Graceling

Per Sant Jordi em vaig comprar un llibre que em va semblar que feia bona pinta, que es titulava Foc. Per alguna raó que no aconsegueixo recordar, vaig buscar informació sobre l'autora a internet. Va ser llavors quan vaig descobrir que el llibre en qüestió era el segon d'una trilogia (per què no ho posava el llibre original?). Així que vaig demanar el primer a la biblioteca.

Graceling és un llibre original, i a la vegada repetit. És original en la idea d'un nou país on hi ha gent que pot tenir una Gràcia, que pot ser una cosa totalment diferent d'una persona a una altra: alguns neden molt ràpid, altres preveuen les tempestes, altres lluiten bé, altres llegeixen la ment... Però, a part d'això, hi ha moltes coses que estan inspirades en molts altres llibres. On hauré sentit abans això dels Set Regnes?

D'altra banda, aquest llibre, com molts altres que he llegit abans, té molts (i molts vol dir molts!) errors en la traducció. Sí, quan hi ha unes quantes paraules escrites amb faltes d'ortografia (jo també en faig, però jo no tradueixo llibres!), llocs on hi posa que algú ha fet alguna cosa i es veu clar que s'han equivocat de nom, i coses per l'estil, al final acaba cansant. Sobretot si, com en aquest llibre, n'hi ha unes quantes. En això, la pobre Cashore no en té cap culpa.

Però bé, tot i que la història m'ha semblat original, la manera d'explicar-la m'ha semblat que tenia força que desitjar.

Tot i així, tot i deixar-lo una mica malament, he de dir que bé, que es pot llegir. I que llegiré la segona part, Foc. Perquè tinc curiositat per saber d'on venia el rei Leck, i com va arribar. Perquè el segon llibre explicarà això, suposo. Esperem que el segon llibre estigui una mica millor escrit i amb menys errors a la traducció. El nivell d'imaginació de la història ja m'està bé :-D

El valle de los caballos - Ayla i Jondalar

L'última part de "El valle de los caballos" es llegeix tan ràpid que ni te n'adones i ja s'ha acabat.

Com era previsible, l'Ayla i en Jondalar es troben (bé, un dels dos troba a l'altre) i comença el xoc de cultures.

Però, si a la primera part deia que potser no calia tants detalls de la vida d'en Jondalar, perquè llavors ja hi haurà molt temps, quan estiguin junts, aquí hi vaig trobar a faltar una mica d'explicació. Per exemple, una de les coses que més recordo del primer llibre és com va estar de contenta l'Ayla quan va entendre que la gent del Clan es comunicava amb les mans. En aquest cas, l'Ayla de seguida aprèn a parlar (almenys les paraules), i el fet que d'un dia per l'altre (literalment) aprengui a construir les frases se'm va fer com una mica forçat, i hagués trobat més interessant veure el procès.

Tot i així, tret d'algun detall d'aquest estil, em sembla un llibre totalment recomanable, i m'ha deixat amb ganes de seguir amb el tercer. Això sí, després d'una mica de descans!

El valle de los caballos - Jondalar i Thonolan

Si la part de l'Ayla sola em va encantar, la part dels germans se'm va fer una mica pesada. Sí, d'acord, serveix per ensenyar les tradicions dels "altres", de diferents pobles. Però... no hi ha més llibres després? Aquesta part se'm feia una mica llarga i pesada i jo l'hagués suprimit, o si més no, escurçat.

Si el primer llibre tracta de l'Ayla, i en el segon, de cop, hi apareixen altres personatges... ja saps que s'acabaran trobant. I aquesta banda "previsible" fa que se m'hagi fet força pesat.

D'alguna manera, em posaven una mica dels nervis tots els comentaris d'en Jondalar al seu germà, quan li deia que volia una dona que bla, bla, bla, i aquesta dona sempre era l'Ayla. Estava clar, i jo que no suporto les coses previsibles i que t'ho vulguin vendre així...

Però bé, deixem que anava bé per veure les tradicions dels "altres" i adonar-te que, en el moment en què es trobessin... hi hauria un problema molt gran de tradicions. I de "racisme"...

El valle de los caballos - Ayla

Com que "el valle de los caballos" no és gaire curt, el puc fraccionar en diverses parts, ja que ell mateix està dividit en tres grans parts.

Ja des del segon capítol del llibre es veu que el llibre estarà dividit en dos (o tres) grans parts: la part on l'Ayla està sola, que es va alternant amb la part on en Jondolar i en Thonolan fan el seu viatge, i la última part, on es troben.

De les dues primeres parts, la que m'ha agradat més és la part de l'Ayla. La seva lluita per viure sola, i com va deixant enrere alguns dels costums del clan que no li serveixen de res, per poder viure millor.

I la seva forma d'anar descobrint coses: com fer foc més ràpidament, com matar animals grossos ella sola, i, en definitiva, com sobreviure sense ajuda de ningú.

Entendreix el fet de que mati un cavall per poder tenir menjar i pells, però llavors adopti a la seva potra petita i indefensa, li doni menjar, i la salvi dels depredadors. De la mateixa manera com que es trobi una cria de lleó cavernari (un lleó!) i l'adopti igualment i el faci créixer.

Només tinc un petit dubte, que no sé si depèn de la traducció o ja era així. El dia que va trobar el lleó cavernari petit, el llibre diu que va matar un ren. Però més endavant parla d'un cèrvol. Va matar un ren o un cèrvol?

Poliedrum o un llibre en video-joc

Començaré essent dolenta. Si hi ha un premi que s'anomena "As de picas", i que, entre altres coses, es farà un video-joc basat en el llibre que guanyi... què escriuries?

Poliedrum és això i res més que això. Uns nens aficionats a la fantasia, que per unes determinades circumstàncies, han d'entrar en un video-joc per salvar el món. I, oh quina casualitat, entre una de les moltes coses que han de fer, han de trobar els 4 asos d'una baralla, entre ells l'as de piques (...)

El llibre és entretingut, però no té res. Et poses a llegir-lo i tot el llibre tens la sensació que estàs llegint una partida en un video-joc... fins que arribes al final i t'adones que la partida ha quedat a mitges.

Es pot llegir ràpid i sense que sigui massa complicat, però... em sembla que no esperaré que surti la segona part, ni tampoc jugaré al video-joc...

La máquina Génesis

Feia temps que no llegia un llibre de ciència ficció que m'agradés tant.

La máquina Génesis està publicat per primer cop al 1978, i representa que l'acció té lloc els primers anys del segle XXI. O sigui, que ja és passat.

Tot i així, el llibre segueix essent actual, i es pot llegir com si et parlessin d'un futur que encara no ha arribat.

A destacar el fet de les trucades per internet, que ja al 1978 ja ho preveia!

El llibre m'ha semblat genial en totes les seves fases. No és un llibre senzill del tot, perquè quan comença a parlar de l'espai-k hi posa força teoria. Tot i així, no es fa pesat, i crec que és necessari per explicar el que passa.

Però si el llibre és bo, el final m'ha semblat genial.

Tot i que no l'explicaré, que l'espatllaria :-D

En resum: un dels millors llibres que he llegit últimament.

El caballero

Segueixo amb la saga d'en Harry Dresden, que ja que me'ls estan deixant i es poden llegir, vaig llegint.

En aquest cas era el quart llibre.

Al principi vaig pensar que era una mica més del mateix i pensava que m'avorriria molt mentre el llegís.

Però durant el llibre, en Jim Butcher et posa dins d'un món de fades, on tot és nou i tot és imaginari. Et trobes allà al mig, i tot i ser en Harry Dresden, és del tot diferent. I tens ganes de saber més i més sobre les fades.

Tot i així, al final torna a caure una mica. Potser li faltava una mica d'alguna cosa més.

Però en resum, un bon llibre, i entretingut, com tots els de la saga.

Justin Time i el projecte Montauk

La primera part de la col.lecció de llibres em va semblar bona, o aquest és el record que en tinc. En Justin es posa a buscar els seus pares, que van desaparèixer després d'un viatge en el temps, i per fer-ho, ell mateix viatja en el temps.

En aquesta segona part, segueix viatjant en el temps, buscant els seus pares. I encara no els troba, és clar. Només que no m'han quedat ganes de saber com continua.

Els personatges no estan massa ben desenvolupats, i la història, encara menys. I, a part d'estar massa poc desenvolupada, la vol embolicar molt... d'una manera innecessària. Massa embolic massa poc desenvolupat, que deixa una sensació molt dolenta.

Com per no seguir llegint la següent part.

Això sí, es llegeix ràpid i és molt curt.

Però també: el llibre no té cap mena de rigor de res.

En fi...

Tormenta de espadas (II)

Després de la primera part, i d'un descans de dos llibres, ja tocava la segona part de Tormenta de espadas.

No sé què té la sèrie de "canción de hielo y fuego" que cada cop m'agrada més.

Un dia no sé on vaig escriure que algú deia que el mèrit d'un escriptor de misteri no és trobar qui va ser el que va fer el crim, sinó que el mèrit estava en saber posar les pistes ben repartides pel mig del llibre. En aquest cas (i com ja passava amb Harry Potter), no és que les "pistes" estiguin ben repartides en el llibre, sinó que les coses estan repartides durant tota la saga.

Com a exemples, el cas de la Reina de les Espines. Surt 3 cops al llibre. Al primer, convida a la Sansa a sopar. I ja t'imagines per què l'ha convidat, però jo almenys no en vaig fer massa cas. El segon cop és quan es casa en Joffrey. Surt allà, i dius: "Ostres, què hi fa aquesta dona aquí?" No perquè no pogués ser al casament, sinó perquè era un tros que jo no entenia per què hi era. Quan torna a sortir, llavors ho entens tot. El perquè ha tingut aquesta entrada fugaç i per què ha sortit quan ha sortit.

El segon, les intrigues d'en Meñique i de l'Araña. Coses que van passar al primer llibre es resolen en aquest tercer.

I tot això fa pensar que, d'alguna manera, tot el que hi ha al llibre (i no és poc) té alguna raó de ser, i al final ens acabarem enterant de tot i de més.

La llàstima és que ara ja només em queda un llibre per llegir, i al ritme que va en George R. Martin a escriure els següents llibres... trigaré molt a saber què passa. Això, unit a la meva falta de memòria, fa que no sàpiga si ja agafar el cinquè llibre o esperar a veure què passa... De mentres, ahir ja vaig comprar-me un altre llibre d'en George, que no sé de què va, però que estic segura que serà genial.

Però, com que sé que no podré resistir massa la temptació i abans de que me n'adoni ja estaré a la biblioteca demanant la quarta part... Quan arribi la quarta part em dedicaré a fer spoilers per aquí, i així quan d'aquí a uns anys pugui llegir el següent... em tindré a mi mateixa per recordar-m'ho!

Carpe Jugulum

L'altre dia estava a Girona i tenia una hora sense fer res. M'havia descuidat de portar cap llibre, i com que feia molts mesos que no en comprava cap (he resistit!!!) vaig anar a la llibreria. Vaig trobar un llibre d'en Terry Pratchett, que em va semblar que no era de Mundo Disco (o almenys no ho deia enlloc) i vaig decidir comprar-lo, a veure si em reconciliava amb aquest autor...

Al primer paràgraf del llibre ja vaig veure que m'havia equivocat... era de Mundo Disco!

Tot i així, vaig decidir donar-li una oportunitat.

El llibre em va fer companyia una tarda de neu... però...

Bé, la Mort em va caure bé. Però hi havia massa bromes al llibre que em semblaven bromes per fer riure, però que a mi no em feien cap gràcia. Sé que a la gent li fan gràcia, però a mi... no res. No dec tenir sentit de l'humor, tot i que hi ha moltes coses que em fan gràcia...

Com que encara en tinc un altre per casa, vaig decidir que un dia el llegiria. La última oportunitat... A veure si a la tercera...