13 de gener de 2012

El catalejo lacado


 Buf... És una llàstima que la trilogia hagi acabat amb un llibre tan fluix...

 Les llums del Nord em va encantar, i la daga no es quedava curta. Però aquest... aquest se m'ha fet pesadíssim.

 Em va costar molt entrar a la història. I, un cop entrada, només m'interessava el tros de la Mary (vaja, el tros més curt...) La resta, fins que en Will i la Lyra entren al regne dels morts, podria tallar-se sense cap mena de problema.

 I la senyora Coulter... A veure, com pot ser que la dolenta més dolenta de totes de cop s'adoni que vol ser bona i s'acabi tornant bona?

 I la història d'amor final? Buf... Ganes de fer venir llagrimeta fàcil? No, a mi no, però ho semblava... La veritat és que no li veig el què. Es podria haver acabat amb una amistat entre els dos nens, i tot hagués quedat encara millor. Si us plau!

 I que després de tants anys sigui tan fàcil véncer a en Metatron, que es deixi enganyar per la senyora Coulter? Va, home, va!

 Una cosa és escriure fantasia i crear altres móns (cosa que aquí en Pullman fa molt bé amb els mulefa), però l'altra és que la història no s'agafi per enlloc. I això és el que m'ha semblat: un afegitó a la història, que no sabia com acabar, i que s'ho ha fet venir bé perquè tot acabi bé, com en una pel.lícula... de llagrimeta fàcil, és clar.

 És una llàstima, perquè els dos primers llibres eren genials...