30 de desembre de 2013

The return of the King


Com sempre, el senyor dels anells és un llibre agradable de llegir. Una relectura sempre és més lenta, perquè no tens aquella ànsia per saber què passarà. A més, aquest llibre acaba amb la dissolució de la companyia, i el volia allargar, perquè no arribés el final. El resultat és que m'ha durat molts dies.

 Tot i així, tornaré a rellegir-lo d'aquí a uns anys, per tot plegat: els paisatges, les emocions...

18 de desembre de 2013

El regne de Kensuke



 Aquest és un molt bon llibre per nens, llàstima que no aprofundeixi en les coses i trobis que ha estat massa curt.

 Explica el que diu que explicarà: el protagonista és un nen. Els seus pares decideixen fer la volta al món amb vaixell de vela, i ell cau per la borda una nit, juntament amb la seva gossa, i són rescatats per un home vell que viu en una illa deserta, on hi ha orangutans.

 La història està molt bé. És infantil, però enganxa. Però deixa de ser un gran llibre per unes quantes preguntes que no respon (ja ho sé, són preguntes d'adults, però preguntes al cap i a la fi):

 - Quan el nen cau per la borda, la mare fa dies que té molt mal de panxa. El llibre no fa èmfasi en gaires coses, però sí en el mal de panxa. I llavors... al final mai et diu a què era degut el mal de panxa! Ja ho sé, deuria haver menjat alguna cosa que li va fer mal, però llavors, per què hi posava tan d'èmfasi?

 - El nen es dedica a pintar amb en Kensuke i li promet que seguirà pintant. Al principi del llibre, diu que va acabar l'escola (perdent un any, suposo) i va anar a la universitat, però no es menciona la pintura per enlloc. Trobo que hauria estat bé dir-ne alguna cosa!

 - Algú va tornar a l'illa? Els seus pares sabien on era. Ja sabem que en Kensuke volia estar sol, però en el món real, algú hi hagués tornat, ni que fos per veure si els orangutans estaven bé... I no em crec que el fill no hi volgués anar!

 Vaja, que la història està molt bé, però un cop hi penses... veus que hi ha llacunes.

9 de desembre de 2013

Sé lo que estás pensando


 He de reconèixer que aquest llibre m'ha sorprès gratament. M'esperava una altra cosa, però té alguna cosa nova, diferent, que últimament és difícil de trobar.

 També, suposo, he de reconèixer que un dels fets pels que m'agrada és deformació professional: l'explicació de com s'ho va fer per "endevinar" el número que havia pensat la primera víctima per mi ja val la pena tot el llibre :-) D'acord, potser a algú no li agradarà massa, però a mi em va semblar genial.

 Com a error li podria trobar una cosa que no sé si és error de traducció o no. El policia en cap moment li diu a l'assassí que les víctimes han rebut cartes, però en un moment de conversa posterior l'assassí li diu alguna cosa sobre les cartes. En el moment que ho vaig llegir em va semblar molt estrany, però el policia no hi fa referència en cap moment.

 El llibre es llegeix bé, ràpid, i és agradable de llegir. A sobre, té un component matemàtic (hauria de dir estadístic?) al mig. Així que, què més puc demanar?

18 de novembre de 2013

La bèstia


 Sí que és veritat que el llibre no se m'ha fet pesat, perquè ha durat menys de 3 dies a les meves mans. Però també és veritat que m'ha fet patir molt. Potser és que ja sóc gran per aquestes coses...

 La història està molt bé, però és una mica (o un molt) irreal, sobretot el fet que "la bèstia", podent-se menjar a humans, l'únic que faci és fer-los alguna esgarrinxada i prou. Tampoc s'entén massa el canvi de la Carol (per què?)

 Però la història enganxa, encara que només sigui per veure si al final tot acaba bé. Bé, al final tot sempre acaba bé, no?

 La història no aporta massa, però és una bona història per passar una bona estona.

7 de novembre de 2013

Empremtes que mai s'esborren


 I, finalment, he arribat al llibre que em van regalar i que m'ha fet llegir tots els anteriors. La veritat és que no em penedeixo d'haver-los llegit, i segurament seguiré (L'ombra de la sirena ja és a casa, i segurament aviat n'hi hagi algun altre...)

 D'aquest llibre m'ha agradat que l'Erica torna a ficar-se en la resolució del cas. També és normal, ja que es parla bastant de la vida de la seva mare, i ens desvela alguns secrets de la seva mare.

 Suposo que el que agrada és aquesta barreja de misteri i situacions quotidianes. Quants cops he somrigut (o rigut directament) amb els problemes personals dels protagonistes? En quantes situacions m'he sentit identificada?

 És un llibre en la línia dels anteriors, no m'ha semblat que fos ni millor, ni pitjor. Bé, ni diferent :-)

23 d’octubre de 2013

Simple


 En Simple és... especial. No faré l'error de dir que és simple, perquè no ho és pas.

 Crec que el llibre només es pot llegir de dues maneres: Si no coneixes cap persona com en Simple, el llibre t'endinsa en el seu món, tot i que no estic segura que sigui gaire creïble. Si coneixes algú com en Simple...

 El meu cas és el segon. Jo conec algú com en Simple. I si bé el llibre m'ha agradat molt, també m'ha fet patir molt. El fet de veure com el germà petit d'en Simple (que encara no és major d'edat) se n'hagi de cuidar, i no pugui seguir del tot la seva vida, em feia patir.

 La frase d'en Simple de "la mare és morta i el pare no m'estima" fa veure que en Simple no és tan idiota (com es diria a sí mateix) com sembla. Ell veu les coses, i si bé no és capaç de comptar fins a 10, sap veure les relacions personals fins i tot millor que altra gent.

 Perquè en Simple no és simple. Simplement, viu en un món diferent, té la ment d'un nen de 3 anys en el cos d'un adult, però tot i així és capaç de veure les coses i de fer deduccions (i de posar potes amunt la casa si el deixen sol).

 La descripció que fa el llibre d'en Simple és tan real, que de tan real sembla mentida que pugui existir algú així. Però m'imagino que l'autora coneix a algun noi com en Simple, perquè és com la vida mateixa.

 En resum: una bona lectura per algú que no coneix cap "Simple", i una manera de pensar en com actuem pels que coneixem algú com en Simple...

17 de setembre de 2013

La sombra del dragón - Kira


 Aquest llibre ha sigut una sorpresa agradable. El vaig agafar de la biblioteca sense saber massa què agafava i vaig pensar que seria un altre llibre de dracs i nenes que sense voler es tornen heroïnes.

 I sí, precisament és això: dracs, dolents i heroïnes. Però té detalls interessants.

 Els dracs no són "bons" com en moltes històries, ni són els "enemics", com en moltes d'altres. Els dracs són uns animals que els humans han domesticat (si és que se'n pot dir així) i els fan servir com a muntures per la guerra. Això sí: si els genets es despisten, els dracs se'ls carreguen. Així és la vida!

 Les nenes (no ens enganyem, això passa en bona part de llibres escrits per dones) estan molt reprimides: no poden aprendre a llegir ni acostar-se als dracs, s'han de casar abans de fer 13 anys i no poden ni sortir de casa sense el pare o el marit... I això és degut a una profecia que diu que una nena muntada en un drac abolirà la monarquia (d'acord, res que no s'hagi explicat abans).

 Però la història està explicada d'una manera que fa que enganxi, i que t'acabin agradant les protagonistes.

 El pitjor del llibre? Mmm... El llibre és curtet, però té una segona part (i espero que només una segona!) El llibre podria haver acabat bé, sabent que hi ha una segona part, però quan el mag diu "què he fet?", ja veus a venir que hi ha un problema gros, que no es resoldrà fins al proper llibre... D'acord, es llegeix el proper llibre i problema resolt, veritat? Doncs no: el llibre no és a la biblioteca (que és d'on vaig treure aquest) ni als canals habituals... Així que tocarà esperar per la segona part :-(

9 de setembre de 2013

The accidental time machine

 Abans de començar a parlar del llibre, aclareixo (per si no era ja molt clar) que tinc molta debilitat per les històries on hi ha viatges en el temps. Per tant, aquest llibre tenia moltes possibilitats de que m'agradés molt...

 ... però és que a més, és un bon llibre!

 La història comença quan un alumne de doctorat del MIT descobreix que una màquina que ha construit per la seva recerca és en realitat una màquina del temps. Al principi només va un segon enllà en el temps, però cada cop que prem el botó, el temps que avança es multiplica per 12, i per tant, en poques vegades de prémer el botó, la màquina se'n va uns milers d'anys lluny (és el que tenen les progressions geomètriques!).

 Com que la seva xicota el deixa i perd la feina, decideix experimentar amb sí mateix. I aleshores comença un llibre d'aventures a través del temps d'aquells que són memorables.

 El desenllaç del llibre és dels millors que he llegit últimament: des de la civilització on s'acaba tot plegat, a l'últim paràgraf del llibre, que et deixa amb un somriure a la boca, intentant buscar algun tipus de paradoxa (que, òbviament, no hi és).

 Tot això, afegit a que és un llibre curt, amb un inici i un final, fa que sigui un llibre pràcticament perfecte :-)

Tintín al nou món


 Dolent és poc. Fins i tot horrible es queda curt a l'hora de descriure aquest llibre. No val la pena ni molestar-se a obrir-lo.

 Jo esperava retrobar-m'hi l'amic Tintín, el que anava amb en Milú i tota la resta. I sí, hi apareixen. Però només de nom. Aquest intent de llibre només agafa el nom d'en Tintín i li dóna una personalitat completament diferent. El llibre no té ni solta ni volta: entre les converses avorrides i sense sentit i moments en què l'autor sembla que s'hagi fumat alguna cosa i hagi perdut el fil del que estava dient, poca cosa (o gairebé res) és aprofitable.

 En resum: un dels pitjors llibres que he llegit a la meva vida.

2 de setembre de 2013

Northumbria, el último reino


  Tenia intenció d'esperar una mica més a començar una saga, però de tant en tant llegeixo algun llibre de forma aleatòria d'entre tota la llista, i em va tocar aquest. No em penedeixo d'haver-lo llegit.

 Sí que és veritat que tinc millor record de la saga del rei Artur, però potser també perquè era una història que jo coneixia més, i aquí només coneixia la història d'una manera molt vaga. Però en Bernard Cornwell ho ha tornat a fer: ha aconseguit un bon protagonista per la història. Algú prou important com perquè coneguis la història, però prou "imprescindible" perquè no sigui conegut. En aquest cas, es tracta d'un "nen" a qui els danesos capturen i fan créixer, mentre li ensenyen els seus costums i l'ensenyen a lluitar. Ell es sent danès, però també anglès, i no és fins que assassinen al seu pare adoptiu que torna amb els anglesos, a lluitar per ells.

 La història és genial, i et veus en el seu lloc, i et deixa amb ganes de saber què passarà amb el seu castell, amb els anglesos, amb els danesos, i amb tota Anglaterra. A la vegada et fa somriure de tant en tant. I, altre cop, no sé si és que tenia un record exagerat, però no l'he trobat tan bèstia com la saga del rei Artur... sí que hi ha algun tipus de violència bèstia, però tampoc és per tant...

 Així que, a llegir properament la segona part (i les següents), que segur que és tan bona com la primera!

1 de setembre de 2013

Properament


 He llegit pocs llibres dels que m'havia proposat llegir aquest últim mig any. De fet, he llegit pocs llibres :-( Així que em fa vergonya posar la llista.

 Tot i així, m'agrada posar la foto dels llibres que tinc a la "pila" de llibres per llegir. Aquesta pila canviarà en el proper mig any, però aniré posant "piles" de tant en tant :-)

 Així que aquesta és la foto dels llibres que llegiré "properament". De moment, s'assembla molt a les fotos anteriors...

 


30 d’agost de 2013

La tierra de las cuevas pintadas


 Què dir d'aquest llibre?

 La primera cova és interessant. La segona, també. A partir de la tercera llegia en diagonal. A partir de la vintena, em saltava alguna pàgina fins qua sortien de la cova...

 No és que el llibre no m'hagi agradat. Està bé, m'ha interessat molt. Només que, un cop l'he acabat aquest matí, he pensat: El llibre té 800 pàgines. No se m'ha fet pesat (a banda de la repetició de coves i la repetició del cant a la mare). Però, si hagués d'explicar la història del llibre, la podria resumir en: es visiten moltes coves; tothom té enveja de l'Ayla, d'en Jondalar i de la Jonayla; es produeix un episodi de gelosia; l'Ayla es pren la ditxosa arrel i es reconcilien.

 Les pàgines més interessants són les últimes 50 o 100.

 Hagués preferit no tanta cova i que els visitants que apareixen al final expliquessin més coses. El que expliquen m'ha semblat poc, i podrien haver explicat molta cosa.

 D'alguna manera, tot i que representa que aquest ja és l'últim llibre, la història acaba molt de cop. M'ha donat la impressió de que si hi hagués un setè llibre no em sorprendria, tot i que l'Auel hagi dit que és l'últim...

 No és una mala lectura, però després d'acabar-lo em sento una mica decebuda. Sí, parla de coves (com ja explica el títol), però... potser m'hagués interessat més que s'hagués centrat en altres temes.

31 de juliol de 2013

Plans de futur


 Sí i no.

 El llibre comença molt bé. Enganxa. És molt interessant.

 Però a mida que va avançant es comença a fer més i més pesat. Perd una mica la força que tenia al principi, i és com... estrany? La segona part del llibre es fa interminable, i cansa una mica tot plegat.

 Tot i així, és un llibre interessant de llegir. I curt, cosa que significa que es llegeix ràpid!

21 de juliol de 2013

Bóvedas de acero

Tot i no ser un dels millors Asimov que he llegit a la meva vida, el llibre no és dolent. De fet, és força bo.

De fet, crec que el meu principal problema és que el vaig llegir fa molt temps. No recordo haver-lo llegit, però tot el llibre he tingut aquella sensació de deja-vu, i tot el llibre sabia qui era l'assassí. No ho sabia tot, però a mida que m'anava apropant als capítols, les coses venien a la ment abans d'haver-ho llegit. És possible que la història es comenti en algun altre llibre? Que hi hagi alguna història curta que ho expliqui també? O potser el vaig llegir en el seu moment.

És un llibre curt, que es llegeix ràpid. No és avorrit: presenta una Terra molt diferent a l'actual, i a més hi ha un assassinat! Què més es pot demanar?

30 de juny de 2013

The lighthouse


 Segon set text pel CAE (acabat a menys d'una setmana per fer l'examen!) Quina diferència amb Lord of the Flies! Aquest llibre sí que m'ha agradat, i això marca una diferència amb l'altre. Feia temps que no llegia un llibre "per obligació" que m'agradés! Així que almenys m'he quedat contenta.

 Havia llegit algun llibre de la PD James, però feia molt de temps, i dubto que fos cap llibre de la sèrie de l'Adam Dalgliesh. Això vol dir que al principi estava una mica perduda amb els personatges, però la cosa està ben resolta: de seguida els coneixes, o com a mínim el que és essencial en el llibre.

 El llibre és una novel.la més de misteri. És una novel.la amb un nombre finit de sospitosos (només pot ser algú dels que estan a l'illa), que al primer moment em va recordar els "10 negrets" (tot i que aquí no moren tots!) Sembla que tothom té alguna raó per matar a la persona que han trobat penjada del far... i a ningú li queia bé el pobre mort. Al final, com moltes vegades, la raó per la que l'assassí va matar és una altra raó que estava amagada... i que al final surt a la llum.

 L'únic que no m'ha agradat del llibre és com surt a la llum aquesta raó. M'explico. Normalment els detectius fan algun tipus de deducció, i tu, com a lector, veus (o no) cap a on van. Aquí no. Aquí el detectiu es posa malalt i quan es cura, li ve una "inspiració divina" i ho veu tot. M'ha semblat com molt forçat, com que no tenia massa sentit, com que les coses no surten així. Però per la resta molt bé, molt recomanable.

14 de juny de 2013

Saber comer


 Aquest llibre va arribar per casualitat a la meva biblioteca. Després de llegir How I killed Pluto, el goodreads em va recomanar aquest llibre, que jo crec que no se li assembla en res. Però això no té per què ser dolent.

 Crec que és un dels primers llibres sobre menjar que he pogut començar... i acabar. La majoria diuen coses que no tenen sentit, per alguna raó o alguna altra. Però aquest llibre té sentit. Tot el que diu (o gairebé tot) sembla lògic i normal, i no entra en el que jo en dic "sectes alimentàries". Bé, una mica sí que entra en una secta, però la última regla és que les regles i són per saltar-se-les.

 El llibre està escrit en 64 regles sobre alimentació. És un llibre curt, que es llegeix ràpid. Només que jo hi veig un problema: es repeteix molt. Un cop t'ha dit una cosa, fa 6 o 7 regles que totes diuen el mateix!

 El resum del llibre és: menja el que menjava la teva àvia (no precuinats, no sucres, no refinats), no hi ha cap problema a menjar coses mal vistes per les dietes, sempre que te les facis tu (les patates fregides, si les has de pelar, tallar, i fregir, no les menjaràs cada dia), i menja poquet. Tres regles curtes que, segons la meva opinió, resumeixen tot el llibre. I, al cap i a la fi, no són pas regles que no tinguin sentit ni que et facin entrar en una secta.

 El llibre és curt i m'ha fet venir ganes de més... potser n'agafo algun d'una mica més llarg sobre el tema... però més endavant...

12 de juny de 2013

Lord of the Flies

Aquest és un llibre... estrany. No l'hagués llegit si no fos un dels set texts de l'advanced, però després de llegir-lo tinc molt clar que no triaré cap writing sobre aquest llibre.

Un cop llegit m'he quedat amb la sensació (gairebé segur que certa) de que no l'he acabat d'entendre del tot. He respost a les preguntes de "comprensió" del llibre, però algunes només perquè la pregunta insinuava una resposta, que jo no veia en cap moment en el llibre. En Simon és la figura de Jesús? Per què? Em perdia amb tot el simbolisme i totes les coses que segurament hauria de saber i no sé i que es troben amagades pel llibre. Hitler? Comunisme? Està clar que no puc comparar dos caracters sense ficar la pota, perquè em costa de veure tot això.

El llibre en sí és fosc, però ja està bé que ho sigui. Per la meva banda no crec que es mereixi un premi Nobel, però crec que és perquè no l'he acabat d'entendre...

22 de maig de 2013

The Host

Feia 4 anys que tenia el llibre a la pila de llibres per llegir, i em feia com mandra... Crec que era degut a el que posa a la portada: "De la autora de la saga Crepúsculo", amb lletres ben grosses. I algunes crítiques dient que era exactament igual que a la saga de crepuscle... No és que em desagradés del tot la saga, però amb un cop ja n'hi havia prou.

Però, davant de la meva sorpresa, el llibre no tenia res a veure amb crepuscle. Sí que és cert que hi ha algun que altre triangle (en podríem dir un quadrat?), però la història és molt interessant.

He de reconèixer que feia molt de temps que no llegia una història així d'original. Moltes històries parlen d'extraterrestres que envaeixen la Terra, però és el primer cop que llegeixo alguna cosa en la que no es crea una guerra mundial i (gairebé) tot acaba destruit. La idea de que siguin paràsits m'ha semblat molt original... i la idea de que vinguessin perquè no ens destruíssim entre nosaltres, per pacificar el planeta, és com el contrari de tot el que ens han explicat els llibres i pel.lícules al llarg de la història.

Si que és cert que he trobat a faltar que entrés en més detall en com és la vida en els altres planetes, quan (i com!) van començar a ser paràsits, quina tecnologia fan servir per desplaçar-se... o sigui, que em faltava una mica de ciència a la part de "ciència-ficció".

D'altra banda, he de reconèixer que la idea del paràsit que parla amb la ment que hi ha en el cos m'ha semblat molt interessant, i les converses que es feien "dins el cap" han sigut, sense cap mena de dubte, el millor del llibre.

El pitjor, segurament, ha estat el final. Jo hagués acabat un parell de pàgines abans, amb un final tancat. Sí que és cert que el final dóna "esperança", però també fa que una història que dues pàgines abans estava acabada quedi amb un: "I ara, com continua?" Sí, ja ho sé, hi ha seqüeles. Sí, ja ho sé, és una forma de vendre més llibres quan surti la segona part. Però el final abans de les dues últimes pàgines era prou obert com perquè la gent continués llegint els altres llibres, i deixava un millor final.

Però, en resum, m'ha semblat un llibre molt bo. La traducció... bé, millor callo, perquè déu n'hi do. Si no fos perquè els llibres en versió original després no els puc deixar a ningú, llegiria íntegrament en versió original... Però, tot i els errors, el llibre està molt bé i és molt interessant de llegir.

3 de maig de 2013

Resurrecció


 Aquest llibre d'en Silvestre Vilaplana només té una cosa bona: és molt curt i s'acaba ràpid.

 Amb la frase anterior potser ja n'hi hauria prou, però...

 El llibre té una història que pot arribar a semblar interessant: es mor la filla d'un gran magnat, i contracta a dos científics perquè busquin la manera de resucitar-la. A partir d'aquí tot està malament: la història és massa fàcil (vull dir, troben de seguida a qui busquen, sense problemes, sense haver-se de capficar), gairebé no explica res del com ni el perquè... I quan ja penses que la cosa no pot empitjorar... aleshores hi afegeix una explicació religiosa! Per sort, com en tot el llibre, no arriba massa al detall. Però s'escuda en la religió per trobar una solució, altre cop massa ràpida, altre cop massa dolenta.

 Ja ho he dit abans: la sort és que s'acaba ràpid!

29 d’abril de 2013

How I killed Pluto and why it had it coming


 Em pensava que aquest llibre seria una cosa completament diferent... però m'ha agradat igualment.

 Esperava un llibre que m'expliqués coses del que va passar al congrés de Praga on Plutó va deixar de ser un planeta, però aquesta part és bastant petita en el llibre.

 En canvi, en Mike Brown ens explica la seva recerca: com (sense detalls, és clar!) va començar a buscar objectes del cinturó de Kuiper, quins telescopis va fer servir, el temps que es va passar per crear un software que li facilités la vida, ... I tot això ho explica de forma que es fa molt interessant (i en cap moment es fa pesat!)

 Vius amb ell com s'entrellaça la seva vida privada (coneix la seva dona, té la seva filla) amb el descobriment de diferents cossos del cinturó de Kuiper, les seves classes, l'estudi detallat de cada cos que troben...

 També explica tota la polèmica pel descobriment de Haumea, òbviament des del seu punt de vista, tot i que, és clar, l'altra part també hi diu la seva. Qui té la raó? Crec que no és una cosa que es pugui arribar a saber mai, i cadascú donarà sempre la seva versió.

 Però, en resum, és un llibre amè, que ensenya moltes coses, i que és molt recomanable de llegir!

14 d’abril de 2013

Los refugios de piedra


 No esperava massa d'aquest llibre. Potser perquè tot el que n'havia sentit era dolent. Jo tampoc em vaig passar no sé quants anys esperant que sortís. Simplement, el vaig llegir un temps després que l'anterior. I he de dir que a mi em va agradar.

 De fet, em va agradar més que Las llanuras del tránsito. Tota la vida dels Zelandonii m'ha interessat molt, i així com en d'altres llibres sentia que l'Ayla i en Jondalar eren massa perfectes, aquí no he tingut tant aquesta sensació. D'acord, el fet de que ells siguin els més macos i que tothom estigui enamorat d'ells (excepte unes poques excepcions) m'ha fet pensar que podria haver escollit uns personatges que no fossin els més macos. Però per la resta, ha estat bé.

 Està clar que hi ha coses de la història que semblen bastant irreals. Si que hi ha gent que es porta bé amb la família política, però que una dona acabi tenint com a millors amigues la primera nòvia de l'home, la sogra, la cunyada i la dona del cunyat... sembla gairebé irreal! Entenc que totes li donin la benvinguda, però... de veritat que no tenen cap problema amb ella, ni tan sols pel fet que fa totes les coses de forma diferent? Si més no, sembla estrany.

 En qualsevol cas, el final m'ha deixat amb moltes ganes de llegir el següent (que ja és l'últim, almenys fins ara...) Del següent tampoc n'he sentit meravelles, però tinc ganes de llegir-lo!

12 de març de 2013

Rescate en el tiempo


 Massa best-seller per mi.

 La idea és bona. Però... els capítols curts, gairebé tots de la mateixa mida; el llenguatge planer; la història que es desenvolupa com una pel.lícula (ja la veus)... buf! A mi no m'acaben d'agradar.

 A banda d'això, a estones se m'ha fet pesat. No m'ha acabat d'enganxar d'aquella manera que només vols seguir llegint. Sinó que, simplement, anava llegint al meu ritme.

 La idea és molt bona, tot i així. I a estones és entretingut.

1 de març de 2013

Properament...




 Ja han passat 6 mesos més. Aquests mesos he llegit poc, i per tant he llegit pocs dels llibres que volia llegir... Els deures que tenia per aquests mesos eren:

 3 dels 6 següents:
  • The Host
  • Peter Pan
  • The Light Fantastic
  • Vortex
  • The accidental time machine
  • Sé lo que estás pensando
  Només un de sis... 

 Aquest parell:
  • How round is your circle?
  • Rescate en el tiempo
 Tots dos estan en procés.

3 dels següents (i acabar alguna saga):
  • Dragonlance:
    • La tumba de Huma
    • La reina de la oscuridad
  • Los hijos de la Tierra
    • Los refugios de piedra
    • La tierra de las cuevas pintadas
  • Pern
    • Dragonsong
    • Dragonsinger
    • Dragondrums
  • Rama
    • Rama II
    • El jardín de Rama
    • Rama revelado
  •  El senyor dels anells
 Mmm... Només las dos torres, i no he acabat cap saga...

I alguns de la biblioteca:

 Aquí sí que he fet més feina...

 En general he llegit poquet, i no gaire del que volia. Així que la llista pels propers mesos serà molt semblant...


 3 dels 6 següents:
  • The Host
  • The Light Fantastic
  • Vortex
  • The accidental time machine
  • Sé lo que estás pensando
  • Los propios dioses
 Aquest parell:
  • How round is your circle?
  • Criptonomicón (li donaré una última oportunitat...)
3 dels següents (i acabar alguna saga):
  • Dragonlance:
    • La tumba de Huma
    • La reina de la oscuridad
  • Los hijos de la Tierra
    • Los refugios de piedra
    • La tierra de las cuevas pintadas
  • Pern
    • Dragonsong
    • Dragonsinger
    • Dragondrums
  • Rama
    • Rama II
    • El jardín de Rama
    • Rama revelado
  •  El senyor dels anells
    • El retorno del rey


 A veure si aquests mesos estic més activa!

25 de febrer de 2013

The two towers



 Què puc dir de The two towers que no ho hagin dit un munt de persones abans? Suposo que res.

 Dels tres llibres del senyor dels anells, diria que aquest és el que m'agrada menys, que no vol dir que no m'agradi! Però el veig com una transició entre el primer i l'últim.

 No hi ha res que no sigui interessant, però potser el més interessant són els ents i les converses amb en Gollum (si és que se'n poden dir converses!) La resta... va preparant el camí pel gran final :-D

28 de gener de 2013

The reluctant fundamentalist



 Si m'hagués d'agradar llegir pels llibres que m'han obligat a llegir per algun curs... no m'agradaria llegir! De fet, no m'estranya que hi hagi tanta gent que digui "no m'agrada llegir" pels llibres que els han fet llegir. No recordo cap llibre que em fessin llegir que m'agradés. I aquest no és una excepció.

 Després de llegir aquest llibre em sento enganyada. Ni la història és bona, ni està ben explicada, ni arriba enlloc.

 No és només el fet que no diu res de l'americà. Entenc que aquesta és la "gràcia" del llibre, però que la gràcia del llibre sigui que no es sàpiga a qui explica la història, i per què és allà, ja diu molt del llibre.

 La història amb l'Erica fa pena. No és que faci sentir-se trist, sinó que tota la història fa pena. I el final és el més apoteòsic: desapareix i no saben si s'ha suïcidat o s'ha escapat. Una altra cosa que queda inclosa en el llibre (que ja no vindrà d'una).

 La història del gran estudiant, que té una gran feina, i que després es tira enrere (sigui pels motius que sigui) potser és el que més sentit té. Però és que no profunditza ni en la depressió per tot el que significa l'11S, ni en totes les altres coses.

 I quan ja només falten 3-4 pàgines per acabar t'enteres que el protagonista s'ha convertit en un activista contra els Estats Units. Coi, això podia tenir algun tipus de substància! Però, com a la resta del llibre, decep i et quedes amb les ganes. Però, és clar, arribat a aquest punt del llibre, això ja no és una sorpresa (que la història et decebi i et quedis amb les ganes).

 Per descomptat, el final està en consonància amb el llibre. Sembla el final d'un capítol de sèrie dolenta, que deixa la història a mig acabar, esperant al capítol següent. No saps si l'americà el vol matar, si ell vol matar l'americà, si el cambrer vol matar algú, o si realment no passa res. Això és una forma d'acabar un llibre?

20 de gener de 2013

L'ocell de la revolta


 Algú em vol explicar en quin moment la Suzanne Collins es va convertir en en George R. Martin?

 D'acord, això no és cap resum del llibre, ni cap opinió, però és el que pensava...

 Si bé en el primer llibre ja sabies que es moririen gairebé tots els tributs, en el segon esperaves que es morissin i no ho van fer. I en aquest tercer, que no esperaves que es morís tanta gent... va i es carrega els personatges que et cauen més bé (entengui's la Prim i en Finnick).

 El llibre està bé, com els altres. Enganxa, i no pots deixar de llegir. Però... tot i que la idea és bona, la qualitat literària deixa bastant que desitjar. No són només els errors de traducció (faltes d'ortografia, llocs on es parla d'un personatge en comptes d'un altre, tractar a la presidenta Coin d'ell...) sinó que hi falta alguna cosa, com amb la mort d'en Finnick, que s'acaba així de cop.

 També s'hagués agraït saber alguna cosa d'en Gale. D'acord, se'n va i està en un altre districte. Però no es sap ni com està, ni res de res.

 El llibre (i la trilogia) m'han deixat una sensació com de que la idea era molt bona... però que li ha faltat bastant per portar-la bé a la pràctica...

13 de gener de 2013

Crim en directe


 Per ser sincera, aquest m'ha semblat el llibre més dolent dels que he llegit fins ara de l'Erica Falck i en Patrik Hedström. No és que m'hagi semblat dolent, només és que... ja des del principi m'imaginava qui era l'assassí. I, tot i que no sabia les raons, tot estava molt clar.

 Les històries personals també es veien molt clares, tot i que el que li ha passat a en Mellberg m'ha semblat massa dur, fins i tot per ser en Mellberg. Com acabaria l'Anna es veu ja des de les primeres pàgines. I que tot es resoldria abans del casament i que tothom seria feliç es veia de lluny...

 M'han fet gràcia certes situacions, com les maquinacions de la Kristina, o el dilema d'en Dan amb les nenes (si només les té un cop cada dues setmanes, per què les ha de renyar?) Tot m'ha semblat a la vegada massa esteorotipat, però a la vegada les situacions em sonaven massa...

 Pel que fa als assassinats, que de fet és el que hauria d'anar el llibre, no m'han convençut massa...

 Però el que m'ha fet més ràbia és l'últim tros. El llibre podia haver acabat molt bé, i les últimes pàgines ser l'inici del següent llibre. Al cap i a la fi, el següent llibre (que és el que em van regalar, i pel que vaig començar a llegir la sèrie) va d'això. Què li costava posar-ho al principi i no al final, perquè la gent es vegi "obligada" a llegir el proper llibre? Que ha trobat un filó i això fa que vengui més llibres? Odio aquestes estratègies comercials, i si és per mi, no penso comprar cap més llibre seu!

3 de gener de 2013

A Dance with Dragons


 En Martin ho ha tornat a fer: un llibre llarg, on no passa gairebé res a les primeres 800 pàgines, seguides de 200 pàgines genials i d'un epíleg que encara és millor i que deixa amb ganes de molt més... Quasi que quan surti el proper em plantejaré només llegir les 200 últimes pàgines (és broma!)

 En general el llibre m'ha agradat bastant, tot i que se m'ha fet una mica llarg. Els altres els havia llegit en castellà, i aquest en anglès, i diria que el nivell d'anglès era massa alt per mi.

 I, a partir d'ara, els spòilers que em serviran per quan d'aquí a uns anys surti el següent...

Començo per les preguntes que em vaig fer fa taaaaaaaaaaaant de temps (i així ja vaig comentant coses...)

 En Rickon no ha tornat a sortir. Ell també és un skinchanger? Ara ja sabem on és, però... jo en vull saber més!!! A veure si apareix ja al següent llibre!

 En Theon... Els seus capítols eren més un malson que un capítol de llibre... Sí, ja ho sé, tot és degut a en Bolton dels nassos, i té la seva part a la història, però... buf! I ara que parlo d'en Bolton, com coi sabia tot el que sabia sobre en Mance? De veritat que l'Stannis va anar contra Winterfell i es va morir? Però si havien salvat a l'Asha! O és que la gent de les illes va matar l'Stannis i es va aliar amb en Bolton? Ho dubtaria, ja que va ser en Bolton qui va fer mal a en Theon, però... vés a saber! I ara que en Theon i l'Asha estan bé, aniran en contra dels seus tiets?

 La Brienne no va morir. El que no sé és si va trair en Jaime o no. De moment, en Jaime se n'ha anat amb ella i només hi ha un sol capítol dels dos... No sé si és pitjor posar només un capítol o no posar-ne cap (com en el cas d'en Rickon o en Sam...)

 D'en Bran se n'han sabut coses, i m'ha interessat molt tot això dels arbres déus. I que en Bran sigui un d'ells. I que en Bran precisament vegi en Ned quan està preocupat perquè portava en Jon a casa. En aquell moment em pensava que sabria qui eren els pares d'en Jon... però ara ja no sé si és important o no. Ja parlaré més endavant d'en Jon...

 L'Arya per sort ja no està cega, però continua perduda. Jo (il.lusa de mi) tinc l'esperança de que ella sigui un dels caps del drac. Tenia l'esperança que ho fos en Jon, però... bé, ara espero que siguin en Tyrion i l'Arya. Al cap i a la fi, els dos estan a l'altra banda de món. Però sona més a que al final siguin en Victarion i l'Aegon. No em faria res que l'Aegon fos un cap d'un dels dracs, però... ostres, l'Arya també hauria de ser-ho!

 La Danny... bé, està boja, però... ja és el cap d'un dels dracs (això estava cantat). S'ha de veure qui la volia enverinar, i s'ha de veure si al final es decideix per algun altre dels seus molts pretendents...

 Els capítols de la Cersei han sigut interessants... però ho ha estat molt més el del seu tiet. La Cersei està acabada, però dubto que es conformi amb estar-ho, i més quan ara el seu tiet no la pot enviar a Casterly Rock. Però... ostres, el final d'en Varys em sembla genial! Ell sempre ha sigut Targaryen, i el que fa és una genialitat. De veritat, em trec el barret!

 D'en Sam i l'Elí no se n'ha sabut res. Ja podria haver inclós un capítol, encara que fos una cosa ràpida!!! De la Sansa tampoc, tot i que no es troba a faltar...

 Ja sé que en Quentyn Martell és important perquè és qui va deixar anar els dracs, però... quin sentit té fer-li un punt de vista per acabar matant-lo quan ja tots ens pensàvem que un drac seria per ell? Em queia bé en Quentyn. I sí, ja sé que en Martin mata personatges principals, preferentment als últims capítols de cada llibre, però... bé, que no sé a què coi venia tota la història d'en Quentyn. Sense ell tot hagués pogut ser igual. O no?

 Em deixo en Jon pel final. Tothom es fa la mateixa pregunta: realment en Jon és mort? Tenim el cas de la Brienne. Mai va dir que morís, i no és morta... però també tenim el cas d'en Robb i en Ned, i fa massa temps que en Martin no es carrega un personatge principal. Si en Jon no és viu, després de que l'Aegon es quedi un drac, no queden més Targaryen per quedar-se cap drac... comptant que en Jon sigui Targaryen... i malgrat que a mi m'agradaria que l'Arya tingués un drac, em temo molt que la cosa no anirà per aquest camí. Però si en Jon és viu... m'empiparia molt amb en Martin. Ningú sobreviu a quatre punyalades... o sí? La Catelyn va sobreviure després de que li tallessin el coll... Però bé, en Jon és un skinchanger, així que no acabarà de morir... al cap i a la fi, el primer capítol anava d'un skinchanger, no? Un cop morts, poden viure en un altre cos. Però això deixaria tot el tema dels seus pares sense tancar... i realment jo vull un Stark amb drac, i ell era el que tenia més números.

 Així que... a veure si en Martin es comporta i el nou llibre surt aviat (tot i que les meves esperances de que passi això són nul.les).

1 de gener de 2013

2012 en llibres


 Aquest any he llegit menys dels 30 llibres que em vaig proposar. Al principi vaig anar a ritme de 30 llibres a l'any, però... bé, al final he volgut acabar A Dance with Dragons, i ho he aconseguit (tot i que encara no hi ha post, perquè ha sigut l'últim dia de l'any) però m'he quedat a 4 llibres dels 30. A veure si l'any que ve ho aconsegueixo!!!

 Com sempre, aquí hi ha la taula de llibres de cada any. El nombre de llibres és com el del 2008-2009, i el nombre de pàgines és menor que el dels últims anys (10678), però està dintre del mateix rang. Està clar que no arribaré als 38 llibres i 40 pàgines de 2010.


Any Llibres Pàgines/dia
2012 26 29-30
2011 29 31-32
2010 38 40
2009 25 27-28
2008 26 26
2007 18 22-23



Els llibres que he llegit aquest any han estat:

  1. El catalejo lacado 
  2. Nerilka's story
  3. Los Dirdir
  4. Los gritos del pasado
  5. El último teorema
  6. Allà on els arbres canten
  7. The boy in the striped pyjamas
  8. Los Pnume
  9. El Hòbbit 
  10. Les filles del fred 
  11. Lluís Santaló
  12. Cuentos de la Taberna del Ciervo Blanco
  13. Diari d'Anna Frank
  14. Las llanuras del tránsito
  15. El legado
  16. Els jocs de la fam
  17. Impact
  18. L'home a la recerca de sentit
  19. La chica mecánica
  20. Contact
  21. The fellowship of the ring
  22. El temor de un hombre sabio
  23. Peter Pan
  24. En flames
  25. Secrets of Mental Math
  26. A Dance with Dragons

 El millor llibre de l'any ha estat... mmmm... complicat! No es pot rellegir el Hòbbit i una part del Senyor dels anells sense tenir-los en compte. Però també entren a la travessa la història de la Nerilka, la relectura del diari de l'Anna Frank, las llanuras del tránsito, El temor de un hombre sabio o A Dance with Dragons. Malgrat tot, crec que em quedo amb The fellowship of the ring. Hi ha pocs llibres que se li puguin comparar. El pitjor llibre de l'any se'l disputen The boy in the striped pyjamas, Impact i L'home a la recerca de sentit. Crec que no vull decidir quin és pitjor...

 Veient la llista, m'adono que he tocat bastantes tecles i em recordo que tinc unes quantes sagues per acabar. He aconseguit, però, avançar una mica en totes elles. En general, m'agrada la meva llista de llibres d'aquest any. És prou variada i és bastant el que ara llegiria si tornés 2012... He acabat les sèries de la matèria obscura, Tschai i Eragon. He seguit avançant en les històries dels dracs de Pern, la novel.la negra de l'Erica Falck i en Patrik Hedström, Los hijos de la Tierra, El nombre del viento i Canción de Hielo y fuego. I he començat la relectura del Hòbbit i el Senyor dels Anells i Els jocs de la fam. Aquest any he llegit més en anglès (6 llibres).

 Anem pels deures... L'any passat em vaig fer 5 propòsits:

1. Que el nombre de sagues acabades sigui més gran que el nombre de sagues començades (costarà, però s'intentarà!)

 Aquest any he començat les sagues:
  1. El hòbbit + el senyor dels anells
  2. Els jocs de la fam
 I he acabat:
  1. La matèria obscura
  2. Tschai
  3. Eragon
 Per tant, això vol dir que ho he aconseguit!!! No esperava que pogués, però... ho he aconseguit!

 Pel que fa a com han anat evolucionant:

 Les sagues que l'any passat estaven en procès eren:
  • Los hijos de la tierra (gener: 3/6, desembre: 4/6)
  • Cronicas de Dragonlance (llegit 1/3 de la trilogia principal - no llegit res aquest any, passa a sagues en pausa).
  • Tschai (gener: 2/4, desembre: acabat!!!)
  • Los jinetes de dragones de Pern (gener: en tenia 4 a casa per llegir, desembre: 1 llegit). 
  • La matèria obscura (gener: 2.5/3, desembre: acabada!)
  • Rama (1/4 - no he llegit res aquest any, passa a sagues en pausa).
  • Erica Falck i Patrik Hedström (gener: 1/5, desembre: 3/5)
 I aquest any, en procès tinc:
  • Los hijos de la tierra (4/6).
  • Los jinetes de dragones de Pern (n'hi ha 3 a casa per llegir).
  • Erica Falck i Patrik Hedström (3/5).
  • The lord of the rings (llegint The two towers).
  • Els jocs de la fam (2/3).
 L'any passat tenia en pausa (aquí el total són els que estan publicats):
  • Eragon (gener: 3/4, desembre: acabat!!!).
  • Canción de hielo y fuego (gener: 4.poc/5, desembre: acabat!!!).
  • Cronicas de Malaz (2/? - no he llegit res aquest any).
  • Graceling (2/2)
  • El retorn de les bruixes (1/1)
  • Spin (2/3)
  • El nombre del viento (gener: 1/2, desembre: 2/2)
 I aquest any, estan en pausa:
  • Canción de hielo y fuego (5/5 - esperant asseguda a que surti el següent...).
  • Cronicas de Malaz (2/? - quan en tingui ganes l'agafaré de la biblioteca...)
  • Graceling (2/2 - esperant Bitterblue a la biblioteca)
  • El retorn de les bruixes (1/1 - esperant el segon a la biblioteca)
  • Spin (2/3 - algun dia llegiré el tercer)
  • El nombre del viento (2/2 - esperant el tercer a la biblioteca)
  • Cronicas de Dragonlance (1/3 - esperant tenir-ne ganes).
  • Rama (1/4 - esperant també tenir-ne ganes).
 I finalment, les sagues "en espera":
  • Ciclo Pendragón
  • Dune
  • Lucky star
  • Trilogia dels elfs
  • El señor del tiempo
  • Sajones, vikingos y normandos
  • La rueda del tiempo
  • Espacio Revelación
  • King Raven
  • The dragon chronicles
  • Crónicas del mago negro
  • Saga del retorno


2. Que quan hagi acabat de llegir els llibres que tinc a mitges, només llegeixi a la vegada: una novel.la, un llibre de divulgació i un d'escacs.

Mmm... Bé, ara "només" estic llegint el llibre que em fan llegir a anglès, the Two towers, How round is your circle i un d'escacs. Diria que està aconseguit.

3. Llegir 30 llibres (surt a un cada 12 dies, que no és pas tant!).

Bé, això no. Anava molt bé fins que vaig decidir acabar A Dance... A veure si l'any que ve ho aconsegueixo.

4. Aprofitant l'estrena del hòbbit, i que fa temps que em vull rellegir El senyor dels Anells, rellegir-ho tot.

 La pel.lícula està vista :-D Està rellegit el Hòbbit, The fellowship of the ring i la meitat de The two towers.

5. Comprar menys llibres en paper que els que llegeixo (en paper i meus). Diria que aquest és el propòsit més difícil de tots!

Ho vaig portar molt bé fins a la setmana abans de Sant Jordi (...) Portava 5 llibres llegits i 3 de comprats (2 comprats i 1 regal). Però per sant Jordi se'm va aparèixer el drac en forma de "regals" d'amazon: em van fer un regal per comprar llibres per sant Jordi a l'amazon, i vaig voler aprofitar els 5 euros que donaven si feies dues comandes molt seguides. Resultat? 5 llibres a la primera comanda. 3 llibres a la segona. Tots els bons propòsits per terra!


Llibres comprats (o regalats):
  1. Hubble: Imaging Space and Time (regal)
  2. How to fold it: The mathematics of linkages, origami and polyhedra (estava a la llista de "comprables" i feien un 30% de descompte...)
  3. The atlas of the Middle-Earth (mmm... estava llegint el Hòbbit i se'm va posar al davant i no me'n vaig poder estar...)
  4. The Big, Big, Big Book of Brainteasers (Sant Jordi - 1)
  5. Dragon's Milk (Sant Jordi - 2)
  6. Flight of the Dragon Kyn (Sant Jordi - 3)
  7. Sign of the Dove (Sant Jordi - 4)
  8. Ancient, Strange and Lovely (Sant Jordi - 5)
  9. El gremio de los magos (Sant Jordi - 6)
  10. La aprendiz (Sant Jordi - 7)
  11. El gran lord (Sant Jordi - 8)
  12. Las matemáticas del sistema solar (regal)
  13. How to Write and Publish a Scientific Paper (regal)
  14. El ajedrez es mi vida... y algo más (em sortia a 6 euros, quan estava marcat a 15...)
  15. Anne Frank remembered (regal...)
  16. The Recluctant Fundamentalist (obligat pel curs d'anglès...)
  17. How I beat Fisher's record (regal...)

Llibres en paper llegits:
  1. Nerilka's story
  2. El último teorema
  3. The boy in the striped pyjamas 
  4. Lluís Santaló
  5. Cuentos de la Taberna del Ciervo Blanco
  6. Las llanuras del tránsito
  7. Impact
  8. Peter Pan
  9. A Dance with dragons
 Mmm... Diria que no ho he aconseguit massa...



 I per acabar, els propòsits per l'any vinent:
  1. Acabar més sèries de les que començo (a veure si faig com aquest any!)
  2. Llegir 30 llibres
  3. Comprar menys llibres en paper dels que llegeixo
Tots els propòsits estan en la direcció de no tenir tantes coses pendents. A veure si ho aconsegueixo...