20 d’agost de 2011

Las puertas de la casa de la muerte


Acabat!

Després d'un mes llegint el mateix llibre, la sensació que tinc és: "Per fi s'ha acabat!"

Llegir Erikson no és fàcil. Ja ho vaig dir en el primer llibre, i malgrat que aquest és molt millor, continua essent complicat. No és un llibre que puguis llegir mentre mires un partit de fútbol, per exemple, perquè no t'enteraràs de res (igual que amb la tele posada, o amb l'atenció a mitges). A part d'això, tot i llegir-lo amb atenció, l'Erikson es fa un fart de jugar amb tu, deixant coses mig explicades, perquè tu acabis de fer-te la història. O llegeixes amb atenció i tens memòria, o no t'enteres de res (o potser és que jo sóc tonta). Per no parlar de les converses on hi ha 3 persones (o fins i tot a vegades 2), i no queda clar qui diu què, amb el conseqüent augment de confusió.

Però, a part de tot això, la història és bona (és el que fa que me'l llegeixi, que sinó no ho faria pas!).

També s'agraeix el fet de que sigui realment una saga: els personatges continuen la seva història en llibres successius (els que aconsegueixen sobreviure, que això és pitjor que Canción de Hielo y Fuego!), però cada llibre és tancat, i els múltiples fils tenen un principi i (més o menys) un final. Almenys no et deixa amb la història pendent d'un fil al final del llibre, cosa que agraeixo enormement.

La història es desenvolupa en un continent diferent que el primer llibre, però al principi, el fet de que surtin alguns personatges que venen de l'altre continent, fa que de seguida t'enganxis al llibre. I com que hi ha acció durant tot el llibre, no es fa avorrit (encara que al final tinguis moltes ganes d'acabar-lo!)

Això sí: m'he quedat amb les ganes de saber com acabarà l'enfrontament entre les dues germanes...