The Host

Feia 4 anys que tenia el llibre a la pila de llibres per llegir, i em feia com mandra... Crec que era degut a el que posa a la portada: "De la autora de la saga Crepúsculo", amb lletres ben grosses. I algunes crítiques dient que era exactament igual que a la saga de crepuscle... No és que em desagradés del tot la saga, però amb un cop ja n'hi havia prou.

Però, davant de la meva sorpresa, el llibre no tenia res a veure amb crepuscle. Sí que és cert que hi ha algun que altre triangle (en podríem dir un quadrat?), però la història és molt interessant.

He de reconèixer que feia molt de temps que no llegia una història així d'original. Moltes històries parlen d'extraterrestres que envaeixen la Terra, però és el primer cop que llegeixo alguna cosa en la que no es crea una guerra mundial i (gairebé) tot acaba destruit. La idea de que siguin paràsits m'ha semblat molt original... i la idea de que vinguessin perquè no ens destruíssim entre nosaltres, per pacificar el planeta, és com el contrari de tot el que ens han explicat els llibres i pel.lícules al llarg de la història.

Si que és cert que he trobat a faltar que entrés en més detall en com és la vida en els altres planetes, quan (i com!) van començar a ser paràsits, quina tecnologia fan servir per desplaçar-se... o sigui, que em faltava una mica de ciència a la part de "ciència-ficció".

D'altra banda, he de reconèixer que la idea del paràsit que parla amb la ment que hi ha en el cos m'ha semblat molt interessant, i les converses que es feien "dins el cap" han sigut, sense cap mena de dubte, el millor del llibre.

El pitjor, segurament, ha estat el final. Jo hagués acabat un parell de pàgines abans, amb un final tancat. Sí que és cert que el final dóna "esperança", però també fa que una història que dues pàgines abans estava acabada quedi amb un: "I ara, com continua?" Sí, ja ho sé, hi ha seqüeles. Sí, ja ho sé, és una forma de vendre més llibres quan surti la segona part. Però el final abans de les dues últimes pàgines era prou obert com perquè la gent continués llegint els altres llibres, i deixava un millor final.

Però, en resum, m'ha semblat un llibre molt bo. La traducció... bé, millor callo, perquè déu n'hi do. Si no fos perquè els llibres en versió original després no els puc deixar a ningú, llegiria íntegrament en versió original... Però, tot i els errors, el llibre està molt bé i és molt interessant de llegir.

Resurrecció

 Aquest llibre d'en Silvestre Vilaplana només té una cosa bona: és molt curt i s'acaba ràpid.

 Amb la frase anterior potser ja n'hi hauria prou, però...

 El llibre té una història que pot arribar a semblar interessant: es mor la filla d'un gran magnat, i contracta a dos científics perquè busquin la manera de resucitar-la. A partir d'aquí tot està malament: la història és massa fàcil (vull dir, troben de seguida a qui busquen, sense problemes, sense haver-se de capficar), gairebé no explica res del com ni el perquè... I quan ja penses que la cosa no pot empitjorar... aleshores hi afegeix una explicació religiosa! Per sort, com en tot el llibre, no arriba massa al detall. Però s'escuda en la religió per trobar una solució, altre cop massa ràpida, altre cop massa dolenta.

 Ja ho he dit abans: la sort és que s'acaba ràpid!

How I killed Pluto and why it had it coming

 Em pensava que aquest llibre seria una cosa completament diferent... però m'ha agradat igualment.

 Esperava un llibre que m'expliqués coses del que va passar al congrés de Praga on Plutó va deixar de ser un planeta, però aquesta part és bastant petita en el llibre.

 En canvi, en Mike Brown ens explica la seva recerca: com (sense detalls, és clar!) va començar a buscar objectes del cinturó de Kuiper, quins telescopis va fer servir, el temps que es va passar per crear un software que li facilités la vida, ... I tot això ho explica de forma que es fa molt interessant (i en cap moment es fa pesat!)

 Vius amb ell com s'entrellaça la seva vida privada (coneix la seva dona, té la seva filla) amb el descobriment de diferents cossos del cinturó de Kuiper, les seves classes, l'estudi detallat de cada cos que troben...

 També explica tota la polèmica pel descobriment de Haumea, òbviament des del seu punt de vista, tot i que, és clar, l'altra part també hi diu la seva. Qui té la raó? Crec que no és una cosa que es pugui arribar a saber mai, i cadascú donarà sempre la seva versió.

 Però, en resum, és un llibre amè, que ensenya moltes coses, i que és molt recomanable de llegir!

Los refugios de piedra

 No esperava massa d'aquest llibre. Potser perquè tot el que n'havia sentit era dolent. Jo tampoc em vaig passar no sé quants anys esperant que sortís. Simplement, el vaig llegir un temps després que l'anterior. I he de dir que a mi em va agradar.

 De fet, em va agradar més que Las llanuras del tránsito. Tota la vida dels Zelandonii m'ha interessat molt, i així com en d'altres llibres sentia que l'Ayla i en Jondalar eren massa perfectes, aquí no he tingut tant aquesta sensació. D'acord, el fet de que ells siguin els més macos i que tothom estigui enamorat d'ells (excepte unes poques excepcions) m'ha fet pensar que podria haver escollit uns personatges que no fossin els més macos. Però per la resta, ha estat bé.

 Està clar que hi ha coses de la història que semblen bastant irreals. Si que hi ha gent que es porta bé amb la família política, però que una dona acabi tenint com a millors amigues la primera nòvia de l'home, la sogra, la cunyada i la dona del cunyat... sembla gairebé irreal! Entenc que totes li donin la benvinguda, però... de veritat que no tenen cap problema amb ella, ni tan sols pel fet que fa totes les coses de forma diferent? Si més no, sembla estrany.

 En qualsevol cas, el final m'ha deixat amb moltes ganes de llegir el següent (que ja és l'últim, almenys fins ara...) Del següent tampoc n'he sentit meravelles, però tinc ganes de llegir-lo!

Rescate en el tiempo

 Massa best-seller per mi.

 La idea és bona. Però... els capítols curts, gairebé tots de la mateixa mida; el llenguatge planer; la història que es desenvolupa com una pel.lícula (ja la veus)... buf! A mi no m'acaben d'agradar.

 A banda d'això, a estones se m'ha fet pesat. No m'ha acabat d'enganxar d'aquella manera que només vols seguir llegint. Sinó que, simplement, anava llegint al meu ritme.

 La idea és molt bona, tot i així. I a estones és entretingut.

Properament...

 Ja han passat 6 mesos més. Aquests mesos he llegit poc, i per tant he llegit pocs dels llibres que volia llegir... Els deures que tenia per aquests mesos eren:

 3 dels 6 següents:

• The Host
• Peter Pan
• The Light Fantastic
• Vortex
• The accidental time machine
• Sé lo que estás pensando

  Només un de sis... 

 Aquest parell:

• How round is your circle?
• Rescate en el tiempo

 Tots dos estan en procés.

3 dels següents (i acabar alguna saga):

• Dragonlance:
• La tumba de Huma
• La reina de la oscuridad
• Los hijos de la Tierra
• Los refugios de piedra
• La tierra de las cuevas pintadas
• Pern
• Dragonsong
• Dragonsinger
• Dragondrums
• Rama
• Rama II
• El jardín de Rama
• Rama revelado
•  El senyor dels anells
• Las dos torres
• El retorno del rey

 Mmm... Només las dos torres, i no he acabat cap saga...

I alguns de la biblioteca:

• El tercer Malaz
• El temor d'un home savi
• Crim en directe
• En flames i l'Ocell de la revolta

 Aquí sí que he fet més feina...

 En general he llegit poquet, i no gaire del que volia. Així que la llista pels propers mesos serà molt semblant...

 3 dels 6 següents:

• The Host
• The Light Fantastic
• Vortex
• The accidental time machine
• Sé lo que estás pensando
• Los propios dioses

 Aquest parell:

• How round is your circle?
• Criptonomicón (li donaré una última oportunitat...)

3 dels següents (i acabar alguna saga):

• Dragonlance:
• La tumba de Huma
• La reina de la oscuridad
• Los hijos de la Tierra
• Los refugios de piedra
• La tierra de las cuevas pintadas
• Pern
• Dragonsong
• Dragonsinger
• Dragondrums
• Rama
• Rama II
• El jardín de Rama
• Rama revelado
•  El senyor dels anells
• El retorno del rey

 A veure si aquests mesos estic més activa!

The two towers

 Què puc dir de The two towers que no ho hagin dit un munt de persones abans? Suposo que res.

 Dels tres llibres del senyor dels anells, diria que aquest és el que m'agrada menys, que no vol dir que no m'agradi! Però el veig com una transició entre el primer i l'últim.

 No hi ha res que no sigui interessant, però potser el més interessant són els ents i les converses amb en Gollum (si és que se'n poden dir converses!) La resta... va preparant el camí pel gran final :-D

The reluctant fundamentalist

 Si m'hagués d'agradar llegir pels llibres que m'han obligat a llegir per algun curs... no m'agradaria llegir! De fet, no m'estranya que hi hagi tanta gent que digui "no m'agrada llegir" pels llibres que els han fet llegir. No recordo cap llibre que em fessin llegir que m'agradés. I aquest no és una excepció.

 Després de llegir aquest llibre em sento enganyada. Ni la història és bona, ni està ben explicada, ni arriba enlloc.

 No és només el fet que no diu res de l'americà. Entenc que aquesta és la "gràcia" del llibre, però que la gràcia del llibre sigui que no es sàpiga a qui explica la història, i per què és allà, ja diu molt del llibre.

 La història amb l'Erica fa pena. No és que faci sentir-se trist, sinó que tota la història fa pena. I el final és el més apoteòsic: desapareix i no saben si s'ha suïcidat o s'ha escapat. Una altra cosa que queda inclosa en el llibre (que ja no vindrà d'una).

 La història del gran estudiant, que té una gran feina, i que després es tira enrere (sigui pels motius que sigui) potser és el que més sentit té. Però és que no profunditza ni en la depressió per tot el que significa l'11S, ni en totes les altres coses.

 I quan ja només falten 3-4 pàgines per acabar t'enteres que el protagonista s'ha convertit en un activista contra els Estats Units. Coi, això podia tenir algun tipus de substància! Però, com a la resta del llibre, decep i et quedes amb les ganes. Però, és clar, arribat a aquest punt del llibre, això ja no és una sorpresa (que la història et decebi i et quedis amb les ganes).

 Per descomptat, el final està en consonància amb el llibre. Sembla el final d'un capítol de sèrie dolenta, que deixa la història a mig acabar, esperant al capítol següent. No saps si l'americà el vol matar, si ell vol matar l'americà, si el cambrer vol matar algú, o si realment no passa res. Això és una forma d'acabar un llibre?

L'ocell de la revolta

 Algú em vol explicar en quin moment la Suzanne Collins es va convertir en en George R. Martin?

 D'acord, això no és cap resum del llibre, ni cap opinió, però és el que pensava...

 Si bé en el primer llibre ja sabies que es moririen gairebé tots els tributs, en el segon esperaves que es morissin i no ho van fer. I en aquest tercer, que no esperaves que es morís tanta gent... va i es carrega els personatges que et cauen més bé (entengui's la Prim i en Finnick).

 El llibre està bé, com els altres. Enganxa, i no pots deixar de llegir. Però... tot i que la idea és bona, la qualitat literària deixa bastant que desitjar. No són només els errors de traducció (faltes d'ortografia, llocs on es parla d'un personatge en comptes d'un altre, tractar a la presidenta Coin d'ell...) sinó que hi falta alguna cosa, com amb la mort d'en Finnick, que s'acaba així de cop.

 També s'hagués agraït saber alguna cosa d'en Gale. D'acord, se'n va i està en un altre districte. Però no es sap ni com està, ni res de res.

 El llibre (i la trilogia) m'han deixat una sensació com de que la idea era molt bona... però que li ha faltat bastant per portar-la bé a la pràctica...

Crim en directe

 Per ser sincera, aquest m'ha semblat el llibre més dolent dels que he llegit fins ara de l'Erica Falck i en Patrik Hedström. No és que m'hagi semblat dolent, només és que... ja des del principi m'imaginava qui era l'assassí. I, tot i que no sabia les raons, tot estava molt clar.

 Les històries personals també es veien molt clares, tot i que el que li ha passat a en Mellberg m'ha semblat massa dur, fins i tot per ser en Mellberg. Com acabaria l'Anna es veu ja des de les primeres pàgines. I que tot es resoldria abans del casament i que tothom seria feliç es veia de lluny...

 M'han fet gràcia certes situacions, com les maquinacions de la Kristina, o el dilema d'en Dan amb les nenes (si només les té un cop cada dues setmanes, per què les ha de renyar?) Tot m'ha semblat a la vegada massa esteorotipat, però a la vegada les situacions em sonaven massa...

 Pel que fa als assassinats, que de fet és el que hauria d'anar el llibre, no m'han convençut massa...

 Però el que m'ha fet més ràbia és l'últim tros. El llibre podia haver acabat molt bé, i les últimes pàgines ser l'inici del següent llibre. Al cap i a la fi, el següent llibre (que és el que em van regalar, i pel que vaig començar a llegir la sèrie) va d'això. Què li costava posar-ho al principi i no al final, perquè la gent es vegi "obligada" a llegir el proper llibre? Que ha trobat un filó i això fa que vengui més llibres? Odio aquestes estratègies comercials, i si és per mi, no penso comprar cap més llibre seu!