27 de desembre de 2007

Encara no és el primer

La meva història amb en Miles Vorkosigan és una mica estranya. Un dia va caure a les meves mans, no sé com, "El aprendiz de guerrero". Va ser genial conèixer aquest personatge tan especial.

Des de llavors, he llegit una mica d'aquí i una mica d'allà. Cada cop que en veig algun llibre, me'l compro. I el llegeixo. Però tampoc n'he llegit massa. La meva memòria és molt dolenta. Potser dos, potser tres?

Per això dimarts passat, quan em trobava a molts quilòmetres de casa, i vaig haver acabat el llibre que portava, vaig baixar a la llibreria de sota casa la meva àvia. I allà em vaig trobar Barrayar. No vaig trigar ni mig segon a decidir que l'agafava i el comprava i el començava en aquell moment mateix.

Llegint la contraportada em vaig pensar que seria el primer llibre de tota la saga. Però no ho és. Quan comença, la mare d'en Miles està embarassada d'en Miles. Però encara hi ha dos llibres anteriors, "En caída libre" i "Fragmentos de honor".

Abans de començar el llibre ja sé què passarà: la mare d'en Miles serà enverinada, en Miles naixerà molt baix per culpa d'això, per després convertir-se en el Miles que he conegut en els llibres posteriors.

Però, de qualsevol forma, serà interessant llegir el principi de la història d'en Miles, pròpiament dit.

De lectura obligada

La mujer del viajero en el tiempo em sembla un llibre de lectura obligada. Dir que m'ha encantat seria poc.

Al final em va resoldre totes les preguntes que em feia després del primer capítol. I n'he quedat contenta, que no és poc. És més: he estat tirant endavant i enrere en el llibre, mirant que tot estigués bé, que ningú sabés res abans de l'hora que li tocava. Però no, no hi he trobat cap contradicció d'aquestes que hi solen haver en els viatges en el temps. És una mica la meva obsessió en aquest tipus de llibres. Però queda tot molt ben lligat.

I aquí ho deixo, que em posaria a dir coses d'aquelles que no s'han de dir... Això sí, un llibre totalment recomanable.

9 de desembre de 2007

Error de traducció

El llibre m'està encantant. Podria comentar un munt de coses, però me les guardo pel final. Pensava que el podria acabar a Vila-seca, però la doble ronda diària és una mica dura. Estic per la meitat. I ja s'han resolt algunes preguntes, però encara en tinc més.

Una cosa que em va cridar l'atenció va ser un dia que estan els dos jugant a escacs al prat (que estrany que em cridés l'atenció!) I surten les jugades que fan. Al principi no ho entenia. No sabia què m'estaven dient. Fins que vaig veure que en realitat les jugades estaven apuntades en anglès... i descriptiu! Per això em va costar adonar-me'n, perquè diria que no havia vist mai descriptiu en anglès. És com el descriptiu en català, però em va sobtar veure'l.

I llavors em vaig enfadar. Què li costava a la traductora documentar-se una mica? Qualsevol persona amb un coneixement mínim dels escacs li hagués sabut traduir les jugades al castellà. Però no, va posar les jugades tal com estaven, sense entendre el perquè, i sense preocupar-se del perquè. Ja em perdonarà, però em va molestar bastant. Perquè, si en una cosa que era tan senzill com preguntar a la federació espanyola o a qualsevol escaquista que conegués, no ho va fer, em puc fiar de la resta de traducció del llibre?

4 de desembre de 2007

La mujer del viajero en el tiempo (I)

Des del dia que vaig llegir que l'Anna en parlava, vaig saber que l'havia de llegir. M'encanten els llibres d'aquesta temàtica, i em fan pensar. Segurament, i aprofitant el pont, llegeixi el llibre en un temps rècord per la feina que tinc...

De moment porto molt poc llegit, però per poc temps que tingui a Vila-seca, l'acabaré en els quatre dies que jugo allà (com si dues partides diàries no fossin prou feina!)

Però, tot i portar tan poc, ja començo amb les meves anades d'olla, amb els meus pensaments, i amb els meus raonaments.

Això del viatge en el temps és com una roda. La noia sap que algun dia se'l trobarà, tot i que encara no sap on. I ell no li diu on el pot trobar, perquè sap que ella el trobarà. I perquè l'ha de trobar per casualitat, ja que ja sap que es trobaran per casualitat.

Embolico més la troca? La llibreta amb la llista de dates. Ella l'escriu un dia, quan és petita. I l'escriu perquè ell li dicta totes les dates, que se les ha après de memòria. Fins aquí tot correcte, però... d'on s'ha après les dates que li dicta, dels dies que acabarà anant a parar a casa seva? Doncs de la mateixa llibreta! Apa, ja tenim un bucle infinit :-)

I ell... Ella li ha dit que l'ha vist amb quaranta-i-tants anys. Això vol dir que ell sap que no es morirà fins com a mínim els quaranta-i-tants. Això vol dir que... vol dir que pot fer tot el que vulgui?

I, per què ell torna tants cops al mateix prat? És possible que vagi a altres llocs repetits? No sé si s'explicarà al llibre, però si ell no controla on va, per què va tan sovint allà mateix?

I com ha de saber el que et passarà? Per ella, com ha de ser saber que algun dia te'l trobaràs, no saps on, i no et coneixerà de res, però tu en sabràs un munt de coses? I per ell? Com ha de ser saber que algun dia aniràs a parar allà on és ella, i la coneixeràs de petita?

I si ella li diu que l'ajudava a fer els deures, aleshores ell ja sap que l'ajudarà a fer els deures. I això vol dir que això ja li condiciona a ajudar-la a fer els deures? Ha de ser una mica complicat saber que faràs una cosa determinada, que et comportaràs d'una determinada manera.

Ai, segurament les respostes estaran al llibre (almenys algunes). Però, només de començar, tinc aquesta sensació.

Només he llegit un capítol... Sort que no tindré ordenador a Vila-seca, que sinó em sembla que faria uns quants posts com aquest, amb preguntes sobre el llibre. Si només fins aquí ja m'he plantejat tot això...

2 de desembre de 2007

Septimus i l'últim alquimista

Què puc dir-ne? Doncs que molt millor que els dos primers. En Septimus ha evolucionat, però continua tenint aquell encant que tenia.

Continua essent aquell nen que es fica en embolics, per culpa d'algun dolent, molt dolent. En aquest cas, l'esperit d'una reina que vol ser immortal i regnar per sempre més, i que per això vol matar a les seves filles i a la princesa Jenna.

Al voltant, els mateixos personatges de sempre, i en Silas i les seves patifitxes, que sense saber-ho, és el detonant de tota la història.

Un viatge al passat, a través d'uns miralls del temps. Primer en Septimus, després la Jenna i altra gent. I una terrible plaga que no saben d'on ve. I un alquimista. I...

I moltes coses més. Amb encant. Amb aquell encant que et fa somriure en veure com el nen es surt de tot. Amb innocència.

I un bon final, com sempre, però... un final amb algú que es queda al passat i no pot tornar. Hi queda content, al passat, però fa com una mica de pena.

I el Septimus 4? Hi serà? Ja l'espero!