20 de juny de 2012

Els jocs de la fam


 Si hagués de definir aquest llibre amb una sola paraula ho tindria molt clar: Twilight.

 D'acord, no s'assemblen en res, però és la sensació que m'ha donat. No vol dir que sigui una sensació bona o dolenta, sinó tot el contrari. Quan llegia Twilight tenia la mateixa sensació: m'aporta alguna cosa interessant? És un llibre memorable? No, no ho és, però em quedo enganxada a les seves pàgines i és molt difícil deixar-lo. Com en una pel.lícula de suspens. Qui és capaç de posar pausa en el moment més interessant? Això és el que m'ha passat amb el llibre.

 Hagués agraït que m'haguessin explicat una mica algunes coses, com ara què va passar amb els Estats Units i per què es van crear només 13 districtes. O què va ser la revolució. O per què alguns districtes són més rics que d'altres. O què passa amb tot el terreny que no està ocupat per districtes. Però la història em va entretenir. Em semblava com una pel.lícula. Després vaig saber que l'escriptora havia fet sèries de televisió, i no em va sorprendre. Però, al cap i a la fi, el llibre ha servit pel que jo el volia: m'ha explicat una història i m'ha entretingut. Durant uns dies (poquets, perquè el llibre es llegeix molt ràpid), la meva vida ha anat paral.lela a aquesta història.

 La història és absorvent i plena d'acció. Potser sí que hi ha alguna escena violenta (he sentit algú queixar-se'n), però m'ha sorprés les poques que n'hi ha hagut, i tampoc ho han sigut gaire. Al cap i a la fi, ja saps des del principi que han de morir 23 nens... bé, potser no 23...

 Tota aquesta història de la sega em va recordar a una pel.lícula de diumenge a la tarda (si es poden mirar pelis així, es poden llegir llibres així, no?) on hi havia un poble en el que cada any feien un sorteig, i una persona del poble era escollida per sorteig per ser condemnada a mort. Un cop condemnada, tota la gent del poble la matava a cops de pedra. I, segons els dirigents, això feia que en el poble no hi hagués problemes, perquè la ràbia, etc, ja quedava canalitzada aquí. La primera part del llibre només em feia pensar en aquesta pel.lícula i era tan semblant que no tenia cap mena de dubte d'on va treure la idea l'autora (qui sap, potser fins i tot ella en va ser guionista! Llàstima que no recordi el títol de la pel.lícula). D'acord, d'acord. Una mica de mitologia no fa mal a ningú...

 Llavors hi ha tota la història amb en Peeta... buf, que forçat! Vull dir, el noi que havien de triar havia de ser el que li havia anat al darrere des de que eren criatures i que no s'havia decidit mai a dir-li ni mu...

 Però el llibre es llegeix bé. En breu llegiré la segona part. Tot i que tinc molta por (és un pressentiment) que a l'autora se li'n vagi la mà amb les dues novel.les que falten, com ja va fer la Laura Gallego amb Memòries d'Idhún, o que acabi essent un segon Twilight...

16 de juny de 2012

Eragon (la saga)

Per mi la saga d'Eragon sempre serà especial. Quan vaig llegir  el primer llibre havia llegit poca fantasia, i la meva experiència amb els dracs es limitava a Tolkien (...)

Encara recordo el Sant Jordi que, passejant per la Rambla, vaig trobar-me amb aquell drac que em mirava (més tard vaig descobrir que no era un drac, sinó una dragona, es deia Saphira... i era bona!) Encara recordo quan vaig anar a jugar un campionat de Catalunya i vaig aprofitar per anar a comprar Eldest just quan feia una setmana que havia sortit... i com el vaig guardar com si fos un tresor fins que va sortir Brisingr. Això també, recordo la ràbia que em va fer descobrir que eren 4 llibres i no 3...

El pitjor de la sèrie ha sigut, és clar, el temps entre llibre i llibre. En cap lloc de les tapes d'Eragon posava que fos l'inici d'una saga. Però ho era. I, el pitjor de tot, no estava acabada! I l'espera pels llibres següents ha sigut sempre molt llarga. Això hi ha afegit un altre factor personal. Eragon em va agradar molt, però jo havia llegit poca fantasia. Pel camí, he descobert uns quants dels llibres que van inspirar en Paolini, i han fet que la història hagi perdut aquella màgia que tenia. Sobretot, el que ha fet que perdessin molt la màgia, ha sigut la lectura dels llibres de Pern (no tots, però sí els primers, els altres ja vindran algun dia!) Eragon era especial, perquè tot i tenir moltes semblances amb Tolkien, tenia una cosa "original", que eren els dracs. Però amb la lectura dels llibres de Pern, es perd l'originalitat dels genets de drac, les connexions mentals, etc, fins a arribar a pensar que els llibres no són més que una barreja de móns que en Paolini ha trobat en altres llocs. Ben barrejats, això sí, però sense acabar de ser originals del tot. És una història molt bona, però li falta el punt de trobar allò diferent, allò que fa que sigui una història que no s'hagi explicat abans. Perquè els problemes entre races, els reis absolutistes, la lluita pel que és just, els genets de drac... tot això ja ha estat explicat abans!

El que m'ha deixat una mica decebuda és el final. No perquè sigui un final trist, o perquè no m'agradi que l'Eragon se'n vagi. M'ha semblat dolent perquè deixa moltes coses sense tancar i s'hagués agraït un capítol on expliqués com estaven les coses al cap de, per exemple, 30 anys.

Però, què queda sense tancar? Doncs, per exemple, la història de l'Angela. L'Angela apareix i desapareix, en els moments en què a en Paolini li va bé que aparegui i desaparegui. Però deixa moltes coses penjades. Qui és realment? D'on ve? On va? Per què té el que té? Per què ho sap tot? Per què els elfs li tenen tant respecte? Per què sempre va amb en Solembum? Per què...?

Això per no parlar d'en Murtagh. Ell i en Thorn se'n van al nord. Molt bé. I què més? D'aquí a 20 o 30 anys no se li haurà passat la ràbia per tot plegat? En Thorn no voldrà conèixer els altres dracs? En Murtagh viurà completament sol, com un ermità?

La Nassuada... es casarà? Tindrà fills? Dubto que en Murtagh torni (no sé si sóc jo, però aquesta història Murtagh-Nassuada no és molt... forçada?) i que si torna l'acceptin com a "rei". Però... si la Nassuada no té fills, això no farà que hi hagi una altra guerra per la seva successió? Què diria l'Orrin?

El tema Roran queda bastant tancat, però tot i així, serà capaç de governar a la vall de Palancar? Mmmm... No tindrà cap problema?

I llavors, és clar, queda el tema Eragon, Saphira, Fírnen, Arya... El tema de l'Arya queda bastant tancat. Ella és reina, té en Fírnen, i poc queda a dir. Seguirà vivint amb els elfs, i ja està. Però... en Fírnen no voldrà tornar a veure la Saphira mai més? La Saphira, després de passar-s'ho tan bé amb en Fírnen, no voldrà tornar? Estarà contenta criant nous dracs? I tindrà ella nous ous?

I l'Eragon... on s'establirà? Què hi ha més enllà l'Alagaesia? Hi ha "gent"? Està desert? Si està desert, de què s'alimentaran els dracs joves? I els nous genets? Tots voldran ser educats per l'Eragon? Els urgals també? Segur que l'Eragon no tornarà mai? I una infinitat de preguntes més... que es podrien resoldre amb un "al cap de 20 anys...".

Però m'imagino que en Paolini ja té alguna cosa en ment... Una precuela amb la història de l'Angela. O alguna seqüela d'alguna història al cap de molts anys. O...

Malgrat tot el que dic, crec que la història és bona, i són uns grans llibres. A més, m'han semblat molt apropiats per als lectors adolescents. Una sèrie per recomanar a qualsevol (excepte als grans lectors de fantasia, que no hi trobaran res de nou...)

15 de juny de 2012

Legado, o la cripta de las almas


El llibre m'ha deixat unes sensacions contradictòries. D'una banda, crec que és un gran llibre. No m'ha costat gaire recordar el que havia passat en altres llibres, i com a llibre sol m'ha convençut del tot. Però de l'altra, com a final d'una saga, m'ha semblat pobre, i m'ha semblat que deixava moltes coses per acabar de tancar. Un cop fa un llibre de 800 pàgines, trobo que n'hi podria haver afegit unes quantes més (20, 30?) i acabar-ho de deixar tot tancat i lligat. O és que vol fer algun altre llibre que expliqui el que ha deixat sense lligar?

Però, avui toca el llibre, demà ja m'ocuparé de la saga...

El llibre enganxa des del principi (tot i que jo em pensava que no recordaria res, i em feia por), i en cap moment es fa llarg o pesat. Hi ha unes quantes batalles, però com ja sol fer en Paolini, no hi posa massa detalls, però els suficients perquè t'enteris de què passa. La veritat és que m'agrada com explica les batalles.

Dels personatges "secundaris, però gairebé principals", cal destacar el paper d'en Roran. En algun moment em vaig mig empipar, pel fet de que era com molt perfecte: sempre trobava la manera de guanyar allà on ningú havia guanyat. Coi! Sempre ho ha de resoldre el mateix? Ha de ser l'home perfecte, tant a la batalla com amb la seva dona? Però dóna una altra visió de la guerra final amb l'exèrcit d'en Galbatorix.

La Nassuada és un món a part. No m'havia agradat mai, i tal com acaba tampoc m'agrada (per què ha de restringir el poder dels mags?) Però si ha de ser reina, ha de ser reina (i això lliga una mica amb el tema de l'acabament de la saga, que no m'ha acabat de convèncer...)

En Murtagh... tinc unes quantes preguntes, i la principal és per què va canviar el seu nom verdader... per la Nassuada o per saber que l'Eragon en realitat només era mig germà seu? La seva història és dura, però... queden unes quantes coses penjades.

I l'Angela... m'ha agradat com l'ha fet servir (pío, pío), però també tinc molts dubtes sobre ella.

El que menys m'ha agradat del llibre (a part de que el final queda penjat, i els errors de traducció, que no són culpa d'en Paolini) és la batalla final contra en Galbatorix. Havia de ser tan fàcil? Tants llibres de preparació per una batalla final que... s'acaba de la manera més tonta! Sí, ja ho sé, sol ser així, però s'hagués agraït alguna cosa millor.

Tot i així, en general, un gran llibre (demà ja parlaré de la saga!)

9 de juny de 2012

Eragon i els errors de traducció

Fins ara, el pitjor llibre que havia llegit en quant a traducció era Brisingr. La última part del llibre estava tan plena d'errors i faltes d'ortografia que feia pena de llegir...

 Així que, quan vaig agafar Legado, i vaig arribar a la meitat del llibre sense errors (o almenys errors greus), vaig pensar: que bé, ho han millorat!

 Massa d'hora... De cop, en un capítol on parla de la Nassuada, en comptes de dir Nassuada diu Arya. Després de llegir el paràgraf unes quantes vegades, m'adono que sí, que és un error, i que havia de posar Nassuada.

 Però és que després, agafa en Thorn i de cop li diu Espina. M'imagino que és una traducció automàtica i que és com un error de l'Arya i la Nassuada... fins que veig que tota l'estona li diu Espina. Llavors miro el traductor i... oh, sorpresa! Són dos!

 Just a la meitat del llibre, a part de l'error de l'Arya-Nassuada, comença a haver-hi molts errors ortogràfics (i molts, vol dir molts!) I, és clar, el canvi del nom del drac d'en Murtagh. Coi! Que els dos traductors no es podien posar d'acord? O que l'editorial no rellegeix mai un llibre? No costa massa veure tots els errors! Salten a la vista!

 Grrrrrrrrrrrrrrrr

 Realment haurien de fer alguna cosa amb les males traduccions. Jo, de moment, quan vull comprar un llibre, miro els traductors. Carol Isern i Jorge Rizzo ja estan a la llista negra. Per no parlar de l'editorial: pel que fa a mi, ja no compraré cap més llibre seu. Els últims han estat un verdader desastre degut a les traduccions. Ja els llegiré en anglès, moltes gràcies!