26 d’octubre del 2007

El panteó

Set setmanes. Sí, set setmanes m'ha costat acabar l'últim llibre de la trilogia de Memòries d'Idhun. I és que això de posar a l'anobii el dia que comences és una mica perillós...

De totes formes, la sensació ja era que m'havia costat molt, de llegir. He de reconèixer que el vaig acabar més perquè m'ho vaig prendre com una cosa personal que per res més. Allò que vas llegint i que penses que ja millorarà... però no va millorar.

Potser és que no vaig entendre res de res, però el llibre se'm va fer pesadíssim. A més, si ara hagués de dir què va passar, hauria de dir que les gairebé 1000 pàgines de llibre es poden resumir en mig foli. Perquè, de fet, d'història no n'hi ha massa. Ni tan sols de descripcions. No sé pas què deia en tot el llibre.

Ho sé, sóc dura. Però sóc dura perquè el primer i el segon em van semblar molt bons, però aquest tercer... Potser m'equivoco, però donava la impressió de que era una forma d'anar allargant la història, sense voler-la allargar de veritat.

No m'agrada parlar malament dels llibres. Així que... recomano el primer i el segon, però el tercer és totalment prescindible.

2 comentaris:

Jordi Miró ha dit...

Doncs jo estic completament en contra d'això.

Hola,
sóc en Jordi (no em conèixes de res)
crec que potser que el tercer de memòries d'Idhun sigui una mica per allargar la història però no n'hi ha per tant.

Matgala ha dit...

Jordi, els comentaris són oberts perquè tothom pugui dir el que vulgui.

Fa força temps que vaig llegir aquest llibre, però en segueixo tenint aquest record. Realment, és un dels llibres que menys m'han agradat dels últims anys.