28 de maig de 2012

Las llanuras del tránsito


 Doncs a mi m'ha agradat.

 Em feia molta por agafar aquest llibre. Tot el que n'havia sentit era: "massa descripcions", "massa sexe", "massa descripcions de sexe"... I potser per això m'esperava un llibre dolent, i he acabat dient que m'ha agradat. Però és que m'ha agradat! I no pas poc! És difícil que un llibre de més de 1000 pàgines no es faci pesat. I no se me n'ha fet. D'acord, en algun moment he llegit una mica en diagonal alguna descripció, però podria comptar les vegades amb els dits de les mans, i ha estat motivat pel fet que m'esperava que hi hagués moltes descripcions...

 A part del mapa que ja hi ha al llibre (on no es veu gaire res), he estat seguint el camí de l'Ayla i en Jondalar en aquest mapa.

 Entenc les crítiques que fan gent del llibre. Diuen que tota l'estona és el mateix. I sí, es podria dir així, però a mi m'han agradat totes les seves trobades. Al principi, quan tothom s'apartava d'ells, em feien patir. Però després van trobar els Sharamudoi. D'acord. Ells són els salvadors. L'Ayla cura el braç de la Roshario. Els ensenya els cavalls. Els ensenya el llop. Es porta bé amb tothom... i ha de marxar.

 Entenc l'Ayla. Té por que no l'acceptin a la caverna d'en Jondalar (ja m'agradarà veure el proper llibre! Quines ganes tinc de veure com es porta amb la seva nova família...) i, com que arregla la vida a tothom, tothom la vol amb ells. A estones li agafava mania a en Jondalar. Hagués sigut tan perfecte que s'haguessin quedat amb els Sharamudoi... però no! Hagués sigut bo també que s'haguessin parat amb els caçadors Hadumai, però tampoc va ser possible.

 La part de les llobes i l'Attaroa em va agradar. No perquè m'agradés el que feien, sinó perquè, d'alguna manera, en tots els llibres no hi havia ningú que fos dolent del tot. Com ja deia al llibre anterior (o a dos anteriors), la nostra societat ha anat evolucionant cap a una banda que no semblava plausible que pogués venir d'aquesta història. Ja ho sé, la història no és real, però es feia com massa irreal.

 El fet de que al poblat de l'Attaroa passés el que va passar em va fer veure que sí, que no tot era com semblava, i que d'alguna manera, la història tenia una mica més de sentit. Bé, el fet que una persona mig Clan fos el cap d'un poblat em sembla poc creïble, però que hi hagués una barreja i les dones deixessin de ser motiu de veneració per transformar-se en el que eren les dones del clan, ja em sembla més normal.

 El fet que també comencessin a trobar gent "dolenta" (el fill de la Roshario que violava dones del Clan, l'Attaroa, en Charoli...) fa que la història tingui més sentit per mi, tot i que el fet que l'Ayla i en Jondalar ho descobreixin tot segueix fent que la història no s'aguanti per enlloc...

 He trobat una mica curt (sí, curt, què passa?) el tros on explica la trobada amb els Lanzadonii. Ja sé que segurament s'espera per poder-ho explicar tot amb els Zelandonii, però hagués agraït més històries.

 M'acabo d'adonar que tant el segon com el tercer també els vaig llegir un mes de maig... Deu ser alguna cosa del mes de maig que fa que se'm doni per llegir "Los hijos de la Tierra"? Aquest cop, però, intentaré que les ganes que tinc de llegir el cinquè facin que el llegeixi més aviat!