Els jocs de la fam

 Si hagués de definir aquest llibre amb una sola paraula ho tindria molt clar: Twilight.

 D'acord, no s'assemblen en res, però és la sensació que m'ha donat. No vol dir que sigui una sensació bona o dolenta, sinó tot el contrari. Quan llegia Twilight tenia la mateixa sensació: m'aporta alguna cosa interessant? És un llibre memorable? No, no ho és, però em quedo enganxada a les seves pàgines i és molt difícil deixar-lo. Com en una pel.lícula de suspens. Qui és capaç de posar pausa en el moment més interessant? Això és el que m'ha passat amb el llibre.

 Hagués agraït que m'haguessin explicat una mica algunes coses, com ara què va passar amb els Estats Units i per què es van crear només 13 districtes. O què va ser la revolució. O per què alguns districtes són més rics que d'altres. O què passa amb tot el terreny que no està ocupat per districtes. Però la història em va entretenir. Em semblava com una pel.lícula. Després vaig saber que l'escriptora havia fet sèries de televisió, i no em va sorprendre. Però, al cap i a la fi, el llibre ha servit pel que jo el volia: m'ha explicat una història i m'ha entretingut. Durant uns dies (poquets, perquè el llibre es llegeix molt ràpid), la meva vida ha anat paral.lela a aquesta història.

 La història és absorvent i plena d'acció. Potser sí que hi ha alguna escena violenta (he sentit algú queixar-se'n), però m'ha sorprés les poques que n'hi ha hagut, i tampoc ho han sigut gaire. Al cap i a la fi, ja saps des del principi que han de morir 23 nens... bé, potser no 23...

 Tota aquesta història de la sega em va recordar a una pel.lícula de diumenge a la tarda (si es poden mirar pelis així, es poden llegir llibres així, no?) on hi havia un poble en el que cada any feien un sorteig, i una persona del poble era escollida per sorteig per ser condemnada a mort. Un cop condemnada, tota la gent del poble la matava a cops de pedra. I, segons els dirigents, això feia que en el poble no hi hagués problemes, perquè la ràbia, etc, ja quedava canalitzada aquí. La primera part del llibre només em feia pensar en aquesta pel.lícula i era tan semblant que no tenia cap mena de dubte d'on va treure la idea l'autora (qui sap, potser fins i tot ella en va ser guionista! Llàstima que no recordi el títol de la pel.lícula). D'acord, d'acord. Una mica de mitologia no fa mal a ningú...

 Llavors hi ha tota la història amb en Peeta... buf, que forçat! Vull dir, el noi que havien de triar havia de ser el que li havia anat al darrere des de que eren criatures i que no s'havia decidit mai a dir-li ni mu...

 Però el llibre es llegeix bé. En breu llegiré la segona part. Tot i que tinc molta por (és un pressentiment) que a l'autora se li'n vagi la mà amb les dues novel.les que falten, com ja va fer la Laura Gallego amb Memòries d'Idhún, o que acabi essent un segon Twilight...