14 d’abril de 2013

Los refugios de piedra


 No esperava massa d'aquest llibre. Potser perquè tot el que n'havia sentit era dolent. Jo tampoc em vaig passar no sé quants anys esperant que sortís. Simplement, el vaig llegir un temps després que l'anterior. I he de dir que a mi em va agradar.

 De fet, em va agradar més que Las llanuras del tránsito. Tota la vida dels Zelandonii m'ha interessat molt, i així com en d'altres llibres sentia que l'Ayla i en Jondalar eren massa perfectes, aquí no he tingut tant aquesta sensació. D'acord, el fet de que ells siguin els més macos i que tothom estigui enamorat d'ells (excepte unes poques excepcions) m'ha fet pensar que podria haver escollit uns personatges que no fossin els més macos. Però per la resta, ha estat bé.

 Està clar que hi ha coses de la història que semblen bastant irreals. Si que hi ha gent que es porta bé amb la família política, però que una dona acabi tenint com a millors amigues la primera nòvia de l'home, la sogra, la cunyada i la dona del cunyat... sembla gairebé irreal! Entenc que totes li donin la benvinguda, però... de veritat que no tenen cap problema amb ella, ni tan sols pel fet que fa totes les coses de forma diferent? Si més no, sembla estrany.

 En qualsevol cas, el final m'ha deixat amb moltes ganes de llegir el següent (que ja és l'últim, almenys fins ara...) Del següent tampoc n'he sentit meravelles, però tinc ganes de llegir-lo!