31 de desembre de 2009

Axis

Des de que em vaig enterar que Spin tenia una continuació, tenia ganes de llegir-la. El llibre havia sigut tan genial, que només tenia ganes de saber com continuaria.

Axis es desenvolupa al nou planeta on viuen els humans. De cop, un dia, comencen a caure unes coses del cel, que són fragments dels sers hipotètics que han construït el pont fins a l'altre món.

La història barreja una dona que busca el seu pare, un pilot que es queda sense feina i un nen que ha estat creant expressament per a poder-se comunicar amb aquests sers hipotètics.

Tot i que, al final, em sembla que se li'n va una mica l'olla i no acabo d'entendre massa tot plegat... potser ho explicarà al tercer llibre? Tot i l'anada d'olla, el llibre m'ha agradat, i m'ha mantingut enganxada, i ara a esperar que pugui llegir la tercera part.

16 de desembre de 2009

Grimpow y la bruja de la estirpe

Vaig llegir la primera part de Grimpow a principi d'any (tot i que pensava que feia més), i aquí vaig escriure que havia acabat molt de cop (tot i que ara no ho recordo). Però no tenia la sensació que fos una altra sèrie de llibres, pensava que s'havia acabat.

L'altre dia em vaig trobar amb la segona part a la biblioteca. I el vaig agafar. Tot i no recordar gairebé res, no en tenia un mal record.

I va ser un encert (porto una bona ratxa de llibres bons!)

Potser no és el llibre més bo del món, ni el més ben documentat, ni el que té els millors enigmes, però a mi em va entretenir, d'una forma que no podia deixar de llegir per veure què passava.

En resum, un llibre que recomanaria a qualsevol... però depèn de qui fos el qualsevol :-D Totalment recomanable, però essent conscient que és un llibre juvenil. I que, a part de ser juvenil, hi ha màgia i bruixes. I que entretè, però en cap moment va més enllà. Un llibre per llegir, d'aquells que agrada llegir.

I, per cert, el llibre acaba, però... em sembla que el més normal és que hi hagi alguna seqüela. Acaba bé, però... no pot acabar així!

9 de desembre de 2009

El clan del oso cavernario

Feia temps que no començava un llibre i em quedava enganxada a ell, llegint a cada moment que tenia, com amb el clan del oso cavernario.

De fet, el llibre ara es troba a la taula del meu pare, esperant per ser llegit. I això que només ho faig amb els llibres que m'han semblat realment bons i necessito que algú més els llegeixi.

Des del primer moment és inevitable sentir-se identificat amb la pobre Ayla, i pensar com és d'injusta la vida amb ella, i sentir tot l'odi possible contra en Broud... Tot i que, al final, el fet que en Broud la faci fora del Clan i això l'obligui a buscar els altres cro-manyons sembla una esperança cap a una vida millor, encara que hagi de deixar al seu fill.

No sabria com més vendre'l, però sí que tinc una cosa clara: és un llibre que s'ha de llegir. Sense cap mena de dubte!

24 de novembre de 2009

Septimus y el anillo de las dos caras

Mentre anava llegint Septimus, m'anava preguntant: "Per què coi l'autora li ha dit Septimus y el anillo de las dos caras?" Jo hagués titulat el llibre "Septimus y la casa de los Foryx" o "Septimus y la Búsqueda". Era la crítica més gran que tenia al llibre. El títol no lligava ni a la de tres.

Un cop llegit, em trobo amb la versió original del llibre: "Queste".

Per què canvien el títol? Per què si en versió original el títol fa referència a la "Búsqueda", aquí hi posen un altre títol que no hi té res a veure?

Pel que fa al llibre en sí, al principi el vaig trobar força infantil (fins i tot per mi!) He canviat jo, o han canviat els Septimus? Un llibre de 500 pàgines em sembla massa llarg perquè el llegeixi un nen, però d'altra banda, els nens que el podrien llegir... jo crec que el trobarien massa infantil! D'alguna manera, han passat els anys per en Septimus i per la resta de lectors, així que jo crec que en Septimus podria créixer una miqueta...

Però bé, un cop acabat Septimus, he de dir que és un llibre que té una mica de tot el que tenien els anteriors: un mag dolent, que vol fer mal a en Septimus, fantasmes, viatges en el temps, germans perduts, aventures...

La història comença un temps després de l'acabament del Septimus 3. En Nicko i la Snorri continuen perduts uns quants centenars d'anys abans de la seva època. Però allà coneixen la història de la casa dels Foryx: una casa on es barregen totes les èpoques. Una cosa on hi pots entrar i, quan surts, pots sortir a qualsevol època. La única forma de sortir a l'època que vols és que vingui algú d'aquella època i que, quan arribi, tu surtis.

En Septimus, que ha estat amagant en Marcelus Pie, que té uns quants centenars d'anys, coneix la història, i munta una expedició amb la Jenna i en Beetle per anar a buscar en Nicko. El que no té present és que un fantasma d'un antic mag extraordinari dolent li pararà una trampa per anar a una "Búsqueda", de la que no ha tornat mai cap aprenent.

I, amb tot plegat, en Septimus se les ha d'arreglar per completar la "Búsqueda" i per treure en Nicko i la Snorri de la casa dels Foryx.

Podrà?

Com he dit, un llibre per nens (o grans-nens), però entretingut. Està bé llegir-lo per passar una bona estona.

Reflexió: Quants llibres tindrà la Saga de Septimus? Aquest era el quart. I comptant que hi ha tants de 7 al llibre... seran 7? Més semblances amb Harry Potter?
D'altra banda, el nombre d'anys que un aprenent ha d'estar aprenent (i mai millor dit) són 7... Ara en porta 3 i 4 llibres... Seran 8 i es trencarà la simetria?
Una curiositat del llibre: la Marcia és la 776 maga extraordinària. Després d'ella vindrà en Septimus, que és el 777. Molt de 7, no?

Properament: El clan del oso cavernario. Amb una crítica bona i una de dolenta d'una companya (el resum seria que es fa massa pesat). Veurem què dic jo!

7 de novembre de 2009

Justin Time

El que té de bo tenir una pila de llibres gran per llegir és que sempre trobes el que busques a dintre de la pila. En aquest cas, un llibre que vaig comprar fa 2 anys per Sant Jordi, i que finalment ha trobat el seu moment: Justin Time.

Justin Time és un noi que viu en un internat des de que els seus pares van desaparèixer en ser els primers viatgers del temps. I viu en un món on els humans ja han colonitzat tot el Sistema Solar i els nens van de vacances a la seva segona residència a Mart, o a alguna de les llunes de Júpiter.

Però amb en Justin Time no viatgem pel Sistema Solar, sinó que coneixem ni més ni menys que en Darwin a la seva juventut (i, de fet, pugem a bord del Beagle per uns moments. I després, coneixem en Charles Babbage en el segon viatge en el temps d'en Justin.

De ciència no n'hi ha massa, malgrat el que pugui semblar, però sí que hi ha aventures i és entretingut de llegir. I es llegeix amb un moment!

Properament: Septimus i el Anillo de las Dos Caras.

30 d’octubre de 2009

Choque de reyes

M'ha costat més d'un mes acabar el segon llibre de Canción de hielo y fuego.

Tinc una excusa: són gairebé 900 pàgines.

Però, tot i així, més d'un mes és massa, fins i tot per mi, que llegeixo poc a poc.

Tot i així, he de dir que el llibre m'ha agradat. I que tinc ganes de llegir el següent... però en aquest moment tinc ganes d'agafar un llibre petit i prim, que em pugui llegir en una setmaneta, i que de seguida s'acabi.

El llibre m'ha semblat tan bo com la primera part, però a la vegada se m'ha fet llarguíssim. És possible que una cosa que m'agradi es faci llarga?

Potser també perquè me'l vaig emportar i durant un dia de més de 24 hores em va acompanyar a tot arreu, als avions, i llavors em cansava de llegir?

De qualsevol manera, no baixa el nivell del primer. Molts morts. Molta destrucció. I els pobres Stark...

Però, d'alguna manera, tots han anat trobant un camí en el llibre, i malgrat que tots semblen molt desgraciats (com han d'estar si és una guerra?), tots tenen una esperança, un camí, un lloc a on arribar.

Seguiré amb el tercer. Però potser esperaré unes setmanes... o uns mesos.

Properament: No ho sé. Vaig a la biblioteca ara mateix. A demanar alguna cosa curta i senzilla. Així que, properament... sorpresa!

5 d’octubre de 2009

Theon Greyjoy

Una de les coses interessants de "Canción de hielo y fuego" és que els personatges no són ni del tot bons, ni del tot dolents. Simplement, són. Tenen uns objectius a la vida, i intenten aconseguir-los.

En el cas d'en Theon, havia vist una mica com es comportava. Mentre no hi havia cap capítol dedicat a ell, em queia bé. Molt bé.

Fins que va aparèixer el primer capítol centrat en ell. Al principi, em va semblar tot el contrari. Va deixar d'agradar-me, per acabar odiant-lo...

... fins que un parell de pàgines més endavant va aparèixer el seu pare, i en comparació en Theon va semblar un angelet...

Sembla mentida com poden canviar així les coses. I a partir d'ara, què en pensaré?

23 de setembre de 2009

Gotholàndia

Gotholàndia és un llibre d'aquells que es llegeix ràpid. Es pot dir que és un llibre entretingut. D'aquells que ja saps que acabarà bé, però que pel mig els protagonistes passen per mil problemes. Però que al final, al límit, troben una solució.

Però, d'altra banda, tampoc aporta massa res. Un llibre per passar una estona, sense pensar massa.

Un llibre en el que representa que han de convèncer els adolescents que deixin de jugar amb les consoles i es posin a llegir. El tipus de llibre que mai he entès, ni tan sols quan era adolescent. Perquè... el nano que llegeix el llibre ja no li cal que el facin llegir. I el que no llegeix mai... no ho llegirà mai!

Però bé, es pot passar una estona entretinguda.

I, properament, "Choque de reyes". Sí!!! La biblioteca ha sigut ràpida a donar-me la continuació!!! No serà tan ràpid en George R. R. Martin a escriure els que falten!

18 de setembre de 2009

El último unicornio

L'últim unicorni, en realitat, és la última unicòrnia. Viu sola al seu bosc, fins que un dia sent dir a un home que ella és la última que hi ha al món, i aleshores se'n va del seu bosc, buscant els altres unicornis.

És un conte llarg, però que no es fa llarg. Una gran història per explicar, que es fa maca de llegir.

El llibre també contenia un altre relat, "Dos corazones", que ha guanyat no sé quants premis.

Sincerament, no veig per què els ha guanyat. L'últim unicorni era un bon relat, però la seva continuació... doncs que no.

Així doncs, com passa molts cops: l'original és recomanable de llegir-lo. La seqüela? Bé, completament prescindible.

I properament: Gotholàndia.

5 de setembre de 2009

Juego de reyes

Finalment vaig acabar Juego de reyes, i em va semblar un llibre genial. Crec que feia molt que no m'enganxava tant amb un llibre. És una barreja de les històries medievals que sempre m'han agradat, amb les històries fantàstiques (o que es desenvolupen en un món fantàstic). Ja estic esperant a que el segon arribi a la biblioteca.

I, mentre no arriba el segon, unes quantes preguntes (ull, que hi poden haver spoilers!!!)

Per què tots els Stark tenen algun capítol seu, menys en Robb? En Rickon no compta, és massa petit. Però en Robb? Per què no ens deixa veure la visió d'en Robb? Es veu una mica amb la seva mare, i amb en Bran, però... no ho sé.

En aquest primer llibre vol que odiem els Lannister? Per què l'únic Lannister de qui sentim coses és en Tyron? I els altres? Estaria bé tenir una altra visió del que passa.

Segons m'ha semblat entendre, tots fan els anys el dia del seu nom (o sigui, que els posen el nom del dia que van néixer). Si és així, per què hi ha tanta gent amb el mateix nom? Per què hi ha tants noms que es repeteixen d'avis a néts? Per què no hi ha més noms? I, si és així, també: els Targaryen tenen altres noms per cada dia?

Tornarà la Nymeria algun dia? M'agradaria que ho fes.

En Verano endevina? I en Rickon? Només somia com en Bran, o pot veure-hi d'altres maneres?

Si a la cort tothom sap lo de la reina i el seu germà... a ningú l'importa? Ningú hi vol fer res? A tothom li està bé? Els germans del rei ho sabien? Qui ho sap? Ho sap en Twin Lannister?

En Yoren és bo? Té a l'Arya, i... la portarà cap al nord? Li farà mal? La portarà amb els Lannister per guanyar diners?

En Jon és fill de la Lyanna i el Targaryen, en comptes de ser bastard de l'Eddard? I sinó, qui és la seva mare?

Els Otros... es guanyen només cremant? I no es podria cremar el que hi ha al nord del mur?

I bé, segur que més que no recordo.

Properament, un llibre més "tranquil": L'últim unicorni.

22 d’agost de 2009

Aghhhhhhhhhhhhh!!!!!!!!

No sóc una lectora de capítols. Mai ho he sigut. Recordo quan anava a l'institut, que vaig comentar a una companya que un llibre no m'agradava, perquè tots els capítols tenien exactament 10 pàgines, però tot i així, a vegades els capítols acabaven en mig d'una història i al capítol següent continuava, o a vegades a mig capítol hi havia un tall. La noia em va dir que hi ha gent que llegeix un nombre determinat de capítols cada dia, o que sempre acaben el capítol, i que això els anava bé.

Reconec que amb el temps he agafat una mica més la costum d'acabar de llegir quan acaba un capítol. Però, és clar, això no es pot fer al tren, ni al metro, ni quan esperes algú llegint, ni quan llegeixes fins que la son ja no et deixa llegir.

Si una cosa he de retreure a "Juego de tronos" és la manera que té d'acabar els capítols. Que sí, que ja sé que té un nom, i que alguns autors ho fan per enganxar a la gent, però... que no. Que no m'agrada que els capítols s'acabin quan l'acció està a dalt de tot, com si fossin una telenovela barata. Que no. I si, com a mínim, al capítol següent continués l'acció, podria fer el que he fet sempre: deixar de llegir a mitja pàgina i llestos. Però no, l'acció no continua fins un parell o tres de capítols més tard. Que si vols llegir el que hi ha pel mig, deixaràs unes quantes accions més inacabades, i quan vagis a llegir el que feia una estona que t'havia deixat penjat... voldràs llegir el d'ara, no el de llavors.

Ho sé, és una manera d'enganxar a la gent, però... quina ràbia!!!

20 d’agost de 2009

Tots són "bons"

Encara no he arribat a la meitat de "Juego de reyes". Tot i haver-me enganxat, sempre he sigut molt lenta llegint, i tinc poc temps (i el llibre no és precisament curt, que diguem!!!)

Hi ha personatges que m'agraden més, i personatges que m'agraden menys, com a tothom, suposo. Però la gràcia que té que a cada capítol vegis les coses des del punt de vista d'un dels personatges, és que l'acabes entenent, i t'acaba caient bé. Ara, no em veig caient-me bé la Cersei, però... qui sap!!!

El meu preferit continua essent en Jon Nieve. Qui serà la seva mare? Perquè ja té guasa, la cosa. Normalment, quan neix un fill bastard, a qui no es coneix és al pare. El fet que la mare sigui desconeguda sembla que fa riure i tot!

Però la segueix molt de prop l'Arya. Llàstima que hagués de deixar la Nymeria per una criaturada (o alguna altra cosa) del príncep. Tant de bo la torni a trobar algun dia. M'agraden, aquests llops.

D'altra banda, la Catelyn Stark no em queia massa bé... fins que va aparèixer un capítol seu. Llavors em va començar a caure bé.

Amb la Sansa... A la Sansa l'entenc, però... buf... Cada cop que hi ha un capítol seu em costa... Em costa molt.

Segueixo enganxada, ja no tan perduda amb els personatges. I és que coi, això de que molts tinguin dos noms, embolica una mica. I també el piló de noms que apareixen de cop!

16 d’agost de 2009

Jon i Arya

He llegit poquet de Juego de Tronos, però el suficient com perquè ja m'hagi enganxat i tingui ganes de llegir-ne més, i més, i més...

M'agrada aquesta manera que té de dividir els capítols segons la visió dels personatges. És una manera de veure la història des dels ulls de tots els personatges que apareixen, i està bé.

Al principi anava una mica a poc a poc. Perduda, amb tant de personatge de cop, sense saber qui és família de qui, qui està enfadat amb qui, qui... Però mica en mica els vaig coneixent.

Ja m'ha enganxat (això ja ho he dit). Qui són els Otros? Què hi ha de sobrenatural?

Tot i així, ja des dels primers dos o tres capítols, tenia un personatge preferit: en Jon. Vaig començar a llegir i m'agradava. I va ser una mica després quan vaig veure que a la portada hi ha un noi amb un llop albí. O sigui, en Jon. I els que em sembla que són els Otros que sembla que el vulguin atacar. O sigui, que al final anirà al mur i serà un dels protagonistes principals :-D

I l'Arya també em va caure molt simpàtica del principi. A veure si a mida que passa el llibre segueixo pensant el mateix...

No he llegit massa, però ja sé que m'enganxarà...

Qui em mana tornar-me a enganxar d'una altra saga inacabada?

13 d’agost de 2009

El niño robado

Se'm fa difícil comentar aquest llibre, perquè potser no seré del tot justa amb ell.

El que em ve al cap només de veure el títol és una sola paraula: angoixa.

Tot el llibre m'ha provocat una angoixa enorme, i quan començava a llegir-lo, em sentia angoixada. I si llegeixo perquè m'agrada, sentir-me angoixada no és massa sensat...

Quan portava dos capítols ja vaig veure que el llibre no m'agradaria. Però... bé, tot i que vegi que un llibre no m'agradarà, em costa molt de deixar-lo. I aquest hauria d'haver-lo de deixat ja des del principi.

La història és original, i està bé. I, segurament, per a molta gent seria un llibre molt bo que no produiria gens d'angoixa. Però per mi... ha sigut un malson.


Properament: Juego de Tronos, suposo que amb una opinió totalment diferent :-D

4 d’agost de 2009

Brisingr

Començaré per les coses dolentes del llibre, que tot i que són poques, així ja me les trec de sobre.

Deixant de banda el fet de que és la primera trilogia que conec que té 4 llibres, i que quan pensava que ja acabaria la història, em torna a deixar penjada fins vés a saber quan, tinc "només" dues queixes. La primera, l'extrema lentitud d'alguns capítols. Alguns se'm van fer llarguíssims. Se'm van fer especialment llargs tots els capítols que Eragon passa amb els nans, intentant coronar un nou rei (potser era perquè donessin la sensació de ser tan llargs com li donava a Eragon?) La segona té més a veure amb la traducció que amb el llibre: a l'última part, potser a les 200 últimes pàgines o així, hi ha moltes faltes d'ortografia (de les grosses) i molts errors tipogràfics (tants, que cada cop que te'n trobes un, encara recordes l'anterior). Ben bé com si el traductor hagués anat amb presses, necessités entregar la traducció, i li haguessin acabat sense temps a repassar les últimes pàgines. Les paraules que hi ha són al diccionari (o sigui, corrector ortogràfic el va passar), però vistes allà al mig fa tant de mal d'ulls, que tan seguides donen una sensació de deixadesa molt gran.

I ara que ja m'he carregat el llibre, diré que, en general, l'opinió del llibre ha sigut força bona. La història va prenent força, i entenc el fet que hagi volgut dividir el tercer llibre de la trilogia en dos, perquè queden moltes coses per explicar, i sense totes les coses que s'explica, no seria complet.

D'altra banda, el títol del llibre és molt encertat, tot i que fins que no saps per què li ha posat aquest títol, penses: "I què coi té a veure Brisingr amb tot el llibre?"

La descripció de les batalles també em sembla bona, almenys pel meu gust: saps què passa, però sense entrar en massa detalls que no siguin de tàctica o estratègia :-D

En general, un bon llibre, amb explicacions a unes quantes coses que ho deixen tot força lligat, tot i que amb ganes de saber com acaba. El que ja he dit, però, és que llàstima que l'últim (serà de veritat l'últim?) llibre no sortirà fins d'aquí a tant de temps que ja no recordaré ni de què anava...

Propera lectura: El niño robado, de Keith Donohue. Prové de la biblioteca, i normalment els que em recomanen m'agraden. Així que no sé si en tindré una opinió dolenta o bona. La solució: d'aquí a uns dies...

28 de juliol de 2009

Des de quan les trilogies tenen 4 llibres?

Hauria d'estar prohibit. Hauria de ser il.legal. Hauria de ser moltes coses.

Els llibres que formen part d'una sèrie haurien d'avisar per llei a la contraportada. Portar un avís amb lletres enormes que digués: "Compte, que aquest llibre ve amb uns quants llibres de continuació!"

Hi ha llibres que ja saps que són trilogia. Per exemple, el senyor dels anells. Però, ai, si te n'acabes un i vols seguir amb la història, ja hi ha la continuació.

Hi ha altres llibres que també són sèries, com els Harry Potter. Tu pots passar-te un parell d'anys sense llegir-ne cap, i agafes la història de seguida quan hi tornes. Com passa també amb les Cròniques de la prehistòria. Deixant de banda el tema que tu quan els comences a llegir ja saps que allò seguirà, i seguirà...

Eragon no. Eragon el vaig comprar un any per sant Jordi, i quan vaig arribar al final em vaig quedar amb un pam de nas. Moltes coses penjades, i Eldest que qui sap quan sortirà.

Quan va sortir Eldest no el vaig llegir, perquè esperava tenir el Brisingr amb mi. Per no tornar-m'hi a trobar.

Però sembla que m'han tornat a enganyar...

Ara que ja tinc la trilogia... resulta que quan acabi de llegir el Brisingr que estic llegint ara... doncs a fotre's, perquè falta un altre llibre.

Qui ha avisat? On ho diu? Qui ha dit que ara ja no és una trilogia?

És una estratègia per vendre més llibres? Si algú t'ha comprat el primer i el segon, també et comprarà el tercer i el quart, no?

Doncs jo ja ho tinc decidit. Segurament quan acabi Brisingr em deixarà penjada i tindré ganes de saber com acaba. Però amb mi no faran més negoci. Jo volia comprar un llibre i ja n'he comprat tres. El quart, sortirà de la biblioteca.

I és que hauria de ser il.legal que les trilogies tinguessin 4 llibres!

12 de juliol de 2009

La Hechicera

Continuen les aventures d'en Torak al bosc. En aquest cas, degut al tatuatge que li van fer a l'anterior llibre, en Torak és declarat proscrit i alguns el persegueixen per tot el bosc per matar-lo.

He de reconèixer que el llibre segueix els paràmetres que havia seguit l'anterior, d'anar explicant com era la vida en una època antiga, però aquest no m'ha acabat de convèncer.

No hi he vist les tradicions que hi havia en altres llibres, ni m'ha semblat veure-hi tantes coses antigues. A part, els capítols on s'entra dintre del pensament d'en Lobo han sigut molt escassos, i és una de les coses que més m'agradaven dels altres llibres.

D'alguna manera és com si el llibre s'hagués tornat una mica més "fosc", i això m'ha decebut una mica. Però tot i així, segueix essent molt recomanable. I esperaré el cinquè. A veure si hi ha més capítols des de la visió d'en Lobo i més tradicions.

4 de juliol de 2009

Eldest

Vaig llegir la primera part d'Eragon ara fa... uns quants anys. 3? 4? Quan va sortir.

És per això que el principi d'Eldest se'm va fer una mica pesat. Recordava certes coses, però no totes. Em perdia amb els personatges. I amb les històries que ja havien passat i que no recordava.

L'anobii m'ha dit que he trigat just un mes a llegir-lo. No és un llibre curt, i tot i que no es fa pesat, el fet de no recordar moltes coses, feia que anés més a poc a poc.

Tot i així, tota la instrucció d'Eragon i Saphira amb els elfs m'ha encantat. Potser la millor part del llibre. Tot i així, les aventures del poble de Carvahall tampoc es queden curtes.

I, tot i ser un llibre de moltes pàgines, el final se m'ha acabat fent una mica precipitat. Potser es podria haver allargat una mica més.

Però, de qualsevol manera, i a l'espera del tercer (que vindrà quan hagi llegit el de la biblioteca, que ja està esperant al meu cantó), de moment la valoració de la trilogia és bona.

Eragon, tot i no recordar massa què hi passava, recordo que em va agradar (sinó no m'hagués comprat els altres dos!) i Eldest també m'ha agradat (excepte pel fet de no haver-lo pogut llegir quan vaig acabar Eragon, i després em feia molta mandra començar-lo perquè sabia que no em recordaria de res). D'aquí a poc (espero) la tercera part. A veure si la valoració final és bona.

4 de juny de 2009

Literatura... fantàstica?

L'últim cop que vaig anar a la biblioteca vaig topar amb un llibre que prometia molt: "Els millors contes de la literatura fantàstica".

No en dubto de que siguin uns contes bons. Segurament ho siguin, però el llenguatge recargolat amb què estan escrits, i la sobreutilització d'adjectius fan que ja agafis mania al conte només de començar (si ja escric jo igual que als contes!) De qualsevol manera, a mi no m'han agradat, i no parlo només del llenguatge que utilitzen.

D'altra banda, si jo llegeixo "literatura fantàstica", m'espero un determinat estil de contes. No m'espero el que jo anomenaria "literatura sobrenatural". Que vaja, he quedat una mica (o millor dit, molt) farta de fenomens paranormals, morts, "fantasmes", i similars. I res del que jo pensava quan vaig llegir literatura fantàstica. Altre cop, com en el cas de l'estil, serà que no arribo al nivell.

I, per acabar-ho d'adobar, un pròleg del que ha fet la recopilació. Tan infumable que a les dues línies ja m'adormia. Exprés per una nit d'insomni. Llegeixes, i et quedes fregit.

En fi, que no enganyi el títol. Potser sí que són els millors segons l'autor. Però jo he llegit contes molt més bons de literatura fantàstica. És clar que els que he llegit eren realment literatura fantàstica, o el que jo (simple mortal ignorant) entenc per literatura fantàstica.

2 de juny de 2009

42

Un altre dels clàssics que encara no havia llegit mai i que em feia il.lusió de llegir (o vergonya de no haver llegit). La guia de l'autoestopista galàctic.

Després de llegir-lo, simplement donar la raó a tothom que me'l va recomanar. Vaig riure molt, moltíssim. Només de començar ja reia. I amb el 42, ja...

En fi, molt recomanable. Com ja molta gent diu per aquí i per allà.

12 de maig de 2009

Els ulls de l'Elisha

Quan vaig llegir Tobi Lolness, em vaig queixar de que encara no hi hagués la continuació. Això de llegir un llibre i quedar-te penjada, fa una mica de ràbia.

A la continuació de Tobi Lolness, els ulls de l'Elisha, només tinc dues coses que criticar-li. La primera és culpa meva i de la meva memòria. Al fer tant de temps que vaig llegir la primera part, només tenia un lleu record dels personatges, i només dels més importants. Per tant, a estones em perdia una mica. La segona objecció és que no entenc el títol. D'acord, es parla dels ulls de l'Elisha, però crec que no és el més important del llibre.

Per la resta, genial. Feia molt de temps que un llibre no m'enganxava d'aquesta manera. I, és clar que he trigat una mica a llegir-lo, però un parell de nits m'he quedat llegint fins que ja no podia més, perquè volia saber què passava.

Ara sí, un cop hi ha les dues parts al mercat, recomano els dos Tobi Lolness.

1 de maig de 2009

Peter Pan de Rojo escarlata

Vaig començar a llegir el llibre i em vaig adonar que no recordava res de Peter Pan, l'original. Així que un dia vaig aprofitar i em vaig comprar l'original...

Aquest llibre és una segona part, però no és ben bé el mateix. La Wendy i els altres nens s'han fet grans, i de cop comencen a somiar en el El País de Nunca Jamás. Creuen que hi ha un problema així que...

Decideixen tornar-hi. Però abans han de trobar una fada i tornar a ser nens.

El llibre comença amb molta força, però arriba un moment en què deceb una mica. Potser perquè ja no tinc el cap de criatura? Arriba un moment en què és molt previsible el que passarà.

Tot i així, és entretingut.

18 d’abril de 2009

Roverandom

Un altre d'aquells llibres que vaig trobar "perduts" per la biblioteca: Roverandom, que vaig agafar més que res per l'autor, i gairebé no vaig mirar de què anava...

Em vaig trobar amb un conte infantil sobre un gosset que mossega els pantalons d'un mag i és castigat a convertir-se en un gosset de joguina. I, a partir d'aquí, té un munt d'aventures, que el porten des de la Lluna fins al fons del mar.

Un llibre curtet, potser una mica infantil, però molt recomanable.

7 d’abril de 2009

Nemesis

Asimov, com sempre, genial. Aquest cop ens porta a un futur no tant llunyà on els humans han conquerit el Sistema Solar, i a part de viure a la Terra, es reparteixen per tot el sistema en establiments més o menys autosuficients (necessiten proveir-se de matèries primeres).

En un d'aquests establiments, descobreixen la manera de viatjar a la velocitat de la llum. I així envien una sonda que descobreix una estrella, Nemesis, que està molt a prop de la Terra, i que, de fet, s'està acostant al Sistema Solar, fent perillar la Terra.

Però des d'aquest establiment no avisen a la Terra i marxen cap a la nova estrella, on hi troben un satèl.lit molt semblant a la Terra, que en principi intenten colonitzar.

I, a partir d'aquí, dues històries independents, que s'acabaran ajuntant: la història de la gent de la Terra, que descobreix l'estrella i intenta aconseguir una nau que vagi a més velocitat que la llum. I la història de Nemesis, amb una noia especial, i un satèl.lit, també especial.

Molt recomanable.

15 de març de 2009

Eager

Ens situem en un futur llunyà. No hi ha prou petroli per tothom, així que la gent no pot viatjar, i s'ha de conformar a menjar productes de la terra. Però la tecnologia ha augmentat tant, que totes les cases estan plenes de robots, que es dediquen des de mirar què hi ha a la nevera i fer la llista de la compra a acompanyar els nens al centre d'aprenentatge perquè no els atraquin.

Els robots cada cop són més avançats. Tant, que un científic inventa un robot que anomena EGR3. Aquest robot no està programat amb cap coneixement, i aprendrà les coses a mida que vagi vivint, com si fos un nen petit. Amb els problemes que això comporta. Com quan intenta posar una criatura a la rentadora perquè s'ha embrutit...

Un llibre per criatures, però que fa somriure. I fa pensar bastant. On són els límits del que es pot construir? Es podria construir un robot sense programar-li les lleis de la robòtica d'Asimov, pensant que d'alguna manera ja adquirirà consciència? Pot estar tot automatitzat de forma que els robots ho facin tot? Pot un robot passar per davant d'una persona en qüestió d'amistat? Les persones que construeixen robots (o el que sigui) han de tenir més drets que les altres, només perquè tinguin més diners?

Recomanable, és clar. Però també senzill...

22 de febrer de 2009

Fahrenheit 451

Un altre clàssic que feia temps que volia llegir.

Un llibre curtet, però com últimament, que he trigat bastant més del que és normal en mi a llegir-lo. A estones se'm va fer una mica pesat. Però la idea del llibre és interessant.

9 de febrer de 2009

Dos ciris al diable

La Laura Gallego té una cosa: escriu molt, i té molta imaginació. Els seus llibres... n'hi ha de genials, com l'Emperadriu dels Eteris. I n'hi ha on se li'n va molt l'olla, com la tercera part de Memòries d'Idhun.

A Dos ciris al diable se li'n va bastant l'olla. I... es fa una mica pesat de llegir. Gairebé m'ha durat un mes...

Així que... bé, potser no seria massa recomanable...

9 de gener de 2009

Les rondalles del Bard Gallard

Buscant un llibre pel meu cosí petit, va caure a les meves mans aquesta petita joia, que no vaig poder evitar de comprar...

És un llibre curt. Es llegeix en una horeta o així, però tot i així, és una joia.

El llibre consta de 5 contes per nens mags, traduits per l'Hermione. Un d'ells, el dels 3 germans, ja és conegut pel gran públic, perquè s'explica a algun dels Harry Potter. Els altres quatre... doncs alguna cosa d'aquí o d'allà sona.

El que fa especial el llibre és no només que és un llibre amb cinc contes curts que es poden explicar a qualsevol criatura (bé, un potser no...), sinó que aquests contes, un cop acabats, són comentats pel mateix Dumbledore.

Molt interessant, fàcil de llegir, i fa somriure unes quantes vegades :-)

Grimpow

Me'l vaig comprar fa un parell (o tres) d'anys i s'havia quedat en un racó, cobert de llibres més nous. Una pena. Perquè el llibre m'ha agradat molt.

Em va enganxar ja des de bon començament, i no podia parar de llegir. D'acord, al final em va semblar una mica massa com tots aquests llibres que volien seguir l'estela del Codi da Vinci, però, tot i així, va estar molt bé. Com a mínim les dues primeres parts del llibre :-D

1 de gener de 2009

2008 en llibres

L'any passat (bé, el 2007), vaig llegir 18 llibres. Vaig dir que a veure si aquest any (bé, el 2008) arribava als 20... i he arribat! He llegit... 26 llibres! Els de la llista que hi ha aquí sota:


  1. Barrayar
  2. Tobi Lolness
  3. Els crims d'Oxford
  4. El mundo de Komori: La tierra de Alidra
  5. La princesa prometida
  6. L'Emperadriu dels Eteris
  7. Garras y colmillos
  8. El juego de Ender
  9. La historiadora
  10. El secret del bandoler
  11. La máquina del tiempo y otros relatos
  12. La que baila con las estrellas
  13. Hermano Lobo
  14. Spin
  15. El clan de la foca
  16. Un món sense fi
  17. El devorador de almas
  18. La invenció de l'Hugo Cabret
  19. Planilàndia
  20. L'enigma Maia
  21. The colour of magic
  22. Cartas a una joven matemática
  23. 1984
  24. La historia interminable
  25. 100 enigmes que la ciència (encara) no ha resolt
  26. La medición del mundo


A més de llegir una miqueta més, també surto a una mitjana de pàgines diàries una miqueta més gran: 26 pàgines (o sigui, que em surt una mitjana de 366 pàgines per llibre :-P). Molt? Poc? Bé, crec que és suficient.

Crec que vull destacar el fet de rellegir un dels clàssics que volia rellegir des de feia molt de temps, La historia interminable. I de llegir algun dels llibres que no havia llegit mai i que tenia pendents de llegir, com 1984. I les Cartas a una joven matemática, i els 100 enigmes que la ciència (encara) no ha resolt. Dos llibres d'aquells que llegeixo a poc a poc (dues o tres pàgines al dia), perquè sinó és massa informació de cop i m'agrada digerir-la.

Per l'any que ve, em queden algunes coses pendents, com la segona part de Tobi Lolness, que em va deixar molt penjada. I, potser, la segona part d'Spin, si la trobés en algun lloc (hauré de tornar als Estats Units a comprar-lo? :-P) I, de mentres, intentar llegir alguna cosa més de Discworld, a veure si m'hi reconcilio, i preguntar-me per enèssima vegada si em resisteixo a la saga vampírica de moda. Però és que... amb la portada de l'últim llibre... ostres! Que em costarà no caure en la temptació...