El regne de Kensuke

 Aquest és un molt bon llibre per nens, llàstima que no aprofundeixi en les coses i trobis que ha estat massa curt.

 Explica el que diu que explicarà: el protagonista és un nen. Els seus pares decideixen fer la volta al món amb vaixell de vela, i ell cau per la borda una nit, juntament amb la seva gossa, i són rescatats per un home vell que viu en una illa deserta, on hi ha orangutans.

 La història està molt bé. És infantil, però enganxa. Però deixa de ser un gran llibre per unes quantes preguntes que no respon (ja ho sé, són preguntes d'adults, però preguntes al cap i a la fi):

 - Quan el nen cau per la borda, la mare fa dies que té molt mal de panxa. El llibre no fa èmfasi en gaires coses, però sí en el mal de panxa. I llavors... al final mai et diu a què era degut el mal de panxa! Ja ho sé, deuria haver menjat alguna cosa que li va fer mal, però llavors, per què hi posava tan d'èmfasi?

 - El nen es dedica a pintar amb en Kensuke i li promet que seguirà pintant. Al principi del llibre, diu que va acabar l'escola (perdent un any, suposo) i va anar a la universitat, però no es menciona la pintura per enlloc. Trobo que hauria estat bé dir-ne alguna cosa!

 - Algú va tornar a l'illa? Els seus pares sabien on era. Ja sabem que en Kensuke volia estar sol, però en el món real, algú hi hagués tornat, ni que fos per veure si els orangutans estaven bé... I no em crec que el fill no hi volgués anar!

 Vaja, que la història està molt bé, però un cop hi penses... veus que hi ha llacunes.

Sé lo que estás pensando

 He de reconèixer que aquest llibre m'ha sorprès gratament. M'esperava una altra cosa, però té alguna cosa nova, diferent, que últimament és difícil de trobar.

 També, suposo, he de reconèixer que un dels fets pels que m'agrada és deformació professional: l'explicació de com s'ho va fer per "endevinar" el número que havia pensat la primera víctima per mi ja val la pena tot el llibre :-) D'acord, potser a algú no li agradarà massa, però a mi em va semblar genial.

 Com a error li podria trobar una cosa que no sé si és error de traducció o no. El policia en cap moment li diu a l'assassí que les víctimes han rebut cartes, però en un moment de conversa posterior l'assassí li diu alguna cosa sobre les cartes. En el moment que ho vaig llegir em va semblar molt estrany, però el policia no hi fa referència en cap moment.

 El llibre es llegeix bé, ràpid, i és agradable de llegir. A sobre, té un component matemàtic (hauria de dir estadístic?) al mig. Així que, què més puc demanar?

La bèstia

 Sí que és veritat que el llibre no se m'ha fet pesat, perquè ha durat menys de 3 dies a les meves mans. Però també és veritat que m'ha fet patir molt. Potser és que ja sóc gran per aquestes coses...

 La història està molt bé, però és una mica (o un molt) irreal, sobretot el fet que "la bèstia", podent-se menjar a humans, l'únic que faci és fer-los alguna esgarrinxada i prou. Tampoc s'entén massa el canvi de la Carol (per què?)

 Però la història enganxa, encara que només sigui per veure si al final tot acaba bé. Bé, al final tot sempre acaba bé, no?

 La història no aporta massa, però és una bona història per passar una bona estona.

Empremtes que mai s'esborren

 I, finalment, he arribat al llibre que em van regalar i que m'ha fet llegir tots els anteriors. La veritat és que no em penedeixo d'haver-los llegit, i segurament seguiré (L'ombra de la sirena ja és a casa, i segurament aviat n'hi hagi algun altre...)

 D'aquest llibre m'ha agradat que l'Erica torna a ficar-se en la resolució del cas. També és normal, ja que es parla bastant de la vida de la seva mare, i ens desvela alguns secrets de la seva mare.

 Suposo que el que agrada és aquesta barreja de misteri i situacions quotidianes. Quants cops he somrigut (o rigut directament) amb els problemes personals dels protagonistes? En quantes situacions m'he sentit identificada?

 És un llibre en la línia dels anteriors, no m'ha semblat que fos ni millor, ni pitjor. Bé, ni diferent :-)

Simple

 En Simple és... especial. No faré l'error de dir que és simple, perquè no ho és pas.

 Crec que el llibre només es pot llegir de dues maneres: Si no coneixes cap persona com en Simple, el llibre t'endinsa en el seu món, tot i que no estic segura que sigui gaire creïble. Si coneixes algú com en Simple...

 El meu cas és el segon. Jo conec algú com en Simple. I si bé el llibre m'ha agradat molt, també m'ha fet patir molt. El fet de veure com el germà petit d'en Simple (que encara no és major d'edat) se n'hagi de cuidar, i no pugui seguir del tot la seva vida, em feia patir.

 La frase d'en Simple de "la mare és morta i el pare no m'estima" fa veure que en Simple no és tan idiota (com es diria a sí mateix) com sembla. Ell veu les coses, i si bé no és capaç de comptar fins a 10, sap veure les relacions personals fins i tot millor que altra gent.

 Perquè en Simple no és simple. Simplement, viu en un món diferent, té la ment d'un nen de 3 anys en el cos d'un adult, però tot i així és capaç de veure les coses i de fer deduccions (i de posar potes amunt la casa si el deixen sol).

 La descripció que fa el llibre d'en Simple és tan real, que de tan real sembla mentida que pugui existir algú així. Però m'imagino que l'autora coneix a algun noi com en Simple, perquè és com la vida mateixa.

 En resum: una bona lectura per algú que no coneix cap "Simple", i una manera de pensar en com actuem pels que coneixem algú com en Simple...

La sombra del dragón - Kira

 Aquest llibre ha sigut una sorpresa agradable. El vaig agafar de la biblioteca sense saber massa què agafava i vaig pensar que seria un altre llibre de dracs i nenes que sense voler es tornen heroïnes.

 I sí, precisament és això: dracs, dolents i heroïnes. Però té detalls interessants.

 Els dracs no són "bons" com en moltes històries, ni són els "enemics", com en moltes d'altres. Els dracs són uns animals que els humans han domesticat (si és que se'n pot dir així) i els fan servir com a muntures per la guerra. Això sí: si els genets es despisten, els dracs se'ls carreguen. Així és la vida!

 Les nenes (no ens enganyem, això passa en bona part de llibres escrits per dones) estan molt reprimides: no poden aprendre a llegir ni acostar-se als dracs, s'han de casar abans de fer 13 anys i no poden ni sortir de casa sense el pare o el marit... I això és degut a una profecia que diu que una nena muntada en un drac abolirà la monarquia (d'acord, res que no s'hagi explicat abans).

 Però la història està explicada d'una manera que fa que enganxi, i que t'acabin agradant les protagonistes.

 El pitjor del llibre? Mmm... El llibre és curtet, però té una segona part (i espero que només una segona!) El llibre podria haver acabat bé, sabent que hi ha una segona part, però quan el mag diu "què he fet?", ja veus a venir que hi ha un problema gros, que no es resoldrà fins al proper llibre... D'acord, es llegeix el proper llibre i problema resolt, veritat? Doncs no: el llibre no és a la biblioteca (que és d'on vaig treure aquest) ni als canals habituals... Així que tocarà esperar per la segona part :-(

The accidental time machine

 Abans de començar a parlar del llibre, aclareixo (per si no era ja molt clar) que tinc molta debilitat per les històries on hi ha viatges en el temps. Per tant, aquest llibre tenia moltes possibilitats de que m'agradés molt...

 ... però és que a més, és un bon llibre!

 La història comença quan un alumne de doctorat del MIT descobreix que una màquina que ha construit per la seva recerca és en realitat una màquina del temps. Al principi només va un segon enllà en el temps, però cada cop que prem el botó, el temps que avança es multiplica per 12, i per tant, en poques vegades de prémer el botó, la màquina se'n va uns milers d'anys lluny (és el que tenen les progressions geomètriques!).

 Com que la seva xicota el deixa i perd la feina, decideix experimentar amb sí mateix. I aleshores comença un llibre d'aventures a través del temps d'aquells que són memorables.

 El desenllaç del llibre és dels millors que he llegit últimament: des de la civilització on s'acaba tot plegat, a l'últim paràgraf del llibre, que et deixa amb un somriure a la boca, intentant buscar algun tipus de paradoxa (que, òbviament, no hi és).

 Tot això, afegit a que és un llibre curt, amb un inici i un final, fa que sigui un llibre pràcticament perfecte :-)

Tintín al nou món

 Dolent és poc. Fins i tot horrible es queda curt a l'hora de descriure aquest llibre. No val la pena ni molestar-se a obrir-lo.

 Jo esperava retrobar-m'hi l'amic Tintín, el que anava amb en Milú i tota la resta. I sí, hi apareixen. Però només de nom. Aquest intent de llibre només agafa el nom d'en Tintín i li dóna una personalitat completament diferent. El llibre no té ni solta ni volta: entre les converses avorrides i sense sentit i moments en què l'autor sembla que s'hagi fumat alguna cosa i hagi perdut el fil del que estava dient, poca cosa (o gairebé res) és aprofitable.

 En resum: un dels pitjors llibres que he llegit a la meva vida.

Northumbria, el último reino

  Tenia intenció d'esperar una mica més a començar una saga, però de tant en tant llegeixo algun llibre de forma aleatòria d'entre tota la llista, i em va tocar aquest. No em penedeixo d'haver-lo llegit.

 Sí que és veritat que tinc millor record de la saga del rei Artur, però potser també perquè era una història que jo coneixia més, i aquí només coneixia la història d'una manera molt vaga. Però en Bernard Cornwell ho ha tornat a fer: ha aconseguit un bon protagonista per la història. Algú prou important com perquè coneguis la història, però prou "imprescindible" perquè no sigui conegut. En aquest cas, es tracta d'un "nen" a qui els danesos capturen i fan créixer, mentre li ensenyen els seus costums i l'ensenyen a lluitar. Ell es sent danès, però també anglès, i no és fins que assassinen al seu pare adoptiu que torna amb els anglesos, a lluitar per ells.

 La història és genial, i et veus en el seu lloc, i et deixa amb ganes de saber què passarà amb el seu castell, amb els anglesos, amb els danesos, i amb tota Anglaterra. A la vegada et fa somriure de tant en tant. I, altre cop, no sé si és que tenia un record exagerat, però no l'he trobat tan bèstia com la saga del rei Artur... sí que hi ha algun tipus de violència bèstia, però tampoc és per tant...

 Així que, a llegir properament la segona part (i les següents), que segur que és tan bona com la primera!

Properament

 He llegit pocs llibres dels que m'havia proposat llegir aquest últim mig any. De fet, he llegit pocs llibres :-( Així que em fa vergonya posar la llista.

 Tot i així, m'agrada posar la foto dels llibres que tinc a la "pila" de llibres per llegir. Aquesta pila canviarà en el proper mig any, però aniré posant "piles" de tant en tant :-)

 Així que aquesta és la foto dels llibres que llegiré "properament". De moment, s'assembla molt a les fotos anteriors...