30 de desembre de 2014

Ciudad de los ángeles caídos


 Ja deia jo que ho havia de deixar amb el tercer llibre... Em dóna la impressió que l'autora va morir d'èxit i va voler continuar una cosa que ja estava acabada...

 La història em sembla molt més enredada, i el llibre m'ha semblat molt més fluix que els tres primers.

 Però, ja que he continuat, mirarem d'acabar-lo...

17 de desembre de 2014

Dragonsong


 Si hi ha una cosa que no m'ha agradat mentre llegia aquest llibre és que l'hauria d'haver llegit abans: tenia la sensació que hi havia moltes situacions que ja havia viscut, des d'un altre punt de vista, és clar, però que no recordava. I aquesta sensació no m'agradava massa.

 Em va costar entrar una mica en la història, però des de que la Menolly s'"escapa", el llibre es va fer cada cop més interessant. Em vaig emocionar molt quan els fire lizards van sortir de l'ou. La primera trobada entre la Menolly i la Lessa és del millor que he llegit en molt temps. I el final em va emocionar.

 Així que, aviat a per la continuació!

1 de desembre de 2014

Glitches, The Little Android, The Queen's Army


 Ja sé que no són llibres en sí mateixos, però són històries curtes, totes lligades amb Cinder. La veritat és que jo les hagués inclòs en els llibres, però almenys es poden trobar de forma gratuita a internet (l'autora els hi ha penjat).

Glitches

Glitches no és més que una història curta. De fet, una història molt curta. És més com una redacció o un exercici que no pas una història curta.

Glitches explica l'arribada de la Cinder a la seva nova casa, quan coneix l'Adri, la Perl i la Peony. No explica res d'interessant, excepte com descobreix que la llumeta taronja vol dir que algú està mentint...

Jo l'hagués posat com a pròleg de Cinder. És clar que suposo que està escrit molt després que es publiqués Cinder...

The Little Android

Senzillament, no. Així com Glitches em va encantar, The Little Android és un rotllo que no val la pena llegir. Simple i curt.

 The Queen's Army

 Altre cop una història curta genial. Llàstima d'haver-la llegit abans de conèixer el protagonista. Així com Glitches em va encantar, perquè va ser l'inici de la història d'una persona que ja coneixia, aquí, si no hagués sigut pels comentaris d'altra gent, no sabria de què em parlen. És una història molt interessant, però trobo que s'ha de llegir DESPRÉS de Scarlet.

29 de novembre de 2014

Cuestiones curiosas de ciencia


 Aquest és un d'aquells llibres que feia temps que tenia a la pila de llibres per llegir, però que s'havia quedat apartat, i un cop llegit, em pregunto: "Per què no el vaig llegir abans?"

 Que ningú es pensi que aquest llibre aporta la solució a tots els problemes :-) Aquest llibre, simplement, formula preguntes que tots ens hem formulat alguna vegada, o que quan les veiem pensem que ens les podríem haver preguntat, i en dóna les respostes. Les respostes no són res que no es pugui trobar buscant uns minutets per internet (o unes miques més en algun llibre). Aleshores, quin és el secret del llibre?

 El secret del llibre és la senzillesa amb la que experts en el tema expliquen les coses: dóna la impressió que no només tu ho entens, sinó que ho entendria qualsevol persona que es posés a llegir el llibre. A més, les preguntes són molt concretes i les respostes són senzilles i no ocupen gaire espai, el que fa que, cada cop que acabes una pregunta, et posis a llegir la resposta de la següent, perquè "només és un momentet més".

 El llibre està dividit en parts que són temes diferents. La primera part és l'astronomia, que definitivament, va fer que m'engresqués més en el llibre. La gràcia, si és que se'n pot dir una gràcia, és que pregunta coses que penses "sí, això és molt senzill", però encara que sigui senzill, les respostes a vegades t'expliquen coses que no sabies (i coses d'aquelles curioses que llavors - almenys a mi - fa gràcia saber). De la part d'astronomia em va agradar especialment la pregunta de què és la Lluna blava. Bé, la pregunta no, la resposta: què havia sigut al principi, com va canviar i l'error que va fer que canviés la seva definició. És clar que també es veu que el llibre no és "actual" del tot, ja que una de les preguntes és: "Per què Plutó no s'hauria de considerar un planeta?"

 La segona part són qüestions més aviat relacionades amb la biologia. Aquí la cosa em va desinflar una mica, tant per les preguntes com per les respostes. Tot i que em va agradar la pregunta sobre si els hipopòtams tenien la suor rosa... i em van encantar la pregunta de com s'ho fan els mamífers marins per aconseguir aigua no salada i la resposta de com dormen els dofins. La tercera part són preguntes relacionades amb el cos humà. Tampoc hi tinc res a destacar.

 Però la tercera part són coses relacionades amb la química. Em va agradar la pregunta (i la resposta) de per què no s'oxida l'acer inoxidable.

 De la geologia em va agradar molt la pregunta sobre l'aigua dels oceans. No només per la resposta, sinó perquè vaig tornar a pensar que en un llibre que té 10 anys les respostes ara són molt més complertes: ara sabem molt més dels cometes!

 Al final es desinfla una mica, sobretot la part de matemàtiques i informàtica...

 Però, tot i així, molt recomanable de llegir!

20 de novembre de 2014

La maldición del maestro


 El segon llibre de Crónicas de la Torre és una mica més dolent que el primer. O almenys a mi m'ho ha semblat, ja que hi ha hagut moments en què em costava avançar, se'm feia pesat.

 Han passat uns quants anys des de la finalització del primer, i ara la torre està "plena" amb alumnes. Bàsicament coneixem a la Salamandra, i a la resta a partir dels ulls de la Salamandra.

 La història ens explica com el mestre intenta venjar-se (d'aquí el títol) de la Dana i en Fenris. La història està bé, però hi ha algunes coses que no m'han acabat convencent:

 - A part del mestre, l'altre personatge dolent no he acabat d'entendre'l. D'acord, volia guanyar poder, però... bé, no ho sé.
 - El dolent dels aprenents, com acaba? Ens el tornarem a trobar? És que el deixa penjadíssim!
 - El que suposo que serà el personatge principal de la tercera part, havia de sortir només en un paràgraf petit? O t'hi poses, o no t'hi poses...
 - Tot i que m'ha agradat molt la part final de la història de la Salamandra, i de com va guanyar el seu sobrenom, i també m'ha agradat molt la part en què l'Aonia explica quin és l'origen dels diferents aprenents a en Kai, el final m'ha semblat desordenat i precipitat.

 Tot i així, llegirem la tercera part en un futur proper...

11 de novembre de 2014

¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas?


 Feia temps que li'n tenia ganes, però la pila és tan gran, que...

 D'altra banda, no acostumo a mirar pel.lícules abans de llegir el llibre, però en aquest cas era una mica difícil...

 El resultat?

 El llibre és bastant diferent de la pel.lícula, així que tot bé :-)

 Sí que és veritat que hi ha moments en què el llibre et deixa una mica perdut, com quan envien en Deckard a la "comisaria falsa" o els trossos on surt en Mercer, però en general, està bé.

 Potser és per culpa de les lleis de la Robòtica, però durant tot el llibre tenia una alarma al cap, dient-me que la història no s'aguantava per enlloc, però sí que ho feia. Tot i així, el tros del "maltractament" de la pobre aranya em va fer patir.

 Potser és un llibre una mica estrany, per la història, i per com l'explica, però és un llibre interessant de llegir.

2 de novembre de 2014

El valle de los lobos


 No és el millor llibre de la història, però està bé per passar l'estona.

 La història comença amb la Dana, una nena "diferent" que viu en una granja i que té un amic que només ella pot veure.

 Un dia es troba amb un senyor, que acaba anant a casa seva a buscar-la per convertir-la en una maga. Però la seva escola de màgia està lluny. I no només està lluny: està enmig d'un bosc, on a la nit hi ha uns llops que fan molta por.

 Pel mig es barregen fantasmes, unicorns, dolents molt dolents, elfs...

 Està prou bé per llegir-lo (veurem com continua la sèrie), però no és el millor llibre del món.

27 d’octubre de 2014

El jardín de Rama

Sí, però no. M'explico: el llibre m'ha semblat molt interessant, però a estones se m'ha fet molt pesat.

La part més pesada, segurament, és la primera: es presenta com a diari de la Nicole, on va explicant bàsicament el naixement dels seus fills. És interessant, però jo volia llegir alguna cosa més de ciència ficció, no una novel.la sobre una dona que tenia fills i intentava fer que hi hagués la màxima diversitat genètica.

La part del nòdul és la més interessant de totes. Llàstima que sigui la més curta (!) D'acord, si en aquesta part ens haguessin explicat ja tots els secrets, no hi hauria un quart llibre, però és clar...

 També és interessant la introducció de nous personatges, tot i que els personatges que van en l'última nau ja es veu venir que portaran problemes, sobretot un en particular.

 I, gairebé igual d'interessant que la part del nòdul és la part en què en Richard interactua amb una altra espècie. Altre cop, però, massa curta!

 I, ja per acabar, la última part em recorda molt la saga de Marte Rojo, Marte Verde i Marte Azul, quan la societat comença a tenir problemes. Suposo que era inevitable, però no sé si calia...

 Llegiré l'últim llibre, on espero que hi hagi més trossos de l'estil dels del nòdul i menys "socials". Tot i així, en algun moment m'agradaria saber què se n'ha fet de la Simone...


3 d’octubre de 2014

La memoria de la Tierra

 He de reconèixer que aquest llibre m'ha sorprès, i molt. I ho ha fet en positiu.

 Havia llegit el joc d'Ender i el record que en tenia és que no m'havia acabat de convèncer, així que em feia una mica de por començar un llibre del mateix autor. Però no, el llibre m'ha encantat.

 Si li hagués de posar un però seria la violència dels germans grans d'en Nafai contra ell. D'acord, els personatges són així, però potser no calia...

 La idea del llibre és molt bona: l'acció té lloc a "Armonía", un planeta on els humans es van exiliar després de destruir la Terra. La societat és "antiga", en el sentit de que no tenen cotxes, ni res que se li assembli, ni altres coses que ara creiem que han existit sempre, però tenen altres coses com ordenadors.

 Els habitants del planeta tenen una religió, que consisteix en creure en una "ànima suprema", que ja des del primer capítol els lectors sabem què és.

 El llibre bàsicament explica la història d'en Nafai, que és un nen que viu en aquest món i... no sé què dir per no escriure espòilers. Només que val molt la pena, i ja espero la segona part!

30 de setembre de 2014

Svein, el del caballo blanco


 Després d'un any, he tornat a agafar les aventures de l'Uthred. No sé per què vaig trigar tant, perquè la primera part em va agradar molt.

 I el segon llibre també està bé. Si el primer llibre ens introduïa en la vida dels danesos, aquest ens parla més del rei Alfred.

 La veritat és que la part de l'Alfred tot el dia resant i volent convertir a la gent se m'ha fet una mica pesada, potser perquè tenia la visió de l'Uthred, que no era massa bona... Però a part d'això, el llibre es llegeix bé.

 El personatge que més m'ha agradat és el de l'Iseult. Llàstima del final, però suposo que havia d'acabar així. Em sembla un personatge immens, amb molta història al darrere, i malgrat que m'hagués agradat saber-ne més, està tot molt ben aconseguit.

 I bé, si no hagués estat per l'Iseult, el personatge que m'hagués agradat més hagués sigut l'Steapa. Té moltes possibilitats :-)

 La cosa que potser m'ha decebut més ha sigut la batalla final: és molt curta i sembla que fos "fàcil" de guanyar, quan en realitat havia de ser molt complicada.

 Però tot i així, el llibre és un gran llibre, i continuaré aviat amb el tercer.

20 de setembre de 2014

La fiebre


La fiebre és un llibre que enganxa, però no m'ha acabat de convèncer. Sí que és veritat que és el primer llibre d'una trilogia, però el llibre acaba gairebé amb més preguntes de les que esperaves resoldre quan faltaven unes 20-30 pàgines per acabar-lo. I els personatges... la veritat és que no s'agafen massa per enlloc.

 Comencem per l'Eva-Livia. Abans de començar: jo, almenys, tenia clar des del principi que les dues són la "mateixa" persona, i quan, gairebé al final del llibre, l'autora ho revel.la, sembla que sigui un gran què, quan ja es veia des del principi. De la Livia no se'n sap gaire res (tot i que m'agradaria saber de qui és filla realment, com va anar a parar a la família que la tenia acollida). I l'Eva? A veure, a tots els autors últimament els passa el mateix: deuen voler que en facin una pel.lícula, perquè sí que és veritat que pots fer un personatge extremadament intel.ligent, que a més té talent per tocar la guitarra, cantar i el teatre, però és que, a més, ha de ser guapíssima. A vegades penso que els autors no tenen "pebrots" de fer un personatge "lleig". Quin problema hi ha?

 A banda que l'Eva té coses, com el fet que sigui capaç, amb 8 anys i sense cap formació, de piratejar ordenadors, però que amb 16-17 anys, i amb tota la formació possible, li costi un munt entrar als ordenadors d'un hospital. I bé, suposo que en algun dels altres llibres ens enterarem de la relació exacta que hi ha entre l'Eva i la Lívia. Jo al principi pensava que la Livia era l'Eva que havia anat a l'any 152, i que per això era adoptada, però ja veig que no té sentit.

 I en Sethos? També guapo, és clar. I perfecte, és clar. No poden fer llibres amb gent normal? És clar que la manera com s'enamora de la Livia, només mirant-la, i sense saber-ne res... vaja, que no és massa creïble.

 El llibre deixa molts interrogants: què és la febre? Qui és el professor Ambrose? Què són els patògens? Qui és en Zachary? Qui va crear la febre? Com és que només sembla que hi hagi dos focus d'infecció: cap a l'any 152 i cap a l'any 2013 (bé, i un cas dels anys 60)?

 En fi, llegiré la segona i la tercera part, per treure'm dubtes de sobre, però aquesta primera part deixa força que desitjar...

18 d’agost de 2014

El gran Lord


 Aquest, potser, és el millor llibre de la trilogia (tot i que el primer també va ser molt bo!)

 De la primera part, em va encantar l'evolució de la relació entre l'Akkarin i la Sonea. La manera amb què la Sonea (vaja, i nosaltres) anava coneixent la història de l'Akkarin és genial, tot i que el moment en què els descobreixen i quan han de marxar em va fer patir.

 Si he de posar alguna pega al llibre és que un llibre que es diu "El gran Lord", hauria de donar una mica més el punt de vista de l'Akkarin. Només el veiem a través de les reaccions que li veu la Sonea, però en cap moment el veiem a ell, com pensa, com veu les coses (excepte en un moment, en què la Sonea veu com la veu ell).

 També m'he quedat amb les ganes de saber qui era el portador del tercer anell de l'Akkarin. Ens ho diran en els propers llibres?

 I, parlant d'anells, un dels passatges que em va emocionar més va ser quan l'Akkarin i la Sonea es fan anells de sang un per l'altre. D'acord, no és un casament, però... que cada cop que et posis l'anell l'altre pugui saber què penses, què veus, què fas... realment és més fort que un casament! Llàstima que l'Akkarin sigui reaci a posar-se'l... Tot i així, si se'l posessin tots dos, la Sonea veuria el que pensa l'Akkarin, que veuria el que pensa la Sonea, que veuria el que pensa l'Akkarin, que... i entraríem en un bucle infinit :-) Bé, seriosament, hagués agraït que l'Akkarin se l'hagués posat, per poder veure, encara que fos des dels ulls de la Sonea, el punt de vista de l'Akkarin.

 I, ja per acabar, la Savara. Durant tot el llibre he desconfiat d'ella. El fet que li donés la "joia" a en Cery ja va ser el súmmum. Però... qui és realment la Savara? Més intrigues per a la continuació?

28 de juliol de 2014

Ciudad de cristal


 He de reconèixer que aquest llibre m'ha decebut una mica. Li falta un no sé què que tenien els altres dos primers, però no sabria explicar què és el que li falta.

 M'ha decebut també una mica la mort del personatge "secundari, però que és important pels principals". Aquest personatge gairebé no ha ni sortit en tots els llibres anteriors, i sembla que s'hagi posat al mig de la saga només perquè, en un moment donat, se'l pugui carregar. No sé, si et vols carregar un personatge, carrega-te'n un de principal (i no com ja ho ha fet amb dos principals: carregant-se'ls i "ressucitant-los").

 També m'ha decebut el final. Bé, m'explico: el final està bé. És agradable acabar algun llibre que saps que té continuació sense un piló de coses penjant. El llibre acaba com si ja s'hagués acabat la saga (sense llegir el que ve després, no entenc per què no ho ha deixat aquí), però acaba massa "fàcil". La batalla final és massa fàcil, els dolents moren massa fàcil, tot sembla massa fàcil.

 La resta? El que diria és que no enganxa tant com els anteriors i que seria un bon final per la saga... si la saga acabés aquí.

11 de juliol de 2014

Quant trigo a començar un llibre que acabo d'adquirir?


 La resposta que m'agradaria donar és: una setmana, com a molt un mes. Si l'acabo d'adquirir és perquè el vull llegir. O això és el que hauria de ser, i el que té sentit...

 La realitat és molt més depriment: els que agafo de la biblioteca sí que els llegeixo durant el mes següent a agafar-los, però la resta trigo un mínim d'un any i una mitjana de 5 anys...

 La raó?

 La meva llista de llibres "per llegir" és de 196 llibres. N'he arribat a tenir pels volts dels 220, però he aconseguit anar-la reduint... tot i així, és impressionant... Al ritme que llegeixo, si sense comprar cap llibre, trigaria uns 10 anys a llegir-los tots. I no comprar cap llibre és poc probable...

 Va arribar un moment en què vaig fer una llista de llibres per llegir. Els vaig ordenar, més o menys, segons les ganes que tenia en aquell moment de llegir els llibres. Però eren tants, que els vaig anar partint en packs de 10. Però la qüestió és: quan adquireixo un llibre nou, on el poso? Doncs a la cua! I, a mida que vaig llegint llibres, els de la cua van promocionant, fins arribar al principi de tot.

 Tot i així, tenia la sensació que sempre em deixava llibres pel camí. És més, tenia la sensació que a vegades agafava algun llibre que no m'agradava, i trigava setmanes a llegir-lo, però simplement perquè no em motivava el llibre. Així que em vaig crear un algoritme:

 - El dia 11 de cada mes començo un llibre de la biblioteca. Aquí no es pot triar, sempre en tinc un, així que agafo el que tinc. El començo, l'acabo, el torno, i n'agafo un altre pel mes següent.
 - El dia 21 de cada mes escullo un llibre del primer pack (en tinc 10 a escollir!), i un llibre de cadascun dels packs "promociona".
 - El dia 31 dels mesos que tenen 31 dies, escullo un llibre aleatòriament. Si és un llibre del tercer pack, un llibre del quart promociona al tercer, i així sucessivament.

 Així que, un llibre qualsevol que acabo d'adquirir, actualment està al pack 20. Per poder-lo llegir (de forma no aleatòria), cal que arribi al pack 1, i per tant ha de pujar 19 vegades. I això només ho pot fer els dies 21 i 31, que n'hi ha 19 en un any. Per tant, com a mínim triga un any a pujar a dalt de tot, i per tant, triga un any a poder-se llegir.

 Sembla complicat, però no ho és. Simplement es tracta d'anar a la llista, triar què es vol llegir o què es vol promocionar, i llestos...

 Això sí: els llibres que pertanyen a una saga que m'estic llegint en aquest moment sempre tenen preferència davant dels altres a l'hora de promocionar. I, òbviament, si aleatòriament em toca llegir la tercera part d'una trilogia, en comptes de llegir-la, em dedico a llegir la primera part. Això vol dir que hi ha llibres que tenen més probabilitat de ser llegits que d'altres, però la sort és punyetera: ja fa uns quants mesos que espero que em surti algun llibre de la Roda del Temps (és més d'un 6% de la meva biblioteca, i per tant semblaria que ara ja m'hauria d'haver tocat... però encara no).


10 de juliol de 2014

Rama II


 La veritat és que no sé com descriure aquest llibre, i no sé si recomanar-lo o no.

 La història és molt interessant. Els personatges estan molt ben aconseguits i hi ha una mica de tot. I, quan acabes de llegir-lo, tens ganes de llegir els dos següents, per saber com continua la cosa.

 El problema, però (perquè, és clar, si no sé com descriure'l és que hi ha un problema) és que hi ha trossos que són... infumables? D'acord, potser m'he passat, però hi ha trossos en els que em podia passar un parell de setmanes sense agafar el llibre i no tenia cap mena de necessitat d'agafar-lo.

 Sí, molt bé, han entrat a Rama, però... i què? M'interessa el que ha de passar, però sé que es passarà 50 pàgines amb algun tipus de rotllo espiritual, que, de fet, quan l'has llegit és interessant, però pel camí...

 Ai, no ho sé. Sembla que l'estigui deixant pel terra, i no és el cas. Però el fet que hagi trigat gairebé 5 mesos a acabar-lo ja és algun tipus d'alarma.

 Això sí, tinc ganes de llegir el següent :-)

30 de juny de 2014

La segunda vida de Bree Tanner


 Feia temps que tenia pendent de llegir aquest llibre. Tenia ganes de tancar la saga, però mai trobava el moment. Em feia una mica de mandra, així que es va anar quedant a la llista.

 Un cop llegit, em sap greu no haver-lo llegit abans. Primera, perquè el llibre està bé. Però sobretot, perquè no recordava gairebé res de la història, i sé que m'hagués agradat molt més recordant la història...

 Ja sé que és el punt de vista de la Bree, però m'hagués agradat saber què se'n va fer d'en Fred el Friki. No recordo que sortís més a cap llibre, però em sembla un personatge interessant.

 La història, tot i saber que acaba malament, m'ha tingut enganxada al llibre durant uns dies. I m'ha agradat el final, quan intenta (i aconsegueix) comunicar-se amb l'Edward, sense saber qui és el que pot llegir la ment. No recordo massa els llibres, però això de que els Volturi estiguessin dient mentides crec que no va arribar al punt de vista de la Bella, però si al dels Cullen.

 En fi, és un bon complement a les novel.les de Crepúsculo.

23 de juny de 2014

Ciudad de ceniza


 He de dir que aquest no m'ha agradat tant com el primer. M'ha semblat una espècie de transició per anar del primer a el que sigui que vingui després. No és que no m'hagi agradat, sí que ho ha fet, però no ha sigut com el primer.

 Tot i així, hi ha dos personatges que han començat a prendre pes com a "preferits". Un d'ell és en Luke, la figura paternal, però una figura paternal molt tolerant. Vaja, el "padrastre" que qualsevol voldria tenir. L'altre és en Magnus, de qui m'agrada el seu sentit de l'humor.

 Però, és clar, el llibre acaba amb tot penjat d'un fil... cosa que vol dir que el tercer no trigarà a caure...

9 de juny de 2014

Vortex


 Spin va ser una revelació. Em va encantar.

 Axis va ser un llibre que gairebé no recordo.

 I Vortex...

 Vortex ha sigut un llibre en el que m'ha costat molt de ficar-m'hi.

 No és que no fos interessant, que ho era. No és que les històries no tinguessin acció, en tenien. Però no sé per què, m'ha costat que m'enganxés.

 Al final (però al final del tot), les dues trames del llibre s'acaben entrelligant, i tot acaba prenent sentit. Al final descobreixes per què va començar tot amb Spin i quina relació hi ha entre en Turk Findley i l'Orrin Mather.

 Però pel mig, tot i mostrar algunes coses interessants i nous móns, no sé per què, no té el que va tenir Spin.

26 de maig de 2014

Mañana lo dejo


 Aquest és un llibre diferent dels que acostumo a llegir, però feia temps que el tenia a la llista de pendents i...

 Al principi no em va agradar. Li trobava alguna cosa estranya, fins que vaig descobrir què era: era com una còpia de la Bridget Jones, però escrita per un home. No vull ser sexista, però hi havia alguna cosa en el comportament de la protagonista que no m'acabava d'encaixar, i encara no sé què era.

 Però vaig decidir donar una oportunitat al llibre, i a mida que anava avançant, cada cop tenia una mica més de "carinyo" per la protagonista. D'acord, la protagonista està com una xota, però és entranyable i tot el que fa ho fa per una bona causa.

 I, és clar, cada cop estava més intrigada per què anava a fer en Ric amb la motxilla. I, tot i anar descobrint les coses al mateix temps que la Julie, seguia convençuda que en Ric no era dolent.

 Al final, m'he fet un fart de riure amb algunes situacions. Sobretot m'agradaven les converses en el que veies el que ella pensava i el que ella contestava realment.

 Així que, en resum, cal donar-li una oportunitat al principi... perquè a partir de mig llibre la cosa val la pena! I, com que tampoc és massa llarg, la part que trontolla una mica tampoc és massa llarga!

20 de maig de 2014

Ciutat d'ossos


 Començo pel que no m'ha agradat:

Un món on fa temps un dolent molt dolent va crear un "cercle", que volia eliminar la gent que no tenia la sang "pura". Va ser derrotat, i el creien mort, però vivia, i encara tenia alguna gent que li eren fidels, fins i tot a dins de "l'institut". De què parlo? No, no parlo de Harry Potter, parlo de ciutat d'ossos.

 Una noia que no sap que viu en un món ple de vampirs i homes llop (entre altres coses) que s'odien a mort, però per qüestions del destí s'hi veu implicada, i acaba formant part de la trama. De què parlo? No, no parlo de Crepuscle, parlo de ciutat d'ossos.

 Dos germans que van ser separats de molt petits. Cap dels dos sabia de l'existència de l'altre. La noia va ser educada per la mare. Els dos es coneixen per casualitat, i acaben descobrint que el seu pare és el dolent més dolent i que en realitat són germans. De què parlo? No, no parlo de la Guerra de les Galàxies, parlo de ciutat d'ossos.

 I segur que em deixo alguna altra idea treta d'algun altre lloc, però les semblances amb Harry Potter, Crepuscle i la Guerra de les Galàxies van més enllà dels paràgrafs anteriors. I això és el que no m'ha agradat: d'alguna manera m'agradaria llegir alguna cosa fresca, nova, diferent. No pas més del mateix.

 Però, d'altra banda, no puc pas dir que el llibre no m'hagi agradat. La fórmula funciona i aquest m'ha mantingut enganxada a les seves pàgines fins al final. Sí que és veritat que el final, just després del moment Luke-Leia, m'ha semblat fluixet, però la resta del llibre m'ha agradat molt (malgrat enfadar-me cada cop que em feia pensar en algun dels seus referents).

 No trigaré a llegir el següent. Només he de vigilar a no llegir-lo a la vegada que algun altre captador d'atenció (o sigui, qualsevol dels que sé que ho seran i que m'estan esperant a casa: el Gran Lord, Scarlett, la sombra de la noche...)

6 de maig de 2014

El misterio del cuadro robado

Aquest llibre és una altra petita joia treta de la biblioteca, que no tenia massa clar si m'agradaria, però que m'ha sorprès enormement.

D'acord, és un llibre que es podria catalogar d'infantil, però té moltes coses que fan que el llibre el pugui llegir qualsevol adult.

La història ens l'explica un petit escarabat, en Marvin, que viu amb la seva família a la cuina de la família d'en James. Tota la història està explicada des del punt de vista d'en Marvin, que resulta ser un geni de la pintura i és capaç de fer dibuixos impressionants.

Però la història també ens deixa veure la família d'en James: en James és un nen de pares separats. La seva mare es va tornar a casar i ara té un mig-germà i viu amb la seva mare, el seu pare adoptiu i el seu germanet. Però no li fan massa cas. I quan el seu pare el va a veure sempre hi ha aquella tensió característica...

En James i en Marvin es fan amics. Coneixem en James pel que diu, però en Marvin no es pot comunicar amb ell més que movent-se a la seva mà.

I, pel mig, algú roba un quadre molt valuós. L'únic que sap qui és realment el lladre és en Marvin, que s'ho ha d'empescar per poder-li dir a en James qui és.

I tot acompanyat d'uns dibuixos que són genials. A veure, que no se m'entengui malament, no és un llibre amb molt de dibuix i poca lletra: és un llibre, una novel.la, però cada 3-4 pàgines hi ha algun dibuix del que està passant, fet amb molt de gust i encert. Per exemple, a la següent imatge en James torna a en Marvin a casa (a la cuina!)

I en aquesta en James veu per primer cop en Marvin, després de descobrir el dibuix que li ha fet com a regal d'aniversari:


 En resum: un llibre més que recomanable.

2 de maig de 2014

La aprendiz


 Després d'acabar El gremio de los magos, no he trigat gaire a agafar La aprendiz. I em sembla molt que no trigaré gaire a agafar el tercer...

 Aquest és un d'aquells llibres que quan l'agafes no pots parar de llegir.

 Durant tot el llibre, hi ha el punt de vista de 4 persones (ja espero a llegir El gran Lord. Tindrem el punt de vista de l'Akkarin? Espero que sí!)

 La història d'en Dannyl és divertida, i sempre era com una mica d'aire fresc. Les seves aventures són "inofensives", i durant tot el llibre tens l'incògnita de si realment en Dannyl és un "doncel" o no ho és, i si aconseguirà trobar alguna cosa que valgui la pena.

 La història d'en Rothen és més aviat de tristesa. Sí que és veritat que té moments bons, com quan apareix en Dorrien (els dos cops?), però sobretot hi ha preocupació, primer pel tema d'en Regin i després per la separació.

 La història d'en Lorlen també és de tristesa, o d'impotència. Veure com el teu millor amic es converteix en dolent (molt dolent) i a sobre et controla...

 I la història de la Sonea és, per descomptat, la més important. Fa patir sobretot el tema d'en Regin, i el fet que tothom se li posi en contra i ella no faci res. Però el tema del Gran Lord no m'ha fet patir tant com hauria d'haver-ho fet: jo no crec que faci mal a cap dels protagonistes. Si hagués volgut, ho hagués pogut fer. Més aviat té algun secret i vol mantenir-los al marge? Representa que el Gran Lord ha de ser molt dolent, però tinc la sensació que no ho és. Hi ha la història "estranya" de quan la Sonea se'l troba a la nit a la seva habitació. Jo ho vaig veure com si l'estigués "curant" (o ajudant-la a recuperar l'energia) o donant-li energia perquè és fes més forta. Però vaja, només és una sensació.

 No trigaré a llegir el tercer.

31 de març de 2014

El extraordinario ingenio parlante del profesor Palermo



 He de reconèixer que em feia una mica de mandra començar aquest llibre, però ha valgut molt la pena!

 L'autor no em sol convèncer massa, i llegint la contraportada semblava que fos un llibre massa infantil. Però, ja que havia arribat a mi, vaig decidir donar-li una oportunitat.

 I la història m'ha arribat. És clar que un extraterrestre que és una màquina (un autòmata), amb pensaments propis és el típic llibre que m'agrada, però... a més hi barreja temes més "adults".

 És clar que tampoc parla massa de la primera guerra mundial, i parla menys de la segona, però hi surten, i et fas una idea del que va poder viure la gent en aquella època. Però, sobretot, m'ha agradat el tema de la seva dona: estàs casat amb una dona, però no li pots dir que el ninot que ella es pensa que fas anar amb màgia és en realitat un extraterrestre.

 La veritat és que és un llibre molt recomanable. És curt, ràpid de llegir (potser hagués sigut millor aprofundir una mica més?) i la idea és original.

4 de març de 2014

Loba


Jo volia que aquest llibre m'agradés, però...

La història no és res que no s'hagi explicat abans, però és de les històries que m'agraden (mags, dracs, unicorns...), però...

Però el problema d'aquest llibre és que és un tostón dels grossos. Era posar-me a llegir i quedar-me adormida abans d'acabar una pàgina. Ho he intentat, i molt! Al principi pensava que era perquè no coneixia res del món, i eren massa personatges a la vegada. Però no. A mida que el llibre anava avançant, cada cop m'adormia amb més velocitat. Era deixar aquest llibre i agafar-ne un altre i despertar-me, tornar a agafar aquest llibre i quedar-me adormida.

Però la història, si la manera d'escriure de l'escriptora no et fa adormir, està bé...

19 de febrer de 2014

Cinder


Si no fos pel final, diria que aquest és un llibre genial.

He de reconèixer que em feia una mica de por: un llibre basat en la ventafocs? Ui... Un llibre que té els mateixos adeptes que tenia la saga de crepúsculo? Ui...

Però, és clar, la ventafocs no és ben bé la ventafocs. La ventafocs en realitat és una ciborg, que viu en un món ple d'androides, ciborgs, lunars,... En una ciutat creada després de la destrucció de Pequín. En un món on els vehicles volen, i els ciborgs estan tot el dia connectats a la xarxa, com si portessin unes google glasses.

La història tampoc és ben bé la de la Ventafocs, però té semblances: ella no vol anar al ball, però li prohibeixen igualment; ella no perd cap sabata, el que perd és un peu mecànic...

En general, el llibre enganxa fins al final, i t'absorbeix com ho feia la saga de crepúsculo (va, i el tema és similar).

Només hi ha dues coses que no m'han agradat. Les mateixes de sempre, és clar:

1. El descobriment de precueles (històries curtes, de fet), que haurien de ser més un pròleg que altra cosa. Com a mínim, però, l'autora les ha publicat a internet de forma oberta.

2. El final. Des del principi suposo que tothom té clar qui és en realitat la Cinder (des de que la Peony en parla), però... el llibre ha d'acabar així? Vull dir, amb tot penjat, en el punt més alt de l'acció? Que sí, que ja sabem que hi ha la continuació, però coi, això de deixar els llibres així per poder vendre més el següent em fa molta ràbia. On és en Harry Potter, amb una història que segueix, però que cada any s'acaba amb tothom "feliç" després d'acabar el curs?

6 de febrer de 2014

Los propios dioses


 Quan llegeixo un llibre d'aquests, sempre penso que hi ha dues possibilitats: la primera és que m'estigui fent vella, i la segona, que realment els clàssics siguin molt millors que els llibres actuals. És clar que l'Asimov sempre serà l'Asimov...

 Després del primer paràgraf, suposo que ja no cal que digui gaire res més, però tot i així, el llibre es divideix en 3 parts molt diferenciades: la primera passa a la Terra, la segona a... un altre lloc, i la tercera a la Lluna.

 La segona part és la que em va agradar més. La seva originalitat és digna de la genialitat de l'Asimov, a part que em va fer pensar molt.

 La primera part em va agradar molt en el moment de llegir-la, però després es va eclipsar per la segona part. Segurament, un llibre amb la primera i la tercera part hagués sigut molt bo, però afegint-hi la segona part, és una genialitat.

 La tercera part se'm va fer una mica pesada al principi, suposo que perquè venia de la segona. Però sense aquesta part la història no estaria complerta, i està bé haver-ho llegit.

 En resum: un llibre molt recomanable, del millor que he llegit últimament :-)

16 de gener de 2014

El gremio de los magos




Feia temps que no llegia un llibre com aquest. Em va enganxar des del principi, i no em va tenir avorrida en cap moment.

No és que sigui una història completament nova, però sí que està plena d'acció, i et manté a la història, sense saber què passarà.

D'alguna manera és com la història de la ventafocs (d'acord, m'he passat, però és una mica això): la Sonea és una noia de les barriades en una societat on les classes estan molt separades, i la gent pobre no pot arribar a ser mag, mentre que la gent rica, encara que no tinguin gaire talent, poden arribar-hi sense problemes. Però la Sonea descobreix que té màgia, i els mags descobreixen que ha de ser poderosa.

El llibre està dividit en dues parts: a la primera la Sonea descobreix que té màgia i s'amaga del gremi, perquè es pensa que la volen capturar per fer-li mal. Mentrestant alguns mags la busquen perquè els seus poders no es desboquin. A la segona part, la Sonea està en el gremi, i comença a aprendre què fan allà i com pot fer servir la seva màgia. I, és clar, hi ha alguna sorpresa pel mig.

Quasi que m'espero la segona o la tercera part de la saga on la Sonea té problemes amb l'alta societat, de la mateixa manera que l'Hermione tenia problemes amb en Malfoy per no ser filla de mags. Però, és clar, hi ha temes que crec que seran més importants, com el tema del Gran Lord.

 Aviat tocarà llegir la segona part, a veure si està tan bé com la primera.

1 de gener de 2014

2013 en llibres


 Acaba un altre any i torno amb la llista de llibres que he llegit (o més ben dit, que he acabat, perquè en tinc uns quants a mig fer. Aquest any he acabat només 25 llibres, i he llegit un total de 9042 pàgines, que fan un any molt per sota de la mitjana dels últims.

 He intentat llegir variat: una mica de la biblioteca (9 llibres), una mica de llibres en paper (11) i una mica en ebook (5). Sembla que hauria d'augmentar els ebooks...  També he intentat variar una mica de temàtica, però sempre dintre d'uns límits. He llegit "suficient" en anglès (6 llibres, més o menys una quarta part!) i he intentat anar avançant en les sagues.

 Mirant la llista de llibres, m'adono que no hi ha cap llibre que sigui d'aquells que, al cap del temps, tingui la sensació que pugui recordar com a millor llibre de l'any. He donat 5 estrelles als següents llibres: Sé lo que estás pensando, Kira, The accidental time machine, The Host, The two towers i The return of the King. Sí que és veritat que The two towers i The return of the King són llibres per recordar, però en ser una relectura no el posaria com a millor llibre de l'any. De la resta, tots són bons, però no n'hi ha cap que destaqui, després d'uns mesos d'haver-lo llegit, com un llibre d'aquells que recordaré tota la vida. Tots tenen les seves coses: em recordaré de la part estadística de Sé lo que estás pensando, em recordaré dels dracs de Kira, em recordaré de com vaig començar a pensar si hi podia haver alguna paradoxa a The accidental time machine i em recordaré de com em va fer pensar The Host. Però cap d'aquests llibres té allò que em fa dir: doncs sí, és el millor llibre de l'any.

 De llibres que millor no llegir en tinc uns quants: The reluctant fundamentalist, Resurrecció i Tintín al nou món. Potser mirant aquesta llista i l'anterior tinc l'explicació de per què no he llegit massa aquest any...


 Taula de llibres de l'any: 


AnyLlibresPàgines/dia
20132524-25
20122629-30
20112931-32
20103840
20092527-28
20082626
20071822-23



Els llibres que he acabat aquest any han estat:

  1. Crim en directe
  2. L'ocell de la revolta
  3. The reluctant fundamentalist
  4. The two towers
  5. Rescate en el tiempo
  6. Los refugios de piedra
  7. How I killed Pluto and why it had it coming
  8. Resurrecció
  9. The Host 
  10. Lord of the Flies
  11. Saber comer
  12. The Lighthouse
  13. Bóvedas de acero
  14. Plans de futur
  15. La tierra de las cuevas pintadas
  16. Northumbria, el último reino
  17. The accidental time machine 
  18. Tintín al nou món
  19. La sombra del dragón - Kira
  20. Simple
  21. Empremtes que mai s'esborren
  22. La bèstia
  23. Sé lo que estás pensando
  24. El regne de Kensuke
  25. The return of the King

 Anem pels deures... L'any passat em vaig fer 3 propòsits:

1. Acabar més sagues de les que començo.

 Aquest any he començat les sagues:
  1. The Host (es pot considerar saga si no hi ha segon llibre encara?)
  2. Robots 
  3. Sajones, vikingos y normandos
  4. La sombra del dragón
  5. Ciclo pendragón

 I he acabat:
  1. Els jocs de la fam
  2. Los hijos de la tierra
  3. El senyor dels anells
 Està clar que no ho he aconseguit... però ho he intentat. A veure si l'any que ve...


 Pel que fa a com han anat evolucionant:

 Les sagues que l'any passat estaven en procès eren:
  • Los hijos de la tierra (4/6, desembre: acabat!)
  • Los jinetes de dragones de Pern (3 a casa per llegir). 
  • Erica Falck i Patrik Hedström (3/5)
  • The lord of the rings (1.5/3)
  • Els jocs de la fam (gener: 2/3, desembre: acabat!)
 I aquest any, en procès tinc:
  • Los jinetes de dragones de Pern (n'hi ha 3 a casa per llegir).
  • Erica Falck i Patrik Hedström (5/7).
  • Robots (1/4).
  • Sajones, vikingos y normandos (1/5)
     L'any passat tenia en pausa (aquí el total són els que estan publicats):
    • Canción de hielo y fuego (5/5).
    • Cronicas de Malaz (2/?).
    • Graceling (2/2)
    • El retorn de les bruixes (1/2)
    • Spin (2/3)
    • El nombre del viento (2/2)
    • Cronicas de Dragonlance (1/3)
    • Rama (1/4)
     I aquest any, estan en pausa:
    • Canción de hielo y fuego (5/5).
    • Cronicas de Malaz (2/?)
    • Graceling (2/2)
    • El retorn de les bruixes (1/2)
    • Spin (2/3)
    • El nombre del viento (2/2)
    • Cronicas de Dragonlance (1/3).
    • Rama (1/4).
    • The Host (1/1)
    • La sombra del dragón (1/2)
       I finalment, les sagues "en espera":
      • Dune
      • Lucky star
      • Trilogia dels elfs
      • El señor del tiempo
      • La rueda del tiempo
      • Espacio Revelación
      • King Raven
      • The dragon chronicles
      • Crónicas del mago negro
      • Saga del retorno
      • Eon/Eona
      • Cinder
      • Els primers nord-americans
      2. Llegir 30 llibres.

       M'he quedat lluny. També ho he intentat, però no ha pogut ser... De fet, m'he quedat molt per sota de la mitjana dels últims anys...

      3. Comprar menys llibres en paper que els que llegeixo.

      Llibres comprats (o regalats):
      1. Eon (auto-regal de Sant Jordi)
      2. Plans de futur (regal de Sant Jordi)
      3. Eona (auto-regal de Sant Jordi)
      4. La tribu del lobo (auto-regal de Sant Jordi)
      5. Cinder (auto-regal de Sant Jordi)
      6. The lighthouse (pel CAE)
      7. The Pluto Files (per completar la comanda de l'anterior)
      8. Time travelers never die (per completar una comanda a l'amazon)

      Llibres en paper llegits:
      1. The reluctant fundamentalist
      2. Rescate en el tiempo
      3. Los refugios de piedra
      4. How I killed Pluto and why it had it coming 
      5. The Host
      6. The Lighthouse
      7. Plans de futur
      8. La tierra de las cuevas pintadas 
      9. The accidental time machine
      10. Empremtes que mai s'esborren
      11. Sé lo que estás pensando

       Aquí sí que ho he aconseguit!!! Ha anat de poc, però el fet és que ho he aconseguit: aquest any, la "pila" de llibres per llegir té 3 llibres menys que l'any passat!!!