Se'm fa una mica difícil de comentar aquest llibre... Venia recomanat per 3 o 4 fonts d'aquelles que em crec, perquè molt sovint coincideixen en els gustos, i totes el recomanaven molt. Així que, en principi, havia de ser un llibre genial. A més, venien els dos primers llibres de la col.lecció en un sol volum, així que podia començar i acabar els dos llibres de seguit.
Però el llibre se'm va començar a resistir. D'aquells llibres que no li veus la gràcia (i això em comença a preocupar molt, perquè en principi m'hauria de fer gràcia, no?) I el vaig deixar, el vaig tornar a agafar, el vaig tornar a deixar...
No ha sigut fins a les últimes pàgines del llibre que li he trobat la gràcia. I he rigut, he rigut moltíssim! Però...
Però ara hauria de començar "The light fantastic" i crec que ho deixo per una altra ocasió.
Sí, ara ja li he trobat la gràcia, però... i si la torna a perdre? Millor esperar a alguns dies que tingui moltes ganes de riure i potser llavors em reconcilio amb el llibre. Tot i que al final ja ho he fet una mica, i m'ha deixat un regust de no saber si és que el vaig agafar en mal moment o què.
Seguiré, però en alguna altra ocasió...
1 de novembre del 2008
26 d’octubre del 2008
L'enigma Maia
Abans de començar a parlar del llibre, m'agradaria enviar un missatge (que no arribarà, però mira, mai se sap) a en Jordi Sierra i Fabra i a tots els seus correctors. Hi ha una ciència molt bonica, que estudia el moviment dels cossos celestes, i les seves propietats. Aquesta ciència tan bonica es diu ASTRONOMIA. L'astrologia és una altra cosa, completament diferent, i no és cap ciència.
Apa, ara que ja m'he quedat descansada, després de llegir unes quantes vegades al llibre la paraula astrologia, referint-se a l'astronomia, i jo sense creure-m'ho, vaig a pel llibre.
L'opinió que en tinc del llibre és bona, tot i que... després de l'astronomia-astrologia i com em va fer enfadar, hi poso un parell (o tres) d'objeccions.
I ara, després de despotricar, el deixaré bé. Perquè, a part d'aquests detalls, el llibre m'ha agradat. És clar que havent-hi extraterrestres que ens visiten, hauria de ser molt dolent perquè no m'agradés...
A part de tota la història amb la cultura maia i la fi del món, la resta m'ha semblat molt original. Tot el tema de les nenes que abandonen en unes tempestes, a diferents parts del món, el mateix dia, i que resulten ser extraterrestres... sí, interessant.
I el llibre té ritme i enganxa.
Llàstima d'aquestes petites cosetes que fan una mica de ràbia...
Apa, ara que ja m'he quedat descansada, després de llegir unes quantes vegades al llibre la paraula astrologia, referint-se a l'astronomia, i jo sense creure-m'ho, vaig a pel llibre.
L'opinió que en tinc del llibre és bona, tot i que... després de l'astronomia-astrologia i com em va fer enfadar, hi poso un parell (o tres) d'objeccions.
- A veure, a mi em faria gràcia llegir una mica el que és la cultura maia. És una gran cultura. Però tota una pàgina on la protagonista li enumera els déus maies al noi, un rere l'altre, sense cap més explicació, com una llista... quasi que dóna per saltar-se-la directament. I si només fos la dels déus... O expliques alguna cosa o... vaja, que si vull saber una llista dels déus maies, ja miraré a internet.
- Em pregunto per què, després de tants llibres sobre els enigmes maies, i la fi del calendari maia, encara se'n fan més llibres. Coi, on és l'originalitat?
- El de sempre: calia fer una trilogia? Variant una mica el final, aquest podria haver sigut un llibre tancat, amb un final, estalviant aquesta bogeria/moda de les trilogies. Que ja comença a cansar una mica...
I ara, després de despotricar, el deixaré bé. Perquè, a part d'aquests detalls, el llibre m'ha agradat. És clar que havent-hi extraterrestres que ens visiten, hauria de ser molt dolent perquè no m'agradés...
A part de tota la història amb la cultura maia i la fi del món, la resta m'ha semblat molt original. Tot el tema de les nenes que abandonen en unes tempestes, a diferents parts del món, el mateix dia, i que resulten ser extraterrestres... sí, interessant.
I el llibre té ritme i enganxa.
Llàstima d'aquestes petites cosetes que fan una mica de ràbia...
17 d’octubre del 2008
Planilàndia
Si és alguna cosa aquest llibre, aquesta cosa és original.
Reconec que vaig començar a llegir-lo i em vaig dir que el llibre era genial. La genialitat em va durar tres o quatre pàgines, fins que vaig veure l'alt grau de masclisme del llibre (tot i que no sé si era el normal a finals del segle XIX...)
Un cop superat l'aspecte masclista, el llibre continua essent genial. Amb passatges masclistes de tant en tant que em feien enfadar, però tot i així, el llibre genial.
No em posaré pas a explicar de què va el llibre. Només faré una pregunta: què passaria si avui aparegués algú que us digués que ve d'un espai de quatre dimensions? Sense comptar el temps com una quarta dimensió, és clar! Que, a part d'haver-hi amplada, llargària i alçada, hi hagués una altra dimensió? No el creurieu, veritat?
I si aquest algú s'ús emportés del món de les 3 dimensions i poguessiu veure el món des d'un univers de quatre dimensions?
I, quan tornéssiu a aquest nostre món de tres dimensions... com podríeu explicar a la resta de persones com és aquesta quarta dimensió?
Reconec que vaig començar a llegir-lo i em vaig dir que el llibre era genial. La genialitat em va durar tres o quatre pàgines, fins que vaig veure l'alt grau de masclisme del llibre (tot i que no sé si era el normal a finals del segle XIX...)
Un cop superat l'aspecte masclista, el llibre continua essent genial. Amb passatges masclistes de tant en tant que em feien enfadar, però tot i així, el llibre genial.
No em posaré pas a explicar de què va el llibre. Només faré una pregunta: què passaria si avui aparegués algú que us digués que ve d'un espai de quatre dimensions? Sense comptar el temps com una quarta dimensió, és clar! Que, a part d'haver-hi amplada, llargària i alçada, hi hagués una altra dimensió? No el creurieu, veritat?
I si aquest algú s'ús emportés del món de les 3 dimensions i poguessiu veure el món des d'un univers de quatre dimensions?
I, quan tornéssiu a aquest nostre món de tres dimensions... com podríeu explicar a la resta de persones com és aquesta quarta dimensió?
10 d’octubre del 2008
Llibres antics
Un company del club d'escacs avui m'ha portat dos llibres. Són d'una col.lecció que s'anomena "ciencia ficción norteamericana", d'Aguilar. Són els dos primers volums, però diu que en té més a casa.
No tenen ISBN (i si en tenen, no l'he sabut trobar) i són de l'any 1969!!! Tots dos volten les 1300 pàgines, i tenen 5 històries cadascun. Suposo que cada història deu ser l'equivalent a un llibre. Ja tinc ganes d'agafar-ne un!!! Tot i que, amb la llarga llista que tinc per llegir...
No tenen ISBN (i si en tenen, no l'he sabut trobar) i són de l'any 1969!!! Tots dos volten les 1300 pàgines, i tenen 5 històries cadascun. Suposo que cada història deu ser l'equivalent a un llibre. Ja tinc ganes d'agafar-ne un!!! Tot i que, amb la llarga llista que tinc per llegir...
26 de setembre del 2008
La invenció de l'Hugo Cabret
Aquest és un llibre diferent. I que sigui diferent no vol dir que sigui dolent, ni molt menys!
El llibre explica la història de l'Hugo Cabret, un nen que s'encarrega d'arreglar els rellotges d'una estació de tren, per circumstàncies diverses.
Sí, és un llibre que podríem considerar infantil, però, què té d'especial?
El que té d'especial el llibre és que la història alterna text i dibuixos. Sí, de cop estàs llegint una història, gires la pàgina, i la història continua amb dibuixos, on es veu el que està passant, en uns dibuixos molt ben fets, que t'expliquen la història per si mateixos.
No, no és un còmic. Els dibuixos són en blanc i negre, i són tots dibuixos que emmarcaries i penjaries com a quadre a qualsevol lloc.
El llibre és... tendre? És infantil, no és gaire enravessat, la història és senzilla i planera, però això no treu que sigui una bona història, que et faci somriure.
I, sobretot, el final. El final és genial. Quan hi arribes, no pots evitar somriure i dir: "És clar, és clar! Com és que no m'ho havia imaginat abans?" Que, un cop ho llegeixes (o ho veus :-) ), sembla evident.
Molt recomanable, sobretot per algú amb cervell infantil i amb ganes de llegir una història de forma... diferent (que no vol dir pitjor!)
El llibre explica la història de l'Hugo Cabret, un nen que s'encarrega d'arreglar els rellotges d'una estació de tren, per circumstàncies diverses.
Sí, és un llibre que podríem considerar infantil, però, què té d'especial?
El que té d'especial el llibre és que la història alterna text i dibuixos. Sí, de cop estàs llegint una història, gires la pàgina, i la història continua amb dibuixos, on es veu el que està passant, en uns dibuixos molt ben fets, que t'expliquen la història per si mateixos.
No, no és un còmic. Els dibuixos són en blanc i negre, i són tots dibuixos que emmarcaries i penjaries com a quadre a qualsevol lloc.
El llibre és... tendre? És infantil, no és gaire enravessat, la història és senzilla i planera, però això no treu que sigui una bona història, que et faci somriure.
I, sobretot, el final. El final és genial. Quan hi arribes, no pots evitar somriure i dir: "És clar, és clar! Com és que no m'ho havia imaginat abans?" Que, un cop ho llegeixes (o ho veus :-) ), sembla evident.
Molt recomanable, sobretot per algú amb cervell infantil i amb ganes de llegir una història de forma... diferent (que no vol dir pitjor!)
2 de setembre del 2008
Vacances (o més aviat vaga) literàries
El blog m'avisa que fa més d'un parell de setmanes que no llegeixo res...
Tal com diu aquí al cantó, després de El devorador de Almas, vaig començar The colour of magic.
Bé, començar és un dir. Un dia en vaig llegir 10 pàgines o així i ho vaig deixar.
Després em va donar per llegir còmics antics.
Al cap d'uns dies vaig tornar a agafar el llibre, i vaig llegir unes quantes pàgines. Vaig tornar a començar pel principi, i deuria arribar a la 12 o així.
I vaig tornar als còmics.
I ara no sé què fer.
Me n'han parlat molt bé, però crec que no és el moment. Si fos el moment, el llegiria, no?
Com que aquest mes agafaré sovint el tren, esperaré al dia que l'agafi per primer cop i me l'emportaré. Si llegeixo unes quantes pàgines i m'enganxo, continuaré. Sinó, sentint-ho molt, el deixaré per una altra ocasió.
De mentres, seguiré amb els còmics (i amb aquest blog abandonat...)
Tal com diu aquí al cantó, després de El devorador de Almas, vaig començar The colour of magic.
Bé, començar és un dir. Un dia en vaig llegir 10 pàgines o així i ho vaig deixar.
Després em va donar per llegir còmics antics.
Al cap d'uns dies vaig tornar a agafar el llibre, i vaig llegir unes quantes pàgines. Vaig tornar a començar pel principi, i deuria arribar a la 12 o així.
I vaig tornar als còmics.
I ara no sé què fer.
Me n'han parlat molt bé, però crec que no és el moment. Si fos el moment, el llegiria, no?
Com que aquest mes agafaré sovint el tren, esperaré al dia que l'agafi per primer cop i me l'emportaré. Si llegeixo unes quantes pàgines i m'enganxo, continuaré. Sinó, sentint-ho molt, el deixaré per una altra ocasió.
De mentres, seguiré amb els còmics (i amb aquest blog abandonat...)
15 d’agost del 2008
El devorador de almas
En el tercer llibre de Cròniques de la Prehistòria, algú captura en Lobo i en Torak i la Renn van al darrere d'aquest algú per salvar-lo.
Aquest algú resulten ser els devoradors d'ànimes, que necessiten un caçador de cada tipus per tenir protecció davant de tots els dimonis que deixaran anar i que acabaran dominant el bosc.
Si en el primer llibre ens ensenyava com era la vida al bosc, i en el segon ens ensenyava la vida dels pescadors, en aquest tercer, els protagonistes han de viatjar al nord llunyà i en ensenya com és la vida en el gel, com es pot sobreviure a l'hivern, i què passa quan arriba la primavera.
Les aventures s'assemblen bastant a les dues primeres, i al final es fa una mica repetitiu, això de que sempre passi el mateix.
Però segueix essent molt recomanable i... coi, que deixa amb ganes de saber què passarà al quart!
Aquest algú resulten ser els devoradors d'ànimes, que necessiten un caçador de cada tipus per tenir protecció davant de tots els dimonis que deixaran anar i que acabaran dominant el bosc.
Si en el primer llibre ens ensenyava com era la vida al bosc, i en el segon ens ensenyava la vida dels pescadors, en aquest tercer, els protagonistes han de viatjar al nord llunyà i en ensenya com és la vida en el gel, com es pot sobreviure a l'hivern, i què passa quan arriba la primavera.
Les aventures s'assemblen bastant a les dues primeres, i al final es fa una mica repetitiu, això de que sempre passi el mateix.
Però segueix essent molt recomanable i... coi, que deixa amb ganes de saber què passarà al quart!
11 d’agost del 2008
Decepcionant
Finalment he acabat Un món sense fi.
Malgrat que hi ha un moment que la història sembla que es posa interessant... acaba essent decepcionant. Només és un miratge.
Estic, i ho sé, en contra de tota la resta de la gent. A tothom li ha agradat molt el llibre. A mi se m'ha fet etern.
Però el proper (que ja vaig començar perquè no em podia portar la bíblia al tren) ja tornarà a ser dels bons :-)
Malgrat que hi ha un moment que la història sembla que es posa interessant... acaba essent decepcionant. Només és un miratge.
Estic, i ho sé, en contra de tota la resta de la gent. A tothom li ha agradat molt el llibre. A mi se m'ha fet etern.
Però el proper (que ja vaig començar perquè no em podia portar la bíblia al tren) ja tornarà a ser dels bons :-)
8 d’agost del 2008
Cap a la 700...
He de reconèixer que finalment, Un món sense fi, m'ha començat a enganxar. És clar que si això passa cap a la pàgina 700, no anem massa bé...
Em posa una mica nerviosa que un parell de persones puguin arribar a ser tan dolentes, o que vulguin tenir-ho tot, i que facin desgraciats a la gent que els envolta. Tot i que suposo que d'això va el llibre.
Amb l'arribada de la peste negra, comencen els dubtes sobre qui viurà i qui morirà, i això crea una mica d'emoció.
I també, la tornada d'en Merthin (no dic res que no hagi de dir, estava clar que tornaria, no?) fa les coses més interessants.
Tot i així, esperar 700 pàgines perquè la cosa es comenci a posar interessant...
Em posa una mica nerviosa que un parell de persones puguin arribar a ser tan dolentes, o que vulguin tenir-ho tot, i que facin desgraciats a la gent que els envolta. Tot i que suposo que d'això va el llibre.
Amb l'arribada de la peste negra, comencen els dubtes sobre qui viurà i qui morirà, i això crea una mica d'emoció.
I també, la tornada d'en Merthin (no dic res que no hagi de dir, estava clar que tornaria, no?) fa les coses més interessants.
Tot i així, esperar 700 pàgines perquè la cosa es comenci a posar interessant...
3 d’agost del 2008
500 pàgines... i?
Porto 500 pàgines llegides d'Un món sense fi, i crec que he de ser una mica dura amb el llibre.
Tinc la sensació que, en aquestes 500 pàgines, no ha passat pràcticament res. Molta palla, però...
Les intrigues entre els membres del priorat per saber qui és prior, i entre comptes i altres nobles, no m'han interessant gens ni mica. No hi trobo al.licient.
Segueixo pensant que és lent. I que no explica massa cosa. D'acord, el pont ha caigut, han escollit un nou prior, i els nens que han crescut han fet una mica la seva vida, però...
Potser sóc massa dura.
Reconec que una mica sí que m'interessa la història de Merthin, i les seves idees per construir coses noves. Però crec que és l'únic que salvaria del llibre. Potser vaig llegir Els pilars de la Terra fa massa temps i això és el que em va agradar? Recordo que les parts que més m'agradaven era quan hi sortia en Jack.
Segurament sigui massa dura. Totes les opinions que n'he llegit són bones. Però... jo, realment, crec que no puc amb ell.
Tot i això, tinc un dubte. La peste negra no era un dels eixos del llibre? Gairebé he arribat a la meitat, tot i que gairebé no ha passat res... I la peste negra encara no ha fet acte de presència...
Tinc la sensació que, en aquestes 500 pàgines, no ha passat pràcticament res. Molta palla, però...
Les intrigues entre els membres del priorat per saber qui és prior, i entre comptes i altres nobles, no m'han interessant gens ni mica. No hi trobo al.licient.
Segueixo pensant que és lent. I que no explica massa cosa. D'acord, el pont ha caigut, han escollit un nou prior, i els nens que han crescut han fet una mica la seva vida, però...
Potser sóc massa dura.
Reconec que una mica sí que m'interessa la història de Merthin, i les seves idees per construir coses noves. Però crec que és l'únic que salvaria del llibre. Potser vaig llegir Els pilars de la Terra fa massa temps i això és el que em va agradar? Recordo que les parts que més m'agradaven era quan hi sortia en Jack.
Segurament sigui massa dura. Totes les opinions que n'he llegit són bones. Però... jo, realment, crec que no puc amb ell.
Tot i això, tinc un dubte. La peste negra no era un dels eixos del llibre? Gairebé he arribat a la meitat, tot i que gairebé no ha passat res... I la peste negra encara no ha fet acte de presència...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)