Mañana lo dejo

 Aquest és un llibre diferent dels que acostumo a llegir, però feia temps que el tenia a la llista de pendents i...

 Al principi no em va agradar. Li trobava alguna cosa estranya, fins que vaig descobrir què era: era com una còpia de la Bridget Jones, però escrita per un home. No vull ser sexista, però hi havia alguna cosa en el comportament de la protagonista que no m'acabava d'encaixar, i encara no sé què era.

 Però vaig decidir donar una oportunitat al llibre, i a mida que anava avançant, cada cop tenia una mica més de "carinyo" per la protagonista. D'acord, la protagonista està com una xota, però és entranyable i tot el que fa ho fa per una bona causa.

 I, és clar, cada cop estava més intrigada per què anava a fer en Ric amb la motxilla. I, tot i anar descobrint les coses al mateix temps que la Julie, seguia convençuda que en Ric no era dolent.

 Al final, m'he fet un fart de riure amb algunes situacions. Sobretot m'agradaven les converses en el que veies el que ella pensava i el que ella contestava realment.

 Així que, en resum, cal donar-li una oportunitat al principi... perquè a partir de mig llibre la cosa val la pena! I, com que tampoc és massa llarg, la part que trontolla una mica tampoc és massa llarga!

Ciutat d'ossos

 Començo pel que no m'ha agradat:

Un món on fa temps un dolent molt dolent va crear un "cercle", que volia eliminar la gent que no tenia la sang "pura". Va ser derrotat, i el creien mort, però vivia, i encara tenia alguna gent que li eren fidels, fins i tot a dins de "l'institut". De què parlo? No, no parlo de Harry Potter, parlo de ciutat d'ossos.

 Una noia que no sap que viu en un món ple de vampirs i homes llop (entre altres coses) que s'odien a mort, però per qüestions del destí s'hi veu implicada, i acaba formant part de la trama. De què parlo? No, no parlo de Crepuscle, parlo de ciutat d'ossos.

 Dos germans que van ser separats de molt petits. Cap dels dos sabia de l'existència de l'altre. La noia va ser educada per la mare. Els dos es coneixen per casualitat, i acaben descobrint que el seu pare és el dolent més dolent i que en realitat són germans. De què parlo? No, no parlo de la Guerra de les Galàxies, parlo de ciutat d'ossos.

 I segur que em deixo alguna altra idea treta d'algun altre lloc, però les semblances amb Harry Potter, Crepuscle i la Guerra de les Galàxies van més enllà dels paràgrafs anteriors. I això és el que no m'ha agradat: d'alguna manera m'agradaria llegir alguna cosa fresca, nova, diferent. No pas més del mateix.

 Però, d'altra banda, no puc pas dir que el llibre no m'hagi agradat. La fórmula funciona i aquest m'ha mantingut enganxada a les seves pàgines fins al final. Sí que és veritat que el final, just després del moment Luke-Leia, m'ha semblat fluixet, però la resta del llibre m'ha agradat molt (malgrat enfadar-me cada cop que em feia pensar en algun dels seus referents).

 No trigaré a llegir el següent. Només he de vigilar a no llegir-lo a la vegada que algun altre captador d'atenció (o sigui, qualsevol dels que sé que ho seran i que m'estan esperant a casa: el Gran Lord, Scarlett, la sombra de la noche...)

El misterio del cuadro robado

Aquest llibre és una altra petita joia treta de la biblioteca, que no tenia massa clar si m'agradaria, però que m'ha sorprès enormement.

D'acord, és un llibre que es podria catalogar d'infantil, però té moltes coses que fan que el llibre el pugui llegir qualsevol adult.

La història ens l'explica un petit escarabat, en Marvin, que viu amb la seva família a la cuina de la família d'en James. Tota la història està explicada des del punt de vista d'en Marvin, que resulta ser un geni de la pintura i és capaç de fer dibuixos impressionants.

Però la història també ens deixa veure la família d'en James: en James és un nen de pares separats. La seva mare es va tornar a casar i ara té un mig-germà i viu amb la seva mare, el seu pare adoptiu i el seu germanet. Però no li fan massa cas. I quan el seu pare el va a veure sempre hi ha aquella tensió característica...

En James i en Marvin es fan amics. Coneixem en James pel que diu, però en Marvin no es pot comunicar amb ell més que movent-se a la seva mà.

I, pel mig, algú roba un quadre molt valuós. L'únic que sap qui és realment el lladre és en Marvin, que s'ho ha d'empescar per poder-li dir a en James qui és.

I tot acompanyat d'uns dibuixos que són genials. A veure, que no se m'entengui malament, no és un llibre amb molt de dibuix i poca lletra: és un llibre, una novel.la, però cada 3-4 pàgines hi ha algun dibuix del que està passant, fet amb molt de gust i encert. Per exemple, a la següent imatge en James torna a en Marvin a casa (a la cuina!)

I en aquesta en James veu per primer cop en Marvin, després de descobrir el dibuix que li ha fet com a regal d'aniversari:

 En resum: un llibre més que recomanable.

La aprendiz

 Després d'acabar El gremio de los magos, no he trigat gaire a agafar La aprendiz. I em sembla molt que no trigaré gaire a agafar el tercer...

 Aquest és un d'aquells llibres que quan l'agafes no pots parar de llegir.

 Durant tot el llibre, hi ha el punt de vista de 4 persones (ja espero a llegir El gran Lord. Tindrem el punt de vista de l'Akkarin? Espero que sí!)

 La història d'en Dannyl és divertida, i sempre era com una mica d'aire fresc. Les seves aventures són "inofensives", i durant tot el llibre tens l'incògnita de si realment en Dannyl és un "doncel" o no ho és, i si aconseguirà trobar alguna cosa que valgui la pena.

 La història d'en Rothen és més aviat de tristesa. Sí que és veritat que té moments bons, com quan apareix en Dorrien (els dos cops?), però sobretot hi ha preocupació, primer pel tema d'en Regin i després per la separació.

 La història d'en Lorlen també és de tristesa, o d'impotència. Veure com el teu millor amic es converteix en dolent (molt dolent) i a sobre et controla...

 I la història de la Sonea és, per descomptat, la més important. Fa patir sobretot el tema d'en Regin, i el fet que tothom se li posi en contra i ella no faci res. Però el tema del Gran Lord no m'ha fet patir tant com hauria d'haver-ho fet: jo no crec que faci mal a cap dels protagonistes. Si hagués volgut, ho hagués pogut fer. Més aviat té algun secret i vol mantenir-los al marge? Representa que el Gran Lord ha de ser molt dolent, però tinc la sensació que no ho és. Hi ha la història "estranya" de quan la Sonea se'l troba a la nit a la seva habitació. Jo ho vaig veure com si l'estigués "curant" (o ajudant-la a recuperar l'energia) o donant-li energia perquè és fes més forta. Però vaja, només és una sensació.

 No trigaré a llegir el tercer.