El vaig veure a la biblioteca, i em va semblar molt interessant. Així que no ho vaig dubtar un moment: l'agafava.
Però la veritat és que el llibre m'ha decebut.
No és que no expliqui coses interessants. Sí que ho fa. Però... la manera com ho explica em fa adormir. És agafar una pàgina i venir-me son de cop! I no hauria de fer-ho...
Els trossos en els que parla de Gauss encara mig es passen, tot i que la major part de les coses que explica ja són conegudes. Però...
Ostres, és que comença a explicar, i canvia de paràgraf. A vegades un canvi de paràgraf és la continuació d'una conversa. A vegades ha passat una estona. I, pel mig, converses que no semblen converses i trossos on esperes una conversa i no ho són. Vaja, que un desastre, em costa molt de seguir, per culpa de la puntuació. Crec que no m'havia passat mai en cap llibre.
I res, que les històries són divertides, però estan escrites de forma tan feixuga que fan adormir...
Em sap greu, però no el recomanaria a ningú...
31 de desembre del 2008
24 de desembre del 2008
Pero ésa es otra historia y debe ser contada en otra ocasión
Rellegir la història interminable ha sigut com una espècie de regal. Tenia un vague record de la història, però més que res recordava com en Bastián roba el llibre, perquè suposo que amb la de vegades que vaig començar el llibre quan tenia 9 anys, em deuria quedar gravat per sempre :-D
Ha sigut una experiència molt gratificant, i sense cap mena de dubte, recomano a qualsevol persona a qui li agradi llegir que el llegeixi, o que el rellegeixi!
Personalment, la primera part m'encanta. I la segona... ostres! La segona, vista de gran, m'agrada molt més que quan era petita. La primera és molt idíl.lica, però a la segona s'ha de lluitar contra l'interior i... doncs que és genial.
Ha sigut una experiència molt gratificant, i sense cap mena de dubte, recomano a qualsevol persona a qui li agradi llegir que el llegeixi, o que el rellegeixi!
Personalment, la primera part m'encanta. I la segona... ostres! La segona, vista de gran, m'agrada molt més que quan era petita. La primera és molt idíl.lica, però a la segona s'ha de lluitar contra l'interior i... doncs que és genial.
Bastián no quería ser ya el más grande, el más fuerte o el más inteligente. Todo eso lo había superado. Deseaba ser querido como era, bueno o malo, hermoso o feo, listo o tonto, con todos sus defectos... o precisamente por ellos.
14 de desembre del 2008
Habrá sido mi grito lo que ha oído?
Rellegir "La historia interminable" està essent genial. Tot i fer tants anys que la vaig llegir, em recordo d'un munt de coses. I tot i saber que en Bastián acabarà a Fantasia, quan l'Atreyu està amb l'Ygrámul el múltiple, en Bastián fa un crit, i es sent a Fantasia... ostres, és que em va tornar a posar la pell de gallina!
D'altra banda, estic descobrint coses que no sabia, o que no recordava. Em vaig fixar, fa 20 anys, que els capítols començaven amb les lletres de l'abecedari? M'ha agradat i sorprès, així que suposo que és possible que no...
En resum: estic quan comença la reconstrucció de Fantasia. Però, almenys aquesta primera part, m'ha encantat rellegir-la.
D'altra banda, estic descobrint coses que no sabia, o que no recordava. Em vaig fixar, fa 20 anys, que els capítols començaven amb les lletres de l'abecedari? M'ha agradat i sorprès, així que suposo que és possible que no...
En resum: estic quan comença la reconstrucció de Fantasia. Però, almenys aquesta primera part, m'ha encantat rellegir-la.
8 de desembre del 2008
Rellegint
Em va costar triar el llibre per llegir ara. Després de 1984, necessitava un llibre on tot fos bonic. Un llibre "per nens". Però comptant amb què aquesta setmana he d'anar a Barcelona dues vegades, necessitava un llibre que fos en edició de butxaca o similar.
Em va costar decidir-me, però finalment em vaig decidir per Michael Ende. Llavors va venir el dubte: "La historia interminable" o "Momo"? Em vaig quedar amb "La historia interminable", que al cap i a la fi, va ser el primer que vaig tenir.
La pregunta era: quants anys fa que el tinc?
La resposta era a la primera pàgina del llibre. Me'l van portar els Reis a l'any 1988, quan tenia 9 anys!!! Aviat farà 21 anys que és amb mi!!!
Em va costar decidir-me, però finalment em vaig decidir per Michael Ende. Llavors va venir el dubte: "La historia interminable" o "Momo"? Em vaig quedar amb "La historia interminable", que al cap i a la fi, va ser el primer que vaig tenir.
La pregunta era: quants anys fa que el tinc?
La resposta era a la primera pàgina del llibre. Me'l van portar els Reis a l'any 1988, quan tenia 9 anys!!! Aviat farà 21 anys que és amb mi!!!
"Me gustaría saber", se dijo, "qué pasa realmente en un libro cuando está cerrado. Naturalmente, dentro hay sólo letras impresas sobre el papel, pero sin embargo... Algo debe de pasar, porque cuando lo abro aparece de pronto una historia entera. Dentro hay personas que no conozco todavía, y todas las aventuras, hazañas y peleas posibles... y a veces se producen tormentas en el mar o se llega a países o ciudades exóticos. Todo eso está en el libro de algún modo. Para vivirlo hay que leerlo, eso está claro. Pero está dentro ya antes. Me gustaría saber de qué modo.
7 de desembre del 2008
1984
1984 era un d'aquells llibres que tenia pendents de feia temps. Un d'aquells llibres que tothom et recomana, i que saps que has de llegir, però que vas llegint altres coses, i es queden abandonats.
Ara que ja l'he llegit i estic a l'altra banda, suposo que recomanaré a tothom que el llegeixi, però... també he de dir que, ara que l'acabo de llegir, m'ha deixat un malestar...
La primera i la segona part es llegeixen, però llegint la tercera ho he passat una mica malament. Bé, al principi ho he passat malament, i després m'ha deixat amb una sensació molt dolenta. Ja ho sé, que no sempre ha de guanyar el que nosaltres creiem correcte, però, tot i així...
Així que sí, s'ha de llegir. Però s'ha de tenir molt clar que no és una historieta de Walt Disney. Almenys a mi, m'ha fet patir bastant.
Però això no vol dir que no m'hagi agradat!
Ara que ja l'he llegit i estic a l'altra banda, suposo que recomanaré a tothom que el llegeixi, però... també he de dir que, ara que l'acabo de llegir, m'ha deixat un malestar...
La primera i la segona part es llegeixen, però llegint la tercera ho he passat una mica malament. Bé, al principi ho he passat malament, i després m'ha deixat amb una sensació molt dolenta. Ja ho sé, que no sempre ha de guanyar el que nosaltres creiem correcte, però, tot i així...
Així que sí, s'ha de llegir. Però s'ha de tenir molt clar que no és una historieta de Walt Disney. Almenys a mi, m'ha fet patir bastant.
Però això no vol dir que no m'hagi agradat!
1 de novembre del 2008
The colour of magic
Se'm fa una mica difícil de comentar aquest llibre... Venia recomanat per 3 o 4 fonts d'aquelles que em crec, perquè molt sovint coincideixen en els gustos, i totes el recomanaven molt. Així que, en principi, havia de ser un llibre genial. A més, venien els dos primers llibres de la col.lecció en un sol volum, així que podia començar i acabar els dos llibres de seguit.
Però el llibre se'm va començar a resistir. D'aquells llibres que no li veus la gràcia (i això em comença a preocupar molt, perquè en principi m'hauria de fer gràcia, no?) I el vaig deixar, el vaig tornar a agafar, el vaig tornar a deixar...
No ha sigut fins a les últimes pàgines del llibre que li he trobat la gràcia. I he rigut, he rigut moltíssim! Però...
Però ara hauria de començar "The light fantastic" i crec que ho deixo per una altra ocasió.
Sí, ara ja li he trobat la gràcia, però... i si la torna a perdre? Millor esperar a alguns dies que tingui moltes ganes de riure i potser llavors em reconcilio amb el llibre. Tot i que al final ja ho he fet una mica, i m'ha deixat un regust de no saber si és que el vaig agafar en mal moment o què.
Seguiré, però en alguna altra ocasió...
Però el llibre se'm va començar a resistir. D'aquells llibres que no li veus la gràcia (i això em comença a preocupar molt, perquè en principi m'hauria de fer gràcia, no?) I el vaig deixar, el vaig tornar a agafar, el vaig tornar a deixar...
No ha sigut fins a les últimes pàgines del llibre que li he trobat la gràcia. I he rigut, he rigut moltíssim! Però...
Però ara hauria de començar "The light fantastic" i crec que ho deixo per una altra ocasió.
Sí, ara ja li he trobat la gràcia, però... i si la torna a perdre? Millor esperar a alguns dies que tingui moltes ganes de riure i potser llavors em reconcilio amb el llibre. Tot i que al final ja ho he fet una mica, i m'ha deixat un regust de no saber si és que el vaig agafar en mal moment o què.
Seguiré, però en alguna altra ocasió...
26 d’octubre del 2008
L'enigma Maia
Abans de començar a parlar del llibre, m'agradaria enviar un missatge (que no arribarà, però mira, mai se sap) a en Jordi Sierra i Fabra i a tots els seus correctors. Hi ha una ciència molt bonica, que estudia el moviment dels cossos celestes, i les seves propietats. Aquesta ciència tan bonica es diu ASTRONOMIA. L'astrologia és una altra cosa, completament diferent, i no és cap ciència.
Apa, ara que ja m'he quedat descansada, després de llegir unes quantes vegades al llibre la paraula astrologia, referint-se a l'astronomia, i jo sense creure-m'ho, vaig a pel llibre.
L'opinió que en tinc del llibre és bona, tot i que... després de l'astronomia-astrologia i com em va fer enfadar, hi poso un parell (o tres) d'objeccions.
I ara, després de despotricar, el deixaré bé. Perquè, a part d'aquests detalls, el llibre m'ha agradat. És clar que havent-hi extraterrestres que ens visiten, hauria de ser molt dolent perquè no m'agradés...
A part de tota la història amb la cultura maia i la fi del món, la resta m'ha semblat molt original. Tot el tema de les nenes que abandonen en unes tempestes, a diferents parts del món, el mateix dia, i que resulten ser extraterrestres... sí, interessant.
I el llibre té ritme i enganxa.
Llàstima d'aquestes petites cosetes que fan una mica de ràbia...
Apa, ara que ja m'he quedat descansada, després de llegir unes quantes vegades al llibre la paraula astrologia, referint-se a l'astronomia, i jo sense creure-m'ho, vaig a pel llibre.
L'opinió que en tinc del llibre és bona, tot i que... després de l'astronomia-astrologia i com em va fer enfadar, hi poso un parell (o tres) d'objeccions.
- A veure, a mi em faria gràcia llegir una mica el que és la cultura maia. És una gran cultura. Però tota una pàgina on la protagonista li enumera els déus maies al noi, un rere l'altre, sense cap més explicació, com una llista... quasi que dóna per saltar-se-la directament. I si només fos la dels déus... O expliques alguna cosa o... vaja, que si vull saber una llista dels déus maies, ja miraré a internet.
- Em pregunto per què, després de tants llibres sobre els enigmes maies, i la fi del calendari maia, encara se'n fan més llibres. Coi, on és l'originalitat?
- El de sempre: calia fer una trilogia? Variant una mica el final, aquest podria haver sigut un llibre tancat, amb un final, estalviant aquesta bogeria/moda de les trilogies. Que ja comença a cansar una mica...
I ara, després de despotricar, el deixaré bé. Perquè, a part d'aquests detalls, el llibre m'ha agradat. És clar que havent-hi extraterrestres que ens visiten, hauria de ser molt dolent perquè no m'agradés...
A part de tota la història amb la cultura maia i la fi del món, la resta m'ha semblat molt original. Tot el tema de les nenes que abandonen en unes tempestes, a diferents parts del món, el mateix dia, i que resulten ser extraterrestres... sí, interessant.
I el llibre té ritme i enganxa.
Llàstima d'aquestes petites cosetes que fan una mica de ràbia...
17 d’octubre del 2008
Planilàndia
Si és alguna cosa aquest llibre, aquesta cosa és original.
Reconec que vaig començar a llegir-lo i em vaig dir que el llibre era genial. La genialitat em va durar tres o quatre pàgines, fins que vaig veure l'alt grau de masclisme del llibre (tot i que no sé si era el normal a finals del segle XIX...)
Un cop superat l'aspecte masclista, el llibre continua essent genial. Amb passatges masclistes de tant en tant que em feien enfadar, però tot i així, el llibre genial.
No em posaré pas a explicar de què va el llibre. Només faré una pregunta: què passaria si avui aparegués algú que us digués que ve d'un espai de quatre dimensions? Sense comptar el temps com una quarta dimensió, és clar! Que, a part d'haver-hi amplada, llargària i alçada, hi hagués una altra dimensió? No el creurieu, veritat?
I si aquest algú s'ús emportés del món de les 3 dimensions i poguessiu veure el món des d'un univers de quatre dimensions?
I, quan tornéssiu a aquest nostre món de tres dimensions... com podríeu explicar a la resta de persones com és aquesta quarta dimensió?
Reconec que vaig començar a llegir-lo i em vaig dir que el llibre era genial. La genialitat em va durar tres o quatre pàgines, fins que vaig veure l'alt grau de masclisme del llibre (tot i que no sé si era el normal a finals del segle XIX...)
Un cop superat l'aspecte masclista, el llibre continua essent genial. Amb passatges masclistes de tant en tant que em feien enfadar, però tot i així, el llibre genial.
No em posaré pas a explicar de què va el llibre. Només faré una pregunta: què passaria si avui aparegués algú que us digués que ve d'un espai de quatre dimensions? Sense comptar el temps com una quarta dimensió, és clar! Que, a part d'haver-hi amplada, llargària i alçada, hi hagués una altra dimensió? No el creurieu, veritat?
I si aquest algú s'ús emportés del món de les 3 dimensions i poguessiu veure el món des d'un univers de quatre dimensions?
I, quan tornéssiu a aquest nostre món de tres dimensions... com podríeu explicar a la resta de persones com és aquesta quarta dimensió?
10 d’octubre del 2008
Llibres antics
Un company del club d'escacs avui m'ha portat dos llibres. Són d'una col.lecció que s'anomena "ciencia ficción norteamericana", d'Aguilar. Són els dos primers volums, però diu que en té més a casa.
No tenen ISBN (i si en tenen, no l'he sabut trobar) i són de l'any 1969!!! Tots dos volten les 1300 pàgines, i tenen 5 històries cadascun. Suposo que cada història deu ser l'equivalent a un llibre. Ja tinc ganes d'agafar-ne un!!! Tot i que, amb la llarga llista que tinc per llegir...
No tenen ISBN (i si en tenen, no l'he sabut trobar) i són de l'any 1969!!! Tots dos volten les 1300 pàgines, i tenen 5 històries cadascun. Suposo que cada història deu ser l'equivalent a un llibre. Ja tinc ganes d'agafar-ne un!!! Tot i que, amb la llarga llista que tinc per llegir...
26 de setembre del 2008
La invenció de l'Hugo Cabret
Aquest és un llibre diferent. I que sigui diferent no vol dir que sigui dolent, ni molt menys!
El llibre explica la història de l'Hugo Cabret, un nen que s'encarrega d'arreglar els rellotges d'una estació de tren, per circumstàncies diverses.
Sí, és un llibre que podríem considerar infantil, però, què té d'especial?
El que té d'especial el llibre és que la història alterna text i dibuixos. Sí, de cop estàs llegint una història, gires la pàgina, i la història continua amb dibuixos, on es veu el que està passant, en uns dibuixos molt ben fets, que t'expliquen la història per si mateixos.
No, no és un còmic. Els dibuixos són en blanc i negre, i són tots dibuixos que emmarcaries i penjaries com a quadre a qualsevol lloc.
El llibre és... tendre? És infantil, no és gaire enravessat, la història és senzilla i planera, però això no treu que sigui una bona història, que et faci somriure.
I, sobretot, el final. El final és genial. Quan hi arribes, no pots evitar somriure i dir: "És clar, és clar! Com és que no m'ho havia imaginat abans?" Que, un cop ho llegeixes (o ho veus :-) ), sembla evident.
Molt recomanable, sobretot per algú amb cervell infantil i amb ganes de llegir una història de forma... diferent (que no vol dir pitjor!)
El llibre explica la història de l'Hugo Cabret, un nen que s'encarrega d'arreglar els rellotges d'una estació de tren, per circumstàncies diverses.
Sí, és un llibre que podríem considerar infantil, però, què té d'especial?
El que té d'especial el llibre és que la història alterna text i dibuixos. Sí, de cop estàs llegint una història, gires la pàgina, i la història continua amb dibuixos, on es veu el que està passant, en uns dibuixos molt ben fets, que t'expliquen la història per si mateixos.
No, no és un còmic. Els dibuixos són en blanc i negre, i són tots dibuixos que emmarcaries i penjaries com a quadre a qualsevol lloc.
El llibre és... tendre? És infantil, no és gaire enravessat, la història és senzilla i planera, però això no treu que sigui una bona història, que et faci somriure.
I, sobretot, el final. El final és genial. Quan hi arribes, no pots evitar somriure i dir: "És clar, és clar! Com és que no m'ho havia imaginat abans?" Que, un cop ho llegeixes (o ho veus :-) ), sembla evident.
Molt recomanable, sobretot per algú amb cervell infantil i amb ganes de llegir una història de forma... diferent (que no vol dir pitjor!)
2 de setembre del 2008
Vacances (o més aviat vaga) literàries
El blog m'avisa que fa més d'un parell de setmanes que no llegeixo res...
Tal com diu aquí al cantó, després de El devorador de Almas, vaig començar The colour of magic.
Bé, començar és un dir. Un dia en vaig llegir 10 pàgines o així i ho vaig deixar.
Després em va donar per llegir còmics antics.
Al cap d'uns dies vaig tornar a agafar el llibre, i vaig llegir unes quantes pàgines. Vaig tornar a començar pel principi, i deuria arribar a la 12 o així.
I vaig tornar als còmics.
I ara no sé què fer.
Me n'han parlat molt bé, però crec que no és el moment. Si fos el moment, el llegiria, no?
Com que aquest mes agafaré sovint el tren, esperaré al dia que l'agafi per primer cop i me l'emportaré. Si llegeixo unes quantes pàgines i m'enganxo, continuaré. Sinó, sentint-ho molt, el deixaré per una altra ocasió.
De mentres, seguiré amb els còmics (i amb aquest blog abandonat...)
Tal com diu aquí al cantó, després de El devorador de Almas, vaig començar The colour of magic.
Bé, començar és un dir. Un dia en vaig llegir 10 pàgines o així i ho vaig deixar.
Després em va donar per llegir còmics antics.
Al cap d'uns dies vaig tornar a agafar el llibre, i vaig llegir unes quantes pàgines. Vaig tornar a començar pel principi, i deuria arribar a la 12 o així.
I vaig tornar als còmics.
I ara no sé què fer.
Me n'han parlat molt bé, però crec que no és el moment. Si fos el moment, el llegiria, no?
Com que aquest mes agafaré sovint el tren, esperaré al dia que l'agafi per primer cop i me l'emportaré. Si llegeixo unes quantes pàgines i m'enganxo, continuaré. Sinó, sentint-ho molt, el deixaré per una altra ocasió.
De mentres, seguiré amb els còmics (i amb aquest blog abandonat...)
15 d’agost del 2008
El devorador de almas
En el tercer llibre de Cròniques de la Prehistòria, algú captura en Lobo i en Torak i la Renn van al darrere d'aquest algú per salvar-lo.
Aquest algú resulten ser els devoradors d'ànimes, que necessiten un caçador de cada tipus per tenir protecció davant de tots els dimonis que deixaran anar i que acabaran dominant el bosc.
Si en el primer llibre ens ensenyava com era la vida al bosc, i en el segon ens ensenyava la vida dels pescadors, en aquest tercer, els protagonistes han de viatjar al nord llunyà i en ensenya com és la vida en el gel, com es pot sobreviure a l'hivern, i què passa quan arriba la primavera.
Les aventures s'assemblen bastant a les dues primeres, i al final es fa una mica repetitiu, això de que sempre passi el mateix.
Però segueix essent molt recomanable i... coi, que deixa amb ganes de saber què passarà al quart!
Aquest algú resulten ser els devoradors d'ànimes, que necessiten un caçador de cada tipus per tenir protecció davant de tots els dimonis que deixaran anar i que acabaran dominant el bosc.
Si en el primer llibre ens ensenyava com era la vida al bosc, i en el segon ens ensenyava la vida dels pescadors, en aquest tercer, els protagonistes han de viatjar al nord llunyà i en ensenya com és la vida en el gel, com es pot sobreviure a l'hivern, i què passa quan arriba la primavera.
Les aventures s'assemblen bastant a les dues primeres, i al final es fa una mica repetitiu, això de que sempre passi el mateix.
Però segueix essent molt recomanable i... coi, que deixa amb ganes de saber què passarà al quart!
11 d’agost del 2008
Decepcionant
Finalment he acabat Un món sense fi.
Malgrat que hi ha un moment que la història sembla que es posa interessant... acaba essent decepcionant. Només és un miratge.
Estic, i ho sé, en contra de tota la resta de la gent. A tothom li ha agradat molt el llibre. A mi se m'ha fet etern.
Però el proper (que ja vaig començar perquè no em podia portar la bíblia al tren) ja tornarà a ser dels bons :-)
Malgrat que hi ha un moment que la història sembla que es posa interessant... acaba essent decepcionant. Només és un miratge.
Estic, i ho sé, en contra de tota la resta de la gent. A tothom li ha agradat molt el llibre. A mi se m'ha fet etern.
Però el proper (que ja vaig començar perquè no em podia portar la bíblia al tren) ja tornarà a ser dels bons :-)
8 d’agost del 2008
Cap a la 700...
He de reconèixer que finalment, Un món sense fi, m'ha començat a enganxar. És clar que si això passa cap a la pàgina 700, no anem massa bé...
Em posa una mica nerviosa que un parell de persones puguin arribar a ser tan dolentes, o que vulguin tenir-ho tot, i que facin desgraciats a la gent que els envolta. Tot i que suposo que d'això va el llibre.
Amb l'arribada de la peste negra, comencen els dubtes sobre qui viurà i qui morirà, i això crea una mica d'emoció.
I també, la tornada d'en Merthin (no dic res que no hagi de dir, estava clar que tornaria, no?) fa les coses més interessants.
Tot i així, esperar 700 pàgines perquè la cosa es comenci a posar interessant...
Em posa una mica nerviosa que un parell de persones puguin arribar a ser tan dolentes, o que vulguin tenir-ho tot, i que facin desgraciats a la gent que els envolta. Tot i que suposo que d'això va el llibre.
Amb l'arribada de la peste negra, comencen els dubtes sobre qui viurà i qui morirà, i això crea una mica d'emoció.
I també, la tornada d'en Merthin (no dic res que no hagi de dir, estava clar que tornaria, no?) fa les coses més interessants.
Tot i així, esperar 700 pàgines perquè la cosa es comenci a posar interessant...
3 d’agost del 2008
500 pàgines... i?
Porto 500 pàgines llegides d'Un món sense fi, i crec que he de ser una mica dura amb el llibre.
Tinc la sensació que, en aquestes 500 pàgines, no ha passat pràcticament res. Molta palla, però...
Les intrigues entre els membres del priorat per saber qui és prior, i entre comptes i altres nobles, no m'han interessant gens ni mica. No hi trobo al.licient.
Segueixo pensant que és lent. I que no explica massa cosa. D'acord, el pont ha caigut, han escollit un nou prior, i els nens que han crescut han fet una mica la seva vida, però...
Potser sóc massa dura.
Reconec que una mica sí que m'interessa la història de Merthin, i les seves idees per construir coses noves. Però crec que és l'únic que salvaria del llibre. Potser vaig llegir Els pilars de la Terra fa massa temps i això és el que em va agradar? Recordo que les parts que més m'agradaven era quan hi sortia en Jack.
Segurament sigui massa dura. Totes les opinions que n'he llegit són bones. Però... jo, realment, crec que no puc amb ell.
Tot i això, tinc un dubte. La peste negra no era un dels eixos del llibre? Gairebé he arribat a la meitat, tot i que gairebé no ha passat res... I la peste negra encara no ha fet acte de presència...
Tinc la sensació que, en aquestes 500 pàgines, no ha passat pràcticament res. Molta palla, però...
Les intrigues entre els membres del priorat per saber qui és prior, i entre comptes i altres nobles, no m'han interessant gens ni mica. No hi trobo al.licient.
Segueixo pensant que és lent. I que no explica massa cosa. D'acord, el pont ha caigut, han escollit un nou prior, i els nens que han crescut han fet una mica la seva vida, però...
Potser sóc massa dura.
Reconec que una mica sí que m'interessa la història de Merthin, i les seves idees per construir coses noves. Però crec que és l'únic que salvaria del llibre. Potser vaig llegir Els pilars de la Terra fa massa temps i això és el que em va agradar? Recordo que les parts que més m'agradaven era quan hi sortia en Jack.
Segurament sigui massa dura. Totes les opinions que n'he llegit són bones. Però... jo, realment, crec que no puc amb ell.
Tot i això, tinc un dubte. La peste negra no era un dels eixos del llibre? Gairebé he arribat a la meitat, tot i que gairebé no ha passat res... I la peste negra encara no ha fet acte de presència...
31 de juliol del 2008
Lent i avorrit
Fa set o vuit anys que vaig llegir Els pilars de la terra i el record que en tinc és que em va agradar molt.
Fa una setmana que vaig començar Un món sense fi i se m'està fent... lent i avorrit.
He esperat a fer aquest post, pensant que potser s'animava. Però porto 300 pàgines i segueix igual.
Seguiré llegint. A veure si s'anima...
Fa una setmana que vaig començar Un món sense fi i se m'està fent... lent i avorrit.
He esperat a fer aquest post, pensant que potser s'animava. Però porto 300 pàgines i segueix igual.
Seguiré llegint. A veure si s'anima...
27 de juliol del 2008
El clan de la foca
El segon llibre de les Cròniques de la Prehistòria continua en la mateixa línia que el primer. Algú em va dir que era infantil, però... jo no el trobo infantil, tot i que un nen el pot llegir perfectament.
En aquest cas (i crec que no avanço res del primer llibre, perquè si hi ha un segon, vol dir que les coses van acabar bé), en Torak viu amb el clan del cèrvol, amb la seva amiga Renn, però sense en Lobo.
En Torak es sent sol, i en Lobo també el troba a faltar.
Fins que apareix una malaltia al bosc, que fa que en Torak es decideixi a anar a buscar un remei.
Marxa sol, sense la Renn, i sense dir res a ningú. Es dirigeix cap al bosc profund, però acabarà anant cap a la illa de les foques, on el volen castigar per haver incomplert la llei del mar, que ell no coneixia.
Altre cop un llibre d'herois que no saben el que fan, que lluiten sense saber contra què, de gent que no creu que puguin fer res perquè són nens... i molta valentia!
En el llibre es desvetllen algunes incògnites sobre la família d'en Torak, però no totes. Queda molt per saber, i moltes aventures per córrer.
En aquest cas (i crec que no avanço res del primer llibre, perquè si hi ha un segon, vol dir que les coses van acabar bé), en Torak viu amb el clan del cèrvol, amb la seva amiga Renn, però sense en Lobo.
En Torak es sent sol, i en Lobo també el troba a faltar.
Fins que apareix una malaltia al bosc, que fa que en Torak es decideixi a anar a buscar un remei.
Marxa sol, sense la Renn, i sense dir res a ningú. Es dirigeix cap al bosc profund, però acabarà anant cap a la illa de les foques, on el volen castigar per haver incomplert la llei del mar, que ell no coneixia.
Altre cop un llibre d'herois que no saben el que fan, que lluiten sense saber contra què, de gent que no creu que puguin fer res perquè són nens... i molta valentia!
En el llibre es desvetllen algunes incògnites sobre la família d'en Torak, però no totes. Queda molt per saber, i moltes aventures per córrer.
20 de juliol del 2008
Spin
Ja he fet un parell de posts parlant del llibre. Però, ara que ja l'he acabat, només tinc una paraula: genial.
El llibre forma part d'una trilogia (com no!), però és de les trilogies bones: la història té un final, i el següent llibre comença molts anys més tard.
No sé què dir per no espatllar-ne la lectura a qui el vulgui llegir. Uns nens estan mirant el cel, una nit de tardor, i de cop les estrelles desapareixen. Amb el temps, es descobreix que la Terra està separada de la resta del món per una membrana, que fa que el temps a fora passi milions de vegades més ràpid que a dintre la membrana. Així que decideixen colonitzar Mart. Hi envien primer microorganismes, i cada cop éssers vius més desenvolupats, fins que hi envien humans.
A Mart els humans viuen fins que un dia... també queden tapats per una membrana.
A partir d'aquí, es va veient la vida dels 3 nens, narrada per un d'ells, durant els següents 30 anys. Un dels nens es converteix en un dels científics més importants que envien coses a Mart. Un altre és el seu millor amic. I, a partir d'aquí, vas veient què és la membrana i per què la van contruir i qui la va construir.
I un final... genial! Que fa venir ganes de llegir la segona part, per saber què depara el futur, i per saber per què els que van posar la membrana (que són bons...) la van posar.
Tot i que crec que em tocarà esperar...
El llibre forma part d'una trilogia (com no!), però és de les trilogies bones: la història té un final, i el següent llibre comença molts anys més tard.
No sé què dir per no espatllar-ne la lectura a qui el vulgui llegir. Uns nens estan mirant el cel, una nit de tardor, i de cop les estrelles desapareixen. Amb el temps, es descobreix que la Terra està separada de la resta del món per una membrana, que fa que el temps a fora passi milions de vegades més ràpid que a dintre la membrana. Així que decideixen colonitzar Mart. Hi envien primer microorganismes, i cada cop éssers vius més desenvolupats, fins que hi envien humans.
A Mart els humans viuen fins que un dia... també queden tapats per una membrana.
A partir d'aquí, es va veient la vida dels 3 nens, narrada per un d'ells, durant els següents 30 anys. Un dels nens es converteix en un dels científics més importants que envien coses a Mart. Un altre és el seu millor amic. I, a partir d'aquí, vas veient què és la membrana i per què la van contruir i qui la va construir.
I un final... genial! Que fa venir ganes de llegir la segona part, per saber què depara el futur, i per saber per què els que van posar la membrana (que són bons...) la van posar.
Tot i que crec que em tocarà esperar...
4 de juliol del 2008
I com pensen arribar a Mart?
Suposo que és deformació professional i hauria de mirar com s'ho fan...
La situació a la Terra s'ha tornat una mica difícil. Després de quedar-se sense estrelles i sense Lluna, i veure que el Sol no és realment el Sol, comencen a passar més coses rares.
Quan llencen un satèl.lit en òrbita, cau al mateix moment, però les dades mostren que ha estat orbitant durant un temps. Estrany, no? Així que agafen, llencen un satèl.lit i fan que observi a quina distància està la Lluna. Així veuen que la Lluna s'ha allunyat molt de la Terra i comencen a observar el Sol i les estrelles. Fent això descobreixen que, per cada any que passa a la Terra, passen milions d'anys a fora.
Llavors es comencen a preguntar per què. Qui fa que estiguin dins d'aquesta bombolla? Qui els protegeix? Per què?
Però, és clar, el Sol va creixent, i s'acosta a l'òrbita de la Terra. Queden uns 40 anys abans el Sol no es "mengi" a la Terra. I què poden fer?
Doncs tenen la idea de colonitzar Mart. El fet que el temps passi molt més ràpid fora de la Terra que a la Terra, els permet portar algun tipus de vida a Mart, i amb un temps raonable (temps terrestre) veure com evoluciona. Anar enviant éssers de vida primitius i altres satèl.lits a inspeccionar.
També esperen, dintre d'un temps, quan sigui habitable, enviar-hi humans. Així ells tindran generacions i generacions per pensar com salvar la Terra, mentre a la Terra només passen uns mesos.
Senzill, no?
Només tinc una pregunta: com pensen arribar a Mart? Perquè, és clar, si envies un satèl.lit sense poder-lo tripular des de la Terra i no tens la més mínima idea d'on està la Terra (i Mart) en aquest moment, com faran arribar els organismes a Mart? O hi volen enviar també humans?
Seguiré llegint. A veure si trobo les respostes :-)
La situació a la Terra s'ha tornat una mica difícil. Després de quedar-se sense estrelles i sense Lluna, i veure que el Sol no és realment el Sol, comencen a passar més coses rares.
Quan llencen un satèl.lit en òrbita, cau al mateix moment, però les dades mostren que ha estat orbitant durant un temps. Estrany, no? Així que agafen, llencen un satèl.lit i fan que observi a quina distància està la Lluna. Així veuen que la Lluna s'ha allunyat molt de la Terra i comencen a observar el Sol i les estrelles. Fent això descobreixen que, per cada any que passa a la Terra, passen milions d'anys a fora.
Llavors es comencen a preguntar per què. Qui fa que estiguin dins d'aquesta bombolla? Qui els protegeix? Per què?
Però, és clar, el Sol va creixent, i s'acosta a l'òrbita de la Terra. Queden uns 40 anys abans el Sol no es "mengi" a la Terra. I què poden fer?
Doncs tenen la idea de colonitzar Mart. El fet que el temps passi molt més ràpid fora de la Terra que a la Terra, els permet portar algun tipus de vida a Mart, i amb un temps raonable (temps terrestre) veure com evoluciona. Anar enviant éssers de vida primitius i altres satèl.lits a inspeccionar.
També esperen, dintre d'un temps, quan sigui habitable, enviar-hi humans. Així ells tindran generacions i generacions per pensar com salvar la Terra, mentre a la Terra només passen uns mesos.
Senzill, no?
Només tinc una pregunta: com pensen arribar a Mart? Perquè, és clar, si envies un satèl.lit sense poder-lo tripular des de la Terra i no tens la més mínima idea d'on està la Terra (i Mart) en aquest moment, com faran arribar els organismes a Mart? O hi volen enviar també humans?
Seguiré llegint. A veure si trobo les respostes :-)
1 de juliol del 2008
Què passaria?
Què passaria si un dia surts a mirar les estrelles i, de cop, totes les estrelles desapareixen? I si et passessis tota la nit mirant cap a l'est, esperant a veure si surt el Sol o no? I si sortís el Sol, però veiessis a les notícies que ningú en tot el món veu la Lluna? I si els satèl.lits deixessin de funcionar tots? I si les marees continuessin produint-se, el Sol fes el seu curs, però deixessin d'haver-hi aurores, i el Sol fos una bola perfecte, sense fluctuacions?
Què passaria?
Això és el que passa al principi d'Spin, una novel.la molt recomanable, que no sé per què no he començat abans... Uns bons personatges, una mica d'humor (almenys a mi hi ha coses que em fan gràcia) i ciència ficció.
Seguiré llegint, però de moment m'està encantant!
Què passaria?
Això és el que passa al principi d'Spin, una novel.la molt recomanable, que no sé per què no he començat abans... Uns bons personatges, una mica d'humor (almenys a mi hi ha coses que em fan gràcia) i ciència ficció.
Seguiré llegint, però de moment m'està encantant!
29 de juny del 2008
Hermano Lobo
Aquest llibre ha sigut una agradable sorpresa. Me'l va donar la bibliotecària, dient que m'agradaria, i el vaig agafar amb una mica de recel. Però la bibliotecària tenia raó: m'ha agradat, i molt!
Potser no és res més que el mateix, però a mi m'ha agradat. M'ha agradat trobar-m'hi trossos del que pensa el llop, de com anomena als humans, i de les coses que entèn i no entèn.
I m'ha agradat fer el camí d'en Torak, veient com va sobrevivint com pot i com, mica en mica, es va enterant de les coses que no sabia.
I sí, torna a ser una col.lecció de llibres, una sèrie, com se li'n pugui dir. Però no és dels que et deixen amb l'ai al cor. És una mica, potser, com en Harry Potter. La història comença quan un ós mata el pare d'en Torak i aquest es queda sol al món, sense conèixer ningú, i amb l'encàrrec de trobar la muntanya de l'esperit del món, que no hi ha ningú que conegui.
I s'acaba amb aquest tros d'història tancada, tot i que saps que seguirà. I saps que seguirà de la mateixa manera que amb el primer Harry Potter saps que ha de seguir, perquè hi ha latent l'amenaça d'en Voldermort. Però és una història tancada: ha vençut el mal al que s'ha enfrontat en aquest llibre.
Torno a repetir: molt recomanable. És curtet, i es llegeix ràpid. I fa somriure més d'una vegada, quan veus al llop parlar d'en Torak com a "Alto Sin Cola", o quan els sents parlar de coses a les que encara no han trobat nom, però que entens perfectament què són.
I la història, també, molt interessant. Deixa amb ganes de saber qui són els dolents, què va fer el pare d'en Torak perquè li tinguessin tant d'odi, què va passar fa anys? Un munt de preguntes que espero poder respondre aviat!
Potser no és res més que el mateix, però a mi m'ha agradat. M'ha agradat trobar-m'hi trossos del que pensa el llop, de com anomena als humans, i de les coses que entèn i no entèn.
I m'ha agradat fer el camí d'en Torak, veient com va sobrevivint com pot i com, mica en mica, es va enterant de les coses que no sabia.
I sí, torna a ser una col.lecció de llibres, una sèrie, com se li'n pugui dir. Però no és dels que et deixen amb l'ai al cor. És una mica, potser, com en Harry Potter. La història comença quan un ós mata el pare d'en Torak i aquest es queda sol al món, sense conèixer ningú, i amb l'encàrrec de trobar la muntanya de l'esperit del món, que no hi ha ningú que conegui.
I s'acaba amb aquest tros d'història tancada, tot i que saps que seguirà. I saps que seguirà de la mateixa manera que amb el primer Harry Potter saps que ha de seguir, perquè hi ha latent l'amenaça d'en Voldermort. Però és una història tancada: ha vençut el mal al que s'ha enfrontat en aquest llibre.
Torno a repetir: molt recomanable. És curtet, i es llegeix ràpid. I fa somriure més d'una vegada, quan veus al llop parlar d'en Torak com a "Alto Sin Cola", o quan els sents parlar de coses a les que encara no han trobat nom, però que entens perfectament què són.
I la història, també, molt interessant. Deixa amb ganes de saber qui són els dolents, què va fer el pare d'en Torak perquè li tinguessin tant d'odi, què va passar fa anys? Un munt de preguntes que espero poder respondre aviat!
22 de juny del 2008
Una altra... trilogia?
Ja hi som. Un altre llibre sense final!
Bé, aquest llibre encara s'ha comportat bastant en el final, però espero la continuació aviat.
Ja començava a explicar a l'últim post de què anava el llibre, i que tenia molt bona pinta. I tenia raó, el llibre no m'ha decebut.
En aquest primer llibre de la sèrie, la Tegen, o sigui, "La que baila con las estrellas" descobreix qui és i ha de mostrar al món, i demostrar qui és. No és un camí fàcil, perquè només és una nena, la gent del seu poble no confia en ella i... i ha dolents molt dolents, com sempre!
Al final, tot acaba més o menys bé, tot i que està clar que la història ha de continuar. No et deixa penjat, com Tobi Lolness, però tot i així fa una mica de ràbia.
Però, en general, la història està molt bé, i aquí, esperant a que en surti la segona part (i esperar recordar-me de què va!!!) Tot i així, té bona nota :-D
Bé, aquest llibre encara s'ha comportat bastant en el final, però espero la continuació aviat.
Ja començava a explicar a l'últim post de què anava el llibre, i que tenia molt bona pinta. I tenia raó, el llibre no m'ha decebut.
En aquest primer llibre de la sèrie, la Tegen, o sigui, "La que baila con las estrellas" descobreix qui és i ha de mostrar al món, i demostrar qui és. No és un camí fàcil, perquè només és una nena, la gent del seu poble no confia en ella i... i ha dolents molt dolents, com sempre!
Al final, tot acaba més o menys bé, tot i que està clar que la història ha de continuar. No et deixa penjat, com Tobi Lolness, però tot i així fa una mica de ràbia.
Però, en general, la història està molt bé, i aquí, esperant a que en surti la segona part (i esperar recordar-me de què va!!!) Tot i així, té bona nota :-D
8 de juny del 2008
La que baila con estrellas
Aquest llibre promet. N'he llegit només unes 30 pàgines, però ja em té enganxada :-) Què faig aquí i no llegint?
Ens trobem en època de druides i supersticions. Suposo que és l'Anglaterra de l'època pre-artúrica, però no gaire pre, perquè moltes de les coses que es diuen em recorden a històries sobre en Merlí.
Els druides esperen que neixi un nen, que serà el salvador de tot el poble. Un nen que ha de néixer en una nit on les estrelles ballen. La nit arriba, i neix... una nena!
Ens trobem en època de druides i supersticions. Suposo que és l'Anglaterra de l'època pre-artúrica, però no gaire pre, perquè moltes de les coses que es diuen em recorden a històries sobre en Merlí.
Els druides esperen que neixi un nen, que serà el salvador de tot el poble. Un nen que ha de néixer en una nit on les estrelles ballen. La nit arriba, i neix... una nena!
Sólo él sospechaba la verdad, pero no decía nada; confiaba, contra toda esperanza, estar equivocado. La comunidad aceptaría sin reparos a una druida, pero que una mujer encarnase a El que baila con las estrellas... era inconcebible. El hijo de la Diosa, el ser destinado a convertirse en el inquebrantable centinela que haría frente al mal y que tal vez tuviera incluso que sacrificar su vida por su pueblo, no podía ser una niña. Eso generaría divisiones en el seno de la sagrada hermandad, justo cuando más unidos debían estar ante el advenimiento de los males profetizados. En algún lugar tenía que haber otro pequeño... Un niño.
7 de juny del 2008
El país dels cecs
Finalment he acabat de llegir "La máquina del tiempo y otros relatos". M'ha portat molt de temps perquè... perquè al ser històries curtes, doncs agafava una altra història, i el deixava penjat...
I això que m'han agradat, les històries. Però, potser, la que més m'ha agradat és la última, "El país dels cecs".
Diuen els castellans que "en el país de los ciegos, el tuerto es el rey". Però, què passa si arriba una persona que hi veu normal en un lloc on només hi ha cecs, fa quinze generacions que no hi ha vist ningú, no saben què és la vista, i no s'imaginen que algú pot veure-hi?
Què farà, aquesta persona? Aconseguirà dominar-los a tots, perquè la vista li donarà avantatge? O els cecs el prendran per boig, i a sobre, els cecs estaran acostumats a viure de nit (la fred) i dormir de dia (la calor) i això suposarà un desavantatge pel que arriba?
La resposta a la història de l'H. G. Wells, és clar! :-D
I això que m'han agradat, les històries. Però, potser, la que més m'ha agradat és la última, "El país dels cecs".
Diuen els castellans que "en el país de los ciegos, el tuerto es el rey". Però, què passa si arriba una persona que hi veu normal en un lloc on només hi ha cecs, fa quinze generacions que no hi ha vist ningú, no saben què és la vista, i no s'imaginen que algú pot veure-hi?
Què farà, aquesta persona? Aconseguirà dominar-los a tots, perquè la vista li donarà avantatge? O els cecs el prendran per boig, i a sobre, els cecs estaran acostumats a viure de nit (la fred) i dormir de dia (la calor) i això suposarà un desavantatge pel que arriba?
La resposta a la història de l'H. G. Wells, és clar! :-D
30 de maig del 2008
El secret del bandoler
Abans d'acabar amb els contes curts de l'H. G. Wells, vaig començar (i acabar) aquesta història sobre bandolers, perquè l'havia de tornar a la biblioteca.
Ens trobem a l'època d'en Serrallonga. Un noi de 15 anys descobreix que el seu pare va morir assassinat per en Serrallonga i comença a recórrer la Catalunya interior per trobar-lo i matar-lo.
La veritat és que és bastant diferent al que llegeixo normalment, però és un llibre del tot recomanable. És curtet, i es pot llegir d'una tirada fàcilment, però està ben acabat, ben explicat, i es fa interessant.
Només un petit comentari friki, per qui l'hagi llegit: la història, al final, no té un paral.lelisme molt gran amb la història d'en Luke Skywalker?
Ens trobem a l'època d'en Serrallonga. Un noi de 15 anys descobreix que el seu pare va morir assassinat per en Serrallonga i comença a recórrer la Catalunya interior per trobar-lo i matar-lo.
La veritat és que és bastant diferent al que llegeixo normalment, però és un llibre del tot recomanable. És curtet, i es pot llegir d'una tirada fàcilment, però està ben acabat, ben explicat, i es fa interessant.
Només un petit comentari friki, per qui l'hagi llegit: la història, al final, no té un paral.lelisme molt gran amb la història d'en Luke Skywalker?
23 de maig del 2008
La máquina del tiempo
No l'havia llegit mai, i quasi que em feia una mica de vergonya no haver-ho fet. Així que, a la que el vaig veure, el vaig comprar...
He de reconéixer que el vaig començar a llegir sense saber de què anava, ni res més. Només que el títol era "la máquina del tiempo", i que, segurament, hi hauria una màquina del temps :-)
Al principi em va posar una mica nerviosa, em va costar començar. Però després em va encantar, el com i el què.
Una curiositat: anava llegint, fins que en un moment em vaig dir: "Però quantes cerilles portava aquest home a sobre?" Un parell de paràgrafs més endavant, explica que se li acaben, amb els problemes que això comporta (que no explicaré).
La història, el que es troba en el futur, em va semblar una mica trist. Però... bé, em va agradar bastant. Ara, a per les altres històries del llibre :-)
He de reconéixer que el vaig començar a llegir sense saber de què anava, ni res més. Només que el títol era "la máquina del tiempo", i que, segurament, hi hauria una màquina del temps :-)
Al principi em va posar una mica nerviosa, em va costar començar. Però després em va encantar, el com i el què.
Una curiositat: anava llegint, fins que en un moment em vaig dir: "Però quantes cerilles portava aquest home a sobre?" Un parell de paràgrafs més endavant, explica que se li acaben, amb els problemes que això comporta (que no explicaré).
La història, el que es troba en el futur, em va semblar una mica trist. Però... bé, em va agradar bastant. Ara, a per les altres històries del llibre :-)
3 de maig del 2008
La historiadora
L'últim cop que vaig anar a la biblioteca, era l'hora del conte. No podia passar a les estanteries a veure què hi havia, així que vaig mirar una mica entre els llibres que acabaven de tornar. Un dels llibres em va cridar l'atenció. Era tot negre i tenia un drac vermell a la portada. Li vaig preguntar a la bibliotecària quin llibre era i em va dir que m'agradaria. Quan vaig llegir la contraportada, vaig estar a punt de tornar-lo, però vaig decidir que donaria una oportunitat als llibres d'aquest estil. Dic que no m'agraden, però potser és que només n'he llegit pocs i els pocs que he llegit eren dolents...
Em vaig equivocar. Dir que no em va agradar seria suavitzar-ho massa. Feia anys que no llegia una cosa tan lenta, pesada, i previsible (calla! Si fa poc vaig llegir "Garras y colmillos"... Si és que porto una temporadeta que tela...)
La història no m'ha enganxat en cap moment. Massa previsible, ja ho he dit. Tant la història antiga com la de l'actualitat. I, a més, és que gairebé no hi ha història. El que l'autora escriu en 700 pàgines, trobo que es podia haver explicat en 100, i encara n'haguessin sobrat. I és que, de cop, et trobes amb tot un capítol que t'explica coses que no tenen ni cap ni peus, ni tenen res a veure amb la història.
D'acord, no m'agrada deixar llibres a mitges. I aquesta és la única raó per la que el vaig acabar. M'agrada donar-los una oportunitat, fins al final. Però d'aquest llibre no es salva res. I d'acord, és el primer cop, perquè tampoc m'agrada, però va arribar un moment en què vaig començar a llegir en diagonal i a saltar-me les llargues descripcions que no venien a cuento i que a sobre no eren ni bones.
I, fins i tot llegint en diagonal, només de llegir em venien ganes de dormir!
Per compensar he agafat un clàssic que fa temps que tinc ganes de llegir. Per assegurar una mica el tret. Perquè porto una temporada que tela... i això que no m'agrada parlar malament dels llibres!
Em vaig equivocar. Dir que no em va agradar seria suavitzar-ho massa. Feia anys que no llegia una cosa tan lenta, pesada, i previsible (calla! Si fa poc vaig llegir "Garras y colmillos"... Si és que porto una temporadeta que tela...)
La història no m'ha enganxat en cap moment. Massa previsible, ja ho he dit. Tant la història antiga com la de l'actualitat. I, a més, és que gairebé no hi ha història. El que l'autora escriu en 700 pàgines, trobo que es podia haver explicat en 100, i encara n'haguessin sobrat. I és que, de cop, et trobes amb tot un capítol que t'explica coses que no tenen ni cap ni peus, ni tenen res a veure amb la història.
D'acord, no m'agrada deixar llibres a mitges. I aquesta és la única raó per la que el vaig acabar. M'agrada donar-los una oportunitat, fins al final. Però d'aquest llibre no es salva res. I d'acord, és el primer cop, perquè tampoc m'agrada, però va arribar un moment en què vaig començar a llegir en diagonal i a saltar-me les llargues descripcions que no venien a cuento i que a sobre no eren ni bones.
I, fins i tot llegint en diagonal, només de llegir em venien ganes de dormir!
Per compensar he agafat un clàssic que fa temps que tinc ganes de llegir. Per assegurar una mica el tret. Perquè porto una temporada que tela... i això que no m'agrada parlar malament dels llibres!
23 d’abril del 2008
Adquisicions de sant Jordi
Trobar alguna cosa a les parades ha sigut una mica difícil. Molt mediàtic i molt poc del que m'agrada :-( Així que m'he hagut de conformar amb el que hi havia, que al final tampoc ha sigut poc...
La clau secreta de l'univers, de la Lucy i l'Stephen Hawking. Sí, ja ho sé, no sóc una nena, però segur que m'agrada!
Justin Time: El projecte Montauk, de Peter Schwindt. En tinc un altre de la mateixa sèrie per casa, a punt per llegir algun dia (crec que el vaig comprar per sant Jordi l'any passat). I no ho faig mai, això de comprar el segon llibre d'una sèrie si no n'he llegit el primer, perquè... i si no m'agrada? Però hi havia poc on triar, i tenia tan bona pinta...
La llave del tiempo. Libro primero: la torre y la isla, d'Ana Alonso i Javier Pelegrín. Ho sé, ho sé... comença una altra saga i jo odio les sagues!!! Però és que també tenia tan bona pinta... Ja veuré si em compro la continuació...
El ejército negro. I. El reino de los sueños, de Santiago García-Clairac. Sí, ja ho sé... però també tenia molt bona pinta!
I, quan he arribat a casa, un de regal. No necessita presentació. Los hijos de Húrin. A veure què tal!
La clau secreta de l'univers, de la Lucy i l'Stephen Hawking. Sí, ja ho sé, no sóc una nena, però segur que m'agrada!
Justin Time: El projecte Montauk, de Peter Schwindt. En tinc un altre de la mateixa sèrie per casa, a punt per llegir algun dia (crec que el vaig comprar per sant Jordi l'any passat). I no ho faig mai, això de comprar el segon llibre d'una sèrie si no n'he llegit el primer, perquè... i si no m'agrada? Però hi havia poc on triar, i tenia tan bona pinta...
La llave del tiempo. Libro primero: la torre y la isla, d'Ana Alonso i Javier Pelegrín. Ho sé, ho sé... comença una altra saga i jo odio les sagues!!! Però és que també tenia tan bona pinta... Ja veuré si em compro la continuació...
El ejército negro. I. El reino de los sueños, de Santiago García-Clairac. Sí, ja ho sé... però també tenia molt bona pinta!
I, quan he arribat a casa, un de regal. No necessita presentació. Los hijos de Húrin. A veure què tal!
20 d’abril del 2008
El juego de Ender
Un cop acabat el llibre, em trobo amb sentiments contraposats... I és que me n'havien parlat de llibre, i sempre me n'havien parlat bé. El problema és que hi havia gent que me n'havia parlat bé de qui sabia que em podia fiar de l'opinió. Però hi havia gent que, pel seu caràcter, i els seus gustos, sabia que si el llibre els havia agradat, a mi no m'agradaria...
D'una banda, la història m'ha semblat molt bona, molt original.
Però de l'altra, l'he trobat massa bèstia. Potser sóc una "blandengue", però, per posar un exemple, veient com al principi de tot l'Ender pega brutalment a l'Stilson, jo ja hagués tingut prou violència. Però no, la violència continua. No molta violència, però sí la suficient com per arribar a fer patir.
I no només la violència, sinó el fet de com tracten els nens. Vaja, que la sort és que la major part del llibre no penses que els protagonistes són nens, perquè es comporten com adults.
Que sí, que si es vol crear un gran comandant, algú capaç de guanyar, no es pot ser massa tou. Però entre un extrem i l'altre...
Tot i així, tot i haver-hi coses del final que no m'han sorprès massa, perquè ja me les esperava, i tot i la violència... doncs que res, que m'han quedat ganes de veure com continua la història. De veure com... no, que no vull fer cap spoiler.
La història em segueix interessant. Llegiré la continuació. Però... no sé si podré suportar més violència!
(Sóc una blandengue, ho sé...)
D'una banda, la història m'ha semblat molt bona, molt original.
Però de l'altra, l'he trobat massa bèstia. Potser sóc una "blandengue", però, per posar un exemple, veient com al principi de tot l'Ender pega brutalment a l'Stilson, jo ja hagués tingut prou violència. Però no, la violència continua. No molta violència, però sí la suficient com per arribar a fer patir.
I no només la violència, sinó el fet de com tracten els nens. Vaja, que la sort és que la major part del llibre no penses que els protagonistes són nens, perquè es comporten com adults.
Que sí, que si es vol crear un gran comandant, algú capaç de guanyar, no es pot ser massa tou. Però entre un extrem i l'altre...
Tot i així, tot i haver-hi coses del final que no m'han sorprès massa, perquè ja me les esperava, i tot i la violència... doncs que res, que m'han quedat ganes de veure com continua la història. De veure com... no, que no vull fer cap spoiler.
La història em segueix interessant. Llegiré la continuació. Però... no sé si podré suportar més violència!
(Sóc una blandengue, ho sé...)
5 d’abril del 2008
No és el que sembla
Sincerament, no puc dir que el llibre "Garras y colmillos" sigui dolent. Només puc dir que a mi no m'ha agradat gens, i que no és el que vol fer veure a la portada.
Quan un llibre te'l compres a la banda juvenil de la llibreria, té un drac a la portada, i hi ha amb lletres gairebé tan grans com al títol, "galardonada con el premio mundial de fantasía en 2005", et penses que et trobaràs amb una novel.la fantàstica.
El que no t'esperes trobar és una novel.la victoriana, previsible, i on l'única fantasia que hi ha és que en comptes de tenir persones, tens dracs. Però els dracs es comporten com a persones, i més enllà de les primeres 10 o 20 pàgines ja no veus dracs, sinó persones.
Aquest llibre no només m'ha molestat perquè sembla que hagi volgut vendre aprofitant un allau de novel.la fantàstica, quan en realitat hauria de ser catalogat d'un altre tipus de novel.la. I no dic que sigui dolent. Segurament, si m'agradessin aquest tipus de novel.les, m'hagués agradat. Però si no en llegeixo normalment és perquè ja sé que no m'agraden i m'he sentit una mica enganyada.
També m'he sentit enganyada pel premi. Potser sóc jo la que tinc les idees girades, però, i sense tenir en compte si el llibre és bo o no, com es pot donar un premi de novel.la fantàstica a un llibre que no és fantàstic?
Potser sóc massa dura amb el llibre. Al cap i a la fi hi surten dracs... Però és que no m'agrada que em prenguin el pèl, i aquest cop me l'han pres de mala manera. Si això serveix perquè no li prenguin a algú altre... benvingut sigui!
Quan un llibre te'l compres a la banda juvenil de la llibreria, té un drac a la portada, i hi ha amb lletres gairebé tan grans com al títol, "galardonada con el premio mundial de fantasía en 2005", et penses que et trobaràs amb una novel.la fantàstica.
El que no t'esperes trobar és una novel.la victoriana, previsible, i on l'única fantasia que hi ha és que en comptes de tenir persones, tens dracs. Però els dracs es comporten com a persones, i més enllà de les primeres 10 o 20 pàgines ja no veus dracs, sinó persones.
Aquest llibre no només m'ha molestat perquè sembla que hagi volgut vendre aprofitant un allau de novel.la fantàstica, quan en realitat hauria de ser catalogat d'un altre tipus de novel.la. I no dic que sigui dolent. Segurament, si m'agradessin aquest tipus de novel.les, m'hagués agradat. Però si no en llegeixo normalment és perquè ja sé que no m'agraden i m'he sentit una mica enganyada.
També m'he sentit enganyada pel premi. Potser sóc jo la que tinc les idees girades, però, i sense tenir en compte si el llibre és bo o no, com es pot donar un premi de novel.la fantàstica a un llibre que no és fantàstic?
Potser sóc massa dura amb el llibre. Al cap i a la fi hi surten dracs... Però és que no m'agrada que em prenguin el pèl, i aquest cop me l'han pres de mala manera. Si això serveix perquè no li prenguin a algú altre... benvingut sigui!
24 de març del 2008
On m'he ficat?
Ahir al vespre vaig anar a buscar un llibre que em vaig comprar per sant Jordi l'any passat (que arribarà aquest sant Jordi i només me n'he llegit un, dels que vaig comprar...) Buscava un llibre de fantasia, de dracs... I recordava la portada, on posava que havia estat el premi a la millor novel.la de fantasia de l'any 2005. Perfecte, no?
Però, a la contraportada, m'hi trobo:
Tot i així, l'obro. I començo la introducció...
On coi m'he ficat? Espero que la novel.la tingui molt més de fantasia que de victoriana, perquè no m'agrada deixar llibres a mitges, però...
Però, a la contraportada, m'hi trobo:
El 'Sentido y sensibilidad' del mundo de los dragones...I crec que m'espanto.
Tot i així, l'obro. I començo la introducció...
Crecí leyendo novelas victorianas.I, una estona més tard...
Esta novela es el resultado de preguntarme cómo sería un mundo si lo fueran, si los axiomas de la novela victoriana sentimental fueran leyes biológicas ineludibles.
On coi m'he ficat? Espero que la novel.la tingui molt més de fantasia que de victoriana, perquè no m'agrada deixar llibres a mitges, però...
23 de març del 2008
Blanc i fred
Després d'haver llegit l'Emperadriu dels Eteris, m'ha quedat una sensació. O dues: un món blanc i fred.
D'acord, l'estrella és blava, però la neu, el gel, la boira... tot plegat és blanc, i m'ha quedat una sensació de blanc i de fred.
És un llibre totalment recomanable, sobretot per llegir a ple hivern. Sembla mentida com es pot mantenir la tensió durant tot el llibre amb tan pocs personatges. Bé, bàsicament amb la Bipa, que corre darrere l'Aer, que va a buscar el palau de l'Emperadriu dels Eteris.
El patiment de la Bipa, per no saber si arribarà a temps. Tota la seva lluita, a darrere de l'Aer, sentint com tothom li diu Opaca, com tothom la mira amb despreci, com tothom li diu que ha arribat massa lluny. Però la seva força, la força per anar en contra de tot, i demostrar que, encara que sigui una opaca, ella pot arribar fins on es proposi, amb la seva intel.ligència.
I aquí ho deixo. Només dic que és totalment recomanable.
D'acord, l'estrella és blava, però la neu, el gel, la boira... tot plegat és blanc, i m'ha quedat una sensació de blanc i de fred.
És un llibre totalment recomanable, sobretot per llegir a ple hivern. Sembla mentida com es pot mantenir la tensió durant tot el llibre amb tan pocs personatges. Bé, bàsicament amb la Bipa, que corre darrere l'Aer, que va a buscar el palau de l'Emperadriu dels Eteris.
El patiment de la Bipa, per no saber si arribarà a temps. Tota la seva lluita, a darrere de l'Aer, sentint com tothom li diu Opaca, com tothom la mira amb despreci, com tothom li diu que ha arribat massa lluny. Però la seva força, la força per anar en contra de tot, i demostrar que, encara que sigui una opaca, ella pot arribar fins on es proposi, amb la seva intel.ligència.
I aquí ho deixo. Només dic que és totalment recomanable.
21 de març del 2008
La princesa prometida
Definitivament, és un llibre que val la pena llegir. Ho sé, ho sé, he trigat molt a llegir-lo, però tinc l'excusa que hi ha tres dies a la setmana (seguits) que ni tan sols obro els llibres, i per tant, al quart dia, he de fer una mica de recordatori... :-)
La veritat és que La princesa prometida és un llibre molt divertit de llegir. Té molts trossos que fan riure, o com a mínim somriure. I no passa res per haver vist la pel.lícula abans: ja saps la història, però el com està escrit, i les bromes que hi ha pel mig són el millor del llibre. Vaja, tal i com ho veig jo.
Però, a més, almenys en l'edició que he comprat jo, al darrere hi ha una mica d'història de com continua l'història després del final. Que vaja, em sembla que crea més expectatives que no pas el que acaba explicant. Però és divertit de llegir.
Ah! I si l'autor ens vol seguir prenent el pèl, jo no tindria cap inconvenient a llegir "El bebé de Buttercup".
La veritat és que La princesa prometida és un llibre molt divertit de llegir. Té molts trossos que fan riure, o com a mínim somriure. I no passa res per haver vist la pel.lícula abans: ja saps la història, però el com està escrit, i les bromes que hi ha pel mig són el millor del llibre. Vaja, tal i com ho veig jo.
Però, a més, almenys en l'edició que he comprat jo, al darrere hi ha una mica d'història de com continua l'història després del final. Que vaja, em sembla que crea més expectatives que no pas el que acaba explicant. Però és divertit de llegir.
Ah! I si l'autor ens vol seguir prenent el pèl, jo no tindria cap inconvenient a llegir "El bebé de Buttercup".
8 de març del 2008
El pròleg de La princesa prometida
Com tanta gent en aquest món, he vist La princesa prometida unes quantes vegades a la tele. Sempre que la fan i veig que la fan, m'hi quedo enganxada. Dintre de la meva ignorància, fins fa poc no sabia que la història provenia d'un llibre. Quan ho vaig saber, vaig córrer a comprar-lo, però com que la pila de llibres per llegir és tan llarga, es va quedar al mig d'una de les piles i... i avui l'he recuperat, per llegir-lo.
Només n'he llegit el pròleg. Demà, al tren, segur que li faré una bona llegida. Però no podia deixar de comentar el pròleg (tot i que no sé si n'hauria de dir pròleg). Mare meva! No havia llegit mai un pròleg tan bo! Com he rigut! Sí, ja m'imagino que el llibre serà tot d'aquest estil, però només que el llibre s'assembli una mica a la pel.lícula i al pròleg, demà m'espera un molt bon viatge en tren!
Encara he de començar a llegir el llibre i ja el recomano! Però és que aquesta primera introducció m'ha donat molt bones vibracions. I és que jo volia escriure'n alguna frase, però no puc. No puc triar quina és la frase que m'ha agradat més. O quina m'ha fet més riure.
Em sembla que estic a punt de descobrir un d'aquells llibres que em marcaran i que tindré sempre a mà :-)
Només n'he llegit el pròleg. Demà, al tren, segur que li faré una bona llegida. Però no podia deixar de comentar el pròleg (tot i que no sé si n'hauria de dir pròleg). Mare meva! No havia llegit mai un pròleg tan bo! Com he rigut! Sí, ja m'imagino que el llibre serà tot d'aquest estil, però només que el llibre s'assembli una mica a la pel.lícula i al pròleg, demà m'espera un molt bon viatge en tren!
Encara he de començar a llegir el llibre i ja el recomano! Però és que aquesta primera introducció m'ha donat molt bones vibracions. I és que jo volia escriure'n alguna frase, però no puc. No puc triar quina és la frase que m'ha agradat més. O quina m'ha fet més riure.
Em sembla que estic a punt de descobrir un d'aquells llibres que em marcaran i que tindré sempre a mà :-)
2 de març del 2008
La tierra de Alidra
I, un mes més tard, torno a aparèixer per aquí per parlar d'un altre llibre. Que hagi trigat gairebé un mes a llegir-lo suposo que ja és un indicatiu.
El llibre prometia. Parlava de màgia, de diferents races, d'una nena que busca un lloc en un món estrany.
Però, no ho sé, no m'ha enganxat. Li faltava un punt de no sé què. Potser és el fet de que, en començar-lo, ja sabia que era una trilogia. I, és clar, una trilogia em feia molta mandra, sobretot sabent que només hi ha un llibre publicat.
Però no ha sigut ben bé això. Li falta alguna cosa, sembla una mica una repetició de molts altres llibres que ja he llegit de l'estil.
Podria dir que és entretingut, però en molts trossos se'm feia feixuc.
Així que suposo que hauria de dir que és una bona història, però es fa una mica costa amunt de llegir.
(Espero que el proper tingui bona crítica, que ja tocaria...)
El llibre prometia. Parlava de màgia, de diferents races, d'una nena que busca un lloc en un món estrany.
Però, no ho sé, no m'ha enganxat. Li faltava un punt de no sé què. Potser és el fet de que, en començar-lo, ja sabia que era una trilogia. I, és clar, una trilogia em feia molta mandra, sobretot sabent que només hi ha un llibre publicat.
Però no ha sigut ben bé això. Li falta alguna cosa, sembla una mica una repetició de molts altres llibres que ja he llegit de l'estil.
Podria dir que és entretingut, però en molts trossos se'm feia feixuc.
Així que suposo que hauria de dir que és una bona història, però es fa una mica costa amunt de llegir.
(Espero que el proper tingui bona crítica, que ja tocaria...)
5 de febrer del 2008
Els crims d'Oxford
Situació: havia quedat que aniria a veure la pel.lícula amb algú. Però abans em volia llegir el llibre. Encara no m'havia llegit el llibre. Així que és el primer que vaig agafar.
No sabria què dir-ne, del llibre. Que sort que és curtet? No queda massa bé, no?
M'han agradat els trossos que es podrien considerar frikis, els trossos on explica coses matemàtiques. Però suposo que un llibre d'aquest estil no t'ha d'agradar només per això...
La història no m'ha atret massa. O no gens. Des del primer moment que es veia a venir. Tot plegat. I tampoc estava massa ben explicada.
La conclusió: sort que és curt. I es llegeix ràpid.
Segona conclusió: i ara he d'anar a veure la pel.lícula?
No sabria què dir-ne, del llibre. Que sort que és curtet? No queda massa bé, no?
M'han agradat els trossos que es podrien considerar frikis, els trossos on explica coses matemàtiques. Però suposo que un llibre d'aquest estil no t'ha d'agradar només per això...
La història no m'ha atret massa. O no gens. Des del primer moment que es veia a venir. Tot plegat. I tampoc estava massa ben explicada.
La conclusió: sort que és curt. I es llegeix ràpid.
Segona conclusió: i ara he d'anar a veure la pel.lícula?
30 de gener del 2008
Una altra saga?
Mentre anava llegint Tobi Lolness, estava gaudint del llibre com no ho havia fet de cap llibre en molt de temps. Fins que...
Fins que veia que les pàgines no s'acabaven i el llibre no arribava a un final. Al contrari, encara s'embolicava més la troca. I més. Fins a deixar la història en un punt molt interessant.
Apa, ja hi tornem a ser com amb Eragon. Un llibre acabat, i el següent que encara no hi és.
Tobi Lolness és un llibre molt recomanable. A mi m'ha encantat. Sobretot quan explica com el pare d'en Tobi diu que hi ha altres móns, que no només hi ha l'arbre on viuen, sinó que hi ha molts més altres arbres al món. O quan parla del forat a la capa de fulles, provocat pels dolents, que extreuen la sava de l'arbre per obtenir combustible. O... O un munt de coses que fan somriure.
Només li trobo una cosa a criticar: havia de ser una saga? Ja no hi poden haver llibres sols, que comencin i acabin?
Fins que veia que les pàgines no s'acabaven i el llibre no arribava a un final. Al contrari, encara s'embolicava més la troca. I més. Fins a deixar la història en un punt molt interessant.
Apa, ja hi tornem a ser com amb Eragon. Un llibre acabat, i el següent que encara no hi és.
Tobi Lolness és un llibre molt recomanable. A mi m'ha encantat. Sobretot quan explica com el pare d'en Tobi diu que hi ha altres móns, que no només hi ha l'arbre on viuen, sinó que hi ha molts més altres arbres al món. O quan parla del forat a la capa de fulles, provocat pels dolents, que extreuen la sava de l'arbre per obtenir combustible. O... O un munt de coses que fan somriure.
Només li trobo una cosa a criticar: havia de ser una saga? Ja no hi poden haver llibres sols, que comencin i acabin?
20 de gener del 2008
Un nen contra la resta del món
Feia molt que no començava un llibre fantàstic que m'agradés tant, que tingués aquest no sé què que t'enganxa i que en vols saber més i més.
El llibre en qüestió es diu Tobi Lolness.
No sé ben bé què és el que m'agrada tant. Potser la idea novedosa d'aquests éssers de menys de dos mil.límetres d'alçada que viuen en un arbre. Potser la forma d'explicar les coses, com si fossis en Tobi, veient com tothom el persegueix. Potser aquell ai al cor dels llibres juvenils, de l'heroi petit, que no sap com es troba en perill i aconsegueix salvar-se, sempre pels pèls, no sap ben bé com.
Suposo que és això, posar-te en el lloc del fugitiu, amb tots els perills que et persegueixen. Perquè no ha de ser fàcil viure en un arbre fent un mil.límetre i mig d'alçada. Algú s'ha parat a pensar mai la d'habitants perillosos que pot tenir un arbre? I les fulles que cauen a la tardor. I com passar d'una branca a l'altra sense caure?
I això només és el principi. Tinc el pressentiment que durarà poc, aquest llibre.
El llibre en qüestió es diu Tobi Lolness.
No sé ben bé què és el que m'agrada tant. Potser la idea novedosa d'aquests éssers de menys de dos mil.límetres d'alçada que viuen en un arbre. Potser la forma d'explicar les coses, com si fossis en Tobi, veient com tothom el persegueix. Potser aquell ai al cor dels llibres juvenils, de l'heroi petit, que no sap com es troba en perill i aconsegueix salvar-se, sempre pels pèls, no sap ben bé com.
Suposo que és això, posar-te en el lloc del fugitiu, amb tots els perills que et persegueixen. Perquè no ha de ser fàcil viure en un arbre fent un mil.límetre i mig d'alçada. Algú s'ha parat a pensar mai la d'habitants perillosos que pot tenir un arbre? I les fulles que cauen a la tardor. I com passar d'una branca a l'altra sense caure?
I això només és el principi. Tinc el pressentiment que durarà poc, aquest llibre.
En Tobi, doncs, va passar el dia a l'amagatall, dormint i curant-se les ferides amb cintes de fulla fresca. Tres cops el va despertar la vibració d'escamots sorollosos que passaven en desordre. Tres cops, després de passar els caçadors, es va quedar molta estona petrificat i panteixant.
El buscaven per tot arreu. Més intensament que abans.
A l'arbre no s'havia vist mai un combat tan desigual: un nen contra la resta del món.
19 de gener del 2008
Barrayar
O les aventures d'en Miles Vorkosigan, sense en Miles Vorkosigan.
Com tots els llibres de la sèrie d'en Miles Vorkosigan, aquest és un llibre molt agradable de llegir, i que et deixa amb la boca oberta.
En aquest cas, la història es veu des dels ulls de la mare d'en Miles, la Cordelia Naismith. Acaba d'arribar a Barrayar, provenint d'un altre planeta. Però no només això. S'acaba de casar, està embarassada i... i com que l'emperador mor, i el seu successor és un nen de quatre anys, es converteix en la dona del regent.
A través d'ella es van veient les costums de Barrayar. Al principi ella està perduda, i reconec que jo també ho estava una mica, amb tants de Vor.
I, com ja vaig dir, és la història del naixement d'en Miles. De com va ser enverinada, de com li van dir que havia de perdre el fill, de com el seu fill és robat, de la seva determinació d'anar-lo a buscar enmig d'una guerra civil.
I, com sempre, petits herois, grans persones, que es troben enmig de la situació i han de sobreviure com poden, i aquest "com poden" es converteix en heroicitat. És clar que hi ha pèrdues pel mig.
De qualsevol forma, un llibre imprescindible, com tots els d'en Miles.
Com tots els llibres de la sèrie d'en Miles Vorkosigan, aquest és un llibre molt agradable de llegir, i que et deixa amb la boca oberta.
En aquest cas, la història es veu des dels ulls de la mare d'en Miles, la Cordelia Naismith. Acaba d'arribar a Barrayar, provenint d'un altre planeta. Però no només això. S'acaba de casar, està embarassada i... i com que l'emperador mor, i el seu successor és un nen de quatre anys, es converteix en la dona del regent.
A través d'ella es van veient les costums de Barrayar. Al principi ella està perduda, i reconec que jo també ho estava una mica, amb tants de Vor.
I, com ja vaig dir, és la història del naixement d'en Miles. De com va ser enverinada, de com li van dir que havia de perdre el fill, de com el seu fill és robat, de la seva determinació d'anar-lo a buscar enmig d'una guerra civil.
I, com sempre, petits herois, grans persones, que es troben enmig de la situació i han de sobreviure com poden, i aquest "com poden" es converteix en heroicitat. És clar que hi ha pèrdues pel mig.
De qualsevol forma, un llibre imprescindible, com tots els d'en Miles.
1 de gener del 2008
L'any 2007 en llibres
Està bé, això de començar el blog a principis del 2007. Així ara puc fer un resum de tots els llibres que vaig llegir el 2007. Normalment em pregunto quants llibres llegeixo a l'any. Em dóna la impressió que aquest any n'he llegit poquets... Aquí van:
Divuit llibres en total. Unes tres setmanetes per llibre. Ui... em sembla que és molt :-P Vull dir que tres setmanes són molts dies per llegir un llibre. Suposo que podria dir que el 2007 no vaig llegir massa llibres, cosa que en realitat ja sabia. De fet, fins i tot m'ho podia imaginar: un de casa, un de la biblioteca. A la biblioteca em donen 3 setmanes i sempre els acabo renovant un cop. Surten els comptes... En llegiré més aquest 2008?
De fet, és el que diu l'aNobii: 18 llibres, 8288 pàgines. Surto a una mitjana d'unes 22-23 pàgines per dia. Mmmm... potser no està tan malament?
A veure si aquest any en llegeixo... 20? D'aquí a un any sabré si ho he fet...
- Harry Potter and the Prisoner of Azkaban
- Septimus y el hechizo imposible
- Harry Potter and the Goblet of Fire
- El desert de gel
- L'enigma del quatre
- La maledicció d'Odi
- Memòries d'Idhun - La Resistència
- Harry Potter and the Order of the Phoenix
- Memòries d'Idhun: la Tríada
- La porta d'Agartha
- Harry Potter and the Half-Blood Prince
- Harry Potter and the Deathly Hallows
- Taliesin
- Memòries d'Idhun: El Panteó
- Gauditronix
- Tierra de dragones
- Septimus i l'últim alquimista
- La mujer del viajero en el tiempo
Divuit llibres en total. Unes tres setmanetes per llibre. Ui... em sembla que és molt :-P Vull dir que tres setmanes són molts dies per llegir un llibre. Suposo que podria dir que el 2007 no vaig llegir massa llibres, cosa que en realitat ja sabia. De fet, fins i tot m'ho podia imaginar: un de casa, un de la biblioteca. A la biblioteca em donen 3 setmanes i sempre els acabo renovant un cop. Surten els comptes... En llegiré més aquest 2008?
De fet, és el que diu l'aNobii: 18 llibres, 8288 pàgines. Surto a una mitjana d'unes 22-23 pàgines per dia. Mmmm... potser no està tan malament?
A veure si aquest any en llegeixo... 20? D'aquí a un any sabré si ho he fet...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)