31 de març de 2007

De dracs i genets del drac

Llegeixo Harry Potter, que entre una cosa i l'altra el tenia una mica abandonat. Tot just acaba d'arribar a Hogwarts, però això ja són unes 200 pàgines, així que tampoc és que estic ben bé al començament.

No se n'ha tornat a saber res, d'en Voldermort, a part de la seva marca, que algú va posar al cel el dia de la final de la copa del món de Quidditch.

Això del torneig Triwizard (dels tres mags? No sé com ho hauran traduit, així que no ho tradueixo) em té intrigada. Qui hi participarà per Hogwarts? Aconseguiran els bessons participar-hi tot i no haver complert els 17 anys? Quines proves els fan fer, i per què alguns van morir fa 100 anys?

He rigut molt quan he arribat a casa i he buscat què era un "ferret", i finalment he sabut què havia fet en Moody amb en Malfoy.

El que m'ha fet més gràcia ha sigut quan en Harry, en Ron i l'Hermione han estat parlant de dracs, i he tingut un moment de dubte. Perquè vaig llegir a la vegada el segon Septimus i un Harry Potter. I en Septimus criava un drac, que ja vola, però... quan he llegit que en Harry parlava de dracs, m'he fet un embolic, i ja no em recordava qui era el que tenia el drac, ni res de res.

I és que, amb tants de llibres amb genets del drac com han sortit últimament, no sé com no m'embolico més. Per començar, el que ja he dit, en Septimus. Però també tinc a l'Eragon, penjat després del primer llibre que vaig llegir ara fa més d'un any. I un llibre d'una saga de dracs que em vaig comprar fa un mes. I ara no me'n ve cap més al cap, però segur que me'n deixo algun.

Tot i que no sé pas de què em queixo, que aquests llibres ja m'agraden!

29 de març de 2007

Ensopit

De moment no faig cap comentari del llibre. Fins ara m'ha semblat ensopit, i per això no dic res. No sé què hi pinta enmig del llibre la "guerra" per les clavegueres de la universitat, i com s'escapen dels vigilants.

Escriuré el dia que llegeixi alguna cosa interessant en algun capítol.

27 de març de 2007

Belladona

Ahir, després de decidir que faria l'experiment amb l'Enigma del quatre, vaig buscar què en deia la gent. I em vaig espantar. Perquè la majoria de les crítiques que vaig trobar eren dolentíssimes, i perquè vaig trobar que el comparaven bastant amb el Codi da Vinci, llibre que no em va agradar gens.

Tot i així, vaig decidir donar-li una oportunitat. No acostumo a llegir llibres d'aquests, però ja que el tinc, i la idea de l'experiment em va semblar bona... Tot i que està clar que si el llibre no m'agrada, aturo l'experiment, i així tindré més temps per llegir en Harry Potter, que el tinc una mica abandonat.

El pròleg i el primer capítol només presenten una mica la història, així que no tinc massa a dir. Una història de fa temps, uns 500 anys, i que segons sembla uns universitaris resoldran. I tot té a veure amb un llibre. De moment, falten dades.

Això sí, vaig aprendre una cosa que no sabia. Almenys, si no servís per res més, serviria per haver après això, que mai se sap quan pot fer falta.

Tanmateix, no eren pas els segells el que havien de delatar Rodrigo i Donato. Era l'espessa cera negra sobre la qual s'havien estampat. Quan van arribar a San Lorenzo, els va rebre un lacai que sabia què hi havia a la cera: un extracte d'una herba verinosa coneguda com a ombra mortal que, en aplicar-se als ulls, dilata les pupil.les. Avui aquesta substància s'utilitza en medicina, però en aquella època les italianes la utilitzaven com a droga cosmètica, ja que les pupil.les grosses es consideraven una marca de bellesa. Aquesta pràctica va fer guanyar un altre nom a la planta: "dona bonica" o belladona.

26 de març de 2007

L'enigma del quatre

Em vaig comprar l'Enigma del quatre un any per sant Jordi. L'any que estava a totes les parades, però no recordo si va ser l'any passat o fa dos anys (potser tres?) El pobre llibre es va quedar a la pila de llibres per llegir, i s'ha quedat bastant enrere, de forma que havia oblidat que el tenia i que el volia llegir.

Però avui, pel que sigui, he recordat que el tenia i que volia llegir-lo.

He pensat que faria un experiment. Com que sé que és molt probable que a la que el comenci tingui la necessitat de llegir-lo d'una sentada, i llavors em passa com amb "El desert de gel", que voldria comentar moltes coses, però quan me n'adono ja he llegit tot el llibre i llavors he de comentar tantíssimes coses que em fa mandra, he decidit que em posaria un màxim. Com que el llibre té 30 capítols i 382 pàgines, vol dir que cada capítol té unes 12 pàgines. I això serà el que faré: cada dia en llegiré com a màxim un capítol, de forma que pugui comentar el que pensi del capítol (que serà poc, suposo) abans de llegir el següent.

Com que sóc una lectora bàsicament ferroviària i nocturna, al vespre llegiré un capítol i l'endemà escriuré el que pensi. Que segur que m'enganxen, perquè en els llibres d'aquest estil, sempre acabes creient el que et volen fer creure.

Aquests llibres són perillosos, perquè pot ser que m'agradi molt... o que no m'agradi gens. El fet que comparin el llibre amb un d'en Dan Brown ja em porta mala espina. Però ho intentaré, a veure què passa. Amb una mica de sort, l'acabaré per sant Jordi.

I si me'n canso o no m'agrada el llibre... doncs ho deixaré i en faré un resum final.

Però si m'agrada la idea... no descarto fer-ho amb algun altre llibre d'aquest tipus.

24 de març de 2007

El desert de gel

Haurien de prohibir les trilogies. O els llibres que s'acaben a mitja història i et deixen penjat. Com em va passar amb Eragon. Com m'ha passat amb la segona part de La guerra de les bruixes. I el pitjor de tot no és que s'acabin a mitja història... el pitjor de tot és que la continuació encara no està publicada, i és clar, et quedes amb les ganes d'acabar-lo... i quan l'acabes ja ni et recordes de què anava!

El desert de gel és la segona part de La guerra de les bruixes, que havia començat amb l'Anaïd, una nena que no tenia la més mínima idea que era bruixa, convertida en l'escollida, que havia de governar a totes les bruixes i acabar amb les temibles Odish.

Passar, el que se'n diu passar a l'actualitat, no passa massa res, en aquest llibre. De fet, passen només un parell de dies: l'Anaïd fa 15 anys, cel.lebra una festa d'aniversari, ha de fugir a corre-cuita perquè li volen prendre el ceptre de poder, fuig, intenta comunicar-se amb un noi pel messenger, però el que fa realment és parlar amb una bruixa molt dolenta, segueixen fugint, i llavors apareix el seu pare, moment en què s'acaba el llibre.

L'interessant del llibre és la història de la Selene, la mare de l'Anaïd, que li va explicant mentre fugen, i mentre l'Anaïd no sap de qui fugen. En aquesta història s'expliquen moltes coses, que et fan entendre algunes de les coses del primer llibre (que jo gairebé no recordava, perquè ja feia un cert temps que l'havia llegit).

En aquest llibre es descobreix el secret de la Cristine Olav, el perquè una Odish no volia fer cap mal a la pobra Anaïd, una Omar. També es descobreix qui és el pare de l'Anaïd, que és ni més ni menys el fill d'una Odish, que va néixer fa més de mil anys! I com entre la Selene i la seva mare aconsegueixen que deixin tranquil.la a l'Anaïd fins que faci 15 anys, moment en què Baalad, una altra Odish, tornarà de la mort per destruir l'Anaïd.

El primer llibre presentava una noia espantada, que no sabia el que li passava i on havia d'arribar, l'Anaïd. El segon llibre presenta la història de la seva mare, també espantada, i el gran viatge que fa fins pràcticament al pol nord, en ple hivern, per donar a llum a l'Anaïd, tota sola, amb l'ajuda d'una óssa i una gossa.

I el tercer llibre? El tercer llibre promet ser la guerra definitiva on, esperem, l'Anaïd en surti victoriosa.

10 de març de 2007

El passat ha mort

Amb aquest conte començo el primer volum de Contes complerts de l'Asimov. Si algú es vol llegir els contes, que no continui llegint, perquè poso els finals...

El conte m'ha decebut una mica. Un historiador, que vol estudiar Cartago, demana de poder veure el passat, amb un aparell que han inventat utilitzant els neutrins. Però com que el permís per veure el passat li és denegat, es posa en contacte amb un jove físic, perquè li construeixi la màquina.

Estem parlant d'aquí a uns 30-40 anys (la única data que surt és el 1920, i és una data d'uns 125 anys abans de la data del conte). Els científics tenen molt marcat el que han d'estudiar i no poden tenir curiositat: no es poden sortir d'unes pautes molt marcades en la seva investigació.

Però l'historiador li demana al físic que s'oblidi de tot i que es salti les normes. El físic ho fa i aconsegueix construir la màquina, però veu que només es pot observar uns 125 anys enrere en el temps, com a màxim, perquè sinó tot queda massa distorsionat.

El problema ve quan l'historiador vol amagar el dia que va morir la seva filla, perquè creu que va morir per culpa d'un cigar que no va apagar bé, que va provocar un incendi, així que es queixa al govern.

Però el govern ja no hi és a temps, i la forma de construir la màquina és feta pública. Això vol dir que qualsevol persona podrà construir la màquina i observar el passat. Però el passat pot ser una centèssima abans, amb el que tothom pot observar gairebé en directe el que vulgui. O sigui, que tothom pot espiar a qui vulgui. O, tal com acaba el conte,

No sé qué clase de mundo tendremos ahora, pero el mundo que conocemos ha sido totalmente destruido. Hasta ahora, cada costumbre, cada hábito, cada detalle ínfimo siempre gozaba de cierta intimidad; pero eso se ha esfumado. (...) Ahora, todos seremos pececillos en una pecera.