29 d’abril de 2013

How I killed Pluto and why it had it coming


 Em pensava que aquest llibre seria una cosa completament diferent... però m'ha agradat igualment.

 Esperava un llibre que m'expliqués coses del que va passar al congrés de Praga on Plutó va deixar de ser un planeta, però aquesta part és bastant petita en el llibre.

 En canvi, en Mike Brown ens explica la seva recerca: com (sense detalls, és clar!) va començar a buscar objectes del cinturó de Kuiper, quins telescopis va fer servir, el temps que es va passar per crear un software que li facilités la vida, ... I tot això ho explica de forma que es fa molt interessant (i en cap moment es fa pesat!)

 Vius amb ell com s'entrellaça la seva vida privada (coneix la seva dona, té la seva filla) amb el descobriment de diferents cossos del cinturó de Kuiper, les seves classes, l'estudi detallat de cada cos que troben...

 També explica tota la polèmica pel descobriment de Haumea, òbviament des del seu punt de vista, tot i que, és clar, l'altra part també hi diu la seva. Qui té la raó? Crec que no és una cosa que es pugui arribar a saber mai, i cadascú donarà sempre la seva versió.

 Però, en resum, és un llibre amè, que ensenya moltes coses, i que és molt recomanable de llegir!

14 d’abril de 2013

Los refugios de piedra


 No esperava massa d'aquest llibre. Potser perquè tot el que n'havia sentit era dolent. Jo tampoc em vaig passar no sé quants anys esperant que sortís. Simplement, el vaig llegir un temps després que l'anterior. I he de dir que a mi em va agradar.

 De fet, em va agradar més que Las llanuras del tránsito. Tota la vida dels Zelandonii m'ha interessat molt, i així com en d'altres llibres sentia que l'Ayla i en Jondalar eren massa perfectes, aquí no he tingut tant aquesta sensació. D'acord, el fet de que ells siguin els més macos i que tothom estigui enamorat d'ells (excepte unes poques excepcions) m'ha fet pensar que podria haver escollit uns personatges que no fossin els més macos. Però per la resta, ha estat bé.

 Està clar que hi ha coses de la història que semblen bastant irreals. Si que hi ha gent que es porta bé amb la família política, però que una dona acabi tenint com a millors amigues la primera nòvia de l'home, la sogra, la cunyada i la dona del cunyat... sembla gairebé irreal! Entenc que totes li donin la benvinguda, però... de veritat que no tenen cap problema amb ella, ni tan sols pel fet que fa totes les coses de forma diferent? Si més no, sembla estrany.

 En qualsevol cas, el final m'ha deixat amb moltes ganes de llegir el següent (que ja és l'últim, almenys fins ara...) Del següent tampoc n'he sentit meravelles, però tinc ganes de llegir-lo!