saga de Pern (no l'he acabada, però n'he llegit prou per saber quin és el seu lloc) o Tobi Lolness (una petita joia!)

 No tinc cap dubte de que la relectura no em decebrà. Però... seguirà estant a la llista de lectures selectes?

12 de març de 2012

Tschai


 Acabada la sèrie de llibres de Tschai, la pregunta és: ha valgut la pena llegir-la? La recomanaria a algú?

 La resposta a totes dues preguntes, malgrat els comentaris que hagi pogut fer dels llibres, és que sí.

 Per començar, encara que jo hagi trigat a llegir-los (ja és una particularitat meva...), els llibres són curts, i tot i ser 4 llibres, la saga no és gaire llarga en general.

 D'altra banda, la història d'un món llunyà, poblat per humans, però també per altres races (n'hi ha moltes!) que s'hi han anat instal.lant al llarg de la història també és molt interessant, i val la pena haver-lo llegit per haver vist totes aquestes races.

 Aleshores, on és el problema de la saga?

 Per començar, el primer problema és bàsicament meu.  Durant gairebé tota la saga, al llegir, he tingut una sensació de malestar a dintre. Les altres races (i fins i tot els humans!) són tan bèsties, que era un patir rere l'altre. Sí que hi ha llibres on hi ha gent bèstia, però aquest ho era en gran mesura, o potser és la manera d'escriure-ho, que m'ha fet patir molt!

 I després hi ha el tema de les descripcions. Ostres, la història és bona. De fet, és boníssima! Hi ha moltes races, i cal una gran imaginació per haver-se inventat tot això... Però... coi, podria haver escrit més coses sobre cada raça. Sí que hi ha un llibre dedicat a cadascuna de les races, però dóna la impressió de que passa ràpidament, sense aturar-se, sense explicar-nos una mica més de cada raça. Com si tingués la restricció de que el llibre hauria de ser curt.

 Però, de qualsevol manera, crec que són uns llibres que s'han de llegir...

11 de març de 2012

Los Pnume


 I ja hem arribat a l'últim llibre de la saga de Tschai... La veritat és que aquest torna a baixar una mica el nivell. M'he quedat amb la sensació de que la saga podria haver acabat amb 3 llibres: ja tenien la nau, marxaven, i punt!

 Però hi ha un quart llibre en el que es parla dels Pnume. I, com no, l'Adam Reith salva els humans del Pnume...

 En aquest cas, l'Adam és segrestat pels Pnume, però de seguida s'escapa, i mentre s'escapa, segresta una Pnumekin, que òbviament acabarà essent la seva parella... Pel camí, a part de conèixer els Pnumekin, i els Pnume, coneix un parell de races més.

 És entretingut, com els altres, i la història dels Pnume és interessant. Però es queda en un entremig: podria haver aprofundit molt més en la història, i passar-la tant de passada és com una mica una tonteria.

 El final del llibre és, potser, el pitjor. Quan segresten a la noia i ell la va a rescatar... Sembla que... Doncs que veus que s'acaba el llibre, i tota la història final és com molt ràpida.

 Però en fi, és interessant llegir el llibre, almenys una vegada a la vida...

4 de març de 2012

The boy in the striped pyjamas


 Després d'acabar de llegir el llibre només tinc una paraula: "Aleluia!" Per fi he acabat un dels pitjors llibres de la història de la literatura. Dijous faig l'examen i, amb sort, ja no hauré de pensar-hi mai més...

 Crec que el llibre no es mereix més que aquestes dues frases. Podria escriure sobre l'absurditat de tot el llibre, o dir que és infinitament millor llegir algun llibre seriós sobre els camps de concentració. Però aquest llibre ja ha robat massa del meu temps.

1 de març de 2012

Properament...

Fa sis mesos, vaig decidir que volia llegir els següents llibres:
Aquesta vegada, però, no ho he aconseguit... N'he llegit 4 de 7... Tots tenen excusa, però...

A Dance with Dragons està començat i el tinc abandonat, pobret. No és que no m'agradi. És que llegir-lo em costa un esforç. Quan m'hi poso, no el deixaria. Però el meu anglès és el que és, i al final acabo passant-me 5 minuts per llegir una pàgina... i això si estic sola, sense distraccions, cosa que no és normal quan llegeixo. El resultat? Doncs que el llibre m'està agradant molt... i prometo acabar-lo abans de sis mesos (...)

 No llegir Las llanuras del tránsito va ser un accident... El volia agafar el gener-febrer. Però, just quan el volia agafar, algú altre el va "ocupar", i va estar "ocupat" fins fa no res. Així que... bé... doncs això... Aquests sis mesos l'agafaré.

 Espacio revelación va arribar en un mal moment. Vaig decidir no obrir tants fronts amb noves sagues, i després de llegir "Cita con Rama" vaig pensar que ja havia començat una nova saga, i que començar Espacio revelación aniria en contra de les coses que m'havia proposat... Així que... de moment es queda a la llista (però no a la dels propers mesos).

 I què espero haver llegit els propers mesos? Doncs faig una separació per categories:

 Llibres sols o llibres que pertanyen a sagues "en pausa". L'objectiu és llegir-ne 3 dels 6 que tinc a la llista de propers:
  • The Host
  • Peter Pan (relectura)
  • Cuentos de la taberna del ciervo blanco
  • Impact
  • The Light Fantastic (última oportunitat per en Pratchett)
  • Vortex
 Llibres de divulgació:
  • How round is your circle?
Llibres de la llista "buff..." (*)
  • La llamada de la Tierra
I, òbviament, les sagues. L'objectiu és acabar-ne una, i llegir 3 llibres de la llarga llista següent:
  • Dragonlance:
    • La tumba de Huma
    • La reina de la oscuridad
  • Los hijos de la Tierra
    • Las llanuras del tránsito
    • Los refugios de piedra
    • La tierra de las cuevas pintadas
  • Tschai
    • Los Pnume
  • Pern
    • Dragonsong
    • Dragonsinger
    • Dragondrums
  • Rama
    • Rama II
    • El jardín de Rama
    • Rama revelado
I, per descomptat, algun llibre de la biblioteca, que pot ser:
  • El tercer Malaz
  • Les filles del fred
  • El diari d'Anna Frank (relectura)
  • El llegat (si arriba)
  • El temor d'un home savi (també si arriba)

(*) La llista buff ha canviat i ara és bastant gran. No només hi ha els llibres que em regalen i que no tinc ganes de llegir (qui sap, potser hi trobaré alguna cosa interessant, però d'entrada em fan mooooolta mandra). Ara hi he afegit aquells llibres que, en el moment de comprar-los o quan me'ls van regalar, em van fer il.lusió... però porten anys a la pila i no en surten.

 Ja per acabar, la foto de la meva pila. Jo crec que ha crescut des de l'última vegada...



26 de febrer de 2012

Allà on els arbres canten


Avui no veig cap manera més ràpida de dir què m'ha semblat el llibre que amb les respostes a 3 preguntes. Després explicaré les respostes amb més deteniment...

És un llibre dolent? Mmm... no. Almenys, no costa de llegir.
És un llibre que recomanaries llegir? No.
Per què? Doncs perquè el llibre no deixa de ser res més que un conte, o una faula... de 500 pàgines! No aprofundeix en un munt de coses en les que podria aprofundir, crea un mont de fantasia on no acaba explicant res del que és aquest món, i a canvi explica... doncs no tinc clar què explica, perquè pel que diu, ho podria haver dit en 10 pàgines!

El llibre representa que té dues parts: la primera, on no hi ha fantasia, que ens introdueix en el món de Nòrtia. La segona, on representa que hi ha la part fantàstica, on representa que ens ha de revelar els secrets del Gran Bosc...

 La primera part també està dividida en dues sub-parts (imaginàries meves). És el tros que més m'ha agradat del llibre, perquè prometia alguna cosa... que després no va arribar. En un principi sembla una història medieval de cavallers i princeses... per acabar en un tros que jo defineixo com "una còpia de Robin Hood". D'acord, ja sé que no robaven els bàrbars per donar-ho als pobres, però... s'amagaven en un bosc, amparats per la superstició del poble, mentre intentaven combatre a l'enemic que els havia envaït...

 Amb la segona part arriba l'Uri, i amb ell, hauria d'arribar la fantasia. I dic hauria d'arribar perquè... tot i que es podria haver tret molt de suc a la història de l'Uri, em dóna la impressió que l'únic que s'explica al llibre és les criaturades de la Viana, provocades per ser una nena mimada, i res més. Per què l'Uri es va convertir en un nen? Com? Qui el va ajudar? O què?

 D'on venen els arbres que canten? Com van poder arribar els bàrbars al mig del Gran Bosc? D'on venen els éssers petits que habiten el bosc? Per què no els fan res als bàrbars?

 El món sembla molt interessant, però... he acabat el llibre sense tenir la sensació d'haver llegit res de fantasia. Només he llegit una història d'amor, i a sobre, de les dolentes.

 He acabat el llibre amb la impressió que he llegit un conte com els que llegia quan era petita. Però els contes que llegia quan era petita... tenien unes 10 pàgines i eren molt més interessants!

18 de febrer de 2012

El último teorema


 Acabat el llibre, el que puc dir és que... l'he deixat a l'estanteria de llibres de ciència ficció que no són els meus preferits, però que tampoc són un complet desastre.

 En general, la idea del llibre és bona. I el llibre es llegeix bé. Però... si no està entre els preferits, és que hi ha d'haver un però...

 Per començar, tota la història del teorema de Fermat, i la demostració en 5 pàgines feta per una persona que no té estudis. Mmm... Això sí que és ciència ficció, i no pas de la creïble!!!

 Per continuar, la vida del protagonista principal. D'acord, el tio troba la demostració del teorema de Fermat, però llavors... què fa a la vida? Li donen un lloc per treballar als Estats Units, on pot fer recerca i es dedica a... a què? A deprimir-se perquè no té feina? I quan li donen una feina a la universitat, no sap ni què explicar a la classe... i a sobre (cosa que em va sentar fatal després de l'esforç per explicar què és la recerca), quan li diuen que té uns mesos lliures de classes per fer recerca... al tio no se li acudeix res més que dir que té vacances i buscar on pot anar!!! Se'm va quedar cara de "perdona?"

 Això per no parlar de la família perfecta que té: la dona perfecta, la filla perfecta... I el fill? De cop és un geni, de cop és retrassat, i de cop... de cop ja no diuen res i et quedes amb les ganes de saber què coi és el nano aquell.

 I, ja per acabar, els extraterrestres. Ja em perdonaran, però... s'hagués agraït que haguessin explicat una mica alguna cosa. No una mica més. Directament una mica i prou!!!

 En resum: la idea és molt bona, el llibre és bo, però deixa un munt de coses sense resoldre... i hi ha unes quantes coses que no s'aguanten de cap de les maneres.

 Això sí: està bé per passar una bona estona, i és entretingut. Per això queda entre els llibre que no són els meus preferits... però que anirien just darrere (o sigui, per resumir, 4 de 5 estrelles).

12 de febrer de 2012

The Boy in the Striped Pyjamas - 3


 Dijous torno a tenir examen d'aquest llibre. Així que he estat llegint una mica més. La veritat, a vegades em pregunto per què en aquest país hi ha tanta gent a qui no agrada llegir. Però quan em veig obligada a llegir una porqueria semblant a aquest llibre, m'adono que si només llegís aquests llibres (els que m'he de llegir per força) diria que no m'agrada llegir. I realment, el que no m'agrada és aquesta porqueria de llibres que fan llegir...

 L'únic que té de bo aquest llibre és que és molt curt, i al fer 4 exàmens, doncs el tros que s'ha de llegir per cada examen és suficientment curt com perquè l'estona de llegir aquesta porqueria sigui prou curta... Tot i així, he de llegir-m'ho tot amb molta atenció i rellegir els resums que em faig el dia abans, o no recordaria res...

 Aquest cop vaig començar posant "imbècil" als paràgrafs on en Bruno semblava retrassat mental. Al final era una manera de treure'm la desesperació que em provoca aquest llibre. Si compto els "imbècil", "idiota" i "retrassat mental" que hi ha en 5 capítols, no en tinc prou amb els dits de les mans, dels peus, i de les mans i els peus d'una segona persona!!! Quina pesadilla, mare meva!

 Per sort, ja només em faltarà un examen, 5 capítols més, i prou llibre vomitiu. Bien!!!

3 de febrer de 2012

Los gritos del pasado


 Crec que aquest segon llibre m'ha agradat més que "La princesa de hielo". Sí que és veritat que en algun moment se'm va fer una mica pesat i tenia ganes de que acabés ja, però en general m'ho he passat molt bé llegint-lo.

 Aquest cop no vaig endevinar qui havia matat a les noies... de fet, tot el llibre he sospitat de qui no havia... Però bé, suposo que és bo... Com ja vaig fer amb el primer, he anat escrivint què em semblava al llarg del llibre...


1

Ja m'ho esperava, però no per això m'ha sorprès més. El primer tros de capítol del llibre ja et porta a un cadàver... I de seguida t'adones que n'hi ha més...


Avui he fet una bona llegida i... el meu principal sospitós és en Gabriel Hult. Tant voler-ho tenir tot controlat, i tant en contra de que la gent es porti "malament"... I, al cap i a la fi, de l'única víctima que en sé alguna cosa és de la primera: la que va tenir el fill tan jove, i era mare soltera... Qui millor que una persona que només vol que la gent que està al seu cantó faci "el que està bé" per "castigar-les"?

No crec que sigui tan fàcil, però de moment, tindria bastant clar que ell és l'assassí... Però tot just porto una vuitena part de llibre!

 He de dir que no acostumo a llegir gaires llibres d'aquests, però... Ostres! Aquest llibre m'està agradant més que l'anterior. El tema de la família és genial. Vull dir, em sembla massa conegut el tema dels pares que apareixen per casa i s'estiren al sofà mentre els seus nens et destrossen la casa. I pares que no diuen res als seus nens, i pobre de tu que els diguis alguna cosa quan t'estan destrossant la casa, perquè "han de conèixer els límits per ells mateixos". És clar, és la teva casa, la que destrossen! Això per no parlar de la gent que apareix per casa i es queden... És que, encara que sigui un tòpic, existeixen de veritat, i se'ls veu per llocs!!! Veure'ls retratats en un llibre fa que t'adonis que almenys hi ha més gent així...

2


M'ha encantat l'escena on l'Erica li posa el plat amb menjar per barret a la dona del seu cosí. Quants hem volgut fer alguna cosa d'aquestes en una situació similar?

 El que vaig pensar d'en Gabriel Hult no s'aguanta... L'altra noia que va morir era una bona noia. I de la d'ara no se'n sap res... Així que seguiré llegint, a veure què...

3


M'ho estic passant molt bé llegint el llibre, i em costa deixar-lo per anar a fer una altra cosa... Em té ben enganxada.

Però no tinc cap més teoria, a part de la d'en Gabriel Hult... I tampoc s'agafa massa per enlloc. És clar que això que ell i el seu germà poguessin curar a gent tampoc s'agafa massa per enlloc...

Pensava que havien matat a la Siv per alguna raó (com ara que havia tingut el fill, etc.) i que a la Mona l'havien matat perquè havia vist alguna cosa (com enterrava a la Siv o alguna cosa així). La meva següent teoria era que la Tanja era la filla de la Siv. Però tampoc està bé, perquè la filla de la Siv no es deia Tanja, i a més es va morir. I, d'altra banda, la noia que acaba de desaparèixer, la Jenny. No és possible que l'hagin agafat perquè ha vist alguna cosa (si és que l'ha agafat la mateixa persona), perquè quan va desaparèixer la Tanja ja feia dies que l'havien trobat.

 Així que no se m'acudeix res, a part de que algú vulgui copiar el que van fer fa 20 anys. Però... aquest algú que ho volia copiar, com podia saber on eren els cadàvers de les altres noies? En fi, que estic ben perduda. Però segueixo sospitant d'en Gabriel (bé, tampoc hi ha gaires personatges, i homes d'una certa edat, menys...)

4

Doncs al final la Tanja sí que era la filla de la Siv. Però la meva teoria anterior no s'aguanta, perquè la Siv i la Mona van coincidir vives mentre estaven segrestades. Així que no pot ser que la Mona veiés alguna cosa.

El que sí que crec és que la terra que han trobat és de la granja dels Hult. Però avui només tinc interrogants:

- Per què la Solveig fa xantatge a la seva cunyada? Què sap d'ella? No pot ser res relacionat amb el cas, perquè sinó ella no s'hagués posat com es va posar quan va saber que havien aparegut els cadàvers de la Siv i la Mona...
- Què sap en Johan que fa que pugui fer xantatge a la seva cosina per no dir res? Va veure a algú desenterrant cadàvers? En Gabriel? Algú altre? 

5

 Així que ha de ser un familiar d'en Johannes Hult. Mmm... Fa massa temps que dic que va ser en Gabriel. De fet, és l'únic home que podia haver matat a les 3 noies que de moment estan mortes. Però... No pot ser que sigui tan fàcil.

 Així doncs, qui és l'assassí? Jo crec que no és en Johan. Les meves sospites serien: 1.  Gabriel. 2. Jacob. 3. Robert. 4. Johan.

6


D'acord. Ja sé per què la Solveig xantatjava a la Laine. Ostres, no m'ho hagués imaginat mai.

Pel que fa a en Johan. No tinc cap raó que apunti cap a ell, però sospito d'en Kennedy. Ell ho faria tot perquè en Jacob no tingués problemes. I com que en Jacob té problemes perquè en Johan va explicar que havia vist a la Tanja... estic segur que li va demanar que digués que era mentida que havia vist a la Tanja. I, al dir-li que no, va perdre els nervis.

I pel que fa als assassinats, segueixo pensant que la persona que va matar les dones fa anys ha de ser la mateixa que ha matat ara a la Tanja. Sinó, com podria ser que sabés què els feien a les noies i ho tornés a fer? I, el que és més important, com podia saber on estaven enterrades les noies?

Si només miro al que va passar a l'any 69, tinc 3 candidats clars. Tots 3 tenen el mateix motiu: en Jacob (que és el seu fill o nét) està a l'hospital. Fa temps podien curar a gent, però ara no poden fer res per en Jacob. Així que intenten "practicar" amb les noies. Els trenquen óssos (el dolor que senten elles) i després intenten que es curin (les mans càlides que senten elles). Però no se'n surten. Així que... El problema és que, de les 3 persones que podien haver fet això, dues estan mortes. El que em porta, altre cop, a en Gabriel. Però l'ADN d'en Gabriel no coincideix amb el que han trobat a la Tanja, així que...

I, altre cop, tirant pals de cec... No podria ser que en Johannes trobés a la Siv malferida pel cop que es va donar amb la bici i la portés en cotxe a... el seu germà? El seu pare? Aleshores sí que algú l'hauria vist amb ella al cotxe, i ell sabria qui va matar a la Siv. Per això el van matar a ell. Mmm... Segueixo sense tenir-ho massa clar. Hauré de llegir una mica més. Tot i que em queden 50 pàgines... així que com a molt, una teoria més i la solució.

6

Tenia raó amb en Kennedy. Coi de nano! Però, com era molt normal, no tenia raó amb en Gabriel... pobre, era l'únic que no tenia cap culpa de res!

Al final sí que en Johannes era el que havia matat a la Siv i la Mona. I en Jacob (en Jacob!) a les altres dues. I l'Ephraim a en Johannes...

27 de gener de 2012

Los Dirdir


 Sembla que la sèrie de llibres de Tschai millora a mida que va avançant.

 Si el primer no em va agradar i el segon em va encantar, aquest tercer és genial!

 En aquest cas, l'Adam Reith i els seus amics han de lidiar amb els Dirdir. Els Dirdir són uns bèsties, tot s'ha de dir. I he de dir que en algun moment em va fer patir bastant (com ja em va passar amb el primer llibre). Però, al cap i a la fi, ja saps que hi ha un quart llibre, així que tot ha de sortir bé...

 El llibre es divideix en dues grans parts: en la primera l'Adam i els seus se'n van a buscar sequins, i han d'aconseguir una manera de sobreviure i obtenir molts de diners per aconseguir el seu propòsit: poder comprar una nau espacial per tornar a la Terra.

 En la segona part, amb molts de diners a la butxaca, viatgen a una ciutat Dirdir, on intenten construir una nau espacial.

 La primera part és més d'aventures, i a la segona part jo hi hagués posat una mica més de tècnica, perquè no explica massa com es construeix la nau i de què està feta... però vaja, cap problema. A la segona part han de tractar amb un dolent molt dolent (però a la Terra hi ha gent així...)

 Quan et vas acostant al final, sembla que tot hagi d'acabar en desastre (recorda: hi ha un quart llibre!) Però, de cop... final sorpresa! Vale, no és massa creïble, però... què passarà perquè calgui tot un altre llibre de Pnume? Mmmm... Properament a les vostres pantalles! (I a la meva!!!)

19 de gener de 2012

Nerilka's story


 El llibre de Moreta em va agradar molt. Només que, a poques pàgines del final, va deixar anar la bomba, i encara recordo com em va impactar el final de Moreta. El fet que, mig any després, encara em recordi de com em va impactar, suposo que és bastant significatiu.

 La història era com totes les altres de Pern... fins que arribava el final. Després, sense saber com, apareixia una noia, la Nerilka, que no sabies ni d'on havia sortit i que es casava amb l'Alessan. Com podia ser que l'Alessan s'hagués casat tan de seguida amb una noia, quan la Moreta acabava de morir? I, d'altra banda, no havien mort totes les filles d'en Tolocamp?

 Aquest llibre resol les dues preguntes que havien quedat, i va una mica més enllà.

 El llibre és diferent dels altres llibres de Pern, pel fet que la protagonista no és la genet de cap drac. A banda, la Nerilka no té la força que tenia la Moreta o la Lessa. Ja diu ella que no li hagués agradat ser genet de drac. Però té determinació, i explica les coses a la seva manera.

 Aquest, com la resta dels llibres de Pern, és un d'aquells llibres que és una petita joia. Crec que, després de llegir Moreta, és necessari llegir aquest per saber d'on ve i cap on va. I, d'altra banda, en cap lloc t'expliquen com és la vida fora dels weyrs, i aquí està molt ben explicat.

 En resum: un gran llibre!

13 de gener de 2012

El catalejo lacado


 Buf... És una llàstima que la trilogia hagi acabat amb un llibre tan fluix...

 Les llums del Nord em va encantar, i la daga no es quedava curta. Però aquest... aquest se m'ha fet pesadíssim.

 Em va costar molt entrar a la història. I, un cop entrada, només m'interessava el tros de la Mary (vaja, el tros més curt...) La resta, fins que en Will i la Lyra entren al regne dels morts, podria tallar-se sense cap mena de problema.

 I la senyora Coulter... A veure, com pot ser que la dolenta més dolenta de totes de cop s'adoni que vol ser bona i s'acabi tornant bona?

 I la història d'amor final? Buf... Ganes de fer venir llagrimeta fàcil? No, a mi no, però ho semblava... La veritat és que no li veig el què. Es podria haver acabat amb una amistat entre els dos nens, i tot hagués quedat encara millor. Si us plau!

 I que després de tants anys sigui tan fàcil véncer a en Metatron, que es deixi enganyar per la senyora Coulter? Va, home, va!

 Una cosa és escriure fantasia i crear altres móns (cosa que aquí en Pullman fa molt bé amb els mulefa), però l'altra és que la història no s'agafi per enlloc. I això és el que m'ha semblat: un afegitó a la història, que no sabia com acabar, i que s'ho ha fet venir bé perquè tot acabi bé, com en una pel.lícula... de llagrimeta fàcil, és clar.

 És una llàstima, perquè els dos primers llibres eren genials...

1 de gener de 2012

2011 en llibres



 Ja fa uns quants anys que porto el blog i que cada any faig un resum de l'any en lectures. Aquest any toca una taula (ja són uns quants anys!!!):



Any Llibres Pàgines/dia
2011 29 31-32
2010 38 40
2009 25 27-28
2008 26 26
2007 18 22-23


Aquest any han sigut 29 llibres (gairebé arribo als 30!!!), i 11601 pàgines, que fan una mitjana d'unes 31-32 pàgines. Està clar que no arriba a el que vaig fer l'any passat (difícil d'igualar), però sí que està una mica per sobre que els anys anteriors.

Els llibres que he llegit aquest any han estat:

  1. Segunda fundación
  2. La clau secreta de l'univers
  3. Los Chasch
  4. El juramento de Torak
  5. El tesoro cósmico
  6. Airman
  7. Los jardines de la Luna
  8. Foc
  9. Festín de cuervos
  10. Kôt
  11. Los cazadores de mamuts
  12. El retorn de les bruixes
  13. Llums del Nord
  14. Los límites de la fundación
  15. El cazador de fantasmas
  16. Her fearful symmetry
  17. Las puertas de la casa de la muerte
  18. A Mathematical Nature Walk
  19. Moreta dama del dragón de Pern 
  20. Cuando el mundo gira enamorado
  21. El nombre del viento 
  22. Los Wankh 
  23. La daga 
  24. La nit de l'oracle 
  25. Fundación y Tierra 
  26. La princesa de hielo 
  27. The man who loved only numbers 
  28. Heartstone 
  29. Cita con Rama

 El millor llibre de l'any ha sigut, sense cap mena de dubte, "El nombre del viento". Però es mereixen un accèssit (i ben merescut): El que em quedava de la saga de la fundació (els 3 llibres que he llegit aquest any), en Hawking (tant La clau secreta de l'univers com el tesoro cósmico), Airman, Festín de cuervos, Los cazadores de mamuts (només he llegit un dels Hijos de la Tierra?), els llibres de les cròniques de la prehistòria (tant el Juramento de Torak com el cazador de fantasmas), Moreta, els Wankh, la trilogia de la matèria obscura i Cita con Rama (vaja, pràcticament tot el que he llegit!!! Això és que ha sigut un bon any!) El pitjor llibre de l'any se'l disputen "Kôt", "Her fearful symmetry", "La nit de l'oracle" i "Heartstone". No sabria amb quin quedar-me...

 Aquest any he acabat de rellegir la Fundació, que ja havia començat l'any passat, però les lectures han sigut bastant variades, i no hi veig gaire cap "patró"... He rellegit poc (només els llibres de la fundació), he llegit poquet en anglès (4 llibres en anglès, 8 en català i 17 en castellà) i he repartit els formats dels llibres (10 de la biblioteca -en paper, és clar-, 5 amb l'ebook -només?- i 14 en paper meus).

 Després de molts anys sense fer-ho, he tornat a llegir novel.la negra (La princesa de hielo), però han dominat, com sempre, la fantasia i la ciència ficció. He començat noves sagues: Tschai, Malaz, El retorn de les bruixes, La matèria obscura, El nombre del viento i la de la Princesa de hielo. També n'he acabat: la relectura de la Fundació i Les cròniques de la prehistòria.

 El meu "problema", ja es veu, són les sagues. Aquest any n'he començat 6 i només n'he acabat 2. Ja es veu que això no és sostenible... Però és que en comences una i... són molts llibres. Pots decidir no començar-ne alguna, però a vegades compres un llibre i resulta que pertany a una saga. Aghhhhhhhhhhhh. A vegades et regalen un llibre i és el cinquè d'una saga. Aghhhhhhhhhhh. I a vegades simplement vols començar una saga i... apa, una altra!

 En aquest moment, tinc unes quantes sagues "en procés". Les sagues en procés són aquelles que tinc començades, que tinc accés al següent llibre, i que en algun moment l'agafaré... Com a bon propòsit per l'any vinent (jajaja), vull reduir el nombre de sagues en procés. Com? Més endavant hi ha les sagues "en espera"...
  • Los hijos de la tierra (en falten 3, que espero llegir en els propers mesos)
  • Cronicas de Dragonlance (a extingir -o això em penso-, però li vull donar una oportunitat acabant la trilogia principal).
  • Tschai (ara que el segon m'ha encantat, acabaré de veure si l'Adam Reith pot tornar a la Terra)
  • Los jinetes de dragones de Pern (vaig aprofitar una comanda a l'amazon per comprar-ne uns quants, i estan a la llista de properes lectures). 
  • La matèria obscura (ara mateix estic llegint el tercer, així que li queda poc de vida)
  • Rama (ja tinc ganes de llegir el segon!)
  • Erica Falck i Patrik Hedström (quan no sàpiga què agafar a la biblioteca, agafo el següent)

 La següent classe de sagues són les sagues "en pausa". Hi ha dos tipus de sagues: en les primeres estic esperant que surti el següent o intentant aconseguir-ne algun altre. No sé per què, cada cop n'hi ha més, i aquí sí que no hi puc fer res :-( Les segones són les sagues que em fa molta mandra continuar, i que estan per aquí esperant a que les reprengui... o no.
  • Eragon (esperant que el quart arribi a la biblioteca i estigui lliure... ja no em ve d'aquí... de fet, ja gairebé ni recordo de què anava, i no tinc ganes de rellegir-me els tres primers... però sí que vull llegir-me el quart).
  • Canción de hielo y fuego (a mig llegir el cinquè -esperava acabar-lo abans d'acabar l'any, però va a ser que no, i mentrestant esperant el sisè, i al ritme d'en Martin m'hi puc florir-).
  • Cronicas de Malaz (esperant que tingui humor per llegir el tercer, que ja és a la biblioteca...)
  • Graceling (esperant que surti l'últim...)
  • El retorn de les bruixes (esperant el segon...)
  • Spin (ja tinc l'últim a la llista d'espera, només em cal llegir-lo... De fet, podria estar a la llista de sagues en procés, però de moment s'ha quedat aquí)
  • El nombre del viento (esperant que el segon estigui lliure a la biblioteca)
 I finalment, les sagues "en espera". Són sagues de les que tinc tots els llibres (o una bona part) i que em vull llegir, o com a mínim provar de llegir. Però comptant la llista de sagues que hi ha a dalt, s'aniran esperant a que n'acabi unes quantes... Perquè si tinc tantes sagues a la vegada (com ve essent normal últimament), al final les sagues se'm fan eternes. I si en tinc poquetes, no trigaré anys a llegir-les...

 És clar que no m'agrada llegir dos llibres seguits d'una mateixa saga, però hi ha altres coses a llegir, i si un parell de llibres no són prou "descans" per continuar amb un altre llibre de la mateixa saga, potser és que la saga no val la pena i cal posar-la en pausa...

 De moment, les sagues en espera són les que hi ha aquí a sota. S'accepten consells sobre l'ordre d'inici...
  • Ciclo Pendragón (de fet, fa uns anys vaig llegir el primer, però fa tant de temps que ja ni recordo de què anava, així que començaré de nou...)
  • Dune
  • Lucky star
  • Trilogia dels elfs
  • El señor del tiempo
  • Sajones, vikingos y normandos
  • La rueda del tiempo
  • Espacio Revelación
  • King Raven
  • The hunger games

 I, seguint en la mateixa línia de no tenir massa fronts oberts, un altre propòsit d'any nou: NO llegir tants llibres a la vegada! Aquest any, en un moment concret, estava llegint 8 llibres a la vegada! Bé, no tots a la vegada, però si paral.lelament... Miraré de no llegir-ne més de 3 a la vegada... Així, com amb les sagues, els llibres no se'm faran eterns, no tindré aquell neguit de tenir tantes històries al cap... i aniré més ràpid a llegir-los.

 Com a "deures" per l'any vinent, em faig 5 propòsits:

  1. Que el nombre de sagues acabades sigui més gran que el nombre de sagues començades (costarà, però s'intentarà!)
  2. Que quan hagi acabat de llegir els llibres que tinc a mitges, només llegeixi a la vegada: una novel.la, un llibre de divulgació i un d'escacs.
  3. Llegir 30 llibres (surt a un cada 12 dies, que no és pas tant!).
  4. Aprofitant l'estrena del hòbbit, i que fa temps que em vull rellegir El senyor dels Anells, rellegir-ho tot.
  5. Comprar menys llibres en paper que els que llegeixo (en paper i meus). Diria que aquest és el propòsit més difícil de tots!