27 de març de 2007

Belladona

Ahir, després de decidir que faria l'experiment amb l'Enigma del quatre, vaig buscar què en deia la gent. I em vaig espantar. Perquè la majoria de les crítiques que vaig trobar eren dolentíssimes, i perquè vaig trobar que el comparaven bastant amb el Codi da Vinci, llibre que no em va agradar gens.

Tot i així, vaig decidir donar-li una oportunitat. No acostumo a llegir llibres d'aquests, però ja que el tinc, i la idea de l'experiment em va semblar bona... Tot i que està clar que si el llibre no m'agrada, aturo l'experiment, i així tindré més temps per llegir en Harry Potter, que el tinc una mica abandonat.

El pròleg i el primer capítol només presenten una mica la història, així que no tinc massa a dir. Una història de fa temps, uns 500 anys, i que segons sembla uns universitaris resoldran. I tot té a veure amb un llibre. De moment, falten dades.

Això sí, vaig aprendre una cosa que no sabia. Almenys, si no servís per res més, serviria per haver après això, que mai se sap quan pot fer falta.

Tanmateix, no eren pas els segells el que havien de delatar Rodrigo i Donato. Era l'espessa cera negra sobre la qual s'havien estampat. Quan van arribar a San Lorenzo, els va rebre un lacai que sabia què hi havia a la cera: un extracte d'una herba verinosa coneguda com a ombra mortal que, en aplicar-se als ulls, dilata les pupil.les. Avui aquesta substància s'utilitza en medicina, però en aquella època les italianes la utilitzaven com a droga cosmètica, ja que les pupil.les grosses es consideraven una marca de bellesa. Aquesta pràctica va fer guanyar un altre nom a la planta: "dona bonica" o belladona.