The reluctant fundamentalist

 Si m'hagués d'agradar llegir pels llibres que m'han obligat a llegir per algun curs... no m'agradaria llegir! De fet, no m'estranya que hi hagi tanta gent que digui "no m'agrada llegir" pels llibres que els han fet llegir. No recordo cap llibre que em fessin llegir que m'agradés. I aquest no és una excepció.

 Després de llegir aquest llibre em sento enganyada. Ni la història és bona, ni està ben explicada, ni arriba enlloc.

 No és només el fet que no diu res de l'americà. Entenc que aquesta és la "gràcia" del llibre, però que la gràcia del llibre sigui que no es sàpiga a qui explica la història, i per què és allà, ja diu molt del llibre.

 La història amb l'Erica fa pena. No és que faci sentir-se trist, sinó que tota la història fa pena. I el final és el més apoteòsic: desapareix i no saben si s'ha suïcidat o s'ha escapat. Una altra cosa que queda inclosa en el llibre (que ja no vindrà d'una).

 La història del gran estudiant, que té una gran feina, i que després es tira enrere (sigui pels motius que sigui) potser és el que més sentit té. Però és que no profunditza ni en la depressió per tot el que significa l'11S, ni en totes les altres coses.

 I quan ja només falten 3-4 pàgines per acabar t'enteres que el protagonista s'ha convertit en un activista contra els Estats Units. Coi, això podia tenir algun tipus de substància! Però, com a la resta del llibre, decep i et quedes amb les ganes. Però, és clar, arribat a aquest punt del llibre, això ja no és una sorpresa (que la història et decebi i et quedis amb les ganes).

 Per descomptat, el final està en consonància amb el llibre. Sembla el final d'un capítol de sèrie dolenta, que deixa la història a mig acabar, esperant al capítol següent. No saps si l'americà el vol matar, si ell vol matar l'americà, si el cambrer vol matar algú, o si realment no passa res. Això és una forma d'acabar un llibre?