26 d’octubre de 2008

L'enigma Maia

Abans de començar a parlar del llibre, m'agradaria enviar un missatge (que no arribarà, però mira, mai se sap) a en Jordi Sierra i Fabra i a tots els seus correctors. Hi ha una ciència molt bonica, que estudia el moviment dels cossos celestes, i les seves propietats. Aquesta ciència tan bonica es diu ASTRONOMIA. L'astrologia és una altra cosa, completament diferent, i no és cap ciència.

Apa, ara que ja m'he quedat descansada, després de llegir unes quantes vegades al llibre la paraula astrologia, referint-se a l'astronomia, i jo sense creure-m'ho, vaig a pel llibre.

L'opinió que en tinc del llibre és bona, tot i que... després de l'astronomia-astrologia i com em va fer enfadar, hi poso un parell (o tres) d'objeccions.


  • A veure, a mi em faria gràcia llegir una mica el que és la cultura maia. És una gran cultura. Però tota una pàgina on la protagonista li enumera els déus maies al noi, un rere l'altre, sense cap més explicació, com una llista... quasi que dóna per saltar-se-la directament. I si només fos la dels déus... O expliques alguna cosa o... vaja, que si vull saber una llista dels déus maies, ja miraré a internet.
  • Em pregunto per què, després de tants llibres sobre els enigmes maies, i la fi del calendari maia, encara se'n fan més llibres. Coi, on és l'originalitat?
  • El de sempre: calia fer una trilogia? Variant una mica el final, aquest podria haver sigut un llibre tancat, amb un final, estalviant aquesta bogeria/moda de les trilogies. Que ja comença a cansar una mica...


I ara, després de despotricar, el deixaré bé. Perquè, a part d'aquests detalls, el llibre m'ha agradat. És clar que havent-hi extraterrestres que ens visiten, hauria de ser molt dolent perquè no m'agradés...

A part de tota la història amb la cultura maia i la fi del món, la resta m'ha semblat molt original. Tot el tema de les nenes que abandonen en unes tempestes, a diferents parts del món, el mateix dia, i que resulten ser extraterrestres... sí, interessant.

I el llibre té ritme i enganxa.

Llàstima d'aquestes petites cosetes que fan una mica de ràbia...

17 d’octubre de 2008

Planilàndia

Si és alguna cosa aquest llibre, aquesta cosa és original.

Reconec que vaig començar a llegir-lo i em vaig dir que el llibre era genial. La genialitat em va durar tres o quatre pàgines, fins que vaig veure l'alt grau de masclisme del llibre (tot i que no sé si era el normal a finals del segle XIX...)

Un cop superat l'aspecte masclista, el llibre continua essent genial. Amb passatges masclistes de tant en tant que em feien enfadar, però tot i així, el llibre genial.

No em posaré pas a explicar de què va el llibre. Només faré una pregunta: què passaria si avui aparegués algú que us digués que ve d'un espai de quatre dimensions? Sense comptar el temps com una quarta dimensió, és clar! Que, a part d'haver-hi amplada, llargària i alçada, hi hagués una altra dimensió? No el creurieu, veritat?

I si aquest algú s'ús emportés del món de les 3 dimensions i poguessiu veure el món des d'un univers de quatre dimensions?

I, quan tornéssiu a aquest nostre món de tres dimensions... com podríeu explicar a la resta de persones com és aquesta quarta dimensió?

10 d’octubre de 2008

Llibres antics

Un company del club d'escacs avui m'ha portat dos llibres. Són d'una col.lecció que s'anomena "ciencia ficción norteamericana", d'Aguilar. Són els dos primers volums, però diu que en té més a casa.

No tenen ISBN (i si en tenen, no l'he sabut trobar) i són de l'any 1969!!! Tots dos volten les 1300 pàgines, i tenen 5 històries cadascun. Suposo que cada història deu ser l'equivalent a un llibre. Ja tinc ganes d'agafar-ne un!!! Tot i que, amb la llarga llista que tinc per llegir...