M'encanta l'Hermione. Ja ho vaig dir fa uns dies, quan llegia el tercer Harry Potter, però ara hi torno.
Ella és el seny, en el grupet de tres que formen ella, en Harry i en Ron. I sempre té raó.
En Ron i en Harry estan enfadats. En Ron està gelós d'en Harry, i en Harry no vol arreglar les coses, perquè creu que és culpa d'en Ron. I suposo que té raó. Però, és clar, el pobre Harry s'ha quedat sol del tot. Tothom li gira l'esquena perquè ningú, excepte l'Hermione i en Hagrid (i suposo que en Dumbledore) no es creuen que en Harry no posés el seu nom al calze.
I al mig d'en Harry i en Ron, l'Hermione. Sembla que tot s'arregla quan en Malfoy, intentant atacar en Harry, l'ataca a ella, però no: en Ron i en Harry continuen sense parlar-se. Potser ara, quan estiguin castigats, faran les paus?
Però és ella, l'Hermione, la que es posa al mig i li diu a en Harry que intenti arreglar les coses amb en Ron. Segurament faci el mateix amb en Ron. I és ella la que li diu que ha d'escriure a en Sirius. És una mica com la consciència d'en Harry quan ell fa coses que no hauria de fer, o quan no en fa que hauria de fer.
I, finalment, en Harry escriu a en Sirius. I rep una resposta. Tot i que no sé si aquesta resposta és bona o dolenta: en Sirius li demana de quedar, tornarà a Hogwarts, un parell de dies abans de la primera prova del torneig. Li diu que vagi amb molt de compte, però... què passarà? Algú veurà en Sirius? Aconsellarà en Sirius a en Harry? En Harry farà la primera prova? Se'n sortirà? En Harry resistirà a la pressió de que ningú li parli? I quanta gent més es posarà les xapes contra en Harry?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada