El llibre en qüestió es diu Tobi Lolness.
No sé ben bé què és el que m'agrada tant. Potser la idea novedosa d'aquests éssers de menys de dos mil.límetres d'alçada que viuen en un arbre. Potser la forma d'explicar les coses, com si fossis en Tobi, veient com tothom el persegueix. Potser aquell ai al cor dels llibres juvenils, de l'heroi petit, que no sap com es troba en perill i aconsegueix salvar-se, sempre pels pèls, no sap ben bé com.
Suposo que és això, posar-te en el lloc del fugitiu, amb tots els perills que et persegueixen. Perquè no ha de ser fàcil viure en un arbre fent un mil.límetre i mig d'alçada. Algú s'ha parat a pensar mai la d'habitants perillosos que pot tenir un arbre? I les fulles que cauen a la tardor. I com passar d'una branca a l'altra sense caure?
I això només és el principi. Tinc el pressentiment que durarà poc, aquest llibre.
En Tobi, doncs, va passar el dia a l'amagatall, dormint i curant-se les ferides amb cintes de fulla fresca. Tres cops el va despertar la vibració d'escamots sorollosos que passaven en desordre. Tres cops, després de passar els caçadors, es va quedar molta estona petrificat i panteixant.
El buscaven per tot arreu. Més intensament que abans.
A l'arbre no s'havia vist mai un combat tan desigual: un nen contra la resta del món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada