31 de desembre de 2010

The Calendar

El dia que vaig anar a visitar l'observatori de Greenwich vaig trobar un llibre sobre la història del calendari, que semblava molt interessant. No vaig poder resistir la temptació de comprar-lo...

... però va acabar essent un rotllo dels que fan història!

L'anava llegint, pensant que en algun lloc començaria a millorar... i ho ha fet. Sí, la veritat és que l'únic capítol que val la pena és l'últim! I, encara, hi ha trossos que no...

O sigui, que encara pitjor que la història del nombre e...

A veure si l'any que ve tinc més sort amb els llibres de divulgació!

El dragón blanco

Història del llibre: El tercer llibre de la saga original dels dracs de Pern. D'alguna manera, "tocava".

Valoració general: Els dos primers em van agradar molt. La primera part del dragón blanco està bé. Però des de la meitat fins al final... se m'ha fet bastant pesat!

Llarg? De fet, no ho és gaire, però la segona part se m'ha fet llarguíssima!

El rellegiria? Juntament amb tota la saga, però tenint en compte que la segona part no és massa bona.

28 de desembre de 2010

La proporción áurea

Un dia, donant una volta per una botiga (que no era de llibres) em vaig trobar amb aquest llibre. Veient el títol i, sobretot la portada, no vaig poder evitar comprar-lo.

Es va quedar a la pila de llibres per llegir, esperant-me, fins que, quan vaig marxar a Anglaterra, va venir amb mi, bàsicament perquè era dels que pesaven poc...

Al principi el llibre em va avorrir enormement. El que deia l'autor no em feia cap gràcia, i no li trobava el què...

Fins que comença a parlar de matemàtiques... Llavors comença a fer-ho en plan molt senzill. Si fins i tot explica com trobar la solució d'una equació de segon grau!!!

I, de cop, es posa a explicar moltes propietats. Clar, aquí em cau la bava. Llàstima que només fossin 4-5 pàgines... Però ho fa una mica sense solta ni volta, i de cop deixa la pregunta a l'aire de si hi ha algun número de Fibonacci de 666 xifres, però ni diu com ho resol, ni res de res... I, com aquesta, un munt de coses que es treu de la màniga, que tenen una certa dificultat (no és homogeni). Una mica com si no volgués posar equacions per no espantar el personal, però llavors posa coses més difícils sense cap justificació.

I després torna a ser soporífer fins que té 4 o 5 pàgines interessants més, per acabar essent soporífer fins al final del llibre.

En definitiva: no gaires coses interessants, molta palla, i moltes coses prescindibles.

És clar que, per anar alternant aquest llibre amb un altre, en vaig agafar un altre... que encara va ser pitjor!

12 de desembre de 2010

Fundación e imperio

Història del llibre: Seguint amb la meva relectura de la Fundació, ara tocava Fundació i imperi. Creia que era el llibre que menys recordava de tots... fins que vaig veure que era en el que apareixia per primera vegada el Mulo!

Valoració general: Genial, és clar. Tot i que el meu preferit és el que ve després. Estic "nerviosa" per si la segona fundació superarà una relectura que faci que segueixi essent el meu preferit. És clar que és difícil!

El rellegiria? Ja ho estic fent, i ho tornaria a fer...

5 de desembre de 2010

Amanecer

Història del llibre: No em deixaria l'últim llibre per acabar la sèrie...

Valoració general: Ha sigut un bon entreteniment pels 3 dies tancada a casa per la neu, però... La primera part, la del casament, etc, mitjana. La segona part, la narrada per en Jacob, fatal. És que no m'agrada quan ho narra ell... I la tercera part... Doncs la part que explica més històries, encara, però...

Enganxa? El que sí que té és que sí que enganxa...

Llarg? Comptant que l'he llegit en 3 dies, no hauria de dir que es fa llarg, però des de la meitat del llibre que ja només pensava "que acabi ja"...

Divertit? Potser té 2 o 3 paràgrafs... Llàstima que, una de les coses més divertides, que són les bromes de l'Emmett, i va i se les carrega ràpid...

El rellegiria? No.

Més?

Ja sé que l'autora és la que fa la història, i tot això, però...

Això d'en Jacob i la Nessi no té nom. No podria trobar una solució menys rebuscada? Comença a ser una anada d'olla mooooooolt gran.

I, a part d'unes quantes coses més, la pitjor: pàgines i pàgines preparant-se per lluitar contra els Vulturis, explicant, venint gent... i llavors... res??????????????? Va, home! Sí, ja sé que és més un llibre romàntic i tota la resta, però després de llegir tota la resta, jo esperava aquí la gran batalla, i sento que m'han pres una mica el pèl...

2 de desembre de 2010

El retorno de los dragones

Història del llibre: Estava a totes les llibreries angleses que vaig visitar, així que em va picar la curiositat per la saga, i vaig decidir que li donaria una oportunitat.

Valoració general: Interessant, però no dels millors llibres que he llegit...

Enganxa? A estones, però tampoc té gaire poder d'engaxar... Potser a les batalles, i poca cosa més...

Llarg? A mi se'm va fer una mica llarg, tot i que en pàgines (i amb el reader és fàcil de comparar) no era més llarg que els altres llibres que he llegit últimament.

Divertit? Té trossos que sí.

El rellegiria? Crec que no. Però seguiré llegint la saga...

Més?

Després de llegir unes 50 pàgines

No sabia si m'agradaria o no. M'agrada. Però... per què em recorda tant a El senyor dels anells? No només els personatges, sinó la història, el món i tot plegat. M'agrada. Però crec que va essent hora que llegeixi més clàssics, que potser seran més "originals".

D'acord, quan acabi de rellegir la Fundació, les properes relectures han de ser el Hòbbit i El senyor dels anells...

El dia següent...

Dracs dolents? Després d'Eragon i de llegir algun dels llibres de Pern, se'm fa com estrany pensar en els dracs com dolents... I això que abans no m'hagués costat!!!

Un cèrvol blanc? Això em recorda que fa temps que tinc pendent els contes de la taverna del cèrvol blanc... A veure si el llegeixo aviat!!!

Al final...

Se m'ha fet una mica pesat d'acabar... A estones era divertit, però la resta... em semblava una mala còpia del senyor dels anells...

Tot i així, miraré de seguir, almenys la primera trilogia, a veure si millora...

21 de novembre de 2010

Eclipse

Història del llibre: Després de llegir els anteriors, no deixaria la història penjada...

Valoració general: He de dir que crec que m'ha agradat més que els altres. M'ha agradat conèixer la història de la Rosalie, però sobretot la història d'en Jasper i de com es van crear els homes llops. La història "real" del llibre m'ha enganxat (a la part més xafardera de mi), però el que més m'ha agradat dels llibres és com ha desenvolupat les històries antigues.

Enganxa? Molt. Hi havia moments que no podia parar de llegir.

Llarg? No se me n'ha fet...

El rellegiria? Crec que no... L'únic al.licient per rellegir tota la sèrie seria trobar-hi errors, i no crec que sigui el cas...

Més? Crec que, després d'aquest tercer, puc dir que el quart serà el millor de tots (excepte que a la Meyer se li'n vagi l'olla com a tanta gent que ha fet sèries d'aquestes). Esperem que no. Aviat vindrà el quart...

14 de novembre de 2010

La fundació

Història del llibre: En la meva relectura de tota la saga de la fundació, ara tocava precisament el primer volum: La fundació. Encara me'n queden uns quants per anar llegint :-D

Valoració general: Gairebé no recordava el llibre. Feia... massa anys que no el llegia! No sé exactament quants, però al voltant dels 10. I, com ja no recordava, el llibre m'ha tornat a agradar molt. I m'ha recordat que algun dia he de tornar a llegir els contes de l'Asimov, que al cap i a la fi són els que em van portar al món de la ciència ficció. Ja que, no ho recordava, però la Fundació és un seguit de contes, que tots tenen aquell a marca de l'Asimov.

Enganxa? Cada cop que començava un capítol-conte no podia parar de llegir fins a acabar-lo!

Llarg? No. Curtíssim. Massa curt i tot!

Divertit? Té alguna coseta.

El rellegiria? Sí. Espero no tornar a deixar passar 10 anys fins que torni a rellegir tota la saga!

10 de novembre de 2010

La búsqueda del dragón

Súbitamente, F'nor se dio cuenta de cierta inseguridad en la voz de F'lar. El caudillo del Weyr no estaba tan convencido como parecía de aquella idea heterodoxa. Sin embargo, el objetivo reconocido de los dragoneros, ¿no era acaso el completo exterminio de todas las Hebras de los cielos de Pern? ¿Lo era? No había una sola línea en las Baladas y Sagas Docentes que sugiriera que los dragoneros tenían que hacer algo más que prepararse y defender Pern cuando pasara la Estrella Roja. Ninguna alusión a una época en la que las Hebras habrían dejado de existir. - ¿No es posible que nosotros, ahora, seamos la culminación de millares de Revoluciones de minucioso planeamiento y desarrollo? - estaba sugiriendo F'lar-. Mira, ¿no lo corroboran todos los hechos? El apoyo de la población, la destreza de Fandarel, el descubrimiento de esas habitaciones y los aparatos, las lombrices... todo.

- Excepto uno - dijo F'nor lentamente, odiándose a si mismo. -¿Cuál? - Todo el calor, todo el entusiasmo se habían apagado en F'lar, y aquella única palabra surgió con una voz fría y ronca.

- Hijo de mi padre -empezó F'nor, aspirando profundamente-, si los dragoneros limpian la Estrella de Hebras, ¿qué porvenir les aguarda?


Història del llibre: Des de que vaig llegir El vuelo del dragón que tenia ganes de llegir-ne la continuació. Així que una de les primeres coses que vaig buscar quan vaig tenir el lector era a veure si trobava la continuació... Llàstima que només n'hagi trobat 4, de moment, perquè tinc ganes de llegir tots els altres :-D

Valoració general: Genial. Com el primer, al principi em perdia una mica amb la quantitat de personatges nous, però després, genial. Com el primer.

Enganxa? Sí, i molt. I quan l'acabes, tens ganes de més!

Llarg? No! Es fa curtíssim!

Divertit? Bé, no és avorrit, però tampoc rius...

El rellegiria? I tant! De fet, el pla és trobar-los tots, llegir-los en l'ordre en què van ser escrits, i passat un temps, llegir-los en ordre cronològic... El mateix que estic fent ara amb la fundació...

Més?

El llibre comença que sembla una lluita entre els genets dels dracs antics, que van venir viatjant 400 anys en el temps, i els actuals, que tenen unes idees molt més revolucionaries. Ja em pensava que la cosa degeneraria, però... no!

De seguida entra en joc l'evolució. L'aparició uns dracs petits, que segons sembla són els animals a partir dels quals es van desenvolupar els dracs (cosa que dóna moltes ganes de llegir els llibres sobre el primer atac i què van fer!) La teoria és recolzada, és clar, pel fet que els dracs d'ara són més grans que els de fa 400 anys, i van creixent. La pregunta és: als llibres de la primera passada ens explicarà com es van crear els dracs? I els cucs?

Però no només això. Es comença a mirar l'Estrella Vermella (mmm... massa coincidències amb el Sistema Solar?) amb telescopi, per saber si s'hi pot anar. Fa especialment gràcia el primer cop que munten el telescopi i tothom vol mirar :-D

I, és clar, també hi ha lloc per les històries personals, com la de la pobre Brekke (sempre hi ha d'haver algú a qui la vida maltracti?), o el naixement d'en/la Ruth, que suposo que tindrà més rellevància al següent llibre (al cap i a la fi, el títol fa referència a un drac blanc). Així que... a esperar el següent llibre, a veure si és tan bo com aquests!

31 d’octubre de 2010

Luna nueva

Història del llibre: Ja que vaig llegir el primer, tocava el segon...

Valoració general: Al principi el volia deixar... després em va enganxar... i al final vaig pensar que per què no l'havia deixat...

Enganxa? Sí...

Llarg? No, no massa.

Divertit? Tampoc massa.

El rellegiria? O els següents m'agraden molt o diria que no...

Més?

(Escrit just després d'acabar el tercer capítol).

Però quina mala llet que té la Meyer! Sí, ja sé que és la història, i bla, bla, bla, però que malament que se m'ha quedat el cos després de llegir el capítol en què l'Edward se'n va!

I després he pensat: coi, que ja podia haver acabat el primer llibre així! Això és més un final que un principi de llibre!

I sí, ja sé que segurament ho havia de fer, però... quin mal rotllo que m'ha entrat!!!


(Un parell de capítols més tard...)

Buf... La història del primer llibre encara era acceptable. La Bella és bastant adulta, i l'Edward ho era, sense cap mena de dubte. Però... com la cosa continui com ho està fent amb en Jacob, deixo el llibre. Buf... Crec que no soportaré gaire temps la tonteria adolescent...

A part, segurament no hauria d'haver llegit "El Sol de Medianoche" primer... Ara trobo a faltar el punt de vista de l'Edward, que era molt més interessant...

(uns capítols més tard...)

Ostres! Lo de la veu em té ben intrigada!!! La Bella està sonada? No ho semblaria pas... Però, si l'Edward no li pot llegir el pensament tampoc deu poder entrar a la seva ment, no? Llavors... per què sent la veu?

El tema Jacob-Mike m'està posant dels nervis... Buf...

(Al final...)

Mmm... Lo de les veus em sembla patètic. Com sentia la veu quan ella no sabia que estava en perill si s'ho estava inventant? Buf... Per matar a la Meyer!

Però bé, llegiré el tercer, algun dia, a veure com continua... Ja que he començat...

12 d’octubre de 2010

La espada leal

Història del llibre: Era el que venia després del Caballero errante, i es trobava fàcilment al mateix lloc on vaig trobar l'altre :-D

Valoració general: És un llibre com El caballero errante, que es llegeix en un moment. Però, en aquest cas, un cop l'acabes de llegir et quedes una mica com... d'acord, era una història, però quina història més xorra, no?

Enganxa? I tant! Perquè, com El caballero errante, és un llibre sense capítols. Sense pauses. Per llegir-lo d'una tirada i no parar.

Llarg? No! Tot el contrari.

Divertit? Sí.

El rellegiria? Bé, en algun moment que volgués llegir alguna cosa entretinguda i curta...

9 d’octubre de 2010

Hacia la fundación

Història del llibre: Seguint amb el meu propòsit de llegir la sèrie de la Fundació aquests mesos, és el llibre que ve just després del Preludio a la Fundación :-D

Valoració general: Molt bo, com tots els de la saga. Potser una mica per sota dels altres, però a bon nivell.

Enganxa? Sí.

Llarg? Té unes quantes pàgines, però no es fa llarg.

Divertit? A estones, però no és el punt fort del llibre...

El rellegiria? L'he rellegit, i segurament el torni a rellegir algun altre cop, quan torni a agafar tota la saga per banda :-D

Més?

Tenint en compte que he llegit aquest llibre en una habitació que està a menys de 3 metres del riu Wey, em fa molta gràcia cada cop que parlen del comptat de Wey :-D

26 de setembre de 2010

El caballero errante

Història del llibre: El vaig trobar mentre buscava "Festín de cuervos" pel lector. No sabia que existien les dues històries anteriors a les noveles principals de Canción de Hielo y Fuego i ho vaig agafar sense saber què passaria en un llibre de Canción de Hielo y Fuego sense els Stark...

Valoració general: No és el que m'esperava, tot i que no sé què és el que m'esperava. Com ja pensava, se'm va fer estrany no veure-hi cap Stark donant voltes... però és que no hi apareix cap persona d'Hivernalia!!! Tot i així, el llibre ha sigut genial, amb històries de cavallers (amb el títol, què m'esperava?) i fins i tot alguna de les coses de Canción de Hielo y Fuego, com gent que somia coses que passaran més tard...

Enganxa? Doncs sí, si és que segueixes el que fa el protagonista. Des de preocupar-te per si podrà jugar al torneig fins a saber si aconseguirà 6 cavallers que lluitin per la seva causa, a cada moment tens alguna cosa que t'enganxa.

Llarg? No, és (i es fa) curtíssim!

Divertit? Sí.

El rellegiria? Sí, i tant! En qualsevol moment. És entretingut, i al ser tan curt, es pot rellegir qualsevol dia.

22 de setembre de 2010

El sol de Medianoche

Reconec que el llibre em cridava l'atenció. La història vista des del punt de vista d'ell havia de ser molt més interessant... i no m'equivocava.

El llibre ha tingut el mateix efecte en mi que Crepúsculo... Quan no el llegia, no passava res, però quan el llegia... no podia deixar-lo!

La veritat és que em va fer una mica de pena que el llibre estigués amb tants errors, i que no estigués acabat. Perquè em va semblar molt més interessant que l'altre, i la història vista des dels ulls de l'Edward m'agradava molt més.

Però bé, un comentari petit per un "mig llibre". A veure quan reprenc la saga...

15 de setembre de 2010

Preludio a la fundación

Feia temps que tenia ganes de rellegir tota la fundació, en l'ordre que "toca" i sense gaires espais al mig. Comptant que el primer llibre de la fundació que vaig llegir va ser La segona fundació (i que, de moment, és el meu preferit), està bé que els llegeixi en l'ordre correcte.

Així que començo amb el primer. El que en el seu dia em va encantar, perquè va ser el que em va ensenyar en Harry Seldon en persona. El que em va ensenyar d'on venia la psicohistòria. Una perla, com tantes de l'Asimov.

En realidad, no del todo -protestó-. Lo que he hecho es algo mucho más limitado. En muchos sistemas, la situación es tal que, bajo determinados condicionantes, se desarrollan acontecimientos caóticos. Lo cual significa que, dado un determinado punto de partida, es imposible predecir resultados. Esto es cierto incluso en algunos sistemas muy simples, pero cuanto más complejo sea el sistema, más probabilidades hay que se vuelva caótico. Siempre se ha pensado que algo tan complicado como la sociedad humana tenía que convertirse en un caos y, por tanto, en impredecible. Pero lo que yo he hecho ha sido demostrar que, si se estudia la sociedad humana se puede elegir un punto de partida y llevar a cabo los supuestos apropiados para suprimir el caos. Esto haría posible predecir el futuro, no con todo detalle, desde luego, pero con un amplio alcance; si excesiva certeza, mas con probabilidades calculables.


He de reconèixer que feia força temps que l'havia llegit, i hi havia moltes coses que no les recordava. I, moltes coses, a mida que les anava llegint, m'anaven venint a la memòria.

Això sí, m'ha encantat el llibre (altre cop), i un cop rellegit, no hagués tingut cap mena de problema a tornar-hi un altre cop. De fet, crec que hi tornaré algun cop de la meva vida, perquè aquest és un d'aquells llibres que no em cansaria de rellegir una vegada i una altra.

Perquè parla de coses que m'agraden, que tenen sentit. Perquè al mig del llibre et pots trobar perles. I per moltes coses més, com ara l'habilitat de l'Asimov de posar un paràgraf com aquest gairebé al final del llibre:

-En tal caso -respondió Daneel-, tengo un segundo plan en marcha. Uno en el que llevo trabajando desde hace tiempo, en un mundo aparte, de forma separada. También éste es muy difícil y, en cierto modo, más radical que la psicohistoria. Puede que también yo fracase, pero hay más probabilidades de éxito si tenemos dos caminos abiertos, que si sólo hubiera uno.
¡Acepta mi consejo, Hari! Si llega el momento en que encuentras algún dispositivo que pueda actuar en evitación de que ocurra lo peor, intenta ver si puedes encontrar dos, de esa forma, si uno falla, el otro puede seguir. El Imperio debe ser afianzado o reconstruido sobre una nueva fundación. Procura, si te es posible, que haya dos, será mucho mejor que uno.

30 d’agost de 2010

El fuego

La continuació del Ocho comença molt forta, amb l'assassinat del protagonista més important del Ocho...

Però llavors, tot m'ha semblat més del mateix. La història s'assembla massa a la del Ocho, tota l'estructura és molt semblant.

És un llibre que es pot anar llegint, que és entretingut, però no diria que enganxi. M'ha semblat bastant descafeinat... i com que la trama era tan semblant a la de l'Ocho, ja es veia com acabaria...

I d'altra banda, el mateix de sempre: per què hi ha tants errors? Errors que no sé si són de traducció (espero!) o ja ho eren de l'original. Per què surten llibres impresos amb coses que es veu que estan tan malament? És que només tenint una petita idea, ja es veu que allò és impossible! I sí, també m'he quedat amb les ganes de llegir-lo en versió original a veure si hi ha tants errors. És que no sé pas com ho permeten!

19 d’agost de 2010

Máscaras de muerte

Segueixo amb els llibres de Harry Dresden, amb la mateixa sensació que amb els últims.

És un llibre entretingut, però fa massa poc que he llegit els altres, i és un clònic dels anteriors: la policia té un cas, en Harry té un cas, i passa alguna altra cosa... i tot té relació, a sobre.

Però aquest cop ja deixa moltes més coses penjades, suposo que perquè la gent es llegeixi el següent. Sí, segueix essent una història tancada, però no del tot... cosa que no m'ha fet massa il.lusió.

Es llegeix bé, per passar l'estona. Però una mica de varietat s'agrairia...

10 d’agost de 2010

Twilight

Finalment he caigut. Em van deixar el primer i, és clar, si me l'han deixat, què he de fer? Doncs llegir-lo, és clar...

El llibre ha sigut una experiència... diferent. No puc dir que m'hagi agradat, però tampoc puc dir que no m'hagi agradat. M'ha agradat... a estones.

La primera part em cridava l'atenció. Saber quin tipus de vampirs eren els Cullen, i saber a què es dedicaven i la seva història em va semblar interessant. No suficient com per agafar el llibre a totes hores, però sí com perquè em costés deixar-lo quan el tenia agafat.

La segona part, fins que es troben amb els altres vampirs, se'm va fer molt pesada.

I llavors hi ha la tercera part, des de que comencen a perseguir la Bella, que va tornar a fer-se'm interessant. Més que res perquè hi havia més història i més acció.

En resum? No, no el tornaria a llegir. Perquè a trossos se m'ha fet pesadíssim. Però ja que hi ha la possibilitat de llegir els altres sense pagar ni un duro, doncs els tinc al lector, i miraré a veure si suporto llegir-los. Crec que la història explicada per l'Edward, encara que incompleta, m'agradarà més. I els altres... bé, ja veurem.

(És una pena que llibres com aquests es trobin a tot arreu gratuïts per ebook, i jo que buscava les Cròniques de la prehistòria no els trobi enlloc... excepte pagant!)

2 d’agost de 2010

Rellegint el ocho - el final

La relectura del Ocho ha sigut si més no interessant.

El llibre m'ha tornat a agradar, i per sort gairebé no recordava res, així que ha sigut com si el tornés a començar per primer cop.

La part "antiga" em va semblar més interessant... al principi. I ja sé que aquest llibre és anterior a tots els llibres històrico-conspiratoris que hi ha hagut després, però em semblava més del mateix. Més d'aquest voler posar conspiracions enmig de la història. Cosa que no m'agradava. Es salvava, és clar, per la presència de matemàtics i escaquistes, que em feia gràcia trobar allà.

Això sí, com sempre que llegeixo sobre alguna cosa d'escacs (i en aquest cas d'altres coses que entenia), em molesta trobar-hi tants errors. Si en els que sé de què parlen hi ha tants errors, quantes coses m'estan colant en els que no tinc ni idea de què m'estan parlant? M'han quedat ganes de rellegir-lo en versió original, a veure si els errors són de traducció o si ja hi eren inicialment...

La part "actual" potser no em va agradar tant com la primera vegada. Ara no m'ha semblat que fos tan cruel amb la pobre Lily, tot i que no sé per què no m'ha acabat de convèncer.

Tot i així, estic contenta d'haver-lo tornat a llegir, perquè m'ha agradat. I segurament el torni a llegir. Però més que per la història, m'ha agradat perquè hi he anat veient referències als escacs.

26 de juliol de 2010

Rellegint el Ocho - per la meitat

No sé què té aquest llibre, que fins i tot havent-lo llegit, enganxa igualment. Sí, feia molt que l'havia llegit, i ja gairebé no recordava res, a part de les coses més importants, però de moment...

Per què (i ja ho he dit moltes vegades!!!) els traductors són tan dolents? Altre cop em trobo amb un llibre ple d'errors quan es tracta de termes escaquístics. I no crec que el problema sigui l'original. Suposo que és la traducció. Això només em porta la idea de tornar-lo a llegir algun dia, però amb versió original, i potser podré decidir si és problema de la traductora (altre cop!) o de l'original.

Aquest cop, la part històrica em té més enganxada que l'actual. Suposo que el que passa és que la recordo menys, però no recordo per què no m'agradava...

I aquest cop, almenys al principi, la Lily no em cau tan bé... Sí, l'autora és molt cruel amb ella a l'hora de fer el personatge i els altres també ho són amb ella... però és que el personatge déu n'hi do...

Faltarà acabar-lo de llegir a veure si continuo pensant el mateix...

24 de juliol de 2010

Rellegint El ocho - abans de començar

El ocho és un llibre que em fa una mica de por de rellegir.

Recordo quan va caure a les meves mans: va ser el 1996, quan feia COU, i el llibre s'acabava de publicar aquí. Sí, era un llibre d'escacs, però em vaig posar a llegir-lo en una època d'exàmens. Al cap i a la fi, era un llibre que semblava històric, i segur que no m'enganxaria... segur que podria estudiar!

Una setmana més tard, el llibre ja estava llegit. M'havia encantat i m'havia enganxat de mala manera.

Amb el temps, el recordo com un llibre que em va encantar. Però han passat molts anys, i d'alguna manera he canviat (o, com a mínim, han canviat els meus gustos lectors). Em fa por tornar-hi per si ara em decep. Tot i que, és clar, sempre és millor tenir una opinió actualitzada d'un llibre. I com que m'està esperant El fuego, he decidit començar per El ocho...

De l'època en la que el vaig llegir, recordo que només m'agradava l'època actual, que quan parlava del passat se'm feia pesat i ho volia passar ràpid per tornar a l'actualitat. I també recordo que el trobava molt injust amb la jugadora d'escacs. No recordo gaire més.

Però torno a llegir-lo. A veure si m'agrada tant com el primer cop. A veure si el passat m'interessa més. I a veure si no el trobo tan injust amb la jugadora. A veure què.

23 de juliol de 2010

Les filles de les tempestes, el cinquè cristall

More about El cinquè cristall

I, finalment, l'últim llibre de la trilogia de les filles de les tempestes.

He de dir que, tot i que la trilogia és entretinguda, aquest tercer potser m'ha semblat el més fluix de tots.

Sí, tanca la història, i resol els dubtes, però... per què la Indira va ser tan fàcil de convèncer, encara que en realitat fos dolenta? Per què l'Amina de seguida es torna raonable? He trobat que potser els faltava una mica de profunditat als personatges... i que l'autor continuava amb el seu error de dir astrologia quan volia dir astronomia!

D'altra banda, però, es llegeix ràpid i et manté enganxat fins al final... que també decep una mica. La baralla final és com molt descafeïnada.

Però la valoració final de tota la trilogia és força bona. Com a mínim, entretinguda.

22 de juliol de 2010

Muerte de la luz

More about Muerte de la luz

Hi ha llibres dels que és difícil parlar. Però ja que llegeixo poc (tot i que aquest any he llegit lleugerament més que l'any passat, i tinc el pressentiment que l'últim terç de l'any llegiré molt) i vaig prometre'm a mi mateixa que comentaria tots els llibres que llegís, per si ho necessito al futur (quan tinc un llibre pre-bloc, llavors trobo a faltar el meu comentari!), allà vaig.

Ja que la saga de Canción de Hielo y Fuego m'està agradant tant, vaig cometre l'error de comprar un llibre només perquè l'havia escrit en George R. Martin. Error! Sí, tenia molt bona pinta. Parlava d'un món llunyà, de que la humanitat havia conquerit la galàxia, etc. Però a l'hora de la veritat...

La primera part del llibre se'm va fer infumable. Com a mínim tenia una cosa bona: amb aquesta calor que no deixava dormir, era agafar el llibre i quedar-me fregida. No és una cosa gaire bona per un llibre, però com a mínim va fer el seu servei.

Llavors el llibre va tenir una segona part, en la que es va animar una mica. Però, tot i animar-se, no vol dir que la cosa fos bona del tot. L'anava llegint i només tenia una sensació d'angoixa, que em recordava molt l'època en què vaig llegir El niño robado. Només feia que pensar el mateix que amb aquell llibre i tot el que vaig dir en aquell moment segueix vigent. No m'agrada llegir per acabar amb aquesta angoixa.

I, ja per finalitzar, una part en la que m'adormia i m'angoixava a la vegada, si és que això és possible.

O sigui, que no ha sigut el millor llibre que he llegit, precisament.

Tot i així, bé, he de dir que hi ha una història a darrere, que pot ser interessant, però que francament, a mi només m'ha creat angoixa i avorriment.

I em sap greu comentar un llibre amb una opinió tan dolenta, però... bé, el proper segur que serà millor! :-D

6 de juliol de 2010

El vuelo del Dragón

More about El vuelo del Dragón

Les primeres pàgines del llibre se'm van fer força pesades. No entenia què era un weyr, què era un wher, i per què entrava tant "a sac" amb les coses, quan jo no estava entenent res.

Fins i tot em vaig posar a buscar per internet a veure si era algun llibre intermig d'alguna saga i que jo hagués començat per on no tocava, i que per això no entengués res.

Però això només van ser les primeres pàgines. De cop, el llibre em va començar a fascinar.

Tot el tema dels dracs i tota la història d'aquest món llunyà que ja no es recorda de la Terra, em fascinava. Tant, que fins i tot abans de que comencés la part que em va agradar més de totes, ja havia decidit que buscaria la resta de llibres de la col.lecció (i em costarà, em sembla!) i els llegiria tots.

Però és que llavors... llavors encara és millor! Perquè, a part d'una manera de transportar-se instantàniament, els genets de drac fins i tot poden viatjar en el temps! Sí! Viatjar en el temps! Però no, no ho deixa aquí! Fins i tot al llibre hi surten com discuteixen sobre possibles problemes en el viatge en el temps degut a que una mateixa persona no pot estar a dos llocs a la vegada!

El llibre és com una espècie de tot el que m'agrada ficat en un sol llibre, però a més fet amb qualitat! I això que vaig estar a punt de no comprar-lo!

Ara a veure si trobo la resta de la saga... a poder ser en ordre d'escriptura... Missió impossible?

25 de juny de 2010

La creu del Nil

More about La creu del Nil

Ja gairebé no recordava el primer llibre de la trilogia. Una noia que buscava la seva mare i acabava ficada en una història d'extraterrestres, dones que apareixien després de tempestes, dones que desapareixien després... i tot, emmarcat dins les històries Maies que van ser tanta moda fa un parell d'anys.

No buscava el segon i el tercer llibres. Però l'altre dia van aparèixer a la biblioteca, i és clar, com que no vaig veure res que em cridés l'atenció, vaig agafar el segon, titulat "La creu del Nil".

No és que a mi els llibres sobre Egipte m'agradin massa, així que el vaig agafar amb certa recança.

Però al final ha sigut un llibre que m'ha acabat agradant molt. Potser és la història, que t'enganxa des del principi i no pots parar de llegir fins al final. Potser és que no és només Egipte: el llibre transcorre entre Egipte, Jordània, la terra dels Dogons, i finalment Egipte altre cop.

Tot i que, és clar, el final del llibre deixant veure el que hi haurà just en el tercer, la recerca del cinquè cristall, han fet que ja tingui ganes de llegir-lo. Esperant, és clar, que el trobi a la biblioteca i ningú l'hagi agafat!

Però abans haurà d'esperar un parell de llibres més...

18 de juny de 2010

Blind Lake

More about Blind Lake

En Robert Charles Wilson ho ha tornat a fer: un llibre que és genial. Va ser una sort que trobés Spin en una biblioteca perduda pel món. Però, si era possible, jo crec que Blind Lake encara és millor que Spin.

El tema potser s'assembla, però és completament diferent. Blind Lake és una institució (del govern dels Estats Units) on reben dades d'una formació de satèl.lits, el TPF (ho sento, però aquí ja se'm va guanyar! Només per posar TPF, i Terrestrial Planet Finder, és clar!, ja em queia la bava!).

Els satèl.lits funcionen bé fins que, de cop, un dia, comencen a obtenir imatges molt més concretes d'un planeta. Aleshores es dediquen a observar un habitant del planeta.

Però, sense saber per què, un dia els tallen la comunicació des de fora. Tota la gent que treballa a Blind Lake, més altra gent que hi era de pas es queden tancats durant mesos sense saber què passa a fora i per què els han tancat.

La història bàsicament gira al voltant d'una nena (la Tessa), de la seva mare (que és la cap d'observació de Blind Lake), el seu pare (que, un cop tancat tot és la persona de més poder, i per tant el cap de la institució), la secretària del seu pare, i tres periodistes que es queden tancats allà i que acabaran essent protagonistes.

En algun moment del llibre se'm va fer una mica pesada l'obsessió que tenia el pare de la Tessa, en Ray, per demostrar que la seva mare ho feia tot malament. I com volia deixar-la en ridícul a cada pas. Però és la única cosa que criticaria del llibre. I, al cap i a la fi, al final tot enganxa bé dins de la història.

Així que un llibre absolutament molt recomanable. Acabo amb un fragment, que m'ha encantat. Tot i que està gairebé al final del llibre, així que pot ser que digui més del que hauria de dir...
"How many other intelligent species have you known? You and your sisters?"
Mirror Girl cocked her head to the side, another Tess-like gesture. "Thousands and thousands of progenitor species," she said. "Over millons and millions of years."
"Do you remember them all?"
"We do."
Thousands of sentient species on worlds circling thousands of stars. Life, Marguerite thought, in almost infinite variety. All alike. No two alike. "Do they have anything in common?"
"A physical thing? No."
"Then, something intangible?"
"Sentience is intangible."
"Something more than that."
Mirror Girl appeared to consider the question. Consulting her "sisters", perhaps.
"Yes," she said finally. Her eyes were bright and not at all like Tessa's. Her expression was solemn. "Ignorance," she said. "Curiosity. Pain. Love."

14 de juny de 2010

e: the Story of a Number

Com que aquest post no sé si va aquí o a l'altre blog, el publico a tots dos llocs.

El llibre és una petita joia que ens porta per tota la història del nombre e. Bé, de fet, i l'únic retret que tinc al llibre, és que no només ens porta la història del nombre e, sinó que també parla molt de $\pi$, fins al punt que, en molts capítols, em preguntava si era un llibre sobre e o era un llibre sobre $\pi$ (que ja vindrà!).

És un d'aquells llibres que m'agrada llegir a poc a poc, i que per això em duren molt de temps. Però sóc incapaç de retenir massa informació en un sol dia (o en una sola setmana), així que mica en mica, vaig llegint.

El llibre em va agradar tant i hi havia tantes coses interessants, que en vaig fer dos posts (tot i que podrien haver estat una pila més!). El primer de tot sobre Napier i sobre el fet que Napier va ser un segle anterior a la definició del nombre e, però tot i així va fer unes taules de logaritmes que gairebé eren en base 1/e. I el segon, unes sèries on apareix el nombre $\pi$ (altre cop, semblava que parlava més de $\pi$ que d'e).

Però sobretot, a partir d'un cert moment, el llibre es dedica a fer un repàs a tota la història del càlcul, prenent com a fil el nombre e. Un repàs molt recomanable.

I, com no podia ser de cap més forma, acaba amb uns capítols dedicats a espirals logarítmiques, catenàries, la fórmula d'Euler ($e^{\pi i}+1=0$) i nombres trascendents i algebraics.

En resum: un llibre que jo recomanaria a qualsevol.

I, per acabar, la cita amb la que acaba el llibre, d'Edmund Landau
The letter e may now no longer be used to denote anything other than this positive universal constant (the solution of the equation ln x = 1).

23 de maig de 2010

Graceling

More about Graceling

Per Sant Jordi em vaig comprar un llibre que em va semblar que feia bona pinta, que es titulava Foc. Per alguna raó que no aconsegueixo recordar, vaig buscar informació sobre l'autora a internet. Va ser llavors quan vaig descobrir que el llibre en qüestió era el segon d'una trilogia (per què no ho posava el llibre original?). Així que vaig demanar el primer a la biblioteca.

Graceling és un llibre original, i a la vegada repetit. És original en la idea d'un nou país on hi ha gent que pot tenir una Gràcia, que pot ser una cosa totalment diferent d'una persona a una altra: alguns neden molt ràpid, altres preveuen les tempestes, altres lluiten bé, altres llegeixen la ment... Però, a part d'això, hi ha moltes coses que estan inspirades en molts altres llibres. On hauré sentit abans això dels Set Regnes?

D'altra banda, aquest llibre, com molts altres que he llegit abans, té molts (i molts vol dir molts!) errors en la traducció. Sí, quan hi ha unes quantes paraules escrites amb faltes d'ortografia (jo també en faig, però jo no tradueixo llibres!), llocs on hi posa que algú ha fet alguna cosa i es veu clar que s'han equivocat de nom, i coses per l'estil, al final acaba cansant. Sobretot si, com en aquest llibre, n'hi ha unes quantes. En això, la pobre Cashore no en té cap culpa.

Però bé, tot i que la història m'ha semblat original, la manera d'explicar-la m'ha semblat que tenia força que desitjar.

Tot i així, tot i deixar-lo una mica malament, he de dir que bé, que es pot llegir. I que llegiré la segona part, Foc. Perquè tinc curiositat per saber d'on venia el rei Leck, i com va arribar. Perquè el segon llibre explicarà això, suposo. Esperem que el segon llibre estigui una mica millor escrit i amb menys errors a la traducció. El nivell d'imaginació de la història ja m'està bé :-D

19 de maig de 2010

El valle de los caballos - Ayla i Jondalar

More about El Valle de los Caballos

L'última part de "El valle de los caballos" es llegeix tan ràpid que ni te n'adones i ja s'ha acabat.

Com era previsible, l'Ayla i en Jondalar es troben (bé, un dels dos troba a l'altre) i comença el xoc de cultures.

Però, si a la primera part deia que potser no calia tants detalls de la vida d'en Jondalar, perquè llavors ja hi haurà molt temps, quan estiguin junts, aquí hi vaig trobar a faltar una mica d'explicació. Per exemple, una de les coses que més recordo del primer llibre és com va estar de contenta l'Ayla quan va entendre que la gent del Clan es comunicava amb les mans. En aquest cas, l'Ayla de seguida aprèn a parlar (almenys les paraules), i el fet que d'un dia per l'altre (literalment) aprengui a construir les frases se'm va fer com una mica forçat, i hagués trobat més interessant veure el procès.

Tot i així, tret d'algun detall d'aquest estil, em sembla un llibre totalment recomanable, i m'ha deixat amb ganes de seguir amb el tercer. Això sí, després d'una mica de descans!

16 de maig de 2010

El valle de los caballos - Jondalar i Thonolan

Si la part de l'Ayla sola em va encantar, la part dels germans se'm va fer una mica pesada. Sí, d'acord, serveix per ensenyar les tradicions dels "altres", de diferents pobles. Però... no hi ha més llibres després? Aquesta part se'm feia una mica llarga i pesada i jo l'hagués suprimit, o si més no, escurçat.

Si el primer llibre tracta de l'Ayla, i en el segon, de cop, hi apareixen altres personatges... ja saps que s'acabaran trobant. I aquesta banda "previsible" fa que se m'hagi fet força pesat.

D'alguna manera, em posaven una mica dels nervis tots els comentaris d'en Jondalar al seu germà, quan li deia que volia una dona que bla, bla, bla, i aquesta dona sempre era l'Ayla. Estava clar, i jo que no suporto les coses previsibles i que t'ho vulguin vendre així...

Però bé, deixem que anava bé per veure les tradicions dels "altres" i adonar-te que, en el moment en què es trobessin... hi hauria un problema molt gran de tradicions. I de "racisme"...

15 de maig de 2010

El valle de los caballos - Ayla

Com que "el valle de los caballos" no és gaire curt, el puc fraccionar en diverses parts, ja que ell mateix està dividit en tres grans parts.

Ja des del segon capítol del llibre es veu que el llibre estarà dividit en dos (o tres) grans parts: la part on l'Ayla està sola, que es va alternant amb la part on en Jondolar i en Thonolan fan el seu viatge, i la última part, on es troben.

De les dues primeres parts, la que m'ha agradat més és la part de l'Ayla. La seva lluita per viure sola, i com va deixant enrere alguns dels costums del clan que no li serveixen de res, per poder viure millor.

I la seva forma d'anar descobrint coses: com fer foc més ràpidament, com matar animals grossos ella sola, i, en definitiva, com sobreviure sense ajuda de ningú.

Entendreix el fet de que mati un cavall per poder tenir menjar i pells, però llavors adopti a la seva potra petita i indefensa, li doni menjar, i la salvi dels depredadors. De la mateixa manera com que es trobi una cria de lleó cavernari (un lleó!) i l'adopti igualment i el faci créixer.

Només tinc un petit dubte, que no sé si depèn de la traducció o ja era així. El dia que va trobar el lleó cavernari petit, el llibre diu que va matar un ren. Però més endavant parla d'un cèrvol. Va matar un ren o un cèrvol?

29 d’abril de 2010

Poliedrum o un llibre en video-joc

Començaré essent dolenta. Si hi ha un premi que s'anomena "As de picas", i que, entre altres coses, es farà un video-joc basat en el llibre que guanyi... què escriuries?

Poliedrum és això i res més que això. Uns nens aficionats a la fantasia, que per unes determinades circumstàncies, han d'entrar en un video-joc per salvar el món. I, oh quina casualitat, entre una de les moltes coses que han de fer, han de trobar els 4 asos d'una baralla, entre ells l'as de piques (...)

El llibre és entretingut, però no té res. Et poses a llegir-lo i tot el llibre tens la sensació que estàs llegint una partida en un video-joc... fins que arribes al final i t'adones que la partida ha quedat a mitges.

Es pot llegir ràpid i sense que sigui massa complicat, però... em sembla que no esperaré que surti la segona part, ni tampoc jugaré al video-joc...

22 d’abril de 2010

La máquina Génesis

Feia temps que no llegia un llibre de ciència ficció que m'agradés tant.

La máquina Génesis està publicat per primer cop al 1978, i representa que l'acció té lloc els primers anys del segle XXI. O sigui, que ja és passat.

Tot i així, el llibre segueix essent actual, i es pot llegir com si et parlessin d'un futur que encara no ha arribat.

A destacar el fet de les trucades per internet, que ja al 1978 ja ho preveia!

El llibre m'ha semblat genial en totes les seves fases. No és un llibre senzill del tot, perquè quan comença a parlar de l'espai-k hi posa força teoria. Tot i així, no es fa pesat, i crec que és necessari per explicar el que passa.

Però si el llibre és bo, el final m'ha semblat genial.

Tot i que no l'explicaré, que l'espatllaria :-D

En resum: un dels millors llibres que he llegit últimament.

12 d’abril de 2010

El caballero

Segueixo amb la saga d'en Harry Dresden, que ja que me'ls estan deixant i es poden llegir, vaig llegint.

En aquest cas era el quart llibre.

Al principi vaig pensar que era una mica més del mateix i pensava que m'avorriria molt mentre el llegís.

Però durant el llibre, en Jim Butcher et posa dins d'un món de fades, on tot és nou i tot és imaginari. Et trobes allà al mig, i tot i ser en Harry Dresden, és del tot diferent. I tens ganes de saber més i més sobre les fades.

Tot i així, al final torna a caure una mica. Potser li faltava una mica d'alguna cosa més.

Però en resum, un bon llibre, i entretingut, com tots els de la saga.

1 d’abril de 2010

Justin Time i el projecte Montauk

La primera part de la col.lecció de llibres em va semblar bona, o aquest és el record que en tinc. En Justin es posa a buscar els seus pares, que van desaparèixer després d'un viatge en el temps, i per fer-ho, ell mateix viatja en el temps.

En aquesta segona part, segueix viatjant en el temps, buscant els seus pares. I encara no els troba, és clar. Només que no m'han quedat ganes de saber com continua.

Els personatges no estan massa ben desenvolupats, i la història, encara menys. I, a part d'estar massa poc desenvolupada, la vol embolicar molt... d'una manera innecessària. Massa embolic massa poc desenvolupat, que deixa una sensació molt dolenta.

Com per no seguir llegint la següent part.

Això sí, es llegeix ràpid i és molt curt.

Però també: el llibre no té cap mena de rigor de res.

En fi...

27 de març de 2010

Tormenta de espadas (II)

Després de la primera part, i d'un descans de dos llibres, ja tocava la segona part de Tormenta de espadas.

No sé què té la sèrie de "canción de hielo y fuego" que cada cop m'agrada més.

Un dia no sé on vaig escriure que algú deia que el mèrit d'un escriptor de misteri no és trobar qui va ser el que va fer el crim, sinó que el mèrit estava en saber posar les pistes ben repartides pel mig del llibre. En aquest cas (i com ja passava amb Harry Potter), no és que les "pistes" estiguin ben repartides en el llibre, sinó que les coses estan repartides durant tota la saga.

Com a exemples, el cas de la Reina de les Espines. Surt 3 cops al llibre. Al primer, convida a la Sansa a sopar. I ja t'imagines per què l'ha convidat, però jo almenys no en vaig fer massa cas. El segon cop és quan es casa en Joffrey. Surt allà, i dius: "Ostres, què hi fa aquesta dona aquí?" No perquè no pogués ser al casament, sinó perquè era un tros que jo no entenia per què hi era. Quan torna a sortir, llavors ho entens tot. El perquè ha tingut aquesta entrada fugaç i per què ha sortit quan ha sortit.

El segon, les intrigues d'en Meñique i de l'Araña. Coses que van passar al primer llibre es resolen en aquest tercer.

I tot això fa pensar que, d'alguna manera, tot el que hi ha al llibre (i no és poc) té alguna raó de ser, i al final ens acabarem enterant de tot i de més.

La llàstima és que ara ja només em queda un llibre per llegir, i al ritme que va en George R. Martin a escriure els següents llibres... trigaré molt a saber què passa. Això, unit a la meva falta de memòria, fa que no sàpiga si ja agafar el cinquè llibre o esperar a veure què passa... De mentres, ahir ja vaig comprar-me un altre llibre d'en George, que no sé de què va, però que estic segura que serà genial.

Però, com que sé que no podré resistir massa la temptació i abans de que me n'adoni ja estaré a la biblioteca demanant la quarta part... Quan arribi la quarta part em dedicaré a fer spoilers per aquí, i així quan d'aquí a uns anys pugui llegir el següent... em tindré a mi mateixa per recordar-m'ho!

11 de març de 2010

Carpe Jugulum

L'altre dia estava a Girona i tenia una hora sense fer res. M'havia descuidat de portar cap llibre, i com que feia molts mesos que no en comprava cap (he resistit!!!) vaig anar a la llibreria. Vaig trobar un llibre d'en Terry Pratchett, que em va semblar que no era de Mundo Disco (o almenys no ho deia enlloc) i vaig decidir comprar-lo, a veure si em reconciliava amb aquest autor...

Al primer paràgraf del llibre ja vaig veure que m'havia equivocat... era de Mundo Disco!

Tot i així, vaig decidir donar-li una oportunitat.

El llibre em va fer companyia una tarda de neu... però...

Bé, la Mort em va caure bé. Però hi havia massa bromes al llibre que em semblaven bromes per fer riure, però que a mi no em feien cap gràcia. Sé que a la gent li fan gràcia, però a mi... no res. No dec tenir sentit de l'humor, tot i que hi ha moltes coses que em fan gràcia...

Com que encara en tinc un altre per casa, vaig decidir que un dia el llegiria. La última oportunitat... A veure si a la tercera...

7 de març de 2010

Tormenta

Després de llegir el segon llibre de la saga d'en Harry Dresden, tocava el primer.

I sí, són independents l'un de l'altre (encara que al segon diu alguna cosa del primer). Però, és clar, llavors et poses a llegir el primer, i hi ha la descripció dels personatges i... i ja ho saps!

Tret d'això, el llibre genial, com el segon. D'aquells que t'enganxen i no pots parar de llegir. O has de triar parar de llegir, perquè sinó... xungo! Et passaries tota la nit llegint!

Així que, com el primer, molt recomanable. I ara a esperar el tercer (o el quart...)

De què va el blog?



Un petit "resum" extret de Wordle.

24 de febrer de 2010

Tormenta de espadas (I)

Quan vaig agafar el llibre de la biblioteca, em va sorprendre molt que fos tan "curt". Tenia unes 600 pàgines, sí, però l'anterior era més llarg, i normalment, amb aquestes sagues, cada llibre és més llarg que l'anterior (i sinó que li preguntin a en Paolini, que pensava fer 3 llibres, i el tercer és la bíblia i encara en falta un quart!!!)

Al cap d'uns dies vaig veure que el llibre tenia un I molt sospitós a la portada.

Uns dies més tard vaig veure que a la contraportada hi posava que els dos volums es venien conjuntament...

La segona part, és clar, ja està demanada a la biblioteca perquè arribi.

Aquest és l'únic problema que trobo a aquests llibres. Que no és només que tinguin 600 pàgines. Això rai! És que cada pàgina és més llarga del normal (o jo trigo més que amb qualsevol altre llibre a llegir-la), i els llibres acaben durant-me massa temps. Aquest cop ha sigut gairebé un mes, i reconec que m'agrada variar una miqueta més, i no llegir un mes seguit el mateix!

Però, és clar, amb la de personatges que hi ha! Jo, amb la meva memòria de mosquit, em perdo una mica.

D'altra banda, el llibre segueix genial, i sembla mentida com després de tantes pàgines encara tens ganes de llegir més i més i de saber-ne més (fent un descans per no llegir sempre el mateix, és clar!)

En aquest llibre et trobes per primer cop a la pell d'en Jaime Lanister (mmm... hi haurà Cersei? O Joffrey?). Ha sigut interessant.

D'altra banda, els nens Stark es comencen a fer grans (encara no hi ha hagut cap capítol des del punt de vista d'en Robb. N'hi haurà algun?) Tot i que, és clar, per mi, ja des del principi, els meus preferits són en Jon i l'Arya, tot i que en Bran està fent prous mèrits per estar entre els preferits. I als Stark s'ha afegit en Sam, també com a personatge preferit. I fins i tot en Tyron. Però, és clar, a l'Arya i en Jon no els supera ningú!

D'aquesta primera part del llibre (el primer volum...), destacaria la lluita interna que té en Jon durant tots els capítols. Em feia patir, però realment, semblava que m'hi trobés jo. I la forma com es resol, gràcies a en Verano, també m'ha semblat genial.

També se'm feien interessants els trossos on sortien la Brienne (una altra candidata a personatge preferit, si és que ja no ho és) i en Jaime.

I en Rickon? Què se n'ha fet d'en Rickon? No surt enlloc!

Tot i que per fer una valoració suposo que hauria de llegir el segon volum, de moment el llibre segueix en la línia, perfecte. I ara a llegir el segon volum, però per descansar enmig... una novel.la que es titula "Tormenta". Per si no tenia prou tempesta :-D

Ah, sí! De moment, tot i que els "Otros" no em fan gaire gràcia, em quedo amb el gel i no amb el foc. La Daenerys no em cau massa bé (o gens bé...), i el déu del foc tampoc m'entusiasma... Sí, és una lluita entre el gel i el foc, però... de moment, em quedo amb el gel.

27 de gener de 2010

Trece runas

El llibre comença bé. Un assassinat i un segon intent d'assassinat. Sembla que proporcionarà molta intriga, però...

Però es fa pesat. Molt pesat.

I previsible. Molt previsible. Des del principi ja saps qui seran els dolents i qui seran els bons.

I, parlant de bons i dolents, perquè els dolents són tan dolents (sense una mica de bondat) i els bons tan bons (sense una mica de maldat?) Ningú pot ser tan bo o tant dolent.

A part del fet que els protagonistes sempre tenen raó...

Una bona història, però a mi se m'ha fet... llarguíssima. I massa previsible.

11 de gener de 2010

La llegenda de Sigurd i Gudrun

Ha sigut superior a mi...

M'havien avisat que les recopilacions del fill d'en Tolkien... però no pensava que en el meu cas fos tan greu.

Reconec que els poemes d'en Tolkien (el pare) estan molt ben fets. I que és molt possible que a determinada gent li encantin.

Però a mi no.

Potser perquè els comentaris del fill em semblaven soporífers (per dir-ho finament). I després... buf... La poesia èpica no és per mi.

Almenys ho he provat. I ja sé que no m'agrada.

Aquest venia de la biblioteca. Què faré amb els fills d'Hurin que està a la pila de llibres per llegir?

6 de gener de 2010

Luna llena

Luna llena, que no Luna nueva (ara que està tan de moda...)

Em van deixar el llibre i he de reconèixer que el fet de veure que era un llibre policíac em va tirar una mica enrere. També em feia por que fos massa bèstia i donés massa detalls.

Però no tenia cap raó per fer-me enrere. Tan bon punt vaig començar a llegir, em vaig quedar enganxada i el que era difícil era no aturar-me.

La història comença amb un assassinat que sembla comès per un home llop... però res no és el que sembla, i al final apareixen homes llops de tots els tipus que et puguis arribar a imaginar. Ja no saps qui és home llop o qui no ho és.

Aquest és el segon llibre de la saga, però els llibres són independents l'un de l'altre (encara que, és clar, aquest segon fa referència al primer), i no passa res per llegir-los en un altre ordre.

Ara, a demanar-ne algun altre de la mateixa saga a qui em va deixar aquest :-D

Sembla que últimament tinc sort amb els llibres! :-)

1 de gener de 2010

2009 en llibres

Tal com vaig fer l'any passat i fa dos anys, he fet un resum de tots els llibres que he llegit aquest any 2009.

Si fa dos anys vaig llegir 18 llibres i l'any passat en vaig llegir 26, aquest any no ha sigut massa diferent de l'any passat: 25 llibres, amb un total (segons l'anobii) de 10125 pàgines, que fan una mitjana d'entre 27 i 28 pàgines per dia.


  1. Grimpow
  2. Les rondalles del Bard Gallard
  3. Dos ciris al diable
  4. Fahrenheit 451
  5. Eager
  6. Nemesis
  7. Roverandom
  8. Peter Pan de Rojo escarlata
  9. Els ulls de l'Elisha
  10. Guía del autoestopista galáctico
  11. Els millors contes de la literatura fantàstica
  12. Eldest
  13. La hechicera
  14. Brisingr
  15. El niño robado
  16. Juego de tronos
  17. El último unicornio
  18. Gotholàndia
  19. Choque de reyes
  20. Justin Time
  21. Septimus y el anillo de las dos caras
  22. El clan del oso cavernario
  23. La música de los números primos
  24. Grimpow y la bruja de la estirpe
  25. Axis


L'any passat vaig deixar pendent la segona part de Tobi Lolness, que he llegit aquest any :-D També la segona part d'Spin, que per poc temps, però també ha arribat aquest any. Malauradament, no he trobat moment per tornar amb Discworld. I sí, fins ara encara he resistit a la saga vampírica, tot i que no sé per quan de temps...

D'altra banda, aquest any he llegit un clàssic d'aquells que tenia ganes de llegir i que encara no havia llegit (Fahrenheit 451), un llibre en anglès (quasi, quasi, però al final n'he llegit un).

Aquest any he reprès Eragon (amb ganes de que surti el quart!) i he començat dues sagues: Canción de hielo y fuego i Los hijos de la tierra. Totes dues m'estan agradant molt, i mica en mica (que jo sóc lenta llegint) aniré fent...

D'altra banda, he estat gairebé un any per llegir La música de los números primos. Tot i que la temàtica m'agradava, el llibre se'm va fer pesadíssim de llegir. Hi vaig trobar a faltar detalls, i sobretot vaig trobar que sobraven moltes coses de l'estil del paisatge de Riemann o de l'aritmètica del rellotge. Si les coses tenen un nom, no massa difícil, per què posar-hi un nom que no li correspon? Per això, i per la manera d'escriure, se'm feia molt difícil agafar-lo per continuar llegint. I per això he trigat gairebé un any a llegir-lo. I, com que no em semblava massa recomanable, vaig preferir no fer-ne cap post...

Millor llibre de l'any: tinc el dubte entre Nemesis (el mestre Asimov no falla mai) i el Clan del oso cavernario (esperant a llegir la segona part).