Diari d'Anna Frank

 El vaig llegir per primer cop quan tenia més o menys l'edat de l'Anna. El recordava com un llibre que m'havia agradat moltíssim, i tenia ganes de rellegir-lo. Malauradament, com sovint passa, una companya de classe m'havia demanat que li deixés i no el vaig tornar a veure mai més (Murphy també diu que les persones a qui deixes els llibres es quedaran els llibres bons i els dolents els tornaran?) Sempre havia volgut rellegir-lo, però no volia tornar-lo a comprar. Vés a saber per què. Potser perquè tenia l'esperança que, 20 anys més tard, em tornessin el llibre?

 El vaig agafar de la biblioteca. Però ni així. El vaig anar a buscar un divendres. El dissabte em va trucar la bibliotecària, per dir-me que una noia havia de fer un treball de classe, que si el podia tornar i llegir-lo més tard. D'acord. Ja no em vindrà d'uns mesos.

 I finalment em vaig posar a llegir-lo. No recordava massa cosa de la vegada que l'havia llegit feia 20 anys. Recordava que estaven amagats, i que al final algú els denunciava i el diari s'acabava de cop. També recordava que l'Anna s'acabava embolicant amb en Peter...

 Ara recordo més coses, i me'l miro des d'un altre punt de vista. En aquell moment, em sentia molt identificada amb l'Anna (o això és el que recordo). Però ara, ja de gran, reconec que l'Anna del principi no era una noia que m'hagués agradat. Però, com en Peter, a mida que va passant el temps i l'Anna es fa gran, el que diu i el que pensa em fa sentir altre cop identificada.

 Dels primers dies, quan l'Anna encara viu a fora de la Casa del darrere, em va fer gràcia veure com descrivia els seus companys d'escola. Curiosament, aquells que quèien simpàtics a l'Anna surten amb el nom (no els ha importat que sortís), però aquells de qui l'Anna es pensava que eren curts, o que no li queien bé, no han volgut que sortís el seu nom :-)

 M'ha trencat el cor cada cop que l'he llegit parlar del futur. "Quan tingui fills els deixaré llegir aquest llibre.", "Quan s'acabi la guerra, vull fer això o allò altre.". I, sobretot, em va trencar el cor una frase en la que deia que li agradaria ser escriptora i que li agradaria ser immortal, que quan s'hagués mort, li agradaria viure a través de les seves paraules, i així poder arribar a molta gent.

 Però, és clar, ja saps que l'Anna morirà. Si l'Anna no hagués mort, no crec que els seus diaris haguessin estat publicats. Almenys no en l'època en què van estar publicats i tal com ho van ser. Segurament, si hagués viscut, el món hagués conegut una gran escriptora.

 Em va fer gràcia el dia que va escriure al seu diari que la reina Isabel d'Anglaterra havia fet 18 anys. L'Anna era més joveneta, però no gaire. Em vaig posar a pensar en que l'Anna ara seria pràcticament tan gran com la reina Isabel... i se'm va fer com estrany. De fet, escrivint això he tingut un pressentiment i he anat a mirar la wikipedia... l'Anna Frank va néixer 5 dies més tard que la meva àvia paterna. Sí, sí, van néixer el mateix mes i el mateix any. I quines vides tan diferents...

 També m'ha fet gràcia que, quan han de menjar tants espinacs, parli d'en Popeie. No sabia que fos tan antic!

 El primer cop que vaig llegir el diari suposo que vaig caure en l'error de pensar que en Dussel i la senyora van Damme eren dolents. Però ara... penso en la situació, viure dos anys tancats en una casa, sense poder sortir a l'exterior. És normal que les baralles sortissin dia sí, dia també. Sobretot si s'acaben els diners. I, és clar, només tenim el testimoni de l'Anna. L'Anna és jove i no té massa lloc on queixar-se, no es pot queixar amb gairebé ningú, i el seu diari és la seva vàlvula d'escapament. En el moment en què comença a parlar amb en Peter ja no hi ha tants retrets a la resta de gent. Suposo que ja es desfogava amb ell i llavors no li calia escriure-ho. És normal escriure les coses dolentes, i no posar-hi les bones... malgrat que de bones no n'hi poguessin haver gaires.

 Em fa gràcia també quan escolten la radio. Ho havia llegit algun cop, però no ho havia interioritzat. Les notícies, que només es podien saber per la radio, i l'espera a veure si els anglesos aconseguiran arribar. La rendició d'Itàlia. I com anava avançant la guerra.

 El final de la història, el fet que dels vuit amagats només sobrevisqués el pare de l'Anna, deixa al cos una sensació molt dolenta. Sobretot veient que molts d'ells (com la mateixa Anna, la Margot o en Peter) van morir setmanes (o dies en el cas d'en Peter) abans que els seus propis camps fossin alliberats. Això deixa una sensació horrible a dintre, sobretot sabent el conjunt de gent que va morir allà.

 No em vull arribar ni a imaginar com va ser la vida de l'Otto Frank després de tornar dels camps de concentració, i després de veure que tot l'esforç que van fer només va servir perquè ell sobrevisqués. Sí, els altres 7 van viure un parell d'anys en condicions molt millors del que haguessin viscut si no s'haguessin amagat, però és una llàstima que algú els denunciés tan a prop del final.

 He vist que la Miep va escriure un llibre. I m'han vingut ganes de llegir-lo. Per veure la mateixa història des d'un altre punt de vista. No és que l'Anna no ho escrivís bé, però m'agradaria saber com veia la situació una adulta, i també crec que, amb tot el que va fer aquesta dona, el seu llibre ha de ser interessant! Volia deixar de llegir llibres sobre la segona guerra mundial durant un temps, perquè porto una bona ratxa... però diria que seguiré amb el tema...