Rama II

 La veritat és que no sé com descriure aquest llibre, i no sé si recomanar-lo o no.

 La història és molt interessant. Els personatges estan molt ben aconseguits i hi ha una mica de tot. I, quan acabes de llegir-lo, tens ganes de llegir els dos següents, per saber com continua la cosa.

 El problema, però (perquè, és clar, si no sé com descriure'l és que hi ha un problema) és que hi ha trossos que són... infumables? D'acord, potser m'he passat, però hi ha trossos en els que em podia passar un parell de setmanes sense agafar el llibre i no tenia cap mena de necessitat d'agafar-lo.

 Sí, molt bé, han entrat a Rama, però... i què? M'interessa el que ha de passar, però sé que es passarà 50 pàgines amb algun tipus de rotllo espiritual, que, de fet, quan l'has llegit és interessant, però pel camí...

 Ai, no ho sé. Sembla que l'estigui deixant pel terra, i no és el cas. Però el fet que hagi trigat gairebé 5 mesos a acabar-lo ja és algun tipus d'alarma.

 Això sí, tinc ganes de llegir el següent :-)

La segunda vida de Bree Tanner

 Feia temps que tenia pendent de llegir aquest llibre. Tenia ganes de tancar la saga, però mai trobava el moment. Em feia una mica de mandra, així que es va anar quedant a la llista.

 Un cop llegit, em sap greu no haver-lo llegit abans. Primera, perquè el llibre està bé. Però sobretot, perquè no recordava gairebé res de la història, i sé que m'hagués agradat molt més recordant la història...

 Ja sé que és el punt de vista de la Bree, però m'hagués agradat saber què se'n va fer d'en Fred el Friki. No recordo que sortís més a cap llibre, però em sembla un personatge interessant.

 La història, tot i saber que acaba malament, m'ha tingut enganxada al llibre durant uns dies. I m'ha agradat el final, quan intenta (i aconsegueix) comunicar-se amb l'Edward, sense saber qui és el que pot llegir la ment. No recordo massa els llibres, però això de que els Volturi estiguessin dient mentides crec que no va arribar al punt de vista de la Bella, però si al dels Cullen.

 En fi, és un bon complement a les novel.les de Crepúsculo.

Ciudad de ceniza

 He de dir que aquest no m'ha agradat tant com el primer. M'ha semblat una espècie de transició per anar del primer a el que sigui que vingui després. No és que no m'hagi agradat, sí que ho ha fet, però no ha sigut com el primer.

 Tot i així, hi ha dos personatges que han començat a prendre pes com a "preferits". Un d'ell és en Luke, la figura paternal, però una figura paternal molt tolerant. Vaja, el "padrastre" que qualsevol voldria tenir. L'altre és en Magnus, de qui m'agrada el seu sentit de l'humor.

 Però, és clar, el llibre acaba amb tot penjat d'un fil... cosa que vol dir que el tercer no trigarà a caure...

Vortex

 Spin va ser una revelació. Em va encantar.

 Axis va ser un llibre que gairebé no recordo.

 I Vortex...

 Vortex ha sigut un llibre en el que m'ha costat molt de ficar-m'hi.

 No és que no fos interessant, que ho era. No és que les històries no tinguessin acció, en tenien. Però no sé per què, m'ha costat que m'enganxés.

 Al final (però al final del tot), les dues trames del llibre s'acaben entrelligant, i tot acaba prenent sentit. Al final descobreixes per què va començar tot amb Spin i quina relació hi ha entre en Turk Findley i l'Orrin Mather.

 Però pel mig, tot i mostrar algunes coses interessants i nous móns, no sé per què, no té el que va tenir Spin.

Mañana lo dejo

 Aquest és un llibre diferent dels que acostumo a llegir, però feia temps que el tenia a la llista de pendents i...

 Al principi no em va agradar. Li trobava alguna cosa estranya, fins que vaig descobrir què era: era com una còpia de la Bridget Jones, però escrita per un home. No vull ser sexista, però hi havia alguna cosa en el comportament de la protagonista que no m'acabava d'encaixar, i encara no sé què era.

 Però vaig decidir donar una oportunitat al llibre, i a mida que anava avançant, cada cop tenia una mica més de "carinyo" per la protagonista. D'acord, la protagonista està com una xota, però és entranyable i tot el que fa ho fa per una bona causa.

 I, és clar, cada cop estava més intrigada per què anava a fer en Ric amb la motxilla. I, tot i anar descobrint les coses al mateix temps que la Julie, seguia convençuda que en Ric no era dolent.

 Al final, m'he fet un fart de riure amb algunes situacions. Sobretot m'agradaven les converses en el que veies el que ella pensava i el que ella contestava realment.

 Així que, en resum, cal donar-li una oportunitat al principi... perquè a partir de mig llibre la cosa val la pena! I, com que tampoc és massa llarg, la part que trontolla una mica tampoc és massa llarga!

Ciutat d'ossos

 Començo pel que no m'ha agradat:

Un món on fa temps un dolent molt dolent va crear un "cercle", que volia eliminar la gent que no tenia la sang "pura". Va ser derrotat, i el creien mort, però vivia, i encara tenia alguna gent que li eren fidels, fins i tot a dins de "l'institut". De què parlo? No, no parlo de Harry Potter, parlo de ciutat d'ossos.

 Una noia que no sap que viu en un món ple de vampirs i homes llop (entre altres coses) que s'odien a mort, però per qüestions del destí s'hi veu implicada, i acaba formant part de la trama. De què parlo? No, no parlo de Crepuscle, parlo de ciutat d'ossos.

 Dos germans que van ser separats de molt petits. Cap dels dos sabia de l'existència de l'altre. La noia va ser educada per la mare. Els dos es coneixen per casualitat, i acaben descobrint que el seu pare és el dolent més dolent i que en realitat són germans. De què parlo? No, no parlo de la Guerra de les Galàxies, parlo de ciutat d'ossos.

 I segur que em deixo alguna altra idea treta d'algun altre lloc, però les semblances amb Harry Potter, Crepuscle i la Guerra de les Galàxies van més enllà dels paràgrafs anteriors. I això és el que no m'ha agradat: d'alguna manera m'agradaria llegir alguna cosa fresca, nova, diferent. No pas més del mateix.

 Però, d'altra banda, no puc pas dir que el llibre no m'hagi agradat. La fórmula funciona i aquest m'ha mantingut enganxada a les seves pàgines fins al final. Sí que és veritat que el final, just després del moment Luke-Leia, m'ha semblat fluixet, però la resta del llibre m'ha agradat molt (malgrat enfadar-me cada cop que em feia pensar en algun dels seus referents).

 No trigaré a llegir el següent. Només he de vigilar a no llegir-lo a la vegada que algun altre captador d'atenció (o sigui, qualsevol dels que sé que ho seran i que m'estan esperant a casa: el Gran Lord, Scarlett, la sombra de la noche...)

El misterio del cuadro robado

Aquest llibre és una altra petita joia treta de la biblioteca, que no tenia massa clar si m'agradaria, però que m'ha sorprès enormement.

D'acord, és un llibre que es podria catalogar d'infantil, però té moltes coses que fan que el llibre el pugui llegir qualsevol adult.

La història ens l'explica un petit escarabat, en Marvin, que viu amb la seva família a la cuina de la família d'en James. Tota la història està explicada des del punt de vista d'en Marvin, que resulta ser un geni de la pintura i és capaç de fer dibuixos impressionants.

Però la història també ens deixa veure la família d'en James: en James és un nen de pares separats. La seva mare es va tornar a casar i ara té un mig-germà i viu amb la seva mare, el seu pare adoptiu i el seu germanet. Però no li fan massa cas. I quan el seu pare el va a veure sempre hi ha aquella tensió característica...

En James i en Marvin es fan amics. Coneixem en James pel que diu, però en Marvin no es pot comunicar amb ell més que movent-se a la seva mà.

I, pel mig, algú roba un quadre molt valuós. L'únic que sap qui és realment el lladre és en Marvin, que s'ho ha d'empescar per poder-li dir a en James qui és.

I tot acompanyat d'uns dibuixos que són genials. A veure, que no se m'entengui malament, no és un llibre amb molt de dibuix i poca lletra: és un llibre, una novel.la, però cada 3-4 pàgines hi ha algun dibuix del que està passant, fet amb molt de gust i encert. Per exemple, a la següent imatge en James torna a en Marvin a casa (a la cuina!)

I en aquesta en James veu per primer cop en Marvin, després de descobrir el dibuix que li ha fet com a regal d'aniversari:

 En resum: un llibre més que recomanable.

La aprendiz

 Després d'acabar El gremio de los magos, no he trigat gaire a agafar La aprendiz. I em sembla molt que no trigaré gaire a agafar el tercer...

 Aquest és un d'aquells llibres que quan l'agafes no pots parar de llegir.

 Durant tot el llibre, hi ha el punt de vista de 4 persones (ja espero a llegir El gran Lord. Tindrem el punt de vista de l'Akkarin? Espero que sí!)

 La història d'en Dannyl és divertida, i sempre era com una mica d'aire fresc. Les seves aventures són "inofensives", i durant tot el llibre tens l'incògnita de si realment en Dannyl és un "doncel" o no ho és, i si aconseguirà trobar alguna cosa que valgui la pena.

 La història d'en Rothen és més aviat de tristesa. Sí que és veritat que té moments bons, com quan apareix en Dorrien (els dos cops?), però sobretot hi ha preocupació, primer pel tema d'en Regin i després per la separació.

 La història d'en Lorlen també és de tristesa, o d'impotència. Veure com el teu millor amic es converteix en dolent (molt dolent) i a sobre et controla...

 I la història de la Sonea és, per descomptat, la més important. Fa patir sobretot el tema d'en Regin, i el fet que tothom se li posi en contra i ella no faci res. Però el tema del Gran Lord no m'ha fet patir tant com hauria d'haver-ho fet: jo no crec que faci mal a cap dels protagonistes. Si hagués volgut, ho hagués pogut fer. Més aviat té algun secret i vol mantenir-los al marge? Representa que el Gran Lord ha de ser molt dolent, però tinc la sensació que no ho és. Hi ha la història "estranya" de quan la Sonea se'l troba a la nit a la seva habitació. Jo ho vaig veure com si l'estigués "curant" (o ajudant-la a recuperar l'energia) o donant-li energia perquè és fes més forta. Però vaja, només és una sensació.

 No trigaré a llegir el tercer.

El extraordinario ingenio parlante del profesor Palermo

 He de reconèixer que em feia una mica de mandra començar aquest llibre, però ha valgut molt la pena!

 L'autor no em sol convèncer massa, i llegint la contraportada semblava que fos un llibre massa infantil. Però, ja que havia arribat a mi, vaig decidir donar-li una oportunitat.

 I la història m'ha arribat. És clar que un extraterrestre que és una màquina (un autòmata), amb pensaments propis és el típic llibre que m'agrada, però... a més hi barreja temes més "adults".

 És clar que tampoc parla massa de la primera guerra mundial, i parla menys de la segona, però hi surten, i et fas una idea del que va poder viure la gent en aquella època. Però, sobretot, m'ha agradat el tema de la seva dona: estàs casat amb una dona, però no li pots dir que el ninot que ella es pensa que fas anar amb màgia és en realitat un extraterrestre.

 La veritat és que és un llibre molt recomanable. És curt, ràpid de llegir (potser hagués sigut millor aprofundir una mica més?) i la idea és original.

Loba

Jo volia que aquest llibre m'agradés, però...

La història no és res que no s'hagi explicat abans, però és de les històries que m'agraden (mags, dracs, unicorns...), però...

Però el problema d'aquest llibre és que és un tostón dels grossos. Era posar-me a llegir i quedar-me adormida abans d'acabar una pàgina. Ho he intentat, i molt! Al principi pensava que era perquè no coneixia res del món, i eren massa personatges a la vegada. Però no. A mida que el llibre anava avançant, cada cop m'adormia amb més velocitat. Era deixar aquest llibre i agafar-ne un altre i despertar-me, tornar a agafar aquest llibre i quedar-me adormida.

Però la història, si la manera d'escriure de l'escriptora no et fa adormir, està bé...