6 de febrer de 2014

Los propios dioses


 Quan llegeixo un llibre d'aquests, sempre penso que hi ha dues possibilitats: la primera és que m'estigui fent vella, i la segona, que realment els clàssics siguin molt millors que els llibres actuals. És clar que l'Asimov sempre serà l'Asimov...

 Després del primer paràgraf, suposo que ja no cal que digui gaire res més, però tot i així, el llibre es divideix en 3 parts molt diferenciades: la primera passa a la Terra, la segona a... un altre lloc, i la tercera a la Lluna.

 La segona part és la que em va agradar més. La seva originalitat és digna de la genialitat de l'Asimov, a part que em va fer pensar molt.

 La primera part em va agradar molt en el moment de llegir-la, però després es va eclipsar per la segona part. Segurament, un llibre amb la primera i la tercera part hagués sigut molt bo, però afegint-hi la segona part, és una genialitat.

 La tercera part se'm va fer una mica pesada al principi, suposo que perquè venia de la segona. Però sense aquesta part la història no estaria complerta, i està bé haver-ho llegit.

 En resum: un llibre molt recomanable, del millor que he llegit últimament :-)