20 d’abril del 2008

El juego de Ender

Un cop acabat el llibre, em trobo amb sentiments contraposats... I és que me n'havien parlat de llibre, i sempre me n'havien parlat bé. El problema és que hi havia gent que me n'havia parlat bé de qui sabia que em podia fiar de l'opinió. Però hi havia gent que, pel seu caràcter, i els seus gustos, sabia que si el llibre els havia agradat, a mi no m'agradaria...

D'una banda, la història m'ha semblat molt bona, molt original.

Però de l'altra, l'he trobat massa bèstia. Potser sóc una "blandengue", però, per posar un exemple, veient com al principi de tot l'Ender pega brutalment a l'Stilson, jo ja hagués tingut prou violència. Però no, la violència continua. No molta violència, però sí la suficient com per arribar a fer patir.

I no només la violència, sinó el fet de com tracten els nens. Vaja, que la sort és que la major part del llibre no penses que els protagonistes són nens, perquè es comporten com adults.

Que sí, que si es vol crear un gran comandant, algú capaç de guanyar, no es pot ser massa tou. Però entre un extrem i l'altre...

Tot i així, tot i haver-hi coses del final que no m'han sorprès massa, perquè ja me les esperava, i tot i la violència... doncs que res, que m'han quedat ganes de veure com continua la història. De veure com... no, que no vull fer cap spoiler.

La història em segueix interessant. Llegiré la continuació. Però... no sé si podré suportar més violència!

(Sóc una blandengue, ho sé...)

2 comentaris:

Anna ha dit...

a mi em va entusiasmar el Juego de Ender, no em va molestar pas la violència que té.

Pel que fa a les continuacions, veuràs que són totalment diferents, de fet, Ender es converteix en pacifista i mediador. De tota manera, les continuacions segueixen una espiral descendent fins a les últimes que són infumables (tot i que he de reconèixer que me'ls he llegit tots un munt de vegades :P). I finalment, tens una altra sèrie que és El juego de Ender des de la perspectiva dels companys. Se t'acumula feina! ;)

Matgala ha dit...

Sí, Anna, a mi també em va agradar. Tot i que, amb els dies, potser el que em va molestar no va ser la violència, sinó el com vaig arribar a patir. Potser em va agafar en un mal moment, o vés a saber, però em vaig fer un fart de patir que no vegis!

Ja miraré de llegir-ne alguna continuació. Tot i que amb el meu ritme de lectura, potser ho faré el segle que ve :-D

No havia sentit a parlar d'aquest de la perspectiva dels companys. Aquests han de ser interessants, també!