26 de setembre de 2010

El caballero errante

Història del llibre: El vaig trobar mentre buscava "Festín de cuervos" pel lector. No sabia que existien les dues històries anteriors a les noveles principals de Canción de Hielo y Fuego i ho vaig agafar sense saber què passaria en un llibre de Canción de Hielo y Fuego sense els Stark...

Valoració general: No és el que m'esperava, tot i que no sé què és el que m'esperava. Com ja pensava, se'm va fer estrany no veure-hi cap Stark donant voltes... però és que no hi apareix cap persona d'Hivernalia!!! Tot i així, el llibre ha sigut genial, amb històries de cavallers (amb el títol, què m'esperava?) i fins i tot alguna de les coses de Canción de Hielo y Fuego, com gent que somia coses que passaran més tard...

Enganxa? Doncs sí, si és que segueixes el que fa el protagonista. Des de preocupar-te per si podrà jugar al torneig fins a saber si aconseguirà 6 cavallers que lluitin per la seva causa, a cada moment tens alguna cosa que t'enganxa.

Llarg? No, és (i es fa) curtíssim!

Divertit? Sí.

El rellegiria? Sí, i tant! En qualsevol moment. És entretingut, i al ser tan curt, es pot rellegir qualsevol dia.

22 de setembre de 2010

El sol de Medianoche

Reconec que el llibre em cridava l'atenció. La història vista des del punt de vista d'ell havia de ser molt més interessant... i no m'equivocava.

El llibre ha tingut el mateix efecte en mi que Crepúsculo... Quan no el llegia, no passava res, però quan el llegia... no podia deixar-lo!

La veritat és que em va fer una mica de pena que el llibre estigués amb tants errors, i que no estigués acabat. Perquè em va semblar molt més interessant que l'altre, i la història vista des dels ulls de l'Edward m'agradava molt més.

Però bé, un comentari petit per un "mig llibre". A veure quan reprenc la saga...

15 de setembre de 2010

Preludio a la fundación

Feia temps que tenia ganes de rellegir tota la fundació, en l'ordre que "toca" i sense gaires espais al mig. Comptant que el primer llibre de la fundació que vaig llegir va ser La segona fundació (i que, de moment, és el meu preferit), està bé que els llegeixi en l'ordre correcte.

Així que començo amb el primer. El que en el seu dia em va encantar, perquè va ser el que em va ensenyar en Harry Seldon en persona. El que em va ensenyar d'on venia la psicohistòria. Una perla, com tantes de l'Asimov.

En realidad, no del todo -protestó-. Lo que he hecho es algo mucho más limitado. En muchos sistemas, la situación es tal que, bajo determinados condicionantes, se desarrollan acontecimientos caóticos. Lo cual significa que, dado un determinado punto de partida, es imposible predecir resultados. Esto es cierto incluso en algunos sistemas muy simples, pero cuanto más complejo sea el sistema, más probabilidades hay que se vuelva caótico. Siempre se ha pensado que algo tan complicado como la sociedad humana tenía que convertirse en un caos y, por tanto, en impredecible. Pero lo que yo he hecho ha sido demostrar que, si se estudia la sociedad humana se puede elegir un punto de partida y llevar a cabo los supuestos apropiados para suprimir el caos. Esto haría posible predecir el futuro, no con todo detalle, desde luego, pero con un amplio alcance; si excesiva certeza, mas con probabilidades calculables.


He de reconèixer que feia força temps que l'havia llegit, i hi havia moltes coses que no les recordava. I, moltes coses, a mida que les anava llegint, m'anaven venint a la memòria.

Això sí, m'ha encantat el llibre (altre cop), i un cop rellegit, no hagués tingut cap mena de problema a tornar-hi un altre cop. De fet, crec que hi tornaré algun cop de la meva vida, perquè aquest és un d'aquells llibres que no em cansaria de rellegir una vegada i una altra.

Perquè parla de coses que m'agraden, que tenen sentit. Perquè al mig del llibre et pots trobar perles. I per moltes coses més, com ara l'habilitat de l'Asimov de posar un paràgraf com aquest gairebé al final del llibre:

-En tal caso -respondió Daneel-, tengo un segundo plan en marcha. Uno en el que llevo trabajando desde hace tiempo, en un mundo aparte, de forma separada. También éste es muy difícil y, en cierto modo, más radical que la psicohistoria. Puede que también yo fracase, pero hay más probabilidades de éxito si tenemos dos caminos abiertos, que si sólo hubiera uno.
¡Acepta mi consejo, Hari! Si llega el momento en que encuentras algún dispositivo que pueda actuar en evitación de que ocurra lo peor, intenta ver si puedes encontrar dos, de esa forma, si uno falla, el otro puede seguir. El Imperio debe ser afianzado o reconstruido sobre una nueva fundación. Procura, si te es posible, que haya dos, será mucho mejor que uno.