16 de febrer de 2007

Ulls verds

Al final he començat Septimus seriosament. És que d'aquí a una setmana l'he de tornar a la biblioteca (per segona vegada) i no m'agrada renovar els llibres una segona vegada. Segur que són manies meves. Segur que si anés amb la Marisa i li digués si me'l renova un altre cop, no m'hi posaria cap impediment. Però és que ja ho he fet un cop, i aquest és un dels llibres que estan a l'estanteria de novetats, i segur que algun nen el troba a faltar, i el demana. Així que d'aquí a una setmana el tindré llegit.

Encara hi ha coses que no recordo. Aquella sensació de que les coses et sonen d'alguna cosa, però no saps de què. Recapitulant, i resumint molt, el primer llibre és la història d'un nen que és tret de casa dels seus pares per portar-lo a un exèrcit infantil. Però aquest nen és el setè fill del setè fill, i per això està destinat a ser un gran mag. El mateix dia que neix ell, neix també la filla de la reina, que és amagada a casa del nen. I així creixen, mentre hi ha un dolent molt dolent al palau, fins que un dia la família del nen, el nen i una maga extraordinària fan fora el dolent i tots viuen feliços durant... durant poc temps.

El segon llibre comença amb força: en el primer capítol ja hi ha un mag (no sé qui, i no sé si l'hauria de recordar o si és un mag nou d'aquest llibre, fa massa que vaig llegir l'anterior), que va a rescatar el dolent del vaixell on està enfonsat. Es troba amb el seu esquelet i li demana que li ensenyi màgia, que junts aconseguiran entrar al palau i recuperar el poder.

D'altra banda, la maga extraordinària té una ombra que la persegueix, que sembla ser és màgia negra, i unes aranyes que entren al palau, també amb màgia negra. Sembla que la cosa es posarà interessant.

Per què el post es titula ulls verds? Doncs perquè, en aquest llibre, tots els mags tenen els ulls verds, i la gent normal els té marrons. Sé que és una tonteria, però aquest detall no m'agrada massa. Si tens els ulls verds, ets mag. I sinó, doncs no. No sé explicar el perquè, però aquesta distinció no m'agrada.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Aquesta distinció de donar tanta importancia la color dels ulls és típica de les novel·les roses, sense desig d'ofendre... o d'algunes novel·les roses.

Anònim ha dit...

El comentari és meu, que m'oblido de dir-ho...

Esther

matgala ha dit...

Doncs et puc assegurar que, de rosa, no en té res, aquest llibre!