2 de maig de 2014

La aprendiz


 Després d'acabar El gremio de los magos, no he trigat gaire a agafar La aprendiz. I em sembla molt que no trigaré gaire a agafar el tercer...

 Aquest és un d'aquells llibres que quan l'agafes no pots parar de llegir.

 Durant tot el llibre, hi ha el punt de vista de 4 persones (ja espero a llegir El gran Lord. Tindrem el punt de vista de l'Akkarin? Espero que sí!)

 La història d'en Dannyl és divertida, i sempre era com una mica d'aire fresc. Les seves aventures són "inofensives", i durant tot el llibre tens l'incògnita de si realment en Dannyl és un "doncel" o no ho és, i si aconseguirà trobar alguna cosa que valgui la pena.

 La història d'en Rothen és més aviat de tristesa. Sí que és veritat que té moments bons, com quan apareix en Dorrien (els dos cops?), però sobretot hi ha preocupació, primer pel tema d'en Regin i després per la separació.

 La història d'en Lorlen també és de tristesa, o d'impotència. Veure com el teu millor amic es converteix en dolent (molt dolent) i a sobre et controla...

 I la història de la Sonea és, per descomptat, la més important. Fa patir sobretot el tema d'en Regin, i el fet que tothom se li posi en contra i ella no faci res. Però el tema del Gran Lord no m'ha fet patir tant com hauria d'haver-ho fet: jo no crec que faci mal a cap dels protagonistes. Si hagués volgut, ho hagués pogut fer. Més aviat té algun secret i vol mantenir-los al marge? Representa que el Gran Lord ha de ser molt dolent, però tinc la sensació que no ho és. Hi ha la història "estranya" de quan la Sonea se'l troba a la nit a la seva habitació. Jo ho vaig veure com si l'estigués "curant" (o ajudant-la a recuperar l'energia) o donant-li energia perquè és fes més forta. Però vaja, només és una sensació.

 No trigaré a llegir el tercer.